Quan un pensa en Steven Spielberg, et venen al cap l'Indiana Jones, l'E.T., els dinosaures de Jurassic Park, Tauró... i tantes i tantes pel·lícules d'acció i/o ciència ficció que van fer les delícies de la joventut dels anys 70, 80 i90. Però a més de la vessant espectacle i diversió, com a cineasta també ha dirigit pel·lícules més dramàtiques, i no penso només en la gran La llista de Schindler. També hi ha L'imperi del sol, El color porpra, Munich, Lincoln, etc.
Una mica com li passa al Kevin Costner i que ja vaig comentar a l'entrada sobre Horizon, quan l'Spielberg surt de la seva àrea de confort més aventurera, els crítics elitistes de torn ja se li han tirat a sobre, dient que un director que fa blockbusters no pot tenir sensibilitat pels drames. Amb la Llista de Schindler van haver de callar. Però tot i això, és cert que cada vegada que fa una peli més costumista, ha de justificar-se, i ha de fer-ho doblement millor. Amb la de diners i fortuna que té, i ja a la seva edat, penso que tant se li'n refot. Té la vida solucionada, i per tant fa les pel·lícules que li venen de gust a ell. I si a la gent no li agrada, a ell sí.
The Fabelmans seria una d'aquestes. Vol fer un homenatge a la vocació pel cinema, i tenint de base la seva pròpia experiència, ens presenta una família jueva on, el fill gran, després d'anar al cinema per primera vegada, se li fica entre cella i cella dedicar-se al cinema. Tal com li va passar a ell. I des d'aquell moment, càmera cutre en mà, comença a crear. Veiem la seva infància i sobretot la seva adolescència i joventut, on es va mudant per la feina del pare, descobreix que la família perfecta no existeix, que l'antisemitisme no és només cosa de nazis... tot vivències de la seva pròpia vida, a les que els dona mitja volta per mostrar aquest procés que segueix el protagonista.
En una de les crítiques (bones), explica com cada un dels rodatges amateurs que fa, el porten a descobrir el poder del cinema. Ara ho faig de memòria, però recordo l'escena que grava representant una batalla de la segona guerra mundial, on aconsegueix emocionar el noi que fa de protagonista (tots són amics i companys d'escola o agrupament),adonant-se del poder d'emocionar. És una escena de les bones.
La peli en té força més, i encara que no aconsegueixi fer-te botar de la cadira, ja que no és tampoc el seu objectiu, l'Steven Spielberg demostra un cop més, perquè és un dels millors directors de cinema de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada