MOLTES CATALUNYES

Tot i viure a la ciutat, soc plenament conscient de com de gran és el nostre país petit. Sempre comento als alumnes que és petit, però tenim de tot: muntanyes altes, baixes, mar, platja, penya-segats, camps de conreu, boscos... He tingut la sort de moure'm bastant pel territori, ja sigui per vacances, per colònies, excursions... I per tant, sé com de variada és la nostra terra... i la nostra gent. Però no soc plenament conscient de com en som de diferents les vides de tots els que hi vivim.

He passat 24 hores a Bigues i Riells. Vaig poder copsar tres Catalunyes. La primera, es pot observar amb el Google Maps. Si vas fins aquella població, descobreixes una mena de macro-urbanització (i un nucli petit), amb tot de cases amb jardí i piscina. Contrasta el blanc de la casa, amb el verd de les plantes i el blau de l'aigua. Hi ha gent que viu en aquestes cases tot l'any quan tens la idea de que són segones residències. És com viure sempre de vacances (si teletreballes, clar). Quina desconnexió tan brutal que es pot fer...

Després visites una casa de camp que han habilitat com a conreu de lavanda i han muntat un xou ab visites lliures, food-trucks, tallers de flors, botiga amb tots els serveis de la lavanda... tot un negoci muntat per uns neohippies d'aquests (ara estic fent el joc dels prejudicis). I tot de gent allà, vestida de festa d'estiu, prenent alguna cosa, fent-se selfies... i pagant 35 euros per un menú escarransit.

A l'altra banda, al nucli antic del poble, resulta que era festa major. I allà, la fira, el sopar de colles, el dj... i tot amb na població en què la llengua vehicular és el castellà. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, tot i que els hostes aquí són colons que porten ja algunes generacions al país. Una mostra de la colonització és que l lloc on férem nit, tot estava en castellà, anglès i francès, amb uns propietaris que parlaven català. I és així com es perd una guerra sense lluitar.

VALHALLA (x3)

Han passat set anys des de que em vaig submergir en l'univers viking amb la sèrie que porta aquest nom. Això són molts anys, la veritat. Encara faltava un any per la pandèmia i el confinament! I en fa dos que vaig començar a veure la sèrie que volia ser la seva continuació, Valhalla. Aquesta segona, de només tres temporades, i que ens situava cada vegada més a les acaballes de l'imperi del nord.

He de dir que totes dues han estat bones sèries, amb els seus alts i baixos, però bones. En el cas de la tercera i última temporada de Valhalla (aquest any serà un any de tancament de moltes sèries començades), l'interès no decau. Seguim les desventures a tres bandes: la Fredis a Jonsburg, on es retrobarà amb el fill de l'Olaf a qui va matar. En Harald i en Leif, servint a l'emperador de Constantinoble fins que separen els seus camins, ja que en Leif, vol aprendre, investigar i descobrir, mentre que en Harald sembla haver oblidat la seva promesa de tornar a Noruega per ser rei. I finalment, el rei Canuto, malalt i buscant successor. Altres minitrames van apareixent, i ens traslladen a Groenlàndia o a Kategatt. Al final, tot torna on va començar tot per tenir el seu desenllaç. Entreteniment ben fet i exitós.

Un cop investigues la veracitat dels fets, es parla d'un 40-60 (a favor de la ficció). Molts dels personatges van existir i van ser qui diuen que van ser, però aquí te'ls presenten en el mateix moment històric, quan sembla que estan més distants. Totes les trames amoroses són inventades, i altres coses també. Però se'ls perdona si no tens en compte que veus una sèrie verídica al 100% i si tens com a objectiu l'entreteniment més que no pas la història.

Al final els personatges acaben tenint la seva simpatia i te'ls acabes fent teus, una mica com va passar amb la sèrie original. Al principi els costa, però a mesura que vius les aventures amb ells, et van guanyant. Al final, acabes trobant molt més que interessant la cultura vikinga, i darrerament, entre el viatge a Oslo i el mundial on els noruecs reivindiquen el seu passat, veig vikings per tot arreu.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.

BLACK MIRROR (x4x5)

No he esperat massa temps des de la primera tongada de capítols de Black mirror. Les tres primeres temporades, amb un total de 13 capítols, els vaig estar veient a principi d'any. La quart i cinquena temporada (9 capítols) és la que he acabat ara a mig any, i per tant, sembla probable que tanqui la sèrie amb les dues últimes temporades (11 capítols totals) abans d'acabar l'any.

Aquesta sèrie, com ja comentava, ens presenta un present dins un futur distòpic on les noves tecnologies ofereixen uns serveis ara mateix ficticis però que al ritme que estem anant, probablement acabarem veient. I aquesta és la part terrorífica, que realment, el què ens mostra cada un dels capítols independents entre ells, acabi sent realitat. La veritat, és millor tancar la paradeta definitivament abans de veure segons què.

Per exemple, la possibilitat d'estar enregistrant amb un xip tot el què estàs veient, tant conscient com inconscientment. Encara més terrorífic, un xip que s'implanta als nadons (així no els pots perdre), però clar, quan són grans, potser és millor no saber on estan i què estan fent (la privacitat del fill/a, tot i que l'episodi va molt més enllà). Un programa de cites, un Tinder a nivell virtual (almenys aquest no fa mal a  ningú). O també dins la quarta temporada, un científic boig que explica les seves atrocitats amb la realitat virtual fins que es troba a la filla d'una de les seves víctimes. El moment en què te n'adones que tot és una venjança, és de uau.

La cinquena temporada, tot i tenir només tres episodis, no es queda enrere. Ens presenta com l'addicció als mòbils pot provocar accidents i morts (aquest estem força a prop, de fet, segur que més d'un accident ja ha passat per culpa d'estar mirant la pantalla). 

Un dels grans assoliments de la sèrie són els guions. Per una banda, pots imaginar que són guionistes molt bons, amb una creativitat de màxims, però si reflexiones una mica, te n'adones, que mirant al nostre voltant i seguint una mica les barbaritats que es van creant a nivell informàtic, només es tracta de sumar dos més dos i afegir la part de thriller per resultar la trama d'un nou episodi. Jo insisteixo en què més que una sèries de ciència ficció, s'hauria de considerar de terror, psicològic, però terror.

Per cert, segueixen apareixent com a actors o actrius, persones considerades ja famoses dins el mercat de cinema o televisió. En aquestes dues temporades tenim la Miley Cirus, Jesse Plemons, Letitia Wright i l'Anthony Mackie.

MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.

EL FIRMAMENT

Qui m'hauria dit a principi de curs que al juny estaria anant a la sala petita del TNC a veure una obra de teatre on apareix una alumna de la classe? Doncs així ha estat. He de reconèixer que si no hagués estat per això, molt possiblement, no hi hauria anat. Totique m'encanta fer teatre amb els nens i nenes, no soc un espectador assidu,soc més de cinema. Potser el preu hi té a veure, però és així, amb el teatre soc molt més selectiu, tot iq uea quest 2026 està sent prolífic amb el tema.

El firmament és una adaptació d'un text anglès que se situa a l'any 1759 i on dotze dones han de decidir la sort d'una condemnada a mort que es vol salvar dient que està embarassada. Les dones han de decidir si diu la veritat o no. És un drama contundent, amb alguns diàlegs de comèdia. Però és sobretot, una obra coral. La directora,Gara Roda, ha fet una selecció impecable de les dones que porten el pes de les dues hores i  45 minuts d'espectacle; sí, potser amb mitja hora menys ja ho tindríem,però així són les coses. Té alguna escena una mica psicodèlica, però en general està ben teixida i difícilment et deixa indiferent.

L'adaptació ha de situar la trama a Catalunya, en un poble del segle XVIII, on la vida era dura i les dones només comptaven per fer d'esposes i mares. L'empoderament que reben en aquesta situació en què han de decidi la sort d'una altra dona és crucial, tot i que a Catalunya això no es feia, mentre que a Anglaterra, sí. Curiós que ho enmarquen amb la visita del cometa Halley, i en són coneixedores. No sé si a la realitat, això s'hauria sabut.

Totes les actrius fan un bon paper, i les principals, un paperàs. S'ha de destacar que la Sílvia Abril hi apareix per primer cop en un paper dramàtic, i tot i que és normal que desperti dubtes la seva intervenció, ens fa callar la boca i ens ofereix una interpretació professional i excel·lent. Les altres actrius també estan perfectes, i crec que justament amb la força de la història, són el punt més fort de l'obra. Té moments molt durs, tan en gestos com en paraules, i és tot un especatcleveure en un mateix escenari com passen diverses coses depenent d'on miris.

Vaig sortir força satisfet en línies generals, tot i que he de reconèixer que m'hauria agradat gaudi de més protagonisme de la nena. Però amb les "tables " que té, crec que ben aviat la podrem veure en altres espectacles.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.