25 CD'S (x2)

Més aviat del què em pensava però més tard pel temps que trigo en fer-ho, hem enllestit l'escolta dels 25 cd's següents del prestatge musical. Com en l'anterior recull, el fet de sentir-los en l'ordre que surten, fa que en alguns moments, sentir massa el mateix estil no m'acabi de satisfer. Això m'ha passat sobretot amb en Joan Dausà (3) i la Nelly Furtado (5). El primer perquè hi havia massa calma i tendresa seguida; la segona perquè té dos, però sobretot un cd que no em diu res.

La llista dels 26 al 50 comença amb The Cure (2), un grup de difícil catalogació en el meu imaginari. Al món està clar, és punk psicodèlic total, però evidentment sobta trobar-se'l en els meus gustos; per aquest motiu només trobem dos cd's, els de la meva època jove. llavors tenim els 3 d'en Joan Dausà. Té cançons molt bones, però t'ha d'agradar molt per no sentir sempre el mateix. D'ell també recordem la seva proximitat quan va aparèixer al Biberó Rock i el vam gaudir en directe de manera familiar i de regal. 

Apareixen els Duble Buble, icones del primer rock en català. quins temps aquells, els previs al boom dels grans grups, quant picar pedra! Era l'època també dels Duran Duran, del qual en tinc el recull de les seves millors cançons. Allò era un grup de pop amb totes les lletres(que tampoc en són tantes). Mítics, amb cançons que són banda sonora de vida. Canvi total de registre amb els Esquirols (2). És un altre tipus de música, una altra història, però que són molt més que un grup d'animació. Per rara avis, el cd dels acudits de l'Eugenio, això és d'una altra dimensió.

Tornem a la música amb la canadenca d'origen portuguès, la Nelly Furtado. He de dir que després de dir a la intro de l'entrada que se m'havia allargat massa, el primer que he fet ha estat buscar-la. Què se n'ha fet. Doncs resulta que ha deixat la música, però no abans de publicar un últim cd que no tinc, però que mentre estic escrivint, estic escoltant a l'Spotify. Ens posem drets per rebre en Peter Gabriel, un dels grans. D'ell tinc 4 cd's, però és curiós perquè en cap cas me'n vaig cansar, tot i que tinc un cd (Scratch my back) que no m'atrau gens. Cançons meravelloses, himnes, i un directe descomunal. No sé perquè no el tinc als resums anuals, però sense dubte, el concert que vaig anar a veure l'any 2003 és dels espectacles més bèsties que he viscut. Brutal.

La música en català torna amb Gossos (2), un grup amb un inici molt kumba i que va arrelar al món de l'esplai per després professionalitzar-se més. D'ells tinc els dos primers que són els més en aquella línia esplaiera. La cantant de Bangles, Susanna Hoffs,ens regala un cd amb bones cançons i el seu estil inconfusible. Quants cantant homes i dones han pujat i baixat per l'èxit... The Housemartins, una música planera, enganxosa i una posada en escena divertida. Van complir amb el què se'ls demanava en aquella època, divertir amb les seves cançons.

I finalment, arribem als Ja t'ho diré. Ells sols ja han protagonitzat alguna entada del blog perquè són un dels meus grups emblema. Justament a quest estiu els vaig poder gaudir de nou en un retrobament. Són els cd's 49 i50, i per tant, apareixeran al següent lliurament, perquè no només en tinc dos, d'aquests menorquins. Estan tots. Fins el 75!