GERMANS DE SANG

L'any 1994, amb 21 anys, vaig anar, potser per primera vegada, a veure un musical al teatre. Tres anys abans havia vist el Memory de la Gonyalons, que va ser qui em va obrir els ulls a aquest món, però fins el 94 no vaig anar a veure'n cap (tampoc se'n feien tants), L'obra, Germans de sang, dirigida per en Ricard Reguant, amb l'Àngels Gonyalons, en Roger Pera, en Sergi Zamora, la Gemma Brió i en Joan Crosas. Sé que em va agradar molt, i les seves cançons van formar part de la meva joventut cantaire. Però a poc a poc, a mesura que anava coneixent les bèsties del musical (Miserables, Cats i companyia) doncs, donava la sensació que aquesta obra anava baixant de popularitat en el meu prestatge sobre el tema.

Llavors, arriba el 2025 i s'estrena una nova versió, dirigida per en Daniel anglès. la mateixa història, es mateixes cançons, però amb una estètica més moderna, sempre respectant l'original. Vaig decidir que l'aniria a veure. I potser pel què comentava a les primeres línies de l'entrada, hi anava amb les expectatives no avall, però sí que he de dir que no massa altes.

MARE MEVA, QUIN ESCÀNDOL D'OBRA MESTRA!

La veritat, penso que encara estic en shock pel què vaig viure al teatre Condal. Va ser al primer minut, quan s'obre el teló i amb els personatges a lloc, comença a sonar "No pot ser veritat", i les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. I a partir d'aquí, TOT. El muntatge, les interpretacions, la coreografia, les interpretacions, la música, les interpretacions, la història, les interpretacions... a la mitja part, ja no tenia paraules. Em vaig trobar un conegut, molt més jove que un servidor, i que per tant no tenia la referència de la versió antiga, i deia que estava encantat. Jo li vaig haver de dir que estava sorprès per com n'estava, de ben feta, de com estava gaudint amb la posada en escena... I faltava la segona part. una altra mostra d'excel·lència. I al final... ostres, el final. Ja sé que soc del plor fàcil, i que a teatres i cinemes m'emociono de seguida, però és que durant tota la cançó final i les salutacions, el plor era tan exagerat que per primera vegada, vaig haver de necessitar un clínex per eixugar-me i esperar una estona per no sortir amb aquella cara d'emoció de les butaques.

La historia de dos bessons separats en néixer i que es retroben és més que això. La necessitat d'una família, les diferències socials, l'atzar del lloc on neixes, les dificultats per tirar endavant la vida si no ets ric, la crisi econòmica... tants i tants temes que serveixen de debat i que em porta a l'eterna pregunta de "perquè no van els alumnes grans".

Però evidentment, no puc acabar aquesta entrada sense parlar de la Mariona Castillo i de l'Albert Salazar. Ella, en el paper de la senyora Johnston (que per cert diu també que aquest musical va ser qui li va fer veure que s'hi volia dedicar), està esplèndida, descomunal. Impressionant el què fa en aquesta obra, és simplement perfecta. I l'Albert Salazar... en el paer de Mickey, és sublim. Ho fa tan bé, però tant... La seva interpretació és una de les claus, per mi, de l'obra. Trenta anys són molts, i la memòria em falla, però crec que aquest repartiment està molt per sobre del de llavors. Sense que se m'enfadi ningú, però, posaria encara en Crosas al lloc del Triquell. No sé, no em va convèncer gens en el seu paper de narrador, deambulant per l'escenari comuna ànima en pena. Canta bé, però el vaig trobar desubicat, com un peix fora de l'aigua, tot i sabent que aquest és realment lafunció del narrador aquí. El paper de l'Eduard Lyons també està moltben conduit per en Roc Bernadí, però lo de l'Albert Salazar és una altra dimensió.