RESPIRA

Una de les darreres pel·lícules de l'any, Respira, ens retorna als mons apocalíptics que tant em fascinen per veure com la raça humana esdevé racional o irracional en aquells moments de desesperació. Ara que podem dir que tinc experiència en aquest tipus de pelis, amb un criteri ben diferent dels crítics habituals de cinema, on queda aquesta pel·lícula?

Doncs sense ser res de l'altre món, la posaria amb un bé alt o fins i tot un notable baix. Un cop situada la trama, el seu desenvolupament és ben típic d'aquest tipus de pelis, però el fet de mantenir la tensió en poc espai i pocs personatges, la fan digna de no ser llençada a la paperera.

En un futur no molt llunyà (2039!!), una catàstrofe de la qual no se'n sap el motiu (humana o natural), deixa el planeta pràcticament sense oxigen, i automàticament, sense vida ni animal ni vegetal. Un científic, que ja ho preveia, va construir un refugi on poder seguir vivint. Allà viu amb la seva dona i la filla adolescent. El pare marxa i no torna, i les dues dones han de seguir endavant fins que arriben uns altres supervivents, que diuen conèixer el marit, i que necessiten veure la màquina productora d'oxigen per arreglar la del seu refugi.

A partit d'aquí, els dilemes de les situacions catastròfiques. Diuen la veritat? Són malvats que volen entrar per viure allà? Els dubtes de si se'ls ha de deixar entrar o no, si són sincers o no, porten el pes de la trama i el desenvolupament de l'acció, justa i en mesura. La tensió que provoca el decidir si mires per tu mateix i la teva supervivència, o al contrari, si creus encara en la bondat humana i vols ajudar els necessitats són el motor de la peli, i per aquest motiu, no la poso en mal lloc, tot i que a les portes del rànquing de l'any, tampoc estarà al top, això sí que no.