DE TRES EN TRES

No fa massa , al vuitè lliurament de pelis a la planxa, n'apareixia un grup de tres, la saga d'Ocean's eleven, unes pel·lícules no bones però sí clàssiques del cinema de polis i lladres, que tot i les diferents oportunitats des de la primera (2001!!), no les havia vist fins ara. Doncs tres quarts del mateix amb aquest nou grupet de tres.

Quan van estrenar Glass als cinemes, pel·lícula de l'M. Night Shyamalan, vaig voler anar-la a veure. Les seves pelis sempre han tingut un no-sé-què que m'han cridat l'atenció o directament m'han agradat molt o força (El sisè sentit, Senyals, El bosc, La jove de l'aigua, The last airbender, The happening, After earth, Old, Truquen a la porta, La trampa). Però tornem a Glass. Quan m'hi vaig interessar, em vaig adonar que era la tercera part de dues pel·lícules anteriors: El protector i Múltiple. De la primera n'havia vist trossos però mai sencera, i la segona res de res. Així que me'n vaig oblidar.

Però fa cosa de dues setmanes, potser no tant, tot planxant, vaig veure Múltiple, i oh! És de l'M. Night! No em decebrà, suposo... I allà vaig conèixer en Hedwick-Patrícia-Dennis-Kevin-etc i és clar, la bèstia. El què sembla la típica peli de psicòpata segrestant noies adolescents es converteix en el descobriment de les persones amb personalitat múltiple. Es diu que una pot ser diabètica i haver-se de punxar mentre que les altres no ho són, i desenes d'exemples de la complexitat de la ment. La interpretació que fa en James McAvoy és impressionant i no entenc com no ha rebut cap premi per la seva capacitat de canviar de personalitat en una mateixa escena. Segurament perquè la peli és de l'M. Night. Tinc la sensació que li tenen tanta mania com a en Kevin Costner (potser tanta no).

Al final de la peli, als últims deu segons apareix en Bruce Willis, fent del seu personatge a El protector, i és llavors quan recordo que són tres pelis. Així que a continuació veig la inicial, feta el 2000 (Múltiple és del 2016!!!). Allà, en Bruce és l'únic supervivent d'un accident de tren, i li acaben fent veure que mai s'ha posat malalt ni ha tingut cap ferida. És un superheroi?

Un cop vista, per fi arribava el moment de Glass. Tot i que per mi és la més fluixa de les tres, té dos moments claus. El primer, quan al cap de quinze minuts de peli, el bo atrapa el dolent (com? ja està?). I la segona torna a ser la interpretació d'en Mc Avoy. Només per ell, val la pena veure aquestes pel·lícules.

Així, com va passar amb Ocean's, 25 anys més tard, es tanca el cercle d'aquesta trilogia.