Molt lluny queda ja la primera de totes, que va ser un dels hits de l'època, i alguna de les seves escenes formen part ja dels mites del cinema d'acció. A partir d'ella, s'han anat succeint les altres pelis, fins arribar al final, a la sentència mortal.
Aquesta segona part i capítol final està més o menys en la línia de tota la sèrie, però... què voleu que us digui? Per ser l'última, he de reconèixer que esperava alguna cosa més. Més emoció, més sorpreses, més espectacularitat... No vull ser un crític aixafa-guitarres, però tinc la sensació d'haver estat veient una versió moderna del clàssic "jocs de guerra". En aquella pel·lícula, una màquina s'apoderava dels arsenals nuclears i volia llençar un atac a tots els països del món.us sona, no? Doncs ja ho tenim aquí. És cert, que ara estem al 2025, que hi ha tot l'equip de Missió impossible, i per tant, no és una peli familiar, però la base, té gràcia perquè en el fons és la mateixa.
Per aquest motiu, n'esperava alguna cosa mes. Són mes de dues hores i mitja!! I sí, quan hi ha acció, és acció de la bona, ben filmada, espectacle... però les escenes entre aquests moments, que en són moltes, són extremadament lentes. A la llarga, potser són 4-5 escenes de les mogudes, i la resta, palla. Interessant, però palla. Estic satisfet, però m'atreviria a dir que de totes les pelis de la saga, és la més fluixa. I la primera part d'aquesta sentència mortal, li dona unes quantes voltes.
Però bé, la donem per bona. Un apunt encertat, fer sortir el pobre home de la primera peli de totes, el de l'escena a la CIA, trenta anys després, en una illa perduda degut al què li va passar llavors. Gira el món i torna al Born. I l'Ethan Hunt, a l'armari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada