Apart del què representa el viatge per si sol, la proximitat (en el mapa, perquè després el trajecte va ser llarg) de les catarates del Niàgara em van fer decidir per viure l'experiència, ja que, en el fons, tantes hores en avió és difícil que les faci moltes vegades més, el preu seria més assequible per les nostres butxaques, i en el fons, era una oportunitat per veure-ho que difícilment es repetiria.
Així, el dia 3 vam agafar l'avió, i després d'unes 8 hores aterràvem al Canadà, o per ser més exactes, al Québec. Tot i perdre el seu referèndum per la independència, hi ha molt sentiment nacionalista, i de fet, l'idioma oficial és el francès, cosa que a nosaltres ens perjudicava una mica perquè en anglès, ens podem defensar, però en francès, no.
En total, dies sencers a Montréal en van ser gairebé set. Els assaigs, compromisos i actuacions castelleres agafaven força hores, afegint-se que per anar d'un lloc a un altre havies de comptar sempre entre mitja hora o una hora, uns 45 minuts de mitjana. Aquest és un dels motius pels quals tothom es mou en cotxe. És cert que als carrers no es nota, però les vies d'entrada i sortida de les ciutats són mortals. Bàsicament ens trobem dos tipus de construccions, els gratacels gegantons, i les típiques casetes de dos o tres pisos, amb aquella entrada des del carrer que prèviament has de pujar unes escales. La zona turística és mona, la part del port al costat del riu Sant Llorenç és guai (de fet, Montréal és en una illa d'un riu immens que connecta km enllà amb l'Atlàntic.
Destaquem, apart de la zona del riu, la catedral de Notre Dame (una torre en obres); la zona de l'estadi olímpic (obres) amb el camp de futbol (on Messi va jugar el dissabte que estàvem allà), juntament amb la Biodome, una mena de bosc inundat però amb 4 ecosistemes més; la illeta amb el circuit de fórmula 1 que sense la cursa es converteix en zona de passeig i té unes estàtues fetes amb plantes i flors molt boniques; el Mont Royal (d'aquí ve el nom de la ciutat), de d'on podies gaudir de bones vistes de la ciutat. Va haver molts llocs no visitats, o bé per temps o bé per no forçar la màquina, però està clar que sense els compromisos hauríem tingut aquest temps.Un dels compromisos era la visita de la base d'operacions del Cirque du Soleil. Ells són d'allà i els de l'organització pels quals actuàvem ens van organitzar una visita comentada... en anglès (vam pilar potser només la meitat) a 50membres de la colla. Vam poder veure uns trapezistes i uns malabaristes assajant, però el més interessant era veure la zona on feien tots els vestits, element clau del Cirque. Centenars de màquines de cosir i gent fen roba.
Un segon compromís, però aquest ja era només meu va ser descobrir que hi feien una Comic Con i que hi anaven actors i actrius de renom, com l'Elijah Wood, l'Andy Serkis,la Natalia Tena, en Sean Astin... Cap a allà hi vaig anar, i després dels pagament requerits, amb qui em vaig fer una foto va ser amb en William Shatner, l'eterm Capità/almirall Kirk d'Star Trek. Amb els seus més de 90 anys, semblava de cera, però era viu i va deixar anar un "thank you" després de la foto. Altres coses del saló eren les paradetes d'Star Wars, o el cotxe de Back to the future".
I el tercer compromís era veure un festival dels indis pow-pow, amb el seus concurs de danses rituals i altres actes. El fet de ser l'últim matí, que ja estàvem cansats de tot, que teníem les hores comptades per tornar a l'hotel i comença el pelegrinatge de tornada a casa, i que amenaçava una tempesta de les grosses, va fer que estiguéssim poc temps i gaudir poc de les tradicions indígenes, els veritables habitants de la zona. Però va ser prou interessant com per sentir-se dins de la sèrie Reservation dogs. llàstima que no vaig trobar la samarreta "I loved America before it been called America".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada