NO DIGUIS RES

El boca-orella, o més ben dit el tuit-a-tuit anaven fent-se ressò d'aquest llibre-document que és No diguis res, del periodista Patrick Radden Keefe. Aquestes recomanacions parlaven de meravella, d'esplèndid, de... tota una colla d'adjectius positius. Jo havia tingut el llibre a les mans al llarg d'aquest any i mig, però no m'acabava de decidir fins aquest nadal passat. Tot i així, m'ha costat mig any més trobar el moment per endinsar-me en aquestes històries. El resultat? Que jo també he fet un tuit (que no mira ningú, com aquest blog, i que tampoc és el seu objectiu, clar) recomanant-ne la lectura. Aquest any l'estic encertant bastant amb els llibres, i costarà fer el top ten o top five, però sense cap mena de dubte, aquest hi serà, i qui sap si estarà en el primer lloc o no.

I què tenim entre mans? Doncs un llibre que intenta explicar, a partir d'uns personatges històrics reals i uns fets reals que van tenir lloc a la dècada dels 70, el conflicte bèl·lic a Irlanda del nord d'aquest darrer mig segle. Tot ben documentat, amb múltiples investigacions, gravacions, entrevistes, converses amb la gent que hi va participar, algunes del mateix autor del llibre, i moltes realitzades ja aquest segle, ens endinsa en una guerra a Europa que sí, alguna cosa n'hem sentit, hem vist a les notícies, o fins i tot en pel·lícules, però mai fins ara havia llegit res tan real com això.

El llibre, que és un gran reportatge però escrit com si fos una novel·la, et va situant en els espais del conflicte, et fa veure amb els ulls (les fotos són dels protagonistes principals) allò que veien. No sé, però m'he sentit enmig del conflicte a mesura que llegia. Intentes comprendre el perquè de tot plegat quan és una cosa absolutament impossible, però sí que arribes a empatitzar en certs moments amb alguns del personatges, tant dels que van patir-ne les conseqüències (com els fills de la mare segrestada i assassinada per l'IRA), com amb alguns dels que ho van provocar (la mítica a partir d'ara, Dolours Price). Com n'arriba a ser de desconeguda la veritat per la gent que només mira les notícies. cert que a mi em va agafar ja amb seny el final del conflicte. De fet, els moments més crus són dels anys que jo era un nadó i amb prou feines començava a parlar o caminar. Però sembla mentida com és possible el poc que coneixem les coses si no fem un esforç per saber-ne més i ens quedem només amb els fets superficials dels diaris. 

Cada pàgina del llibre és una revelació de fets ocorreguts en aquest país d'Europa, ben a prop nostre, i que van causar tants morts, ferits i seqüeles diverses. És evident que ara em miraré, llegiré i escoltaré amb uns altres ulls i orelles qualsevol cosa relacionada amb el tema, ja sigui del passat, del present o el futur. Les grans reflexions i els debats més punyents arriben al final del llibre, quan es va assolir l'acord de pau, impulsat sobretot per en Gerry Adams. Els que posaven bombes, i fins i tot mataven gent, es pregunten perquè va servir tot plegat. És molt fort, perquè estem parlant de gen morta, de gent que va morir assassinada, i es pregunten si va valer la pena, o per què va servir. Ells ho feien amb un objectiu, la reunificació d'Irlanda, l'expulsió dels anglesos de la seva part de l'illa. Ien aquells moments creien que aquell era el camí correcte. Quan després, es signen els acords, i només veuen autonomia però re més, se senten traïts per alguns dels seus líders, i és llavors que pensen perquè han servit aquelles morts. Per res. Són moments brutals. Com també és brutal llegir la guerra bruta i d'espionatge entre ells. Es descobreix que un dels assassins de l'IRA més famosos, que s'encarregava dels espies britànics, era en veritat, un espia britànic! I tenia el permís del govern anglès per matar gent per aconseguir informació. L'estat accedia a mata persones per aconseguir el seu objectiu! No sé, però he vist el 17-A al meu cap clarament.

I tot i les diferències i distàncies, és ben normal que sentis aquest conflicte més teu si el compares amb el viscut a Catalunya. allà són els anglesos, aquí els espanyols. Evidentment, la gran diferència és que aquí mai s'ha tendit a la lluita armada. Terra lliure no representa ni l'1% del què va ser i fer l'IRA. Aquí sempre s'ha apostat pel moviment pacífic, per les manifestacions i el llirisme. Amb tot el què pot passar, indigna molt quan hi ha gent que s'esvera per quatre contenidors cremats. Mare de déu. Ara bé, el resultat és el mateix. Coma Irlanda, els governants o principals actors polítics acaben signant els acords que donen més poders als polítics mentre el país queda igual. Us sona, no? I és que si a Irlanda del Nord, després de tants milers de mots i violència no ho van aconseguir, què podem esperar del nostre país? Evidentment, no estic dient que s'hagi de fer el mateix. Però el què queda clar és que mai de la vida hem de deixar les coses només en mas dels polítics, ells sempre acaben traint el poble.