DUES EN UNA

Començar el primer dia de vacances aixecant-se d'hora com sempre, agafar el cotxe i plantar-te a l'aeri de Montserrat per fer una excursió. Tota una declaració d'intencions de com serà de ric i variat aquest estiu. Tot i que, dos dies després, el dolor a la planta dels peus em fa dubtar de la viabilitat de la idea. Un cop més, les ganes de sortir a la muntanya a caminar, per molt ben planejat que estigui, se'n poden anar a n'orris per motius que no hi comptaves. Però bé, esperem que el dolor vagi desapareixent i pugui seguir endavant amb les excursions estiuenques.

Ara mateix, ningú ens pot treure que ja en tenim una al sac... i quina una, sinó dues! Ja feia temps que donava voltes a què s'acostava el 29 de juny, i per tant, caminant com fa dos anys o en cotxe com l'any passat, tenia una cita amb la nostra muntanya. Així que em vaig plantejar un objectiu. Primer, fer l'etapa 6 de l'objectiu Montserrat, pujar des de l'aeri fins el Monestir. Un cop allà, anar fins a Sant Jeroni (un altre clàssic a l'alçada del BCN-St.Cugat). Conscient del temps, em volia estalviar la volta fins a Sant Joan, i fer aquest tros amb el funicular. Després baixar, dinar alguna cosa, tornar a l'aeri (ara sí, volant) i arribar-me fins a Santa Cecília abans de tornar.

Ara mateix és el dia amb més km i passes d'aquest any, no m'estranya que em faci mal el peu! I tot va anar com estava previst. La pujada fins el Monestir, cansadíssima, com sempre. Mentre pujava, només el primer tros, de pujada forta fins el camí de Monistrol, em preguntava com era possible que fa dos anys fes aquest mateix recorregut però amb tota la caminada des de Barcelona a les espatlles. Quina bestiesa, quina bogeria i quin miracle. No entenc com ho vaig poder aconseguir. Total, una hora i mitja, amb parades. Més o menys mitja hora fins el camí, cinc minuts fins les escales i mitja hora per les escales dels pebrots fins els degotalls més deu minuts fins dalt. Sortida a les 8,54h i arribada a les 10,19h.

Després, cap a Sant Jeroni. Des del funicular, van ser 55 minuts. I la baixada, pel camí salvatge. Com a curiositats, la noia de ves a saber on, que es feia selfies fent el pi i deixant anar les mans, aguantant-se només amb el cap. I després, creuar-me a les 12 del migdia, gent que pujava a Sant Jeroni, pel camí salvatge, amb les tres mil escales! Quina barbaritat... si a mi em fan mal els peus, aquesta gent no en deuen tenir!