REDESCOBRINT CATALUNYA

Per començar a activar del tot el "mode vacances", he gaudit d'un cap de setmana curt en una zona del país que no tinc molt visitada. Es tracta dels voltants de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès.

D'aquesta comarca en tinc tres records. El més recent, concert de Twocats a Solsona l'estiu del 2021. Anem més enrere per retrobar el Biberó Rock a Can Joval, on hi vam estar dos estius, el 2013 i el 2014. Però el record més antic de tots deu ser de principis dels anys 80. Vam passar un estiu familiar al poble de Sant Llorenç entre Cabrils i la masia de La Llacuna. Hi érem tots. La proximitat amb el poble de La Coma també era decisiva perquè allà hi tenen la segona residència uns familiars. Jo era molt petit, però recordo haver-hi estat, recordo sessions dobles de cine, una mica de la caseta on érem i poca cosa més.

El descobriment d'una casa rural al costat del pantà de la llosa del Cavall i a 10 minuts de Sant Llorenç de Morunys. No serà un cap de setmana amb records inesborrables, però sí ha servit per redescobrir un entorn meravellós. Muntanya, verd, riu, alçada... té de tot, i sense haver d'arribar als Pirineus. La casa rural in vam estar, prou bé, la veritat, molt de poble. La qüestió és que hi havia un grup de meditació fent els seus tallers, i això va provocar algun moment còmic quan vam començar a sentir els seus càntics.

El diumenge va ser quan vam pujar fins a l'estació del Port del Comte. En l'estona de pujar i baixar, ja vaig descobrir indrets fantàstics per fer caminadetes normals o excursions més intrèpides, donant més punts a aquesta zona com a possible destí en unes hipotètiques vacances més llargues. El poble de Sant Llorenç, bé, molt correcte, amb tot el què ha de tenir un poble de muntanya d'aquestes característiques. llàstima que en els temps que corren, el pantà està molt per sota de la seva capacitat real. Esperem que la sequera arribi a la fi algun dia.

Aquest cap de setmana dona el tret de sortida a un estiu diferent dels últims. Sense Nou Càmping, sense Laguna després de molts anys, les circumstàncies ens han fet improvisar força, i ens portarà a un altre indret del país, molt nou per nosaltres. Veurem si la calor ens deixa gaudir-ho.

ELECCIONS

A Ecspanya es van celebrar eleccions per escollir el president del seu govern pels propers quatre anys. Quan van tenir lloc les municipals, es va observar com la dreta i la ultradreta avançaven i anaven recuperant terreny als del centredreta del PSOE. I el senyor P. Sánchez va adonar-se i va convocar eleccions sis mesos abans de quan tocava per intentar compensar aquesta pujada abans que fos massa tard.

I la jugada gairebé li ha sortit bé del tot. Resulta que mentre tothom vaticinava la victòria dels feixistes de dreta, el què ha passat és que sí, el PP ha pujat, però no tant com es preveia, de manera que com que els encara més feixistes de VOX han perdut suport, no tenen suficient per plantejar-se governar. Però per l'altra banda, encara que els feixistes del PSOE han aguantat bé, tampoc tenen suficient per poder governar. 

Entren en joc les aliances i els pactes, i aquí sí que hi ha una cosa molt diferent de fa quatre anys. Aquell cop, entre suports i abstencions gratuïtes (com per exemple del "Eixamplem la base dels collons" o altrament anomenats ERC), va aconseguir governar. Però ara no en té prou amb això. Ho aconseguiria si... Junts i en Puigdemont li permetessin. 

Jajajajajajaja... als ecspanyols els explota el cap! Ara resulta que la governabilitat del seu p*** país depèn del president Puigdemont. És que és boníssim! Ells ja han estat dient del dret i del revés que no pensen votar a favor d'un president ecspanyol. Però clar, això ho deien quan es pensaven que no es donaria aquesta situació. Llavors què pot passar?

Opció 1: Junts els diu que s'hi posin fulles. Això vol dir repetir eleccions, amb tots els dubtes que pot portar això.

Opció 2: Junts fa com ERC i es ven a canvi d'engrunes invisibles.

Opció 3: Junts els diu que us donem suport si davant jutges internacionals accepteu un referèndum vinculant d'independència. El PSOE diria que no i ens porta a l'opció 1 (que a la vegada, faria que Junts pugés en vots, pels indepes que no han anat a votar i alguns d'ERC que diguin "així sí"). Però us imagineu que diuen que sí? Impossible, oi? Però tard o d'hora ha de passar alguna cosa, no? Somiar és gratis.

Opció 4: El PP pacta amb el PSOE per tal de no dependre dels catalans. No sé què em diu que serà aquesta opció, perquè qualsevol de les altres tres és l'enfonsament de Sánchez davant del què considerarien una traïció a Ecspanya.

Això promet, no? Per altra banda, la CUP i el PDCAT, els dos extrems han desaparegut. I Podemos (Sumar, o com es digui), fan de comparsa. El més gratificant ha estat veure com la ultradreta ha baixat. Encara hi ha esperança.

S'HA FET PETIT

Quan va haver el confinament i el temps de pandèmia, va haver un "STOP" en moltes coses. Una d'elles va ser el Tibiclub. Fins el 2020, n'érem posseïdors, i la veritat és que amb l'edat del MEC i els períodes de vacances, ens anava bé i sortia a compte. Un cop passat el temps covid, ens ho vam treure, perquè ja vèiem que l'havíem exprimit tot el què tocava, i que si algun dia se'ns presentava l'oportunitat i hi anàvem, doncs endavant.

Per això l'any passat, es va donar l'ocasió i hi vam anar. No recordo exactament com va anar, però sí recordo sortir amb una conclusió: no calia pagar el què costava l'entrada per les atraccions del Tibidabo. Però vet aquí que la setmana passada es van donar tres coincidències: calia buscar activitats a fer + entrades 2x1 del Condis. Com que sortia per la meitat d preu, era una bona opció. A la sortida, la conclusió és que el Tibidabo se'ns ha fet petit i que si hi tornem ha de ser per menys del meitat. Si no, no val la pena.

I no val la pena pagar aquests diners pe diferents motius. Un d'ells, és que se'l veu una mica deixat. Sent com és una bona opció de reclam, tant per turistes com per autòctons, deixen perdre una oportunitat de tenir una parc d'atraccions xulo a la ciutat. Segurament, renovar-lo no els surt a compte, fer atraccions noves se'ls dispara el pressupost; però d'aquí a no tenir cura d'allò que tens? De mica en mica, van desapareixen atraccions (per grans, com l'Hurakan, i per petits, com el Zoo-chock i la Granota), i es veu com poc cuidat. Sembla doncs que per una banda, no hi ha inversions en el parc, només manteniment bàsic i prou. Es van gastar tots els diners en renovar el funicular, de manera que ara tothom ha de pujar per allà, ja no hi ha l'autobús per l'Arrabassada.

I del què queda, sí, la muntanya russa bé, i els Tronquitos. Però què més? El tren no impressiona, el vaixell i les cadiretes els trobes a qualsevol fira. Sí, hi ha l'hotel Kruger, però per fer tota la cua necessites paciència i tenir clar que no faràs gaire atraccions més.

Port Aventura queda lluny, però la relació qualitat-quantitat-preu és molt més justa. Si Port-Aventura és car per tot el què hi ha, el Tibidabo seria com una estafa.

És curiós que fa un any, quan hi vaig anar, ja vaig fer una entrada del mateix pal que aquesta. Ara però, crec que quedarà més a la memòria a llarg termini el fet de no caure de nou a la trampa, a no ser que ens regalin l'entrada.

1.500: ELS NÚMEROS PROLÍFICS

Un joc tan entretingut com inútil en el fons és, aprofitant l'efemèride de les 1.500 entrades al blog, veure si hi ha algun dia en concret que per qüestions de l'atzar i la casualitat, faci que tingui més o menys entrades.. Com que ja havia fet el recompte per a gaudi propi, l'únic que calia fer era fer anar la calculadora, així que, ja posats, m'ho he mirat.

Dia a dia, des dels dies 1 de cada mes fins els 30 i 31, anava sumant, i al principi, veia que hi havia molta constància: 53, 55, 54, 53, 57, 48, fins els també 53 dels dies 7. Estava al·lucinant de tanta uniformitat. Serà possible? Però no, a partir dels 8, els números baixen força, mantenint-se en els 40, i fins i tot alguns 30's. No és fins els 22 que tornen els 50's, repetint-se fins a tres vegades més. Però en cap cas són aquests els rècords.

Els dies 29 són els líders, amb 61 entrades, seguits de ben a prop dels dies 28, amb 60. Estem parlant gairebé gairebé del doble dels dies que han tingut menys entrades. Concretament, els dies 13 (caram) tenen només 32 entrades (ja deia, gairebé la meitat). Acompanyen la banda de sota de la classificació els dies 9 i 11 amb 37. és a dir, els tres dies amb menys entrades estan més o menys en una franja molt curta de cinc dies. No tinc clar el motiu, però és curiós com perquè sigui una casualitat, no? El què no faré és perdre temps intentant esbrinar allò inesbrinable. Cal dir que encara hi ha un quart dia que no arriba a les 40 entrades: els dies 31, que s'han quedat amb 39. Però clar, cal tenir en compte que de dies 31, hi ha la meitat de tots els altres, així que si féssim regla de 3, estaria en el top de dalt i no pas el de baix.

Penso que tantes entrades en els dies finals de mes té molt a veure amb les vacances de nadal. Així com que la gran majoria de dies amb més de 50 entrades, com deia al principi de l'entrada, estan entre l'1 i el 7. Hi veig la mà també del gener, així com del juliol, que és quan recupero la rutina vacacional i tinc més temps per dedicar-m'hi. 

Dir finalment que la mitjana (tenint en compte que no hi ha dies 31 cada mes, i fins i tot 30 i29 dels mesos de febrer), és de 48 entrades. Quinze dies els superen i 16 queden per sota (comptant com deia els dies 31, que com són les mitjanes, estan al mig).

Amb aquest curiós recompte i resum tanco les estadístiques de l'entrada 1.500, i com deia justament el dia que hi vaig arribar, ara posem el punt de mira als 20 anys de blog i a l'entrada 2.000.

TAGAMANENT

Una setmana després de fer el cim del Puigmal, 2.910 metres, he pogut seguir amb les excursions amb un repte molt més a l'abast, un clàssic de les excursions infantils, el Tagamanent. No tinc comptades les vegades que l'he fet, tampoc en deuen ser moltes, tres com a molt. Però ara tocava una excursioneta senzilla ja que a diferència del cim del Ripollès, aquest l'anava a fer acompanyat del MEC.

Encara que l'alçada no tingui res a veure entre les dues muntanyes, cal dir que el cansament de la segona va ser important, perquè justament vaig fer el què no s'ha de fer, però les circumstàncies diferents que tocava en aquest moment així ho portaven a fer. M'explico. A l'hora que sortia de casa, ja feia deu minuts que estava al Puigmal. Així, un cop a Aiguafreda, la caminada començava a les dotze, la millor hora, com tots sabem. La setmana anterior, a l'hora de començar a caminar, ja feia gairebé tres quarts d'hora que baixava. Per tant, circumstàncies moooolt diferents.

La calor era important, i el camí, el que té és que és tota l'estona pujada. No hi ha massa minuts de terreny pla. És amunt, amunt, fins arribar a dalt. He de dir que va arribar un moment que maleïa una mica el caminet i les mosques que el protegeixen. Però finalment, gairebé dues hores després (comptant mini-aturades), arribàvem a dalt. Clar, no és u cim pròpiament dit. Tenim l'ermita que ocupa tot el terreny, tancada i barrada, però no tens la sensació de ser a dalt de tot. Les vistes, això sí, molt boniques, però llàstima d'aquesta boirina que ens està acompanyant tot aquest mes i impedeix veure més enllà.

Vam decidir que anul·làvem l'excursió de la propera setmana si havia de ser en les mateixes condicions (començar a caminar al migdia). Està clar que així no es poden fer a l'estiu. Si s'ha de tornar a fer cap cim, caldrà fer com a Núria, anar-hi el dia abans i sortir d'hora. Potser no cal les set del matí, però les nou sí, no pas les dotze...

Sigui com sigui, en una setmana dues excursions, dos cims... no està malament. A veure si arriba el dia que puc fer que això no sigui tan esporàdic i ho faci més sovint. Hauré d'esperar que baixin una mica les temperatures, això sí...

1.500: ELS DIES PROLÍFICS

Després de repassar a Vista general com teníem les entrades al blog al llarg dels mesos, m'he dedicat aquests dies a desgranar mes per mes per veure els dies que tenien (pe casualitat, això no es prepara) més entrades publicades i quins menys. I han sortit coses curioses. Comencem pels dies nuls.

L'any té 365 dies, i els de traspàs en tenen 366 dies. És possible que al llarg d'aquestes 1500 entrades, al llarg d'aquests gairebé disset anys, tots els dies de l'any hagin vist publicada alguna entrada? Doncs no. Resulta que dels 365 (6) dies, hi ha entrades en 360!!!! Gairebé cada dia de l'any ha vist alguna publicació, excepte sis dies! Com ja comentava a l'entada de Vista general, d'aquestes sis, quatre corresponen al mateix mes: febrer. I això sí que és molt curiós, és que ni fet expressament! A part del 29 de febrer (previsible), ni el 4, el 8 i el 9 d'aquest segon mes de l'any, han vist cap entrada publicada. Ara que ho he mirat, és evident que si me'n recordo, intentaré fer el "pleno". I ja cal que m'hi esmeri, perquè si no faig el 29 de febrer proper, m'hauré d'esperar al 2028! Hi ha hagut quatre anys de traspàs, no puc fallar el proper! Els altres dos dies "buits" són l'11 d'octubre i el 17 de novembre. No hi ha motius. És la casualitat.

Com també serien casualitat els dies de l'any que han tingut més entrades. O potser alguns sí. El rècord són deu entrades un mateix dia. I això ha passat cinc vegades: 4 de gener, 24 de juliol, 25 de juliol, 31 d'agost i l'1 de setembre. El 4 de gener, amb les "visites" als anys enrere... o el 31 d'agost i l'1 de setembre fins i tot, per la connotació que té. I després tenim els dos dies de juliol, que pertanyen al mes amb més entrades de tots. Però és igual, sigui com sigui, és tot un rècord. tenint en compte els mesos que no hi havia blog, de 4's de gener s'han fet deu i en falten cinc, mentre que dels altres, se n'han fet deu i en falten quatre.

Amb aquests números, podríem destacar també els dies que han tingut 9 entrades són justament nou dies més (quatre del juliol, dos del desembre, un de l'agost, un del setembre i un del gener). Però no ve al cas.

Deixeu-me posar quatre exemples dels 4 dies més prolífics, fent una ressenya del primer i l'últim:

4 de gener de 2013: ARRIBAR FINS EL FINAL, sobre Catalunya i la incoherència catalana de tenir com a capità de la selecció a un declarat fatxa com el Sergio González.

4 de gener de 2023: FA 30 ANYS... 1993, queda clar una de les revisions antigues.

24 de juliol de 2008: EMBOLICA QUE FA FORT, sobre la maleïda burrocràcia que hi havia i encara hi ha entre els departament de la Generalitat, quan volia exposar les queixes sobre Rosa dels Vents.

24 de juliol de 2022: NOMÉS QUEDEN QUATRE, parlant de les semifinals de l'Eurocopa femenina de l'any passat, ara que este en ple mundial. Per cert, si som puritans, l'últim 24 de juliol és d'aquest any, però es tracta ja de l'entrada 1.502, i per tant, no entra en aquest rànquing, però bo és saber que tant aquest dia com el 25, ja tindrien 11 entrades i no deu com estem comentant.

25 de juliol de 2007, MENORCA (2), on parlava de les que serien les meves últimes colònies d'estiu a Menorca (les primeres amb Món Jove). Segurament aquesta entrada és de totes les exposades aquí la més antiga. Es tracta de la número 20 d'aquestes 1500!

25 de juliol de 2022: PENÚLTIM 24, parlant de la penúltima temporada d'aquesta mítica sèrie.

1 de setembre de 2008: ITÀLIA 2 (ROMA), on parlo de les aventures i aspectes més importants d'aquest viatge estiuenc a la península de la bota, on vam visitar primer Venècia i després la capital.

1 de setembre de 2021: DUES TERCERES TEMPORADES, parlant de les sèries que veia en aquell moment, 911 i 24, les dues amb títols numèrics. Que curiós que coincideixi la sèrie d'en Jack Bauer dues vegades en aquest recull.

31 d'agost de 2009: TOCA CALLAR, quan comento el primer 3 de 9 amb folre i agulla descarregat de la història pels Casteller de Vilafranca, l'endemà d'un Sant Fèlix més galdós.

31 d'agost de 2022: A GALERES, quan despotrico de la decisió de començar les classes abans d'hora, gràcies ERC perles vostres decisions de merda.

Així, una mica de tot (lleure, Catalunya, viatges, educació, televisió, escola, quotidià, castells, futbol...) Només falten clàssics com cinema, Barça i llibres. Com deia la casualitat mana en aquest blog!

LA PILOTA ÉS FEMENINA

Des de dijous passat s'està disputant a Austràlia i Nova Zelanda el mundial femení de futbol. Fa quatre anys ja vaig parlar-ne en aquest blog perquè ja estava immers en aquest món gràcies a l'afició a l'equip femení del Barça que es va iniciar ja fa més de set anys.

Aquest mundial té més ressò, té tants equips com el mundial masculí, i se'n parla una miiiiica més. encara no suficient, però anem fent. En el fons, també em convé egoistament que no hi hagi més boom per poder seguir gaudint dels partits en directe i les finals.

Aquest mundial arriba amb molt equips disposats a treure la corona a l'equip dels USA, clara favorita i guanyadora dels últims anys. Altra vegada tenim França, Suècia, Anglaterra, Holanda... disposades a arribar a la final. Veurem si en són capaces, i si a més, aconsegueixen guanyar. Algú podria dir: "No està Ecspanya entre les favorites?". Sí clar, d'entrada sí que ho està, però evidentment, no em vull imaginar aquesta possibilitat. Primer, perquè és Ecspanya i el meu desig és sempre la seva derrota. Segon, perquè el conflicte de "les quinze" em fa empatitzar amb les que no hi han volgut anar perquè volen millores en les sessions físiques i gestió dels entrenaments. Algunes d'elles han cedit i han anat (Aitana, per exemple), mentre d'altres s'han mantingut coherents (Patri, Mapi, Pina...) A més, amb Misa i Athenea a l'equip, com voleu que no vulgui que perdin? L'únic desig per aquesta banda és que no es facin mal cap de les nostres.

