AL RACÓ DE PENSAR

Com ja va passar l'any passat, es va celebrar al setembre la gala de la Pilota d'Or, aquella mena de show en què diversos periodistes opines sobre jugadors i jugadores de futbol per tal de donar el premi a qui ells creuen que és el millor o la millor. I un any més, tenim tema sobre el què parlar. Comencem pel menys polèmic (o no).

La pilota d'or femenina la va guanyar per tercer any consecutiu l'Aitana Bonmatí. És un orgull i satisfacció que els últims cinc anys, la considerada millor futbolista del planeta sigui una noia catalana (dos anys l'Alèxia i els tres de l'Aitana). Cal dir que aquest any la cosa no estava tan clara. Hi havia possibilitats per a  moltes jugadores, la reina Alèxia i les de l'Arsenal (Mariona, Russo...) guanyadores de la Champions. Personalment, sense desmerèixer a cap d'elles, creia que seria l'Alèxia de nou, o potser la Mariona. Però clar, després que l'any passat no fos el de la Caroline Graham Hansen, et pots esperar qualsevol cosa. La Vicky, amb el premi a la millor jugadora jove, va protagonitzar el doblet femení del Barça.

I la pilota d'or masculina, tothom deia que estaria entre el Lamine Yamal i en Dembelé. El primer va guanyar el premi al més jove (segon any consecutiu) i el francès es va emportar el premi gros. El tema el tenim en què per un moment, semblava que el guanyés el mataroní, i aquí tenim un dels dos temes pel racó de pensar. Hi ha molts aficionats del Barça que deien en veu alta (jo mateix entre d'altres), que preferien que guanyés en Dembelé. A veure, si els culers no volen que guanyi en Lamine, és que alguna cosa no rutlla. Està clar que és boníssim tot i la seva joventut, però no és en Messi, ni futbolísticament encara, ni sobretot com a persona. La humilitat de l'argentí dona mil voltes a les anades d'olla d'aquest adolescent que fa por imaginar-se on acabarà si es deixa portar pel mal camí.

EL segon tema del racó de pensar és el de la llengua. L'Aitana va parlar en català, sí, però molt menys en proporció als altres anys. Feia olor de joc brut un altre cop. Però és que el discurs d'en Lamine va ser tot en castellà, i que jo sàpiga, és català. Ni una sola paraula. una declaració d'intencions que ha aconseguit que estigui una mica més avall en la meva escala personal de personalitats. A veure si acabarà a baix de tot...