GLADIIATOR

Ni un dia ha passat que empatem de nou les entrades de cinema amb les catalanes. Però és que venen dies de cine. Comencem amb Gladiator 2, la continuació de l'exitosa pel·lícula d'en Ridley Scott i en Russell Crowe de l'any 2000.

Era evident que una peli com aquella, si en feien segona part, calia donar-li una oportunitat, i en pantalla gran, encara que es digui "segones parts mai foren bones" (i que és cert gairebé sempre). Ja avanço que la dita també val per a aquesta seqüela, però que de totes maneres, calia ser vista.

No es tracta d'una pel·lícula sense lligam amb l'anterior, una trama nova de gladiadors en un món injust. De fet, han passat pocs anys, i tot i que al principi, sí que hi ha alguna referència als seus protagonistes (Maximus, Marc Aureli, Cómode), a poc a poc, arribem a Roma i redescobrim a la filla de Marc Aureli i al gran Derek Jacobi interpretant de nou (poques escenes, això sí) a un senador romà que ja sortia a la primera part. Finalment es descobreix tot el lligam que hi ha amb els protagonistes del Gladiator inicial, de manera que ja englobes tota la trama junta, tot i que no tinc clar que sigui dl tot un punt a favor. Que hagin passat tants anys entre les dues pelis, i hagis desconnectat tant dels personatges, el fet de reagafar-los de vegades no acaba de ser un gest natural (tenim l'exemple clar de Star Wars).

Així, tenim un jove de Numídia que acaba sent venut coma  esclau a una escola de gladiadors després que l'exèrcit romà conquereixi el seu poble i mati tots els seus éssers estimats. la conseqüent set de venjança el porta a desitjar complir-la. I a partir d'aquí es van teixint els habituals complots de l'imperi romà de sempre. Sorprèn molt la facilitat i rapides amb la qual passa de l'escalafó més baix a presentar-se davant dels emperadors del moment. una mica forçat aquest ascens, la veritat... Des cobrim també dos emperadors germans, Geta i Caracal·la, que no eren gens estimats pel poble, ja que només estaven pendents de les guerres. A més, en caracal·la sembla que va ser un d'aquests sonats tipus Calígula o Neró, i així el veiem a la pel·lícula.

La pel·lícula ha tingut moltes crítiques dolentes, però ja se sap que els crítics no són pas el "populatxo". La qüestió és molt senzilla: "Si vaig a veure Gladiator 2, què vaig a veure: un documental de l'History Channel sobre Roma o un blockbuster de lluites?" Jo ho tenia clar, la segona opció, i sense sortir encantat, vaig estar les dues hores ben distret. Si vull aprendre sobre Roma, em buscaré un documental. Per tant, és evident que hi ha errades històriques, però també a les pelis de ciència ficció exploten les naus a l'espai amb un soroll de mil dimonis quan el so no es transmet. I ja està, només cal tenir clar què es va a veure.

A mi personalment, l'única cosa que em va molestar, és veure les inscripcions a les parets i làpides en anglès enlloc de llatí. A veure, qui ho llegeix ja diu el què posa, era innecessari que estigués escrit en anglès. Això sí que era xocant, grinyolava i feia vergonyeta. Per la resta, endavant.