Aquest estiu la part musical ha estat protagonitzada per la "nit de musicals" del Festival GREC de Barcelona. És un espectacle que reuneix durant més de dues hores alguns dels musicals més famosos, i alguns altres que ho estan intentant. Els intèrprets, una barreja molt interessant. Han reunit el passat (encara en actiu), el present, el present més nou i el futur del món del teatre musical. Així doncs, teníem des dels alumnes d'algunes de les escoles de teatre (Memory, Lazzigags, Coco Comín...), als joves que n'acaben de sortir; així com també alguns dels actors actuals amb els què ja porten anys donant tombs pels escenaris (Carme Sansa, Mingo Ràfols, Roser Batalla, Mone, Nina...). Interessant mostrar-los tots junt donant a entendre tant el "què bons qque som" com "el què bons que serem", sempre que hi hagi esforç de les administracions i públic que pagui entrades (això també cal). No em vull oblidar, perdó, de l'orquestra, formada per a l'ocasió amb molt talent jove. Curiós veure com l'Oh happy day hi apareix (el Daniel Anglès m'era el director de l'espectacle) a través de les Sound Six, Obmud... que estaven per allà cantant amb algun dels cors.
El millor, sentir algunes de les cançons més emblemàtiques dels musicals, gaudir amb algunes de les veus, i picar de mans i peus en els números més rítmics. Per mi, El fantasma de l'òpera, Jesuschrist Superstar, Changing my major del musical Fun home (vaig veure una nova Eponine), la part Disney (amb un esment especial a Carlos Latre, que va fer una barreja increïble de cançons diferents), Oliver i Annie (quan apareixen els nens de les escoles musicals), la Cançó d'Idris de Mar i cel, All that Jazz de Chicago, On my own de Les miserables, You can't stop the beat de Hairspray, Let it shine (número final) de Hair i un descobriment (per mi) de cançó i solista: Defying gravity de Wicked. Llàstima que aquesta cançó va ser la penúltima, i dins del cansament (veure coses negatives) va ser un raig gairebé diví.
Entre les coses negatives, la durada. Van ser dues hores i mitja, i la veritat és que potser sobra mitja hora, es va fer una mica llarg, sobretot si tenim en compte la segona cosa negativa que era la combinació de cançons. Hi havia poques cançons marxoses i mooooooltes més lentes, per gaudir dels solistes, però clar, si volem festa, faltava ritme. Per cert, al programa n'hi havia dues d'aquestes, Jellicle Cats i Revolting children (quin parell!) que no es van fer, quin greu! I sense voler semblar talibà de la llengua, que algunes cançons es fessin en castellà, aix... lleig. Sí, allò de que la música no té fronteres, blablabla... però ara no estem per romanços. O en V.O., o en català. A més algunes, com Frozen, tenen la traducció ben feta i cantada també per la Gisela!
Tot i això, si l'any que ve es torna a fer, mirarem de tornar-hi, i a primera fila!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada