CAP AL PORTARRÓ D'ESPOT

Quatre estius han estat necessaris per poder fer de nou una excursió a la muntanya, d'aquelles que se'n poden dir excursions. En el meu imaginari, allà a les valls d'Àneu, veient aquelles muntanyes, em venia al cap el desig de poder anar més enllà de Sant Maurici o d'Isil (per posar uns exemples). I finalment, aquest juliol ho he fet, no vencent abans un dels inconvenients més importants, com era el d'aixecar-se d'hora. Era evident, si no volia fer el ridícul i el lluç, que si havia de fer una excursió seriosa, no podia començar-la a les deu o les onze. I després de pensar-m'ho molt, m'ho vaig proposar.

Així doncs, el passat divendres em vaig aixecar a quarts de vuit i sense fer soroll (més o menys) vaig agafar el cotxe per anar fins l'aparcament del parc nacional d'Aigüestortes allà a Espot. L'objectiu, el Portarró d'Espot, un punt entre muntanyes que és el pas entre dues valls del Parc, la vall de l'Escrita (on trobaríem l'estany de Sant Maurici) i la vall de Sant Nicolau(on hi hauria l'estany Llong). A un quart de nou començava el camí clàssic que porta de l'aparcament fins Sant Maurici, una passejada familiar molt habitual pels turistes de la zona, i que ocupa entre 60 i 75 minuts. Com que és un camí clar i conegut, el vaig recórrer a més velocitat del normal, per guanyar una mica de temps. En poc menys de 45 minuts ja em trobava a tocar de l'estany, però no hi havia d'arribar, ja que tenia el desviament cap al refugi Ernest Mallofrè, que indicava el camí cap al Portarró. No cal dir que no em vaig trobar absolutament ningú.

Calia deixar enrere l'estany, però enlloc de fer-ho pel clàssic camí de la dreta (que va a Ratera), aquesta vegada ho feia per la banda de l'esquerra. Un cop vorejat el llac, començava la pujada. Anava alternant moments més plans, amb altres més inclinats, i altres que calia anar amb la calma perquè tenia més desnivell. No cal dir que les vistes que s'anaven reproduint eren dignes de la matinada que havia fet, i això que encara estava a mig camí. Després d'una petita plana amb 4 cavalls menjant, la pujada continuava i dues hores i mitja després de sortir de l'aparcament (comptant un parell de parades de deu-quinze minuts màxim sumades) arribava al coll del Portarró. Des d'allà, podia contemplar la vall de Sant Nicolau amb l'estany llong, i passava, com no podia ser d'altra manera un vent brutal. algú havia deixat la porta oberta. 

Però calia anar més enllà. Ja havia descartat pujar el pic del Portarró, però s'havia d'arribar fins el mirador. Eren deu minuts més, però valien la pena. allà, a 2,47o metres d'alçada (està bé, no?) vaig contemplar durant una bona estona, assegut en una roca i respirant profundament, unes vistes que et renoven l'energia gastada durant l'excursió. Brutal.

Abans de dos quarts de dotze vaig començar a baixar. En una hora i vint ja tornava a ser al refugi on vaig renovar energies d'una altra manera, diguem-ne, més ensucrada i dins una llauna. una visita a l'estany i a refer el camí de tornada. Potser una de les coses més sorprenents del dia va ser la quantitat de gent que estava fent el camí de pujada a l'estany entre la una i les dues, a la pitjor hora de totes, amb el sol que queia. vaig flipar força, la veritat... I res, cinc hores i mitja després d'haver començat l'excursió, ja era de nou al cotxe per tornar al càmping.

La valoració és molt positiva. A veure, vaig estar la resta del dia cansadet, però poques agulletes, i la veritat, amb el meu deplorable estat de forma, amb l'eterna promesa de fer aquestes caminades de manera més regular, i que sempre es queda en això, en una promesa, crec que puc estar content del què vaig fer. I realment, si anés mantenint-me més en forma, podria fer-ho més sovint, perquè sense cap mena de dubte, quan ets allà dalt, es pot dir que això és vida.