DIADA AIGUALIDA

Diada aigualida, diada atípica, diada desinflada... podem posar mil i un adjectius a l'onze de setembre d'aquest 2025. Per primer cop des de fa molts (exceptuant l'any de la pandèmia), vaig estar a punt de no participar a la manifestació de la tarda. De fet, es podria dir realment que no hi vaig anar. M'explico però seguint l'ordre cronològic:

10/09/25: Tinc molt clar que la tarda de la Diada me la passaré a casa. Ja n'estic tip. La manifestació de l'ANC s'ha convertit en el partit de futbol de Catalunya, que es fa un cop l'any, sortim a onejar la bandereta... i au, cap a casa i fins l'any que ve. Ens han matat les il·lusions. Però no els ecspanyols, no... Ells ens donen motius de lluita cada dia. Però la massa que n'està tipa, i els partits polítics que segueixen sent la riota de tothom i la vergonya dels catalans, han aconseguit aquesta deserció en massa.

11/09/25 (matí): Actes castellers de la Diada. Just després del pilar al Fossar, comença a ploure. Però no a ploure, no... sinó a diluviar. Minuts i minuts eterns fent un xàfec dels que fan història. a la que semblava que afluixava i sorties d'on t'havies refugiat, automàticament tornava a arrencar la pluja i et deixava xop allà on encara estaves sec. L'estona esperant que les tècniques castelleres decidissin la suspensió de l'actuació va ser pesada i seguia una progressió ascendent de la incomprensió i enuig per la tardança en prendre una decisió que era evident. Arribat a casa ben mullat, la tarda tranquil·la planxant, descansant o preparant feina es feia encara més clara.

11/09/25 (tarda): El MEC comenta que vol baixar per evitar una tarda ben tediosa però que el company de fatiga no estava per manis. Així que al final, cap al centre. Peeeerò... sí, vaig participar a la mani un any més, però no a la de l'ANC, perquè estic ben cansat dels lliris, les festetes i els discursos buits que ja no engresquen a ningú. Vam participar a la mani de l'esquera independentista, igual que fa tants i tants anys, que començava a Urquinaona i acabava al MC Donald's, però no per menjar merda... No és que sigui millor, perquè de fet, tampoc ha canviat res en aquests anys: començar tard, els crits de sempre, i cap a casa. Però almenys veure més jovent dona més esperances, ara que cada vegada estan més absorbits per la dreta més rància. També va tenir el seu moment emocionant quan es va esbotzar una porta d'un edifici del qual des d'un balcó sonava a tot drap l'himne ecspanyol i el feixista. Al final no va passar res, però aquest moment va fer pujar l'adrenalina una mica, allò que ara mateix li fa falta a l'independentisme.