DAGOLL DAGOM 50 ANYS

Posar-se a parlar de la importància de Dagoll Dagom per la cultura catalana és com dir que existeix el dia i la nit. Són coses evidents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà les companyies que han fet tant per la cultura i el teatre en el nostre país. Dagoll Dagom seria un d'aquests dits, i sense cap mena de dubte, el gros. Havent complert 50 anys, han decidit jubilar-se, i merescudament. Per tal de celebrar-ho, s'ha programat la darrera reposició de Mar i cel, el seu musical emblema, i en el marc del Grec Festival, tres nits amb el què han anomenat: La nit de Dagoll Dagom, un repàs a algunes de les seves obres i cançons més emblemàtiques, amb alguns del seus intèrprets originals. Però d'això en parlem després.

Primer, un breu repàs per les meves pròpies vivències. Ara que s'han repassat totes les obres de la companyia, m'adono que en el fons, tampoc n'he vist tantes al teatre en directe. Algunes perquè encara era petit, altres perquè no em cridaven l'atenció, i altres que me les deixava perdre. Així, la meva llista personal seria, per ordre cronològic: T'odio amor meu, Els pirates, Poe, Mar i cel (2), Boscos endins, Mar i cel (3), Maremar i L'alegria que passa. Tancaré de nou amb Mar i cel (4) el proper desembre. Per televisió he gaudit de El Mikado, Mar i cel (1) i Flor de nit. Crec que Historietes també, però no ho tinc clar. Les tres darreres, ja tenen una entrada pròpia en aquest blog. Boscos endins en té mitja, ja que en vaig parlar quan vaig veure la pel·lícula del musical, i que cada vegada que sento el "Jo vull", em venen ganes de tornar-la a veure. I de les altres tres (no compto el segon Mar  cel), és just i necessari destacar Els pirates, l'obra amb en Carles Sabater de protagonista. És un musical divertit no, el següent. Les cançons són meravelloses, els personatges icònics... bé, és que després de Mar i cel, per mi és la millor.

I l'espectacle dels 50 anys va estar molt bé, molt emotiu. Retrobar-se amb alguns dels actors i actrius de les primeres obres sempre és un al·licient. A més, les grades eren plenes de més actors i actrius, i al final molts d'ells van pujar a a cantar l'últim tros de l'Himne dels pirates, que ja és un segon himne de Catalunya. La primera part, amb les cançons de les obres menys valorades o més antigues va estar bé, però clar, no deixava arrencar. Però després de l'impàs d'una petita escena de Glups (crec), va començar la successió d'èxits i més èxits. Van començar amb Cop de rock i T'odio amor meu, una de Poe, algunes de Boscos endins, Els pirates, Maremar, el Mikado, L'alegria que passa i Flor de nit (es va colar Aloma), abans d'acabar amb les de Mar i cel per donar punt i final a la vetllada. Aquesta part va ser un seguit de cançons emblemàtiques a quina millor. 

També l'aparició del gran Carlos Gramaje (hi va ser en moltes, però sentint-lo de Saïd és veure'l sobre el vaixell), l'Àngels Gonyalons, l'Elena Gadel, en Pep Cruz, en Ferran Rañé, la Isabel Soriano, l'Ivan Labanda... Sentir el "Per què he plorat" cantat per totes les Blanques i Saïds va ser brutal. Llavors van aparèixer els que l'interpretaran en la quarta reposició. Ostres, es van veure (sentir) diferències, ja poden donar-ho tot quan ho representin. 

Difícil triar el millor moment, la veritat. Però sí que vull destacar la part de dansa i coreografia que van acompanyar alguns dels números i sobretot Maremar i L'alegria que passa, on la incorporació d'aquesta disciplina els ha donat un plus important. Quina meravella de coreografies.

Ara només queda esperar l'estrena de Mar i cel, i gaudir-la per última vegada el proper desembre. El compte enrere ha començat.