40 ANYS DESPRÉS

La distribució temporal d'aquest estiu em feia planificar poder fer algunes excursions, convertint aquest any en segurament en un dels més excursionistes. El juliol van ser la pujada a Montserrat i Sant Jeroni més la Gallina Pelada; i a l'agost van ser La Mola i la serra d'Argentera (no era una excursió en si, però amb la broma es va convertir en el dia del'any amb més km caminats fins ahir). Com deia, la distribució estival em va fer plantejar, per acabar les vacances abans de tornar a l'escola, fer alguna excursió potent. I altra vegada em decanto per dues en una. Sortir de La Molina, pujar a la Tosa d'Alp, i des d'allà anar fins el Puigllançada per tornar a baixar a La Molina. Era un repte prou interessant i que em feia tancar el cercle de la recuperació de cims ja fets quan era un nen. El Puigllançada el vaig coronar amb 13 anys, a la tanda de colònies del Xalet, que a nivell de colònies d'estiu, ocupa el segon lloc darrere Pineta'84. Quines colònies tan grans... així que si tenia l'oportunitat de tornar-hi, no la volia deixar escapar. La ruta que havia trobat a Wikiloc combinava aquest cim amb la Tosa d'Alp, que justament és una muntanya que vaig fer a les colònies següents, Campaments'87. Així, en una sola excursió podia lligar dos records de la meva adolescència. Un viatge al passat per encara el futur del nou curs.

A les 7'47h del matí sortia des de La Molina. El dia estava tapadot i feia fresca. Hi havia alguna possibilitat de pluja (no tempesta) que em va fer pensar en un possible intent desmuntat, però vaig començar. La pujada fins la Tosa d'Alp, no serà hper recordar. Gairebé tota l'estona es fa per la pista d'esquí, cosa que converteix l'ascens en una rutina cansada, pesada i poc atractiva. Cansament pur i dur. Dos minuts de pluja fina just quan estava a recer, uns isards, les vaques habituals i cap a amunt. 

He de reconèixer que la pesada pujada, ja amb vent fort, em va fer pensar en baixar de nou i no fer el Puigllançada. Però un cop allà, reposat, pensava que quina merda d'excursió, tenint en compte que hi ha un telecabina que et porta sense caminar des de baix fins a dalt el refugi que hi ha a la Tosa, refugi que per cert estava en obres (tot i que el van reinaugurar aquest any...). Tot i el temps gris, les vistes eren impressionants, tant des del cim com des del mirador. Es podia veure la Cerdanya, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, La Mola, el Matagallas...realment, el cercle es tancava amb aquesta excursió.

L'excursió va continuar, i ben fet, perquè el millor tros era el que venia a continuació. Resseguir la carena per acostar-me al Puigllançada em va oferir el millor tram per caminar i les millors vistes. Només un problema: el vent. Diuen que va assolir els 90 km per hora. M'ho crec. L'endemà, que feia cel blau, sol, em va fer pensar molt amb aquesta pujada, ja que escollir entre el vent i la calor...no sé què hauria estat pitjor. Seguim. Destrempava molt la baixada fins el coll de Pal, ja que mentre baixava, veia com el Puigllançada quedava allà dalt. Però res, altre cop amunt. Deia la guia que seria mitja hora. Van ser 45 minuts, però els deu últims ja van ser amb la pluja fina d'abans. Amb tot el cansament acumulat, arribo al cim, i em trobo... una colla de ciclistes que havien pujat en bici!!! La mare que els va matricular! Com és possible? Sort que no van pujar per on anava jo i no els vaig veure fins dalt. Al cim del Puigllançada va ser la pitjor estona, plovia una mica més, res preocupnat, el vent continuava bufant fort, i la idea d'estirar-me a terra i gaudir del moment van desparèixer abans de pensar-hi i tot.

Així que poca estona al cim, i cap a avall. El primer tram encara prou bonic, però al final tornes a agafar una pista d'esquí i baixes per allà sense pena ni glòria. L'arribada a La Molina va ser a les 14'07h. Sis hores i 20 minuts, dels quals cinc hores en moviment més o menys. Content d'haver-ho fet després de tants pensaments de deixar-ho estar. Content d'haver tornat a un dels cims que més em lliguen a una bona època de la meva vida.

I ara què? Doncs tinc gravat un àudio dient que s'han acabat les excursions, que el cansament que tinc no paga la pena; però és cert que quan anava capa a casa, la visió d'aquelles muntanyes amb aquell cel blau sobre seu, em tornava a atreure. A més, això del tancament del cercle ho dic perquè també penso que els propers cims ja haurien de ser de muntanyes mai trepitajdes. Així que ja veurem com evoluciona el tema. El punt i final el posa la gran pregnta: "Com em puc relaxar per un nou curs a l'escola, cansant-me d'aquesta manera?"