.jfif)
Comencem amb la ciència ficció. La primera és The silence, una nova incursió en la temàtica dels bitxos que et maten si fas soroll. Si a A quiet place eren extraterrestres, a The silence són uns ocellots que apareixen quan s'obre una cova a l'interior de la terra i surten de dins. Té una bona dinàmica, però caram, el final tot es precipita i xim pum ja estan salvats en un lloc segur.
La segona es tracta de In the shadow of the moon. També té una bona trama però que a mesura que va avançant, es va fent monòtona. 1986: Tenen lloc uns assassinats misteriosos, on tres persones moren perquè es dessagnen mentre se'ls desintegra el cervell. Sembla que els han punxat amb alguna substància estranya. Descobreixen la causant, que mor a la persecució. Nou anys després, torna a aparèixer i tenen lloc els mateixos assassinats. I així cada nou anys, només que el poli del principi s'obsessiona, i a cada tongada el veiem en una nova fase de la vida, cada cop més llunàtica. El fet que s'allargui (88-97-06-15-24) és el que cansa.
There will be blood (traduïda per Pozo de ambición), pel·lícula per al gaudi d'en Daniel Day-Lewis, un actor que gairebé sempre que actua es mereix algun premi, com finament va ser el cas d'aquesta peli on interpreta a un perforador de terra i buscador de petroli, que va fent fortuna a costa de la seva tossuderia i també mal caràcter. Es fa odiar al llarg del metratge. Interessant però poca cosa més, amb algun intent de deixar-la estar. La música, ben valorada pels crítics, és absolutament infumable.
Disomnia és l'enèsima pel·lícula apocalíptica vista. Aquest cop, una erupció solar provoca un desajust en el sistema limfàtic (això diuen) i les persones no poden dormir. En conseqüència, al cap de pocs dies comencen a tornar-se boges, perdre el nord, etc. Els soldats improvisen una base on tenen una persona que dorm per tal de veure si poden trobar una cura. La peli segueix una mare exsoldat i exdrogadicte amb una filla que també dorm i va cap a la base, tot i que quan arriba, la gent ja porta uns quants dies sense dormir. Peli que compleix amb els requisits d'aquest estil catastròfic. Diferent, sense pretensions i que fa el què se li demana. La veritat, un cop més, ens posen sobre la taula com d'animals ens tornarem quan tinguem un fenomen d'extinció massiva. Millor no veure-ho.
The last emperor és una pe·lícula mítica de finals dels anys 80, multiguanyadora dels òscars amb 9 estauetes i que ja vaig veure en el seu moment, i unes quantes vegades posteriorment. Potser és de les primeres pel·lícules no juvenils que veia. Tenia 16 anys i veure-la em feia sentir gran. Crec que la vaig entendre força, però em faig creus que la veiés i la tingués en la memòria. És cert que la BSO era molt bona i el disc em feia reviure-la. Moltíssims anys després, he tingut l'ocasió de reveure-la i confirmar que amb 16 anys, se'm van escapar moltes coses.
The lost bus podria ser una pel·lícula amb entrada pròpia, però al final es queda a les portes. L'odissea que viuen un conductor de bus escolar i una mestra per salvar els nens d'una escola d'un incendi devastador es converteix en una cursa contra la mort. Al final, et recorden que va passar en realitat. El què explica és real, tot i que el salvament va ser enmig dels embussos i no pas ficant-se entre les flames. És evident però, que si no s'inventaven aquesta acció, la peli no tindria l'atenció, ja que seria estar tota l'estona dins l'autobús gestionant la por (que no és poc).
The circle, una pel·lícula que ens ensenya el perill de voler estar sempre tan connectats, del perill de deixar que desaparegui la intimitat i que tota la teva vida sigui pública, on tothom ho veu tot, ho comenta, tot... En Tom Hanks és el director de l'empresa, però la protagonista és l'Emma Watson, que crec que és l'única que ha seguit buscant l'èxit al cinema de tota la colla de HP. Com sempre, per molt que ens avisin del perills, anem a pitjor.
Els herois de Telemark. Aquí he tirat moooolt de nostàlgia. No sé perquè, però me'n recordo molt d'haver anat a veure aquesta pel·lícula al cinema Jaume I quan era un nen. I amb la de pelis vistes, és curiós que tingui el recod tan present. Per això quan vaig tenir l'oportunitat, la vaig revisar. Típica peli de lasegona guerra mundial, en què expliquen la gesta feta per la resistència noruega (ostres, altre cop Noruega!!) per evitar que els alemanys construissin la bomba nuclear. Fet verídic. Ara la peli es veu antiga, però que molt antiga i mancada de ritme.
L'última casa. Un començament prometedor dins del món de les pelis apocalíptiques. L'aigua del planeta es rebela contra nosaltres. A través d'un pluja insistent, tothom queda tancat a casa seva i no pot sortir. A la llarga, això pot provocar la mort per inanició de tothom. Quan deixa de ploure, com que no poden obrir les portes de casa, tampoc poden fer-hi res. Només enginy per sobreviure. L'aparició dels "monstres marins" i el final de la peli són el que més grinyola. Però encara, prou bé.
Misteriós assassinat a la muntanya. D'aquesta peli en parlaven bé. Fresca, original... no sabia que era francesa, i amb això no la vull desmeréixer, però és cert, que en altres mans li haurien tret més suc. Un seguit d'embolics degut a uns morts accidentals, uns diners trobats, un poble a la muntanya... és divertida, té bons moments, però li treun molt poc suc a la comèdia. Podria ser divertidíssima i al repartiment li falta punch. Ei, però tampoc ha de ser per l'Steve Martin, eh?
The whisper man. Una altra pel·lícula que em pensava que estaria molt bé (en Robert de Niro dona confiança), però que al final és un thriller més, de segrestador de nens, amb policia retirat, pare una mica anat de l'olla... Una colla d'ingredients més o menys habitual i que conformen una peli per passar l'estona. Sense anar més lluny, la sèrie que he començat, "I will find you", t'atrapa molt més que aquesta peli, i des dels primers minuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada