TETRACAMPIONES

No tinc paraules per descriure la il·lusió, alegria i emocions viscudes a Oslo amb la consecució de la quarta Champions femenina. Hi arribàvem després de perdre-la sorprenentment l'any passat amb l'Arsenal (on potser per primera vegada anaven massa confiades); després d'una temporada amb lesions curtes i llargues, entre elles la de l'Aitana; després d'uns inicis dubtosos i inquietants perla gestió esportiva.

Aquesta última carta se l'han estat guardant fins ara les jugadores i staff per demostrar que les crítiques eren infundades. Penso que ho ha n entès malament. Era evident que començàvem nova temporada amb menys efectius. Havien marxat set jugadores i només s'havia fitxat una, més les pujades d'Aicha i Clara del B. Per tant, aquest és un fet inqüestionable. Els dubtes eren que sent menys, si teníem plaga de lesions, o no es feien rotacions correctament (no seria cap sorpresa), com arribaríem al tram final. En cap moment es posava en dubte la qualitat de les jugadores, la seva actitud i fam per guanyar, ni es d'això.

Total, que després de guanyar els tres títols ecspanyols, com sempre, s'enfrontaven de nou a una nova final, la sisena consecutiva, quina bestiesa! I la sort o la mala sort feia que fos contra el Lió. Els dimonis de sempre, l'Ada sobrada, l'Engen i el Jonatan Giráldez. Ni molt menys eren favorites, per molt que els que segueixen el femení de lluny, donin perfet que es guanya sempre. Per mi, les opcions eren 50:50. I quan va acabar la primera part, ja era 40:60. Quin patir... En Jonatan sabia molt bé què havia de fer per no deixar-nos jugar com sempre, i no aconseguíem fer més de tres passades seguides en molts moments. Ocasions fora i poca cosa més. Les franceses, més còmodes, amb ocasions i gol anul·lat per fora de joc. Menys mal, perquè si depenia de l'àrbitra, el gol puja. Que dolentes que eren!!! La veritat és que quan vaig veure l'onze titular del Lió, les cames em tremolaven. Que bones totes. Però també veia una altra cosa, i era que a la banqueta no tenien res per espantar. 

Així que, amb el 0 a 0 a la mitja part, qui estava de sort érem nosaltres. I allà va canviar tot. Les combinacions començaven a funcionar, es trobaven més espais perquè les del Lió ja no arribaven a tot, i ara sí, finalment l'Ewa trenca la maledicció marcant dos gols. Quina bogeria, quina alegria, només amb aquests dos gols em vaig quedar ja sense veu. Seria possible? Anàvem a guanyar la quarta? Doncs mira, sí, i a sobre, tornant els 4 gols de la final de Budapest. Encara que fossin en temps afegit, compten igual (si haguessin estat seus, dos a dos, no?) Així que la Salma, sí, sí, la Salma, titular i fent els 90 minuts, feia també un doblet històric, deixant les franceses i al seu entrenador desfetes. Mireu si va ser gran l'alegria que fins i tot vaig aplaudir al Pere Romeu!! Això sí que és fort...

Els nervis del partit (i sobretot de quan les coses no anaven bé), en Rafa Yuste venint a donar les gràcies a l'afició desplaçada abans de començar, les aturades de la Cata (MVP amb permís de l'Ewa), el barret de l'Esmee a la Julia Brandt (poc se'n parla, d'això), la Clara titular a la final i l'Aicha uns minuts, la copa... tot va ser màgic (menys mal), i més envolat no només de catalans i catalanes sinó de moltes altres persones, sobretot noruegues, que clarament es decantaven pel Barça. Era maco veure tanta gent d'allà amb les samarretes del Barça. Tot perfecte per una temporada perfecta. Deixem gaudir de l'eufòria, iquan reposem, ja analitzarem bé el curs i posarem nota. Però ara, celebrem-ho com cal!