LA CLAU GAUDÍ

El primer llibre de l'estiu, acabat a Montréal, ha estat La clau Gaudí, d'Andreu Carranza i Esteban Martín. És l'últim llibre que teia pendent de llegir dels que vaig recuperar fa dos anys del pis de República Argentina. És un thriller que engloba secrets, assassinats, sectes, símbols... en una època en què tot això estava de moda, emmarcat tot al voltant de Gaudí i les seves obres.

Es prenen la llicència de convertir Gaudí en un cavaller d'un grup que posseeix una relíquia del cristianisme molt important i que una secta satànica vol trobar abans que es compleixi la profecia de la nova vinguda de Jesucrist. La protagonista és la neta de l'aprenent del genial arquitecte, posseïdor del secret d'on es troba la relíquia. a les portes de la mort, li confia la missió de trobar-la, protegir-la i fer complir la profecia. Per fer-ho, apart d'esquivar perills, ens fan un viatge per tots els edificis més importants de la ciutat: la Sagrada Família, Parc Güell, Pedrera, Casa Batlló, Casa Vicens...

Però així com La germandat de l'àngel caigut, que també és un llibre de dimonis i misteris, t'atrapa des del minut zero i no et deixa, La clau Gaudí no aconsegueix el mateix objectiu. Comença bé, sembla que serà trepidant, però a mesura que va avançant, arriben les repeticions, el no passar res, el descobrir coses de cop i volta perquè algú les diu, sense deducció ni pistes, barreja de gent a la trama que et fa embolicar el cap... Però el què vol ser més científic, les explicacions de la simbologia d'allò que va crear Gaudí, es converteixen en textos i textos avorrits, que no s'entén res, absolutament complicat i poc creïble, justament quan el què busquen é semblar real.

Així doncs, content d'haver-lo acabat, es queda en un quatre, per mi. Podria haver estat molt i s'ha quedat en poc o res. I el final... no sé, és que tot plegat sembla una broma tot plegat.