El primer trosset és de pujada constant. La meva respiració i el meu cor indiquen que estic anant a un ritme massa fort, però clar, és el començament, no hi ha cansament, i cal aprofitar-ho. EM tranquil·litza veure com, quan parava una estona, en pocs segons recuperava la calma i podia seguir el camí sense cap indicador de què la cosa no funcionava. La primera parada una mica llarga (no és de 5 minuts) és quan arribo al coll del roc de la Maula (desnivell de 400 metres en una hora). Des d'allà, toca fer el segon tram de pujada fins el coll de Finestrelles, que tot i estar més amunt, la pujada és més fàcil i menys cansada que el què havia fet fins llavors i hi arribo prou bé (desnivell de 250 metres en poc més de mitja hora). Allà, tot i que les vistes de la pujada ja són esplèndides, veient com el Santuari es va fent cada vegada més petit, allà a Finestrelles és ja brutal. Resulta que tot l camí que ara seguim, que és el de la carena, marca la frontera amb França. Si mires a una banda, Catalunya, si mires a l'altra, França, però ja el què seria la part de valls, a l'altra banda dels Pirineus. És una passada.
Seguim fins el Pic del Segre (2.845 metres- 200 metres més de desnivell en 30 minuts més) i el pic petit del Segre (2.811 metres, al cap de 20 minuts), lluitant tota l'estona contra el vent. A l'estar caminant per la carena, tens tot el vent que ve de ponent, de la part francesa, picant contra teu contínuament. Es fa molt pesat i els renecs n contra d'aquest aire són constants. Vaig gravar alguns vídeos on vaig explicant coses, i no se sent res degut al soroll del vent! Realment molesta molt i sort que porto la dessuadora gruixuda, amb la qual faré tota l'excursió fins que me la trec baixant del cim. Cal afegir que la baixada del Pic del Segre per seguir la carena i arribar al pic petit és molt salvatge i segurament la part més complicada de tota la pujada (justament quan es tracta d'una baixada). Allà m'hi estic deu minuts ben bons descansant i on menjo una miqueta.
Només falta l´últim tros, em sento amb forces i la veritat, ja que estic aquí, doncs seguim. El camí combina caminet amb tartera, però vaig a un ritme molt tranquil, sense pressa i sense estressar-me. Això fa que en mitja hora em planti al cim del Puigmal. Em pensava que trigaria més, però en sortit d'un turonet em trobo la creu gairebé al davant, i m'agafa un "subidón" (quina és la paraula catalana per aquesta sensació?) Així, tres hores i mitja després de començar l'excursió, faig el cim. A la meva edat, sense massa entrenament... segurament podem dir que potser és una mica temerari, però la il·lusió em dona ales i assoleixo fer per primera vegada el Puigmal, 2.910 metres, i em dona força i energia per seguir plantejant-me excursions com aquesta. En aquell moment, em sentia pletòric, em sentia bé, sense molt cansament ni desgast físic. La pujada no la notaré fins divendres, al cap de 24 hores, quan unes agulletes bestials em deixaran la zona dels quàdriceps absolutament encarcarada. Mare de déu... suposo que entrenar, anar al gimnàs i la constància en l'esport ajudarien a no tenir aquest dolor. No és tant per no poder fer el cim sinó per no tenir efectes secundaris l'endemà.
Sigui com sigui, he fet el cim i la sensació des d'allà dalt (llàstima de boira a la part catalana) és increïble. Les fotos no fan gens de justícia a l'espectacle de la natura que tinc davant meu. Descanso una bona estona (m'hi estic mitja hora) abans de procedir a la baixada...
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada