ES TANCA EL CURS

El dia abans de començar les classes d'aquest cus vaig fer una caminadeta per Collserola, res important però que em va donar un parell d'horetes per caminar donant voltes als meus pensaments sobre el què estava per començar. Lògic. Un curs amb unes expectatives molt pobres, ja que pensàvem que en quatre dies ens confinarien de nou. A més, nous alumnes, nova paral·lela, i restriccions a punta pala. No m'estranya que necessités una estona per perdre'm amb els meus pensaments.

Doncs resulta que dijous vaig acabar l'última feina pendent del curs. La llista que ens fan arribar tenia encara un punt que no havia acabat i que finalment, vaig poder (perquè vaig voler) tancar. I tal com havia començat el curs, l'he volgut acabar. Així que vaig agafar la cantimplora i la gorra, em vaig calçar i vaig sortir de casa a les 9 i 20 amb dos objectius clars: un, de mental, el de parlar amb mi mateix de tot el què havia significat aquest curs, tot projectant desitjos pel següent, i l'altre objectiu, més físic, arribar al Tibidabo. Així, si el primer objectiu es va complir i vaig tenir la sensació brutal de realment tancar el curs i començar les famoses vacances dels mestres, el segon he de dir que... també. Poc més de dues hores després d'haver sortit, vaig arribar a les escales del temple del Tibidabo. Entremig, quinze minuts al mirador de Montbau descansant i gaudint de les vistes, i 8minuts perduts buscant una drecera que emportés des de l'Arrabassada fins l'hotel de la Florida. Cal dir que la drecera fou al final una mica salvatge (però no tant com a la tornada).

M'hauria agradat estar més estona al Tibidabo gaudint i reposant, però no podia per dos motius. El primer, com que faltaven quinze minuts per obrir el parc d'atraccions, estava ple, però ple de casals. La plaça de les taquilles estava plena de grups, tots amb les seves samarretes de colors... però clar, amb l'augment descontrolat de contagis de covid que hi ha entre nens , adolescent i joves, la veritat és que la mascareta semblava poca protecció davant aquella marabunta. El segon motiu era que a les13h havia de recollir el MEC del seu casal, i tenia el temps just. Tan just que segons el Google Maps, estava a una hora i deu del punt de trobada i tenia només una hora. 

Això va provocar que tornés a la drecera salvatge de l'anada per guanyar temps. El problema era que de baixada era més salvatge, i al final, vaig quedar ben servit amb uns esbarzers assassins que em van deixar mig braç i tota la cama dreta plena de sang. Però no podia parar, així que vinga avall. A mesura que anava avançant, el temps s'anava escolant, però la distància també. Vaig sospesar la possibilitat d'arribar fins a Vall d'Hebron i fer l'últim tros amb metro. Però els números, després de moments de cursa atlètica, em van donar la seguretat de poder arribar a l'hora, i a més a més, amb temps de descans tot prenent una coca-cola per recuperar forces.

Quan estava allà assegut a la plaça bevent el refresc i esperant el MEC, pensava dues coses: la primera, que sí, havia començat les vacances oficialment. La segona, que a la meva edat, fer la cabra boja com havia fet era, o bé de bojos o bé de valents. i he de confessar que no sé per quina opció em decanto.

Bones vacances!