Ara mateix ja s'ha disputat la primera ronda de la fase de grups. Com a la passada Eurocopa, Noruega està fent el ridícul, i en general, costa marcar i fer espectacle, que és el pitjor que podia passar. Els detractors del futbol femení estan esperant que sigui un rotllo per demostrar que no mereixen res. És doncs, una oportunitat que no poden perdre, per tant, desitjo que el seu talent brilli com mai. 

Com deia, les favorites són les de sempre. No veig que pugui haver cap sorpresa. Veurem si els USA, amb Rapinoe i Morgan en el seu últim mundial segueixen demostrant el seu poder, tot i que fa quatre anys ja els va costar. Anglaterra, flamant campiona d'Europa, arriba amb baixes importants (Mead, Willaimson, Kirby i White retirada). França, Noruega i Suècia són les següents, però ja he dit que no sé si Noruega renaixerà de les cendres. També hi ha Canadà, campiona olímpica. I a partir d'aquí, les possibles incorporacions al quadre d'honor: Brasil, Dinamarca, Suïssa, Nigèria, Japó... i és clar, una de les amfitriones, l'Austràlia de Sam Kerr).

A la porra virtual, les coses em van bé. Per punts vaig primer, i a la final he posat Estats Units guanyant a França (tenia Anglaterra fins que vaig veure les baixes). Però tothom sap qui hi haurà a la final, un equip que no he esmentat encara, per deixar clar que és la que guanyarà al final: Alemanya. Tres estrelles i potència física en equip. La combinació. Bé, encara és massa aviat. En tornem a parlar quan es vegin els vuitens.

1.500: VISTA GENERAL

La revisió del blog en la celebració de l'entrada 1.500 ens porta a recordar una mica la que vaig dur a terme als 10anys de Carlingues, on parlava dels mesos que tenien més entrades. D'això en farà sis anys i nou mesos, va ser l'octubre de 2016, però en aquell moment, duia un total de 622 entrades, així que en aquests últims anys, en què hi ha hagut molta més publicació, potser han canviat les estadístiques. Afegirem però, més dades, que és ni més ni menys els dies més prolífics i els menys. Però això serà en una entrada posterior.

Anem pels mesos. Recordo el rànquing de l'octubre de 2016: Juliol (82) - agost (80) - setembre (70) - octubre (61). A continuació: gener (56) - febrer (49). I per últim: juny (39) - novembre (39) - desembre (39) - març (37) - abril (36) - maig (34).

Ara tindríem el següent (no feu la suma, perquè no arriba a 1.500, però ja m'he cansat de revisar una altra vegada): 

Juliol (209) - agost (163) - desembre (149) - gener (146)

Setembre (117) - octubre ( 115) - abril (114) - maig (104) - març (101)

Juny (97) - febrer (94) - novembre (84)

Per tant, podem dir algunes cosetes: que juliol i agost continuen encapçalant aquest rànquing de manera clara (autoritària per part del juliol podríem dir), fet que no ens ha de sorprendre gens, coincidint com coincideix amb l'època més tranquil·la de l'any, altrament anomenada "vacances". Cal destacar però que el mes de juliol ha tingut dues aturades al llarg d'aquests anys (tots els mesos n'han tingut mínim una). En aquest palmarès trobem també el desembre (que també ha tingut dues aturades) i el gener (aquest ja hi era). També són dos mesos lògics, per una banda perquè també hi ha un període de tres setmanes de vacances, i per l'altra, perquè des de fa un temps, el desembre té més entrades perquè es fan diversos resums de l'any, i el gener perquè ara es fan mirades enrere amb les entrades de "Fa 40 anys...", etc.

En el segon grup hi tenim setembre i octubre (que abans estaven més amunt) i els mesos primaverals (març-abril-maig), que justament en l'anterior estadística eren els tres últims. Bona remuntada, però que podria haver estat més important perquè en el cas del març i el maig, han estat tres anys sense entrades aquests dos mesos.

I qui tanca ara el rànquing de mesos? Juny, febrer i novembre. Juny i novembre ja estaven per allà en l'anterior recompte, i s'afegeix el febrer, que després veurem que té quatre dels sis dies de l'any en què no hi ha hagut MAI cap entrada. El cas del juny és curiós, perquè està a la cua, però justament és el mes en què hi ha hagut més anys sense ell. Fins a 4, tres més que la gran majoria. Això diu molt de l'estrès del final de curs i altres temes que poden haver passat. I què dir del novembre? No té excusa, és senzillament el fanalet vermell d'aquesta llista.

MISSION: IMPOSSIBLE AGAIN

Anirem alternat les entrades que volen commemorar i analitzar les 1.500 amb altres entrades que van comentant el dia a dia d'aquest estiu, que déu n'hi do. Mirarem també d'anar per ordre temporal de l'esdeveniment en qüestió, encara que l'entrada quedi reflectida dies més tard.

Per això, toca parlar de la pel·lícula del cinema de la darrera setmana (aquest estiu ja van dues pelis en dues setmanes). Es tracta de Mission: impossible Dead reckoning (part one), o el què és el mateix, la setena pel·lícula de la saga. No recordo quina és l'última que vaig veure. En aquest blog només hi ha referència a la cinquena (Rogue nation), i per tant suposo que les anteriors les he vist, així que sorprenentment, només me'n falta una. M'estranya, no soc conscient d'haver-ne vist tantes. Però és igual. A l'entrada de la cinquena pel·lícula la posava en el sac de les que distreuen i es poden veure. Com les anteriors (encara que només recordi la primera), són pelis d'adrenalina pura, d'acció constant i sense descans, amb una miiiiica de comèdia portada a terme pels membres de la colla d'en Tom Cruise.

I cal parlar d'aquest actor, perquè aquesta saga funciona gràcies a la seva perseverança i bon ull. Als seus 60 i tants anys, encara salta en paracaigudes, però clar, després de veure en Harrison Ford, qui li diu res a en Tom Cruise?

I de la peli en qüestió, cal dir res? Doncs bé, dues hores i 40 minuts que cal dir que passen força ràpid. Per molt que seguim veient una peli d'acció, amb enganys, robatoris, traïcions, etc... per molt que vegis més del mateix, cal dir que passa bé, que passes una bona estona i gaudeixes de l'acció de la pel·lícula sense problemes ni indigestió d'explosions. I això que realment, si analitzes minuciosament, tot el què veus ja ho has vist en aquesta o altres pel·lícules (és la tercera peli consecutiva que té una lluita al sostre d'un tren, i tot se segueixi solucionant descargolant els vagons a l'últim moment). Però és que tot i això, si ets capaç d'abstreure't i deixar-te portar, passes una bona estona. Total, que quan estrenin la vuitena (continuació d'aquesta), no dubtaré i la veuré, sigui al cinema o al sofà.

1.500!

Profetitzava el 6 de febrer de 2022, fa gairebé un any i mig, que l'entrada 1.500 d'aquest blog cauria el juliol de 2023. Vuit mesos després, el 2 d'octubre, m'atrevia a dir que seria abans però que esperava que seguís arribant el juliol.

I com si tingués una bola de cristall on pogués consultar el futur i encertar-lo, efectivament, l'entrada 1.500 arriba el mes de juliol, concretament el dia d'avui 22 de juliol de 2023. Sí, tu, 1.500 entrades en el blog. Això són més de 4 anys! Hi ha una mica més de quatre anys d'idees que ronden el meu cap en aquest blog... Fa una mica de vertigen i tot... Però és un dia de celebració, un dia que ja ho veieu, des de l'entrada 1.300 que ja la tenia en ment.

En altres efemèrides blogueres ja he comentat altres temes relacionat amb aquest blog. Per exemple, en els canvis d'any, des del 2019 faig un resum de les temàtiques de les quals he parlat més aquell any. També hem parlat de quines són les entrades més vistes (a l'entrada 500); una entrada per centena a l'atzar (entrada 1.000); les de nombres repetits (entrades 111, 222, 333... en ocasió de l'entrada 1.111); els temps entre les entrades centenàries (entrada 800); i quan vaig fer els deu anys de Carlingues, també vam veure quins eren els mesos més prolífics, les entrades més comentades...)...

En aquest cas, per fer una mica de mirada enrere d'aquest blog, faré un estudi que porta més dedicació. Al llarg d'aquestes 1.500 entrades, que han estat gairebé disset anys, amb les parades intermitges, hi ha algun dia de l'any que no hagi publicat mai res? O hi ha algun dia de l'any en què sempre hi he publicat? I quines han estat? Hi ha algun motiu? Ho anirem desvetllant al llarg de la propera setmana i potser l'altra, ja que tenim també altres coses a comentar del dia a dia en què estem vivint.

Ara, a gaudir d'aquesta entrada 1.500, i amb tot l'afecte per les centenes properes, però és que... vaig directe a la pròxima celebració, l'entrada 2.000! O seran els 20 anys de blog, l'octubre de 2026? Què arribarà abans? Per lògica l'aniversari. Ja veurem com segueix!

GIFTED

Gifted, que traduït vol dir "Dotada", i que en castellà van traduir en "Un don excepcional" és una pel·lícula d'aquelles per plorar. Res a veure amb la sèrie "The gifted" sobre mutants, res de res. Aquí es tracta de què la "dotada", o més aviat, "Superdotada" és una nena de 6 anys que viu amb el seu tiet perquè la seva mare es va matar quan era molt petita. Les dues tenien el mateix do, són genis de les matemàtiques. Així, la nena llegeix i resol equacions de quart grau amb integrals i derivades en un tres i no res.

