NO ENS DIGUIS QUE ÉS IMPOSSIBLE

El llibre que fa 10 de l'any (vaig a bon ritme), és un conjunt de vivències, declaracions i narració dels darrers anys de l'eclosió de l'equip femení del Barça. Escrit i coordinat per la periodista Maria Tikas, habitual reportera del futbol femení, ens detalla, amb el testimoni de les persones que ho han viscut de prop (jugadores i tècnics), el camí seguit per l'equip des de la desfeta de la primera final de Champions a Budapest fins la glòria assolida amb la tercera copa, tancant el cercle amb el mateix equip, L'Olimpique de Lyon.

Per explicar-ho, no només ens va explicant el mes a mes d'aquest quatre anys que separen les dues finals, sinó que mira enrere per entendre d'on ve aquest equip, ja que el canvi que es va produir per aconseguir tenir aquest equip de somni no va néixer allà sinó molt abans. allò de Budapest va ser la patacada que va provocar el canvi de xip a la manera d'entrenar per tal d'assolir les fites d'aquests darrers anys.

És un llibre fàcil de llegir, amb els capítols centrats en determinades accions, partits o persones. Són aquests últims els que potser no enganxen tant. En canvi, quan parla de les temporades, de com anava avançant l'equip, es converteix en una lectura molt emotiva i personal,, ja que vas seguint el relat de tots aquells moments que personalment com a seguidor de l'equip des del 2017, he anat vivint al seu costat (a la grada o al televisor). Que lluny que es veuen aquells parits al Miniestadi o als camp d'entrenament on estaves amb les jugadores no convocades i et podies fe fotos al seu costat. El procés ha perdut aquesta proximitat tan bèstia, tot i que manté la seva essència encara avui dia, amb unes jugadores conscienciades de que es deuen al públic i als aficionats.

Llegir les declaracions que fan les jugadores li donen una riquesa i una credibilitat que pocs llibres com aquest poden tenir. És això mateix de la proximitat que s'ha guanyat la periodista tornant-li la confiança per palar de tot. Bé, de tot, no. Els punts delicats es mencionen però no s'entra en matèria, sinó que es respecta el "secret de sumari". Així doncs, es confirma que l'adeu d'en lluís Cortés és perquè va passar alguna cosa al vestuari, però no es diu quina. O el mal rotllo viscut pel tema de la selecció ecspanyola: les que hi anaven, les que no, les que primer no i després sí... Aquí s'explica que això va enrarir l'equip, però per sort, en Jonatan (té nassos que el trobem a faltar, no?) ho va reconduir amb molt bona empatia i professionalitat.

M'ha agradat recordar i repassar el viscut amb l'equip aquests anys, m'ha portat bons records. Espero que trigui en acabar-se aquesta època daurada, tot i que fa mala pinta... però això ja serà una altra entrada.