PLANXADES (x9)

Un estiu dona per moltes estones de tranquil·litat, nits on no cal anar a dormir massa d'hora, i per tant tens més temps per poder gaudir d'un hobby com el cinema. Tot i això, les pel·lícules a la planxa no haurien d'augmentar, ja que més o menys el temps de planxa és el mateix. El què passa és que al veure més pelis, la probabilitat de veure'n alguna que passi a la categoria de planxa són més elevades. El què també es fa pesat, és veure tantes entrades d'aquest estil. Per això, ara, cada entrada d'aquest grup tindrà tantes pelis a comentar com episodi sigui (és a dir, aquesta entrada tindrà nou pel·lícules). Potser quan arribi a la desena entrega, les pel·lícules a la planxa ja no disposaran d'aquest altaveu. La nova tongada comença el deu d'agost.

CONTAGI: Ostres, una pel·lícula que explica com es va desenvolupant una pandèmia mundial a partir d'un contagi inicial amb un animal. Filmada l'any 2011, vuit anys abans del descobriment del covid-19, hi podríem trobar moltes semblances. La primera i més inquietant és que totes dues s'originen a la Xina. A partir d'aquí, el contagi, la por, els anti-vacunes, els polítics... tot recorda a la gestió de la pandèmia del 2020. A la peli tot és més bèstia (més morts, més caos, més desgavell...) però la veritat, no estem tan lluny. Bona.

VAMPIRES:  Aquesta encara és més antiga. Revisió de la peli que vaig veure fa anys i era del més impactant a nivell de terror d'aquella època. Ara es veu justeta amb tantes pelis que s'han fet de l'estil i amb els recursos existents. Volia beure de l'èxit de l'"Obert fins la matinada", però realment, fins i tot llavors no li arribava a la sola de la sabata, és massa cutre.

SING STREET:  Aquesta és una pel·lícula que de vegades passava per davant però mai havia acabat de veure. És una comèdia dramàtica musical que ens porta al Dublín dels anys 80, on un noi amb somnis munta de manera casual un grup de música. Presenciem la seva evolució, com avancen com a grup, tot i que la peli se centra molt en el noi i la seva relació amb una noia una mica més gran que es converteix en la seva musa. La resta del grup té molt bona pinta com a personatges a desenvolupar, però queden molt de secundaris. Sí que té més presència la vida familiar, precària, i amb uns pares barallats, un germà que no sap què fer amb la seva vida però que es converteix en potser el personatge més important de la peli. Ha estat molt interessant i emotiva.

MORBIUS: Aquesta peli és una mena d'híbrid de Marvel amb Universal. Segurament la poca empatia del personatge fa que Marvel-Disney se'n desentengués, i provessin sort per si aquest secundari d'Spiderman tenia algun tipus de futur. Sembla que el fracàs que va patir la condemna a no seguir explorant aquest personatge. La peli en sí no té massa de res, excepte posar sobre la taula l'origen d'aquest anti-heroi. 

MEN IN BLACK 3: Aquesta pel·lícula seria el clar exemple del què ha de ser una peli a la planxa. No es pensa, distreu i passes l'estona. No busquis res més. La primera de la saga, sense ser res especial, va representar una bona paròdia d'aquests "homes" (i dones) que cacen els extraterrestres que hi ha a la terra i munten les històries per distreure i amagar la veritat. De la segona part no recordo res apart de que es va fer, i aquesta, que encara no havia vist, doncs mira, ha servit pel què ha servit.

SIRAT: Sense comentaris. Ja hem fet el "cupo" de les pelis ecspanyoles, aquest any. Només destacar l'efecte sorpresa en un parell de moments, això no se li pot negar, i que és el què fa parlar de la pel·lícula, entre altres coses. Dins el visionat pla de la peli, preguntant-te què dimonis estàs veient, dos sotracs que obren el debat.

WINTER'S BONES:  Aquesta és una altra peli que sempre anava apareixent als diversos canals de televisió, i que se'n parlava molt bé. Estrany, per ser una pel·lícula de terror. Fins ara que l'he vist i he descobert que no és cap peli de por, sinó un drama rural dels Estats Units profunds, d'aquells pobles on no t'hi voldries perdre perquè la majoria de la gent està vivint una situació desestructurada i hi ha delictes, venjances i històries en les que es prenen la justícia per la seva mà. Interessant i descobriment del primer paper que va donar fama (i nominació a l'òscar) a la Jennifer Lawrence.

CARRIE: Planxant, planxant ensopego amb la versió moderna del clàssic de terror, Carrie. Aquesta nova versió no ens aporta res de nou a la història més enllà de què tot és més actual, i l'assetjament a la Carrie ja és també en forma de xarxes i internet. Tot i conèixer la història, tornes a patir amb ella, tens un punt de complicitat quan fa els rimers intents de tornar-s'hi, i et quedes absort amb la seva venjança durant el ball. La mare, la gran Julianne Moore.

WYATT EARP:  Aquesta deuria ser una de les pelis que van provocar aquest rebuig a la figura d'en Kevin Costner. Amb en Lawrence Kasdan van voler fer un biòpic d'una de les figures llegendàries de l'oest americà. El resultat, una interminable pel·lícula de tres hores que no aporta res, feta de retalls de la seva vida, i que tot i seguir l'ordre cronològic, va fent salts que deixen una mica a l'espectador en fora de joc. Al costat dels grans westerns moderns, aquesta no és res. Distreta, però no és gens especial.

I fins aquí aquesta ronda de pel·lícules a la planxa, que començà el 10 d'agost i acaba el 31 d'octubre. La següent ronda, constarà ja de deu pel·lícules.