Quan arriba el moment d'escolaritzar-la, tenim el xou servit. Com hem vist en altres pelis, la nena resol operacions mentalment davant la mestra que necessita la calculadora. En el moment que li diuen al tiet que hauria d'anar a un col·legi que la pugui atendre millor i ell s'hi nega, es posen en contacte amb l'àvia materna, que no havia volgut saber res de la ena fins que s'assabenta que és un geni com ho va ser la seva filla. La lluita està servida, entren en joc la veïna que els ajuda, l'advocat que els assessora, la mestra que se sent culpable, i un jutge que, encara que veu la realitat, no s'arriscaria a fer invents.

La pel·lícula passa per diferents trams, però tot i les intencions lacrimògenes i de tocar la fibra, ho fa de manera elegant, sense utilitzar el recurs fàcil i sobretot sense recrear-s'hi. Va passant pels diferents estadis, acompanyant als espectadors en la coneixença d'aquesta família singular, i que en el fons, intenta veure les coses bones de les dues postures, quan justament el més fàcil és caure a la part tova i tots contents. 

Ha estat una estona amena, vista d'una tirada i que com a peli d'estiu ha funcionat força bé.

ABBOT ELEMENTARY

A la llista de favorits des de feia força temps, aquesta sèrie no era el què m'esperava. L'havia guardat perquè em pensava que era una sèrie així d'instituts, per buscar la complicitat del MEC. Noem vaig molestar a veure'n res, ni a pensar que "Elementary" feia referència a la primària nostra i no pas la secundària.

Així, Abbot Elementary recull el dia a dia d'un equip de mestres d'una escola pública en un barri desfavorit de Philadelphia. Els únics personatges de raça blanca són dos dels mestres de l'escola. Les manies dels mestres, les vivències amb els nens i nenes donen peu a un grapat de situacions a quina més divertida. I és que aquesta sèrie m'ha agradat molt. Reconec que segurament, la majoria dels acudits només fan gràcia a mestres, però caram, que hi hagi una sèrie que es faci una picada d'ull, encara que hi hagi la diferència cultural amb els USA, ha estat un alè d'aire fresc, què voleu que us digui.

Segueix una mica l'estela de Modern Family, ja que de tant en tant s'atura l'acció per representar que estan fent un documental sobre l'escola i el mestre o la mestra està sent entrevistat i i opina sobre la situació que viu. Contínuament, els mestres estan mirant a la càmera quan hi ha alguna acció d'algun nen/a o més sovint d'un company/a de feina que posa en dubte la sensatesa d'allò que fa o diu, de manera que el què provoquen és buscar la complicitat de l'espectador davant de la tonteria que està passant. I com deia, si l'espectador és mestre/a, doncs la complicitat està servida.

El grup de mestres, impagable: la happy-flowers motivada de la vida, l'experimentada i respectada, el friki, el seriós, la destroyer... i una directora que està en aquest lloc per xantatge a l'inspector d'educació, ja que és una pinta de campionat. Aquesta combinació dona lloc a mil i una situacions que tenen lloc a moltes escoles. Per aquest motiu, resulta que es tracta d'una sèrie força ben valorada i que apareix en les nominacions dels darrers premis Emmy. EN va guanyar un la primera temporada, i veure què passa amb aquesta segona, que veuré al llarg d'aquest estiu. Probablement abans de començar el curs per ajudar-me a prendre'l amb alegria. Una sèrie que ha estat un gran descobriment.

NO APRENEM

ZZZZZZZZZZ... Quin avorriment de reaccions davant els atacs espanyols i feixistes... A la bonica vila de Borriana, al País Valencià, hi ha guanyat l'ultradreta a les darreres eleccions. Una de les seves primeres decisions no ha estat res per millorar la vida dels vilatans, no pas. Calia anul·lar la subscripció de tots els organismes públics a les revistes en llengua catalana com per exemple, el Cavall Fort.

I mentre ells gaudeixen aniquilant la nostra llengua, aquí, com sempre, posant-nos les mans al cap en veure tant odi i incultura juntes en uns mateixos cervells. Després de les típiques queixes, les entitats sobiranistes, culturals, etc de Catalunya han fet una crida per combatre aquest fet.

I quina ha estat la crida? Eliminar les revistes espanyoles de les nostres ciutats, quioscs i biblioteques? Començar una lluita contra l'espanyolització de la cultura a casa nostra? NO, i tant que no! Ens demanen: "Catalans, catalanes, subscriviu-vos a aquestes revistes atacades!"

És a dir, enlloc d'enfrontar-se, enlloc de lluitar amb ungles i dents, no... la solució és que els catalans paguem encara més. Com si no paguéssim prou als espanyols, ara resulta que la solució és pagar de la nostra butxaca. Ep, a veure, que evidentment que seria genial que tot el país estigués subscrit a aquestes revistes. Jo mateix ho he estat a algunes d'elles alguna vegada. Però hi ha moments en què les circumstàncies ho fan deixar, esperant altres dies millors. Però això no toca. És una nova demostració de llirisme. Tornen a fotre'ns una òstia a la llengua, i la resposta és no passa res, ja paguem nosaltres. Va home, va! És que sembla que no haguem entès res de res. Cal enfrontament obert. Ells estan immersos en la seva guerra per destruir qualsevol aspiració catalana i nosaltres encara aplaudim i els riem les gràcies, que és el mateix que aquesta reacció d'esquinçar-se les vestidures i continua fent la mateixa rutina diària. I diumenge, que hi ha les eleccions ecspanyoles, serà ja la cirereta del pastís. Tot versionant en Puigdemont, el PSOE et degolla amb anestèsia i el PP sense, però tots dos et degollen. I fa ràbia com els partits com ERC volen vestir els llops de xais.

QUAN LA NEU ES FON

Un dels principals damnificats per aquests mesos neguitosos ha estat la dedicació a la lectura És cert que si seguíssim a Roquetes, almenys amb les estones de metro hauríem fet alguna cosa més, però en no ser així, el temps per llegir havia de sortir de les estones lliures. I la veritat, les estones lliures d'aquests mesos han estat poques i destinades a altres maneres d'evadir-se de la realitat.

Han hagut de passar quatre mesos per poder acabar doncs un nou llibre; quatre mesos des de l'última entrada dedicada a la lectura, amb aquell Zoo City que ens va deixar amb cara de pòquer. Cal dir ja que, potser si el llibre que tenia entre mans m'hagués enganxat com ho fan alguns, tampoc hauria passat tant temps. Però això no ho sabrem mai.

Anem a per ell doncs. Després de La noia del vestit blau, llegida el passat estiu, no vaig dubtar massa en agafar aquest segon llibre de la Laia Vilaseca. D'entrada dir que ha estat bé, però no ha reeixit. No enganxa des del principi. Justament, amb la dificultat per trobar les estones de lectura, passava tant temps entre aquests moments, que vaig haver de començar-lo dues vegades perquè havia passat massa temps i no recordava res. Tot aquest temps ja feia veure que no m'havia atrapat. Després he estat més constant, però sense l'efecte crida que tenen altres llibres.

En aquesta novel·la, seguim les indagacions d'un ranger del Parc de Yosemite (quin canvi d'escenari respecte l'altre llibre...), que és l'encarregat de buscar una noia que ha desaparegut. Uns anys més tard, una altra noia s'assabenta que aquell ranger era el seu pare i que havia mort misteriosament investigant la desaparició. A partir d'aquí es van entrellaçant les trames del ranger buscant la noia, i de la filla buscant son pare. Al final tot acaba encaixant, té un final, però l'embolic ha estat important.

Penso que el principal problema (apart de la llargada del llibre, cosa que justament a "La noia del vestit blau", el fet que no fos llarg era vital per tenir èxit), és que dins de cada capítol hi havia tres o quatre trames i podien ser de persones diferents i en anys diferents. Hi ha moments que fins que no diu algun nm, no saps quina història estàs seguint ni qui és el protagonista de la narració. Això embolica molt el poder seguir bé el fil. Suposo que no ha volgut fer com aquestes novel·les que han posat de moda que cada capítol té el títol de qui parla o el moment, fent-ho més ordenat. Penso que aquesta diferència li ha jugat en contra, perquè es barregen molts personatges de diferents trames, i hi ha estones que no saps qui és ni què passa. 

Com deia, al final tot lliga i està ben conjuntat, però l'embolic està servit, i crec que no ha ajudat a devorar el llibre com m'hauria agradat.

Així, ha passat mig any i em trobo amb quatre llibres llegits. És un ritme deplorable, per molt que justificat. Suposo que la tornada a la normalitat ajudarà a recuperar ritme, tot i que cal dir que els llibres que tinc a la prestatgeria esperant el seu torn són tots (n'hi ha quatre) molt llargs. A veure com evoluicona. 

VOLANT

La casualitat ha fet que després de tocar els núvols al·legòrica i literalment durant l'escapada a Núria i al Puigmal, aquest dissabte gaudís d'un dels detalls que em va reserva l'arribada al mig segle del passat desembre. Amb aquesta dèria estranya que em fa somiar en volar per mèrits propis, teia concertada una activitat al túnel del vent que hi ha prop de Sant Fruitós del Bages.

El túnel del vent consisteix en això, una mena de cilindre d'uns cinc o sis metres d'alçada, amb un ventilador gegant al terra i que, amb la supervisió d'un encarregat, et fa surar en l'aire, equipat amb un casc per si vas donant-te cops contra el vidre del costat. La peculiaritat que fa especial aquest túnel del vent és que ara mateix és l'únic que està a l'aire lliure, i, seguin amb les casualitats, aquest, mentre sures (perquè volar no es pot dir que volis), veus la muntanya de Montserrat davant teu, un detall que no em va passar inadvertit evidentment.

Equipat amb un vestit especial, ulleres, taps per les orelles i el casc, entres al túnel, et col·loques en la posició de sortida per ajudar al monitor a tombar-te en posició horitzontal. a partir d'aquí, les dues normes: cames estirades i cap amunt.  Fas dues rondes d'un minut. A la primera, prens contacte amb la sensació, i a la segona et deixa una mica més lliure, però mai arribes a pujar més de dos metres. És una experiència interessant, i molt curiosa, però també cal ser realista i sincer, i la veritat és que m'esperava alguna cosa més espectacular. Curt, poc estable (vas pujant i baixant contínuament...). Després d'estar a quasi 3.000 metres i després també de la caiguda lliure, aquesta activitat et deixa amb poc sabor. Però bé, per algú com jo, és una activitat que calia fer com a prèvia a si algun dia em decideixo a fer el salt d'Empuriabrava.

Un últim detall, sobre les persones encarregades de l'activitat. No hi ha cap queixa, tot va anar correcte, però, parafrasejant el joc dels prejudicis de l'Està passant, semblen una colla d'amics que enlloc de muntar una discoteca a la costa brava els ha tocat gestionar aquest aeròdrom del Bages.

BAIXANT EL PUIGMAL

Un cop reposat de la pujada i gaudint durant mitja hora de les vistes, el dia, la satisfacció per la fita aconseguida, toca baixar i tornar al Santuari. No dubto massa del camí a seguir. Si torno per on he vingut, m'esperen quasi tres hores i la veritat, el tros del Pic del Segre em fa molta mandra. Així que agafarem el camí que baixa directe al Santuari, el que ve marcat des de baix.

En menys de mitja hora soc conscient del gran encert que ha estat pujar per Finestrelles. És una baixada salvatge, trenca-cames i trenca-genolls. Les possibilitats de relliscada són grans, però només visc tres intents ben resolts. No em puc imaginar pujar al Puigmal per aquest camí, però mentre baixo, em vaig creuant contínuament amb gent que puja. Quan porto ja una hora de baixada gairebé en línia recta (tot i les esses habituals d'aquests trams), he maleït deu mil vegades la baixada. Tot i el cansament que produeix pujar un cim, en aquells moments ho prefereixo a la baixada. La pujada va acompanyada de trams més plans i més estables, però és que aquest camí és baixada contínua, sense descans, no hi ha repòs, només canvia el grau d'inclinació. Els dits dels peus ja fa estona que es queixen perquè estan xocant tota l'estona amb la vora de les botes. Apareix el dolor als dits dels peus, amb els quals hauré de conviure tota la baixada i uns quants dies posteriors a l'excursió.

Ja són quarts d'una i no veig el final per enlloc. En canvi, segueixo creuant-me amb gent que puja al cim, per aquest camí i a les dotze! Estan sonats! Si volen pujar a a questa hora, allà ells, però per aquí, que és com pujar pel dret...no sé, ho trobo fora de lloc. Això sí, tots amb les seves samarretes esportistes, però no sé, crec que no és molt intel·ligent pujar a aquesta hora, i més sabent que la meteorologia aquests dies, es complica just a partir d'aquella hora.

De cop i volta, sento unes campanes darrer meu i un soroll estrany. Un ramat de vaques està caminant de pressa, algunes molt de pressa, totes en la meva direcció. Algunes d'elles tenen unes banyes que fan por. Sembla que no els ha agradat que passés pel camí. Em sento el doctor Grant a Jurassic Park quan amb els dos nens es veuen enmig d'una estampida de dinosaures. Busco alguna roca per amagar-me darrere i deixar que passin, però unes són massa petites que no em cobriran i les altres estan massa lluny. L'estat dels meus peus no em permet anar més de pressa. Finalment, arribo al canvi de rasant i les vaques, una vintena, es queden allà. Els dedico alguns improperis i senyals manuals perquè ha estat una experiència que no m'ha agradat massa.

I seguim baixant. No s'acaba mai. Arribo a un desviament que diu cap a 'esquerre 30 minuts i cap a la dreta 25. No m'ho penso dues vegades. Cinc minuts menys poden ser preciosos. Una part de gespa em convida a treure'm les botes i caminar amb els mitjons. Els meus peus ho agraeixen molt i respiro en comprovar que no hi ha ferides. Malauradament, l'herba amb el mitjó fa que rellisqui molt i m'he de calçar de nou. 

Finalment, arribo al Santuari, i vaig a dinar al bar, per on camino de nou sense les botes. És un descans molt gran. El dolor als dits m'acompanyarà encara uns quants dies, i apareixeran també unes agulletes als quàdriceps de campionat. Però la conclusió és que això s'ha de repetir. Anant al gimnàs podré reduir aquests efectes secundaris i potser caldrà comprar unes botes un número més gran, però fer aquestes excursions, a mi m'omplen, d'oxigen, d'energia i de satisfacció per viure aquests moments.

PUJANT EL PUIGMAL

I arriba el dia. el despertador sona a es 6,30h i després de fer una mica el ronso, em començo a preparar. Un esmorzar lleuger i sortim de l'alberg per baixar fins el Santuari. A dos quarts de vuit, enmig del silenci més descomunal, agafo el camí que va pel costat de la zona d'acampada (força buida, la veritat), on els més matiners ja treuen el cap. Al cap d'una estona, la gran decisió: pugem per on indiquen els senyals i els rètols? O bé per on havia llegit que era més fàcil i bonic, pel coll de Finestrelles. Com molt bé explicaré a la segona entrada de l'excursió, decidir pujar per Finestrelles ha estat una de les millors decisions del 2023.

El primer trosset és de pujada constant. La meva respiració i el meu cor indiquen que estic anant a un ritme massa fort, però clar, és el començament, no hi ha cansament, i cal aprofitar-ho. EM tranquil·litza veure com, quan parava una estona, en pocs segons recuperava la calma i podia seguir el camí sense cap indicador de què la cosa no funcionava. La primera parada una mica llarga (no és de 5 minuts) és quan arribo al coll del roc de la Maula (desnivell de 400 metres en una hora). Des d'allà, toca fer el segon tram de pujada fins el coll de Finestrelles, que tot i estar més amunt, la pujada és més fàcil i menys cansada que el què havia fet fins llavors i hi arribo prou bé (desnivell de 250 metres en poc més de mitja hora). Allà, tot i que les vistes de la pujada ja són esplèndides, veient com el Santuari es va fent cada vegada més petit, allà a Finestrelles és ja brutal. Resulta que tot l camí que ara seguim, que és el de la carena, marca la frontera amb França. Si mires a una banda, Catalunya, si mires a l'altra, França, però ja el què seria la part de valls, a l'altra banda dels Pirineus. És una passada.

Seguim fins el Pic del Segre (2.845 metres- 200 metres més de desnivell en 30 minuts més) i el pic petit del Segre (2.811 metres, al cap de 20 minuts), lluitant tota l'estona contra el vent. A l'estar caminant per la carena, tens tot el vent que ve de ponent, de la part francesa, picant contra teu contínuament. Es fa molt pesat i els renecs n contra d'aquest aire són constants. Vaig gravar alguns vídeos on vaig explicant coses, i no se sent res degut al soroll del vent! Realment molesta molt i sort que porto la dessuadora gruixuda, amb la qual faré tota l'excursió fins que me la trec baixant del cim. Cal afegir que la baixada del Pic del Segre per seguir la carena i arribar al pic petit és molt salvatge i segurament la part més complicada de tota la pujada (justament quan es tracta d'una baixada). Allà m'hi estic deu minuts ben bons descansant i on menjo una miqueta.

Només falta l´últim tros, em sento amb forces i la veritat, ja que estic aquí, doncs seguim. El camí combina caminet amb tartera, però vaig a un ritme molt tranquil, sense pressa i sense estressar-me. Això fa que en mitja hora em planti al cim del Puigmal. Em pensava que trigaria més, però en sortit d'un turonet em trobo la creu gairebé al davant, i m'agafa un "subidón" (quina és la paraula catalana per aquesta sensació?) Així, tres hores i mitja després de començar l'excursió, faig el cim. A la meva edat, sense massa entrenament... segurament podem dir que potser és una mica temerari, però la il·lusió em dona ales i assoleixo fer per primera vegada el Puigmal, 2.910 metres, i em dona força i energia per seguir plantejant-me excursions com aquesta. En aquell moment, em sentia pletòric, em sentia bé, sense molt cansament ni desgast físic. La pujada no la notaré fins divendres, al cap de 24 hores, quan unes agulletes bestials em deixaran la zona dels quàdriceps absolutament encarcarada. Mare de déu... suposo que entrenar, anar al gimnàs i la constància en l'esport ajudarien a no tenir aquest dolor. No és tant per no poder fer el cim sinó per no tenir efectes secundaris l'endemà.

Sigui com sigui, he fet el cim i la sensació des d'allà dalt (llàstima de boira a la part catalana) és increïble. Les fotos no fan gens de justícia a l'espectacle de la natura que tinc davant meu. Descanso una bona estona (m'hi estic mitja hora) abans de procedir a la baixada... 

Continuarà...

PIC DE L'ÀLIGA

L'objectiu de fer excursions, encara que lluny de la seva constància més desitjada, no defalleix, i dos anys després del Portarró d'Espot, ens enfrontàvem de nou a l'alta muntanya. Vaig pujar a Núria sense saber si faria una cosa o una altra, però ´s evident que l'ombra del Puigmal era grossa i atractiva, excepte pels dubtes que hi havia en la meva forma física.

Així, primer de tot calia pujar fins a Núria, i d'allí, a l'alberg del Pic de l'Àliga, on passaria la nit a l'espera de l'excursió de l'endemà. Els horaris de pujada van fer que després de dinar, fins que no pogués fer el check-in, tenia una mica més de dues hores, així que vaig inspeccionar la zona i endinsar-me en un dels camins que surten de l'alberg. Al final, resulta que el camí portava al pic de l'àliga (d'aquí el nom de l'allotjament en qüestió). En més o menys una horeta feia el cim, tot i que encara tinc dubtes de que allà on vaig arribar fos realment el pic en qüestió. Les indicacions no són nombroses, i al cim no hi havia cap indicació, un simple pal de ferro. Pel maps, semblava que no hi era del tot, i llavors vaig veure que poc més enllà hi havia un altre turó. Quan hi vaig arribar, el maps deia que era el pic de la pala, així que vaig decidir unilateralment, que el cim anterior era el de l'àliga. A les fotos surt una creu, però potser aquella barra de ferro era tot el què en queda.

Durant tot el trajecte i l'estona als dos cims vaig estar acompanyat d'una boira brutal. Des de les valls anava pujant contínuament boira i més boira. Com que bufava molt vent, anava venint i marxant, venint i marxant. És evident que quan arribava, la sensació era impressionant, i quan desapareixia, eren les vistes, les que eren impressionants. Des d'allà dalt es veia tot el voltant de Núria, i el santuari petitet, allà baix. A la tronada vaig mirar d'acostar-me a una marmota, i déu n'hi do com de prop que hi vaig arribar, però es va amagar i fins que no marxés, ella no sortiria del seu cau.

Va ser en definitiva un bon entrenament i decisiu per decidir que l'endemà m'aixecaria ben d'hora ben d'hora per atacat el Puigmal. Les situacions viscudes requereixen que en parli en dues entrades, una per la pujada i una altra per la baixada.

Per altra banda, l'experiència de passar la nit a l'alberg, força estranya. La primera vegada, amb gent més jove amb qui no tenia ganes de parlar perquè ho havia de fer en anglès i, què voleu que us digui... em feia mandra. Són ells qui han d'esforçar.se a parlar català! Vaig aprofitar per llegir i fer sudokus mentre descansava per tal de preparar-me mentalment per l'excursió de l'endemà. El descans va ser també relatiu. A l'alberg hi havia un grup de joves (12-14 anys) que estaven de colònies de la Generalitat. Veure'ls a ells i els seus monitors i monitores em van portar molts records, i tots ells agradables. Em feia gràcia descobrir coses que no han canviat: els nois i noies incondicionals de tot el què es feia, el grupet de "xulins" que s'ho miren de reüll però celebren les victòries en el joc com ningú, els nois que venen de centres d'atenció de la Generalitat, els que volen passar desapercebuts... En el fons no han canviat tantes coses en el moment que deixen els mòbils a casa. L'època de les colònies seguirà sent del millor que he viscut mai.

LA CAPSA DELS RECORDS

De tant en tant, determinades situacions de la vida et fan obrir armaris on tens guardades coses que ni tan sols recordaves que tenies. Una d'elles, apart per exemple, dels àlbums de fotos tradicionals, és la típica capsa on vas posant records, objectes que reps algun dia i que de mica en mica van quedant en un raconet de la memòria: la capsa dels records.

En el meu cas, és una capsa de sabates, res petit. I he de reconèixer que la vaig obrir amb la intenció de llençar la capsa de sabates i canviar-la per una de més petita, de manera que volia enviar a la paperera de la història aquells objectes que ja no calia conservar. Ja us ho podeu imaginar. La capsa de sabates continua sencera, i ni una sola cosa de les que hi havia dins han marxat d'allà. Va ser començar a mirar què hi havia, i em vaig veure incapaç de llençar res, encara que no torni a obrir aquesta capsa fins d'aquí cinc anys. Cada una de les coses que hi ha allà dins tenen un significat especial, totes van acompanyades d'un record, d'una imatge, un vivència... que les coses com siguin, si estan allà, és perquè justament, no les vull oblidar.

El nino de paper matxé que em representa a mi vestit de casteller (un regal d'una nena que vaig tenir el segon any de mestre), la baldufa de les colònies de Foc Nou de l'any 92, o la pedra pintada de les colònies de l'esplai a Vallfogona del Ripollès, els rellotges de Tintín de tota la vida, la descripció en hores de l'única vegada que vaig caminar (i arribar) a Montserrat des de Barcelona, pins, clauers i xapes, el penjoll d'apoderat del primer d'octubre, diari del confinament a l'habitació... 

No et pots desfer de tots aquests records senzillament perquè ocupen 200 centímetres quadrats d'un armari, amb la de trastos que s'arriben a acumular... Hi ha coses que no tenen preu material, sinó simbòlic, i mentre estiguin guardades, encara que sigui dins una caixa de sabates al fons d'un armari, sempre hi haurà moments per tornar a recordar aquelles emocions que vas viure en una altra època de la teva vida.

HIDDEN FIGURES

És molt guai quan comences a veure una pel·lícula de planxa, i que es converteix en pel·lícula de sofà. Això és el què ha passat a Figures ocultes, estrenada el 2017 i que explica la feina desconeguda d'un grapat de noies negres, de ment brillant, que treballaven per a la NASA en els temps de la conquesta de l'espai. Algunes d'elles brillen tant, que acaben convertint-se en figures clau per l'assoliment dels èxits en la carrera espacial dels Estats Units. Tot i això, la seva persona ha seguit estant amagada, primer pels temps que vivien, i més tard, per la pròpia vergonya de l'agència, perquè tela marinera... 

La Catherine Johnson va calcular les trajectòries de moltes de les missions, entre elles la de l'Apollo XI. Però va viure en la seva pròpia pell la discriminació per ser dona i negra. L'anècdota del lavabo, que havia de creuar tot el campus perquè havia d'anar al de negres, la cafetera, o que no podia posar el seu nom en els informes que tenien els seus càlculs són exemples del què va haver d'aguantar. Però per mi el més impactant és quan li diuen que ja no la necessiten, després de que els hagi salvat el cul. I ella, ho accepta i trna amb les altres noies, fins que un cop més la tornen a cridar.

La Mary Jackson aconsegueix (brutal escena al jutjat) ser la primera noia negra en una escola nocturna per arribar a ser enginyera. I la Dorothy Vaughan es converteix en l'única que sap fer anar la primera màquina IBM que posen a la NASA. De fet, la pel·lícula alterna les situacions que denuncien la segregació racial i injusta del moment amb la seva feina com a calculadores humanes en la cursa per portar el primer home a la lluna. I tot ben real. 

Molt ben explicat, sense caure en la llàgrima fàcil i sense espectacularitat en els efectes, utilitzant imatges reals dels llançaments dels anys 60. La manera com va descrivint aquesta història em va portar a concentrar-me més, perquè l'he trobat molt ben feta, narrada i interpretada. Molt bé. Què necessàries són aquestes pel·lícules per recordar d'on venim, ara que torna a ressorgir el feixisme i venen temps foscos.

The winter is coming.

LA CERDANYA DESPERTA PASSIONS

Aquest any els dies de San Joan a la Cerdanya han estat diferents. Per una banda, va coincidir amb la revetlla de Sant Joan, i per altre banda, els horaris dels partits van impedir tenir aquella estona en què ens perdíem per algun caminet i fèiem una mica d'excursioneta enmig de la natura.

L'any passat, per parlar d'aquests dies, vaig utilitzar el tíitol de "El cuquet is here", perquè havia deixat les excursions mensuals (havia començat prou bé), però l'escapada a la Cerdanya, aquelles vistes em van fer despertar de nou el cuquet, però en això es va quedar... quin desastre...

En canvi, aquest any, justament ha estat al revés: no vaig poder fer cap excursió en aquelles 48 hores, però el cuquet va tornar i la veritat, he de dir que en dos dies m'hi poso, plantejant-me una caminada per la muntanya que ja comentaré un cop feta.

Així doncs, podem dir que la Cerdanya desperta passions. En alguns, la passió per les excursions per la muntanya, però en altres aquesta passió és el hooliganisme exagerat. Vam assistir a cinc partits de l'equip i és cert que com a afició, potser de vegades cridem massa, però normalment és per tal què ens senti a prop, que no vegin que els seus pares i mares estan xerrant i no mirant el partit. La qüestió és que vam assistir a la segona part de dos equips de categoria inferior en edat, que corresponia a nois i noies de 11 i 12 anys. L'afició local, que he de dir que era Vedruna Puigcerdà eren la gran majoria una colla de maleducats i maleducades, però que mai havia vist en tots aquests anys. I això que he vist famílies molt tensionades... Però com això dels de Puigcerdà, mai. Insults molt forts, crits, celebracions per joc brut, provocacions a l'afició contrària... Només cal dir que membres de l'organització (de la mateixa escola que els cridaners) els van demanar que es calmessin. I al final, l'equip local, que va guanyar, enlloc del ritual de saludar-se amb l'altre equip, se'n van anar al vestidor. Molt bèstia tot plegat.

