EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Una entrada sobre una pel·lícula en què parlaria de moltes coses menys de la pel·lícula en si com a mostra de cinema, aconseguint suposo l'objectiu pel qual s'ha filmat. La primera pregunta que em ve al cap és: "Com puc seguir vivint la meva vida de la mateixa manera després de veure-la?"  I no serà perquè m'hagin descobert res en concret que no sabés ja. Però l'efecte de la pel·lícula en mi va més enllà del ressò posterior que en pugui fer durant uns dies.

Només un breu apunt sobre el film que ens mostra l'Antoni Benaiges, un mestre català de la república que va a treballar a l'escola d'un poble perdut prop de Burgos. Allà, la seva manera d'ensenyar, no passa desapercebuda pels feixistes que un cop esclata la guerra se'l carreguen vilment. Filmada amb gran delicadesa, amb molt d'amor. Unes interpretacions brillants. Quant talent tenim i què poc reconegut. La senzillesa i la contundència que transmeten conjuntament és perfecta, equilibrada. I renoi, quina setmana... primer les emocions del Petit príncep i ara les de l'Antoni Benaiges.

Hi ha dues grans temàtiques. La primera, més històrica, la del feixisme odiós que portà a la guerra a milers de llars, i la matança feta pels franquistes, que van enterrar els cossos en aquestes fosses que avui en dia s'intenta recuperar la seva memòria. Veure de nou, encara que siguin imatges fictícies, l'acció feixista m'encén un cop i un altre. I més quan veiem com al nostre voltant les seves idees tornen a estar creixent i com s'alien els feixistes de tota la vida amb els "ninyatos" sense cervell que són fàcils d'engalipar pel seu coeficient moral inexistent. Al feixisme se l'ha de combatre sempre, i se'm remouen els budells quan algú qüestioni que en parli a classe de la mera com ho faig. No és pot ser neutral en temes com aquest, és estar a favor de la injustícia i la maldat. Em ve al cap un episodi viscut fa uns anys, però nom molts.

L'altre gran tema és el de l'educació, ara que un cop més està en boca de tothom, ja sigui per calendari, per resultats, informes o polèmiques tecnològiques. L'Antoni ens mostra aquella manera d'ensenyar propera als nens i nenes, que els fa pensar, investigar, crear.. les metodologies actives que alguns defensen ara, com si haguessin descobert la sopa d'all. Sempre hi ha hagut aquesta doble manera d'ensenyar, i cada mestre actua com ell se sent còmode. Ens venen com a innovadores, maneres d'ensenyar que es feien ja fa 100 anys. Tot torna. Però no ens enganyem. També se'l veu treballant l'ortografia a la pissarra, o fent-los escriure i fer redaccions. "És que ho fan motivats!", diran alguns. Sí, clar, el mestre és qui motiva, no pas el què facin. Al final, tot depèn de la persona. Si el mestre tracta els infants amb respecte, els valora i els estima, els alumnes el seguiran, facin un experiment, un joc, o un dictat.

Ara mateix, surto tocat pels dos temes. Així que al meu dia a dia, intentaré seguir el meu criteri amb els alumnes: sempre antifeixisme i fer les classes com millor em senti. I si cal cantar cantem, i si cal escriure, escrivim. Però sempre amb amor per ells i la feina. I que res ni ningú aconsegueixi fer-me canviar, per molt que de vegades ho estiguin aconseguint.

Aneu a veure-la.