LA SOCIEDAD DE LA NIEVE

La història dels nois uruguaians supervivents de l'accident d'avió als Andes em té fascinat des del primer dia que en vaig tenir notícia. Potser és pel fet astrològic de coincidir els fets reals amb el meu naixement, ja que tot va tenir lloc a la mateixa època, que tingui una connexió especial. O potser són xorrades. Però la qüestió és que és un fet històric que sempre he tingut present. En veia el llibre a casa quan era petit i vaig conèixer la història. Però no vaig llegir-lo fins més gran, poc temps després que veiés la pel·lícula dels fets que van filmar amb el mateix títol: VIUEN!

El cineasta català J.A. Bayona (quin crack), ha rodat una nova pel·lícula, basada en el llibre que porta el mateix nom. Independentment de possibles premis que pugui tenir, la història i el bon saber fer del director eren motius suficients per anar al cinema a veure-la. Evidentment, en aquest film, no hi ha intriga de què passarà ni com acabarà: un equip de rugbi d'Uruguai que agafa un avió per anar a Xile, les rialles que s transformen en por, l'accident, les primeres hores, les morts, el fred, l'allau, la decisió de seguir vius alimentant-se de la carn dels morts, i les diferents expedicions fins la darrera que porta a dos dels nois fins les valls xilenes i aconseguir el seu rescat. Tot això ja se sap, s'ha llegit o s'ha vist a l'anterior pel·lícula, però les imatges et traslladen a un paratge infernal i preciós a la vegada i et planten cara a cara amb les decisions extremes que cal prendre quan un es troba en una situació de mort. 

És molt important el protagonisme de la veuen off que representa a un dels nois que mor i que va situant els dilemes cada vegada que apareixen, perquè en el fons, es tracta d'això, de com afrontar la vida i la mort. Lluitar o rendir-se. Passaran els anys, i el què van viure seguirà perdurant en la nostra història com un exemple perla humanitat.

Les dues pel·lícules, al final, quan es tracta de la recerca de la vida dels dos nois, en Canesa i el Nando, en fan un bon tros, però es tracta d'una expedició que va durar més d'una setmana. La supervivència dels setze allà dalt és miraculosa, però crec que el què van fer aquests dos és una gesta gairebé superior. Sense cap mena d'entrenament ni experiència, afamats, congelats, gairebé cadàvers, sense roba ni equipació, van ser capaços de travessar part dels Andes i arribar a la civilització. És poca estona de peli, però és una fita enorme.

La pel·lícula en sí, molt bé, com no podia ser d'altra manera. En Bayona té un do com ha demostrat en altres pel·lícules. Al principi fa patir perquè com que parlen en el castellà d'Uruguai dona la sensació que no s'entendrà res, però l'oïda es va acostumant i cada vegada se'ls entén més. Ajuda que les imatges i les vivències tenen més protagonisme que els diàlegs, excepte en determinats moments en què cal parlar del què estan vivint. És curiós com el càsting aconsegueix que molts dels actors s'assemblin als protagonistes reals, i fins i tot, als actors de la pel·lícula anterior. En alguns casos semblen calcats. Els efectes especials perfectes, la fotografia... això no es pot dubtar. I la veritat, omple d'orgull saber que darrere de la producció hi ha molta mà catalana. El què es pot fer si hi ha diners, no? Perquè el talent hi és.

Cinquanta anys han passat des dels fets (ara ja cinquanta-un). Però és tan proper i increïble com mai.