LA CALAVERA DE L'APÒSTOL

El descobriment, ja fa temps, de la continuació del llibre La germandat de l'àngel caigut d'en Jaume Clotet, no podia acabar d'una altra manera. Curiosament, aquell llibre també el vaig llegir el gener passat, i sent dels primers, va acabar dins el top-cinc de l'any. Aquella història sobre la germandat que tenen empresonat el propi Satanàs i han d'evitar que els dimonis l'alliberin, em va entrar dins. Així que era evident que si continuava la trama, cauria a les meves mans.

La calavera de l'apòstol ens torna a presentar el monjo de Montserrat i la mossa d'esquadra que van unir forces a la història anterior. Tots dos formen part de la germandat, però uneixen de nou els seus camins quan s'investiga el robatori d'uns ossos enterrats a Sant Pere de Rodes i han capturat un dels lladres, que no parla, excepte algunes paraules en una llengua estranya. paral·lelament, a parís roben una Bíblia de l'edat mitja que justament, els francesos s'havien endut en una de les seves guerres al segle XVIII, també de Sant Pere de Rodes. De mica en mica van anant estirant el fil, lligant caps, fins a trobar-se amb una ordre de cavallers amb un propòsit desconcertant.

Enmig de la investigació, s'estableixen connexions amb la custòdia de Satanàs, un dels dimonis que el volen succeir i el cardenal que està presoner a l'infern des del llibre anterior. Tot i no tenir relació amb la trama principal, aquests moments ens lliguen amb el passat i sense cap mena de dubte, ens lliguen amb un futur llibre, està claríssim.

Segurament no h tingut el mateix efecte sorpresa que La germandat de l'àngel caigut, però ha estat una lectura trepidant de nou. La creativitat de l'autor ens porta de tant en tant a revelacions o moments molt originals en què et quedes amb sensació de "oh, que guai" (la fisonomia dels lladres, l'origen de Lavern, i molts més). És veritat però, que hi ha capítols situats entre els moments de més acció o misteri en què tot és molt lineal, amb sensació d'omplir pàgines. Penso que justament l'originalitat de l'autor ens podria fer viure més moments trepidants. Tinc la sensació que no es creu que estigui escrivint una obra molt emocionant, de manera que fins i tot el final, al costat de la trama interior, queda com esvaït, una mica fluix i tot. Un crescendo ha d'acabar amb focs artificials, i en canvi, aquí és molt diluït. És més emocionant el què passa entremig que no pas el final.

Tot i això, ha estat excel·lent la seva lectura perquè de nou et fiques dins de la història i el llibre et crida per seguir sent llegit contínuament. Només els deures et fan deixar-lo per anar a fer altres coses, mentre esperes el moment de tornar a agafar-lo i descobrir la veritat.