NOMÉS SOBRA EN POIROT

Tercera adaptació de les novel·les sobre el detectiu Hercules Poirot que va crear la gran Agatha Christie. Després d'Assassinat a l'Orient Express i Mort al Nil, ara li ha tocat a "Misteri a Venècia". La primera sensació és que ha anat de menys a més. LA primera, que tenia un repartiment ES-PEC-TA-CU-LAR em va deixar fred del tot. La segona ho va millorar. Aquesta tercera adaptació per mi ha estat millor, segurament perquè des del minut zero té una part de misteri sobrenatural que les altres no tenen, i llavors la part de la intriga gairebé queda en un segon pla per posar l'espiritisme i els fantasmes en el primer.

D'aquesta manera, la trama t'atrapa gairebé des del principi, no tant per saber qui és l'assassí o assassina, sinó per saber si hi ha fantasmes de veritat o no. Però sigui pel què sigui, ha estat una visió de pel·lícula més entretingut que les les altres. Un repartiment poc conegut en general, com dic al títol de l'entrada, el què encaixa menys és el propi protagonista. Em segueix costant veure en Poirot amb la cara d'en Kenneth Brannagh. No discutirem sobre les seves virtuts com a actor, però és que aquest bigoti i tot ell no em semblen adequats pel personatge. Si he de pensar en Poirot, sempre em ve al cap aquella imatge de detectiu gras, mig calb i de cabell negre més que no pas en Gilderoy Lockheart disfressat. O també, qui em ve al cap és es Monsieur Perrier de la mítica "A murder by night" traduïda hàbilment (com no) amb el nom de "Un cadáver a los postres".

Que la pel·lícula no sigui llarga ajuda també a que passi bé. Com a però, té el mateix que a l'adaptació de Mort al Nil. Quan s'acosta el final, tot es resol de manera brusca i accelerada. Fins i tot en algun moment sembla que el muntatge ha estat fet de pressa, on veiem un personatge en un escenari a al segon està entrant bruscament en un altre lloc. Desenllaç massa ràpid. Tot i això, com he dit, la versió més distreta. No sabria dir però, si en fan falta més.