Res, que per molt que es digui i es treballi i es debati sobre els valors de l'esport i del comportament exemplar que han de tenir les famílies, un cop més, he de dir que sembla que anem enrere. Quina educació poden rebre aquests noies i noies. I quina imatge més penosa davant d'ells. Penós. Vergonya de ser Vedruna en aquells moments. No sé si a Santa Joaquima li agradaria veure aquelles actituds.

INDIANA JONES I EL DIAL DEL DESTÍ

L'Indiana Jones és un símbol de la meva infància i adolescència. Per un nen de 9 anys, veure "A la recerca de l'arca perduda" i poc després "El temple maleït", va ser com l'entrada a un món de ficció on les aventures i també una mica de por es donaven de la mà per fer-me volar a altres mons imaginaris que anaven desenvolupant el meu cervellet. L'última croada ja em va agafar adolescent, però encara va representar molt perquè era a més, divertida.

Quan el 2008 van fer la quarta part, amb l'Indy ja gastadet, i donant entrada al seu fill, vam seguir anant en massa als cinemes buscant aquella màgia que ens havia atrapat de nens. Vam trobar una peli d'aventures, amb gent coneguda, però evidentment, ja no tenia aquella aureola de màgia i il·lusió de les primeres, i a les noves generacions ja no els feia tampoc pessigolles, en un món ja dominat per les xarxes. Pr altra banda, l'alternativa extraterrestre no ajudava a donar-li el mínim de credibilitat. Semblava un pegot en les seves aventures. L'Indy sempre ha mirat al passat i no a l'espai.

I oh sorpresa, quinze anys després, amb en Harrison Ford amb 80 anys, ens regalen una cinquena part. Segurament, si Lucasfilm no formés part de Disney, segurament no l'hauríem vist mai. Però el gegant del cinema frisa en seguir exprimint franquícies de manera potser una mica malaltissa. Ara, això no treu que haguem anat al cinema a veure la peli, només faltaria! I en català, a una hora decent (m'arribo a espera una setmana més i ja me'n puc oblidar).

Si la quarta ja entrava amb calçador, aquesta no arriba a entrar. Més de dues hores de persecucions, cops, explosions, trets... els esquelets tradicionals i les anguiles (enlloc de serps). I els nazis encara buscant relíquies, tant en els temps de la guerra com anys més tard reencarnats en un dels científics que la NASA va utilitza per la conquesta de la lluna. Costa molt entendre com un Indiana que no es pot ni aixecar del llit, en poques hores està trotant a cavall dins el metro i repartint mastegots, saltant per les finestres, etc. Enlloc del fill, apareix la fillola. L'esquema de la peli és com totes les anteriors, però cal dir que arriba un moment que aquest continu de persecucions es fa llarga (amb un parell menys ja fèiem, escurçant així la durada). I si el tema extraterrestre de la quarta ja era poc reeixit, barrejar ara L'Indiana amb els viatges en el temps... aix... no sé. M'hauria agradat més una trama tipus Jungle Cruise, aquesta sí que fa per l'Indy. Voler posar aquestes tendències actuals a embolicar la troca, a aquestes alçades, tampoc cal.

Ara bé, si vols veure aventures trepidants, viatjar per tot el món, lluitar contra dolents, patir, etc... com sempre, les pelis de l'Indiana Jones t'aportaran tot això. No busquis res més en aquesta, però si creieu que me'n penedeixo d'haver-la vist, no us ho penseu pas. El record de les seves aventures vistes per ulls d'infant continua ben viu, i és així com s'han d'anar a veure aquestes pelis.

BUSCANT LA CAMISA

Qui m'ho hauria de dir que, sent com soc des de fa anys casteller de grans diades, em veuria arrossegat a tornar als assaigs de manera constant, apuntant-me a les actuacions... i alerta, anar als assaigs de dilluns (aquesta setmana n'ha estat el primer) i a més amés, des de les 19h fins al final. Qui m'ho hauria que després de tants anys, el MEC començaria a demanar de participar de la colla.

Així que des de Setmana Santa, hem anat tornant als assaigs al local, i a totes les actuacions possibles, sempre que la bogeria del final de curs ho ha permès. Els assaigs no els he comptat, les actuacions sí, perquè és més fàcil: Independència, Berga, Mataró i Vic (i dues més pel MEC). Altres anys, a aquestes alçades havia anat a l'Aniversari (no sempre). Fins i tot la primera aparició podia arribar a ser directament Festa major. Però com són les coses, aquest any ha tocat buscar la camisa i la faixa i fer-la servir més sovint que mai. He de reconèixer que al principi feia una mica de mandra, però que a poc a poc, vaig tronant a sentir aquell cuquet que té la llita de cada castell, l'observació i nervis de les proves que ens han de dur a fer els millors castells, etc. I com qui no vol la cosa, en algunes proves ja he estat de nou al primer cordó, i fins i tot he tornat a fer d'agulla! Quins temps aquells, que potser estan més a prop de tornar que mai.

I dels castells que tenim en cartera què es pot dir? És evident que no estem en la nostra millor època. Canvis constants en el tronc dels castells punta provoquen que la tècnica hagi d'estar sempre fent canvis i provant gent en posicions clau. I de vegades surt, i de vegades no. Fins que arriba el dia que trobes la peça i tot encaixa. Estem en aquest punt. Hem anat fent gamma de 7 bàsica i alta (sense el 7 de 7), i ja hem fet uns quants 4 de 8. Però falta tornar a tenir tant el dos de set com el 3 de 8. Sí, estem aquí, com fa tants anys. Pensava en el 2005, però amb el 4 enlloc de la torre. Evidentment, espero que per Festa major puguem dur a plaça la clàssica de 8, i repetir-la en totes les actuacions que quedaran fins al final de temporada, tot esperant de pujar un pis el dos. El temps dirà. Ara toca vacances castelleres abans de la Festa Major, que sembla que aquesta ny serà contundent per part nostra. Ai mare de déu senyor...

QUANTUMANIA

De mica en mica tot va ornant a la normalitat. Un exemple més, és la possibilitat de veure ja pel·lícules senceres, ja que es té el temps per fer-ho. A l'espera de l'anada al cinema a veure la 5ª part d'Indiana (cosa que passarà en poquetes hores), he recuperat les sessions de sofà amb una que també volia veure al cinema però va ser impossible. Un cop vista, estic tranquil pel fet de no haver-hi anat.

Parlo de la tercera pel·lícula d'Ant Man, Quantumania. Amb aquest personatge tinc una relació afectuosa. Va ser gràcies a la seva primera pel·lícula que vaig decidir anar entrant de manera més decidida a l'univers Marvel. Aquella barreja d'acció amb humor va ser una alenada d'aire fresc. Això va ser 2l 2016, i dos anys després, en veia la segona part, que confirmava l'estil de les pelis protagonitzades per l'home formiga. És als crèdits d'aquesta segona part que comença a entrar en joc descaradament el lapse que encara no es coneixia però els guionistes ja tenien al cap.

Sembla que aquest tercer lliurament va camí d'això. Apareix un dolent que havia aparegut a Loki la sèrie. Comença a muntar-se la taula pel què ha de venir. En aquest cas, els personatges principals d'Ant Man van tots al món quàntic, on descobreixen (quan una d'elles ja ho sabia però no n'havia dit res, o bàsicament en aquell moment els guionistes no tenien encara la idea), que és un món amb criatures, espais, i vida de molts tipus. S'afegeix en poquetes dosi però hi són, el tema del multivers, que si no es fa ben fet, és un embolic de mil dimonis. De fet, si agafes les escenes post crèdits de les últimes (Spiderman, Strange, Wandavision, Black Panther, Eternals...) totes se'n van cap a llocs diferents, i segur que tard o d'hora convergiran.

Sobre Quantumania, ha esta bé, però suposo que buscant aquesta connexió, utilitzant la pel·lícula per construir aquest univers, cal anar fent passes petites. Aquesta peli n'és una. Compleix amb la directriu bàsica de la distracció espectacular, però no aporta massa cosa més a part de ser una peça més del trencaclosques. L'humor hi és, però en gotes més poc freqüents que a les parts anteriors (es troba a faltar l'amic d'en Lang). La filla en un tres i no res s'ha convertit en una científica capça de connectar amb el món quàntic (així per art de màgia resulta que és set-ciències... pedaç), el retorn del dolent de la primera convertit en una mena de cap gegant assassí, vol formar part de l'humor, però clar, no encaixa amb la maldat d'en Kang. Hi ha coses que grinyolen, i és una llàstima. Per això estic content d'haver-la vist al sofà i o al cine. Evidentment, seguirem veient-les totes perquè si han d'acabar com Infinity War i Endgame, valdrà la pena. I si no, pe què m'han agafat ganes de reveure Loki per descobrir més sobre en Kang?

REPRISE

En aquest final de curs frenètic i angoixant, ha passat una cosa que no havia fet mai en tots aquests anys: repetir obres de teatre. Quan al principi del curs ens plantejàvem quines fer, va aparèixer la possibilitat de què l'altra classe fes una de les clàssiques, "Els tres mosqueters". Pel què fa a la meva, per tal que no fos molt diferent (lluites d'espases), vaig acabar acceptant "El rei Artur", provocant doncs, aquesta repetició. Les dues obres es van representar per primera vegada el 2003, és adir, exactament fa 20 anys. També cal dir que, així com aquella primera vegada la meva classe va fer els mosqueters i l'altra el rei, aquest cop seria al revés, encara que en aquella època es feien les obres a les hores de català i també la vaig organitzar jo, ja que feia aquesta classe als dos grups.

Total, que ara fa unes setmanes vam reinterpretar aquestes dues obres de teatre. Estaven un pèl retocades (el2003 es feien a 3r i eren de les primeres, molt senzilles), mentre que a sisè calia, fer-les més llargues i amb detalls més moderns, apart del tema cançons, que passaven de dues per obra a quatre. Tot i així, retocar una obra ja feta no em convenç gens. La base és la mateixa, així que és refregir coses, quan potser és millor refer-la sencera. Sigui com sigui, les dues es van interpretar i van quedar molt i molt bé, evidentment.

Personalment, com que ara ja només em centro en una obra i no en dues, en el cas que em pertoca, dl Rei Artur, els al·licients van ser espectaculars: la versió del "Quan ataqui l'enemic", dins del caos va quedar força bé i als nois i noies els encantava representar-la. I el final... què dir del final? Buscant el fet diferencial entre 3r i6è, aquesta ha estat la primera obra en què el protagonista (el Rei Artur), mor al final, respectant la llegenda original. Amenitzada amb la versió del "When you believe", amb el rei pujant per les escales cap al cel... ufff... podia quedar més o menys bé, però sense cap mena de dubte és el final més apoteòsic de totes les obres fetes fins ara. I condemnats a sisè, a veure com es supera això el curs que ve... una cosa tinc claríssima: seran noves (almenys la meva).

DEMOCRÀCIA

Quan ens trobàvem en període electoral per les alcaldies, ja tenia motius de sobra per fer una entrada. Em trobava amb la possibilitat de no votar per primera vegada en molt temps, però a propòsit. I és que tenint en compte que només es voten partits catalans (només faltaria que em plantegés la possibilitat de votar partits espanyols), què s'havia de fer: Junts amb la seva aposta de futur (en Trias, amb les seves idees més properes a la dreta); ERC, amb totes les seves decisions de merda que van prenent a tot arreu, i amb una altra aposta motivadora, en Maragall; i la CUP, que com he dit en altres entrades, són força ineptes per desaprofitar el desgavell dels dos partits grans i no aglutinar el vot independentista descontent amb ells.

Però amb la sequera bloguera, van passar els dies, van arribar les eleccions i el millor, els pactes post-electorals. Un espanyolista anomenat Collboni va dir: "Si no guanyo, vaig a l'oposició, no seré pas alcalde". Una frase semblant a la de la Colau de fa 4 anys: "No pactaré amb el Manuel Valls". Una vegada i una altra es demostra que la classe política és l'exemple de mentiders més gran que ha parit la mare natura. Es van aliar els espanyols (PSOE+PP+PODEMOS) per tal que Barcelona no anés a parar a mans catalanistes. Patapam. Colau l'alternativa, la progre, la del pacte de les esquerres, pacta amb el PP, sí, sí, amb el PP, perquè "antes española que de izquierdas". I s'ha acabat el conte. Tenim alcaldes socialista espanyol per 4 anys, i ja ens podem preparar a veure retallats els drets dels catalans des de casa nostra. Com si no en tinguéssim prou amb la gestió dels partits catalans destrossant la il·lusió.

Però que quedi clar, no és culpa dels espanyols. Ells fan la seva feina, destruir Catalunya. Som nosaltres, com sempre, els que seguim amb el lliri a la mà. Acotem el cap i ens van pegant. Si volíem alcalde català, fos qui fos, calia que els nostres polítics fossin gent honrada i que obeïssin el mandat del primer d'octubre, lluitar per la independència i anar en contra de tot el què sigui ecspanyol. 

Els resultats de les eleccions han fet que el president ecspanyol convoqui eleccions al seu govern pel 23 de juliol. Té el cul ben apretat, La possibilitat que guanyi l'extrema dreta de VOX i PP és real, i llavors ja ens podem preparar. Com segui com fins ara, estem acabats com a poble per 300 anys més. I si guanya la dreta (PSOE-PODEMOS), llavors per 200 anys. Però votar catalans perquè acatin el govern ecpanyol, no te sentit, no? Així que venen corbes. I encara que perdin milers de vots, tants Juntis com erquis seguiran sense entendre que estem fins els ous de les seves promeses no complertes i traïcions.

CAIGUDA LLIURE

"Fem-nos la foto per poder dir que una vegada l'escola va anar amb els nois i noies a Port Aventura", comentava a Bogeria final, l'entrada de ja fa més d'un any. Doncs aquest any ens l'hem tornat a fer. I segurament, el proper curs tindrem la tercera. Per ara sembla ja adjudicat gairebé definitivament aquesta sortida com el final de l'etapa de primària. Sembla que ha vingut per quedar-se. I ho celebro. Clar que sí. Els de l'any passat, després de la calor i les cues, deien amb els ulls tancats que hi tornarien. I ben encertada que fou aquesta valoració.

Aquest any vam optar per avançar-la una setmana, com si pogués canviar alguna cosa. El preu no era el mateix, i davant de la pregunta, la resposta era que havien limitat l'aforament al parc. Evidentment, aquesta resposta no oferia massa credibilitat. Però un cop passada l'experiència, creiem que realment així ha estat. I què voleu que us digui, paga la pena aquests dinerets de més.

Així doncs, menys gent, i també per sort, dia ennuvolat. Per fer-se una idea, l'any passat vaig fer amb els meus grups, cinc atraccions. Aquesta any, els grups que no pujaven a les fortes, en van fer gairebé vint! El meu grup, però, era el de les hooligans, així que tocava fer cua, però mai com l'any passat, excepte l'última: Caiguda lliure. Cap a alà hi vam anar quan vam veure que només tenia una hora de cua, però en veritat van ser al voltant d'hora i mitja, hora tes quarts. Sense dubte, el pitjor del dia. però és que el millor del dia van ser els cinc segons de la caiguda. És brutal, increïble... quina sensació tan bèstia!! Molta cua, però compensa, i té nassos, perquè el temps d'espera va ser molt cansat. A la Caiguda lliure la van acompanyar: Furious, Shambala (dos cops), Angkor, Silver River, Ràpids, autos de xoc, Tututki i desfilada de tancament. Vaig sortir més ben parat que el 2022. La sortida del Furious és tremenda, i el viatge del Shambala magnífic. Ens va faltar temps per les 4 cues fetes, però va ser un gran dia, la veritat. Llàstima que no doni temps de fer més coses quan vols fer les fortes; no vam poder fer Stampida ni Tren de la mina, per exemple, i per sort, em vaig lliurar del Dragon Khan.

Però si una cosa ha de resumir aquell dia, és sense dubte, aquells cinc segons de la caiguda lliure. És difícil d'explicar si no es viu. Les quatre noies que van pujar, van ser les úniques de tot el curs. unes valentes, i l'endemà, totes tenien aquesta atracció al Top. Per alguna cosa serà...

Per mi poden limitar una mica més l'aforament i ja ho tindríem! Ho sabrem l'any que ve!

ESTAT DELS JOCS

La segona entrada actual mentre m vaig posant al dia la dedico a l'estat dels jocs. En això he anat fent. Com que no tenia massa temps en general, el poc que tenia l'aprofitava per fer alguns dels jocs de mòbil dels últims temps.

Justament per aquest motiu, la realització de sudokus es va veure aturada i l'hem reprès ara fa quatre dies amb el nou tipus de revista (que cal controlar pel tema rècords). L'última ratxa registrada és de 78 seguits, i ara en porto 70. Sembla que estic a punt de batre'l. A veure si ho aconsegueixo.

Passem a la distracció diària del wordle. Hem batut dos rècord: el d'anglès, que feia mooooolt que estava estancat en 41, i el vaig superar de manera brillant, quedant-me a les portes de la centena. Ara la ratxa està a 95, fallada perquè em vaig oblidar de fer-lo... quina ràbia! Ara estic recomençant, amb 15. L'altra ratxa, espectacular, és la científica, que cada dia la vaig allargant. Avui he arribat als 200 encerts consecutius. Brutal. Justament l'anglès i el científic són els més difícils per tenir menys vocabulari. Els altres estan així: català, portem 120, la ratxa màxima és 163. De l'ARA, portem 66, ratxa màxima de 145, ratxa en el mòbil nou de 86, a 20 dies de superar-lo i anar a caçar el rècord. Del castellà, estem a 59, ratxa màxima també de 145, 93 en aquest mòbil. I el d'accents, estem a 27, ratxa màxima de 226 (ufff) i de 121 en el mòbil.

Després tenim el Trivial (Cuestionados). Fa un parell de dies vaig superar el meu rècord de punts, tenint-ne ara 1309 i sent el rècord actual de 1378. Portem 387 partides guanyades i 286 perdudes (m'obsessiona que siguin més de 100 de diferència), el què vol dir un 58% de victòries. En aquest ítem estic estable. a veure si passo la barrera dels 60.I de copes, descomptant les que no compten, serien 6 d'or, 22 de plata i 17 de bronze. Ara estic en unes lligues que pinten molt bé. D'aquestes, 40 són de lligues públiques, de 56 jugades, que representa medalla en 7 de cada 10 lligues. Tot és millorable. Veurem com va en el proper repàs, un cop acabi l'estiu, suposo.

Fins llavors, a jugar!