Han passat ja cinc dies i encara miro vídeos dels gols, de les celebracions... de tot el què es penja relacionat amb aquella final. I sí, tothom sap que hi anava amb el cul apretat. L'experiència de ToríTorí em feia tocar de peus aterra. Per molt que ho havíem guanyat tot fins llavors, no volia dir res. A nivell de joc, no ha estat el més espectacular, i hi ha hagut partits que han costat. Així que la final contra les franceses, es podia guanyar, però les possibilitats de tornar a perdre eren altes i ben reals. La part mental també era important. Sabien que estaven davant les seves botxins. Ja van perdre a Budapest, i la decepció de fa dos anys encara cuejava. Sortir a jugar amb complex d'inferioritat era la nostra sentència de mort.
Així que, ja als primers minuts vaig veure que l'actitud era una altra. Tot i que el Lió tocava la pilota i s'acostava amb perill, les nostres no es feien petites com les altres vegades, sinó que competien anaven trenant jugades i acostant-se a la porteria. L'equip sortia amb l'alineació més habitual. Potser la sorpresa més gran era la titularitat de Bronze enlloc d'Ona, però això l'hauria fet jugar per la dreta (l'esquerra era per Rolfö), i ho havia fet poques vegades aquesta temporada. No era el dia per fer invents. Keira, Aitana i Pati eren claríssimes, i al davant, acompanyant la Caroline, havien d'estar la Mariona (el millor any de blaugrana sense dubte) i la Salma, per mi, sobrevalorada. Però clar, sense un 9, havia de ser així. Ara, no va fer un cop més, un gran partit, però ja valorarem un dia les jugadores.
La mitja part arriba amb l'empat a zero, i com a bon culer, ho veia negre. Justament, una de les coses que més em va empipar, no venia de la gespa. Uns il·luminats van voler començar a fer l'onada. Però a veure... què collons pretens fent una onada a la primera part d'una final de Champions on et jugues la vida? Si vens de festa, no sé, ves-te'n al circ, però allà hi havia gent nerviosa, no estava per romanços. Per sort, ningú la va seguir.
A la banqueta francesa, esperaven Majri, Marozsan i Hegerberg. Aquestes sortiran i mataran el partit. Però el tema lesions no ha estat al seu costat n tot l'any (Le Sommer i Henri no hi eren, i aquestes tres reservades, i només van sortir dues d'elles). I llavors arriba el gol de l'Aitana. Bogeria col·lectiva en un San Mamés absolutament monopolitzat pel Barça. Poquíssims aficionats del Lió. Tothom cridant, tothom boig... però ningú semblava recordar que a les semis, el PSG guanyava 2 a 0 i en cinc minuts les hi van marcar tres gols i cap a casa.
Calia aguantar com fos. L'àrbitra no ajudava, amb faltes franceses que no pitava i catalanes que inventava. Però de mica en mica s'acosta el final. al minut 90, engego el cronòmetre. Sis minuts ens separaven del triomf. I enmig d'aquest patiment, l'explosió d'eufòria. El gol de l'Alèxia va ser un esclat de joia tan gran, tan bèstia, que feia molt temps que no tenia una sensació com aquesta. segurament només es pot comparar amb el gol de Koeman a Wembley. Vaig cridar com mai (i això que estava sense veu), vaig plorar molt però molt. Calia afegir a l'emoció del moment, l'espina clavada de Torí, i a d'EindhovenEindhoven quan no hi vaig poder anar. Van ser uns minuts de tanta, tanta joia, que és difícil descriure-ho amb paraules. Però així va ser, i per fi, la Champions cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada