A HOUSE OF DYNAMITE

Una casa plena de dinamita fa referència a una expressió que es va utilitzar per comparar el nostre planeta amb tot l'armament nuclear que té, doncs amb això, amb omplir casa teva de dinamita. Hi pots viure, però en qualsevol moment pot petar tot.

Com si veiéssim una versió actualitzada de "Jocs de guerra", la pel·lícula ens trasllada a la situació que es viu des del moment que es detecta el llançament d'un míssil en direcció als USA. El film tracta aquesta situació des de tres perspectives diferents. Primer, la gestió des del departament de crisis dins la mateixa Casa Blanca, juntament amb una base des d'on es llancen dos interceptors del míssil. La segona part, la mateixa situació des del punt de vista del secretari de defensa, del general de torn que vol contraatacar i d'un assessor de seguretat nacional més propens a dialogar. Finalment, la tercera part ens presenta el president dels Estats Units lluitant amb el dilema de si ha de contraatacar o no.

Aviso que si vols veure la peli, no segueixis llegint; és impossible parlar-ne sense explicar coses. Tenim doncs un muntatge que, tot i no ser la primera vegada que es fa, almenys trenca rutines i ens ofereix una cosa diferent. Però segurament el què la fa una pel·lícula diferent és que s'acaba, a les tres parts, a mateix moment. No saps si el míssil és real o no (en el món de la IA, to i que no se'n parla, podria ser), si explota o no, si destrueix Chicago o no. I tampoc saps quina decisió pren el president; si espera a veure si és real o contraataca provocant la tercera guerra mundial.

El final el deixa en mas de l'espectador, ja que l'objectiu de la directora és fer-te posaren una situació incòmoda, pensant què faries tu, oposant-te en el lloc de les persones que han de prendre aquestes decisions. a la pel·lícula, a aquesta gent els veiem vulnerables, ploren molt, tenen dilemes morals, l'angoixa d'avisar les famílies o no fer-ho... Tant de bo a la vida real, aquesta gent els passés el mateix, ja que si són persones sense emocions, empatia ni sensibilitat, ja podem dictar sentència de mort per tot el planeta. És increïble com, veient tres vegades el mateix problema, es veuen tantes i tantes coses diferents, reaccions que poden comportar la sort de altres persones. la responsabilitat que tenen és tan gran... massa gran. Insisteixo que, malauradament, a la realitat, no sabem si això seria així. Per començar, el president dels USA no és com el de la peli, i les altres potències nuclears, els seus governants no ofereixen cap garantia d'estabilitat emocional.

Salvant les distàncies, i amb totes les diferències que tenen, el desgavell emocional que et fa passar la peli em recorda a Civil war. Dues hores de rum-rum, amb un metratge excel·lent i una història que et deixa més preocupat que abans. no estem segurs, i menys en mans de bojos. Pel·lícula excel·lent.