TRONQUETTI PER UN DIA

L'última entrada referent al viatge a Montréal, la dedico al veritable motiu pel qual ens hi vam desplaçar: els castells. Els castellers de Montréal és una colla apadrinada per la nostra, i ja fa deu anys que s'hi van desplaçar un bon nombre de castellers i castelleres. Era època de vaques grasses i ens vam poder permetre de fer el 4 de 8 més llunyà a casa nostra. Aquesta vegada, l'objectiu era assolir castells de 7 i donar una nova embranzida a la colla local, que després de la pandèmia han estat fregant la desaparició.

Sobre aquest segon objectiu, les actuacions i tallers realitzats van despertar la curiositat de molta gent, i esperem que hagin aconseguit fer créixer la colla per poder tornar a oferir castells. I respecte el primer objectiu, doncs prou bé. Vam poder realitzar dos 5d7 coma màxims castells, acompanyats de 3 i 4 almenys en totes les actuacions. Diversos castells de 6, entre ells el 3d6 per sota, el rara avis que vam improvisar pel viatge i que alguns descerebrats l'animaven cridant el famós "un pis més". Perdona'ls, perquè no saben el què es diuen. I pilars, moltíssims pilars.

Entre tots els castells, egocèntricament parlant, n'hi va haver dos d'especials. Un cinc de 6 en el qual el MEC anava de segon a a la torre. Ja ha fet uns quants pilars, però aquest era el seu primer castell a plaça. I per altra banda, un 4d6 de germanor (un baix, un segon i dos terços eren de Montréal). En aquest cas, aquest castell especial no ho és tant per ser compartit per les dues colles, sinó perquè un altre dels segons era el que subscriu aquest blog. Doncs sí, no sé quina pila d'anys més tard, vaig tornar a ser casteller de tronc. Feia setze anys del meu últim pilar, en una boda. Però castell-castell, soc incapaç de recordar quan va ser l'últim. Potser estem parlant de 17 o 18 anys. He de dir que als assaigs no estava còmode. Ni als nets, ni a la pinya. Era un 4 de 6, i com pesava, per déu, i com n'era de llarg!! Com pot ser que fos capaç de fer el què feia abans? Bé, bàsicament perquè tenia 25 anys menys. El castell, a l'actuació, va anar prou bé per la meva part, em vaig sentir prou bé, tot i que va ser encara molt més llarg degut a què un dels dosos no podia pujar i va estar molta estona intentant-ho fins que ho va aconseguir.

Content de la fita, però sense cap cuquet ni intenció de fer-ne més, ja estic bé on soc, la veritat. Ara, si algun dia, de tant en tant, en cau algun, doncs mira, a gaudir-ho com aquell dia!