24 (x2)

No fa massa, una mica menys de dos mesos, comentava que havia revisionat la primera temporada d'una sèrie d'acció de principis de segle, 24. En temporada de vacances tinc més temps per no fer res més que dedicar-me a mi mateix, i una de les coses que faig és apoltronar-me per gaudir de sèries que em distreguin, i aquesta és una d'elles, sense cap mena de dubte. almenys així ho a aconseguit al llarg d'aquesta segona temporada.

No la puc comparar amb la primera perquè és clar, aquella té la sorpresa del format, que ara ja no tens, i a més, com que ja 'havia vist quan es va estrenar, tampoc la mirava amb els mateixos ulls que aquesta. He de dir però, que m'hi he enganxat, i molt. En aquest cas, es descobreix que un grup terrorista vol fer explotar una bomba nuclear a Los Angeles, i mentre fan mans i mànigues per trobar-la i desactivar-la, també es descobreix una trama per fer fora el president dels USA, que en aquesta sèrie, avançant-se a Obama, era el primer president negre, i és clar, donava per a molt. Cal dir que ja havien tingut lloc els atemptats de l'11-S, i per tant, les emocions que deurien tenir els ianquis amb la sèrie deurien ser molt diferents a les que tenia jo aquests dies. Per sort, la desviació cap a xarxes de traïció dins el govern d'Estats Units i els interessos econòmics, alliberen la islamofòbia. El fet d'estar a punt de provocar una guerra amb països de l'Orient Mitjà innocents, també deu remoure els cervells després de veure tot el què va passar amb l'Iraq arran dels atemptats de New York.

Centrant-nos només en la sèrie, apart de que és molt bona si t'agraden aquest tipus de produccions d'intriga i emoció, crec que és just destacar l'esforç reeixit que fan amb el fet de mantenir la intriga al llarg de 24 capítols. No és fàcil, segur que no, i la veritat és que veure com es van tancant temes i obrint-ne de nous, sense que sembli res molt forçat, és d'un mèrit molt gran. Hi van apareixent sorpreses i girs e guió al llarg de a sèrie, que van mantenint l'interès en ella tota l'estona, de manera que aquest interès no decau en cap moment. mantenir-lo és un èxit, i no sé, amb mi ho han pogut fer. Només m'ha fallat una de les darreres escenes, que deixa una mica el final a l'aire, tot i que la tercera temporada tindrà lloc un parell o tres d'anys després d'aquesta, així que no sé si tindrà res a veure. Ja ho comentaré si s'escau quan l'hagi vist. Ara, n'agafaré una altra, perquè aniré alternant les sèries que vegi per tal de no empatxar en excés i que perdi aquest interès que em desperta.

CAP AL PORTARRÓ D'ESPOT

Quatre estius han estat necessaris per poder fer de nou una excursió a la muntanya, d'aquelles que se'n poden dir excursions. En el meu imaginari, allà a les valls d'Àneu, veient aquelles muntanyes, em venia al cap el desig de poder anar més enllà de Sant Maurici o d'Isil (per posar uns exemples). I finalment, aquest juliol ho he fet, no vencent abans un dels inconvenients més importants, com era el d'aixecar-se d'hora. Era evident, si no volia fer el ridícul i el lluç, que si havia de fer una excursió seriosa, no podia començar-la a les deu o les onze. I després de pensar-m'ho molt, m'ho vaig proposar.

Així doncs, el passat divendres em vaig aixecar a quarts de vuit i sense fer soroll (més o menys) vaig agafar el cotxe per anar fins l'aparcament del parc nacional d'Aigüestortes allà a Espot. L'objectiu, el Portarró d'Espot, un punt entre muntanyes que és el pas entre dues valls del Parc, la vall de l'Escrita (on trobaríem l'estany de Sant Maurici) i la vall de Sant Nicolau(on hi hauria l'estany Llong). A un quart de nou començava el camí clàssic que porta de l'aparcament fins Sant Maurici, una passejada familiar molt habitual pels turistes de la zona, i que ocupa entre 60 i 75 minuts. Com que és un camí clar i conegut, el vaig recórrer a més velocitat del normal, per guanyar una mica de temps. En poc menys de 45 minuts ja em trobava a tocar de l'estany, però no hi havia d'arribar, ja que tenia el desviament cap al refugi Ernest Mallofrè, que indicava el camí cap al Portarró. No cal dir que no em vaig trobar absolutament ningú.

Calia deixar enrere l'estany, però enlloc de fer-ho pel clàssic camí de la dreta (que va a Ratera), aquesta vegada ho feia per la banda de l'esquerra. Un cop vorejat el llac, començava la pujada. Anava alternant moments més plans, amb altres més inclinats, i altres que calia anar amb la calma perquè tenia més desnivell. No cal dir que les vistes que s'anaven reproduint eren dignes de la matinada que havia fet, i això que encara estava a mig camí. Després d'una petita plana amb 4 cavalls menjant, la pujada continuava i dues hores i mitja després de sortir de l'aparcament (comptant un parell de parades de deu-quinze minuts màxim sumades) arribava al coll del Portarró. Des d'allà, podia contemplar la vall de Sant Nicolau amb l'estany llong, i passava, com no podia ser d'altra manera un vent brutal. algú havia deixat la porta oberta. 

Però calia anar més enllà. Ja havia descartat pujar el pic del Portarró, però s'havia d'arribar fins el mirador. Eren deu minuts més, però valien la pena. allà, a 2,47o metres d'alçada (està bé, no?) vaig contemplar durant una bona estona, assegut en una roca i respirant profundament, unes vistes que et renoven l'energia gastada durant l'excursió. Brutal.

Abans de dos quarts de dotze vaig començar a baixar. En una hora i vint ja tornava a ser al refugi on vaig renovar energies d'una altra manera, diguem-ne, més ensucrada i dins una llauna. una visita a l'estany i a refer el camí de tornada. Potser una de les coses més sorprenents del dia va ser la quantitat de gent que estava fent el camí de pujada a l'estany entre la una i les dues, a la pitjor hora de totes, amb el sol que queia. vaig flipar força, la veritat... I res, cinc hores i mitja després d'haver començat l'excursió, ja era de nou al cotxe per tornar al càmping.

La valoració és molt positiva. A veure, vaig estar la resta del dia cansadet, però poques agulletes, i la veritat, amb el meu deplorable estat de forma, amb l'eterna promesa de fer aquestes caminades de manera més regular, i que sempre es queda en això, en una promesa, crec que puc estar content del què vaig fer. I realment, si anés mantenint-me més en forma, podria fer-ho més sovint, perquè sense cap mena de dubte, quan ets allà dalt, es pot dir que això és vida.

NO DIGUIS RES

El boca-orella, o més ben dit el tuit-a-tuit anaven fent-se ressò d'aquest llibre-document que és No diguis res, del periodista Patrick Radden Keefe. Aquestes recomanacions parlaven de meravella, d'esplèndid, de... tota una colla d'adjectius positius. Jo havia tingut el llibre a les mans al llarg d'aquest any i mig, però no m'acabava de decidir fins aquest nadal passat. Tot i així, m'ha costat mig any més trobar el moment per endinsar-me en aquestes històries. El resultat? Que jo també he fet un tuit (que no mira ningú, com aquest blog, i que tampoc és el seu objectiu, clar) recomanant-ne la lectura. Aquest any l'estic encertant bastant amb els llibres, i costarà fer el top ten o top five, però sense cap mena de dubte, aquest hi serà, i qui sap si estarà en el primer lloc o no.

I què tenim entre mans? Doncs un llibre que intenta explicar, a partir d'uns personatges històrics reals i uns fets reals que van tenir lloc a la dècada dels 70, el conflicte bèl·lic a Irlanda del nord d'aquest darrer mig segle. Tot ben documentat, amb múltiples investigacions, gravacions, entrevistes, converses amb la gent que hi va participar, algunes del mateix autor del llibre, i moltes realitzades ja aquest segle, ens endinsa en una guerra a Europa que sí, alguna cosa n'hem sentit, hem vist a les notícies, o fins i tot en pel·lícules, però mai fins ara havia llegit res tan real com això.

El llibre, que és un gran reportatge però escrit com si fos una novel·la, et va situant en els espais del conflicte, et fa veure amb els ulls (les fotos són dels protagonistes principals) allò que veien. No sé, però m'he sentit enmig del conflicte a mesura que llegia. Intentes comprendre el perquè de tot plegat quan és una cosa absolutament impossible, però sí que arribes a empatitzar en certs moments amb alguns del personatges, tant dels que van patir-ne les conseqüències (com els fills de la mare segrestada i assassinada per l'IRA), com amb alguns dels que ho van provocar (la mítica a partir d'ara, Dolours Price). Com n'arriba a ser de desconeguda la veritat per la gent que només mira les notícies. cert que a mi em va agafar ja amb seny el final del conflicte. De fet, els moments més crus són dels anys que jo era un nadó i amb prou feines començava a parlar o caminar. Però sembla mentida com és possible el poc que coneixem les coses si no fem un esforç per saber-ne més i ens quedem només amb els fets superficials dels diaris. 

Cada pàgina del llibre és una revelació de fets ocorreguts en aquest país d'Europa, ben a prop nostre, i que van causar tants morts, ferits i seqüeles diverses. És evident que ara em miraré, llegiré i escoltaré amb uns altres ulls i orelles qualsevol cosa relacionada amb el tema, ja sigui del passat, del present o el futur. Les grans reflexions i els debats més punyents arriben al final del llibre, quan es va assolir l'acord de pau, impulsat sobretot per en Gerry Adams. Els que posaven bombes, i fins i tot mataven gent, es pregunten perquè va servir tot plegat. És molt fort, perquè estem parlant de gen morta, de gent que va morir assassinada, i es pregunten si va valer la pena, o per què va servir. Ells ho feien amb un objectiu, la reunificació d'Irlanda, l'expulsió dels anglesos de la seva part de l'illa. Ien aquells moments creien que aquell era el camí correcte. Quan després, es signen els acords, i només veuen autonomia però re més, se senten traïts per alguns dels seus líders, i és llavors que pensen perquè han servit aquelles morts. Per res. Són moments brutals. Com també és brutal llegir la guerra bruta i d'espionatge entre ells. Es descobreix que un dels assassins de l'IRA més famosos, que s'encarregava dels espies britànics, era en veritat, un espia britànic! I tenia el permís del govern anglès per matar gent per aconseguir informació. L'estat accedia a mata persones per aconseguir el seu objectiu! No sé, però he vist el 17-A al meu cap clarament.

I tot i les diferències i distàncies, és ben normal que sentis aquest conflicte més teu si el compares amb el viscut a Catalunya. allà són els anglesos, aquí els espanyols. Evidentment, la gran diferència és que aquí mai s'ha tendit a la lluita armada. Terra lliure no representa ni l'1% del què va ser i fer l'IRA. Aquí sempre s'ha apostat pel moviment pacífic, per les manifestacions i el llirisme. Amb tot el què pot passar, indigna molt quan hi ha gent que s'esvera per quatre contenidors cremats. Mare de déu. Ara bé, el resultat és el mateix. Coma Irlanda, els governants o principals actors polítics acaben signant els acords que donen més poders als polítics mentre el país queda igual. Us sona, no? I és que si a Irlanda del Nord, després de tants milers de mots i violència no ho van aconseguir, què podem esperar del nostre país? Evidentment, no estic dient que s'hagi de fer el mateix. Però el què queda clar és que mai de la vida hem de deixar les coses només en mas dels polítics, ells sempre acaben traint el poble.

MOEBIUS

Per mi, és una oportunitat desaprofitada.

Moèbius és la darrera sèrie dels dilluns a la nit de tv3.En aquest cas, sense perdre de vista el món del jovent (Merlí - Les de l'hoquei), ara aborda el tema sempre tèrbol de l'assetjament escolar. En aquest cas, tot comença amb la mort d'un noi d'un institut en un poble d'aquests on tothom es coneix. La seva professora de mates, comença a adonar-se d'allò que era evident i que olts mestres, professors i professores ignoren voluntàriament. A aquell noi el tenien martiritzat un bon nombre de companys i companyes de classe. La esta, ho sabien, ho veien i no feien res de res, excepte una d'eles que sí que el defensava de tant en tant. Que la professora investigui el fet, indigna (com no) als pares i mares que creuen que està acusant els seus fills i filles de ser els causants del suïcidi de l'Àlex (que així es deia el noi). Les seqüències que expliquen l'assetjament són crues i d'aquelles que et fan bullir la sang. A més, l'actitud fastigosa dels assetjadors està molt ben interpretada pes joves actors, creant un odi i una ràbia cap a ells força important de tan bé com interpreten a aquest tipus d'agressors.

Però inexplicablement, a meitat de la temporada, es comença a embolicar la trama amb una nova direcció. De mica en mica, el paper dels adults en aquesta història, un conflicte de terres i diners entre famílies acaba sent el motor de la sèrie i el què acaba provocant "l'accident" que té l'Àlex i els grans volen falsejar per cobrir-se les espatlles. 

Com a espectador de sèries d'intriga, bé, tot i que la segona meitat de temporada, quan la situació té el gir de 180 graus, va caient l'interès, amb escenes i moments que no vénen al cas. De fet, n'hi ha un, que és quan la profe està sola tocant la guitarra a casa seva, que encara no he tret l'entrellat del perquè està allà al mig. També cansa el fet que els professors d'institut de totes les sèries de tv3 tenen vides sexuals i socials molt actives o fora de lloc. El què deu fer el morbo per tal de què el jovent s'imagini que els seus professors a la vida real són així? No sé, però la veritat és que necessito ajuda per recordar algun mestre/a o professor/a que honori la feina sense cap altre objectiu que el de dignificar l'ofici.

Però anem a la decepció. Crec que els creadors de la sèrie no han tingut els ous de fer el què havien de fer. El motiu del suïcidi del protagonista havia de ser l'assetjament patit. I les conseqüències pels assetjadors, la reacció natural i el debat posterior que se'n podria fer. Enlloc d'això, desvien l'atenció a una altra trama i el tema de l'assetjament queda totalment diluït, es perd en el no res. I els assetjadors queden totalment impunes de les seves agressions. Com a educador, estic molt decebut. han perdut l'oportunitat de fer un é a la comunitat educativa, i hi han passat per sobre sense fer soroll. No sé si és que es van espantar, o van pensar que era massa fort o què. Però el tema dels suïcidis d'adolescents que han patit assetjament no és cap ficció, i crec que calia abordar-ho ben fet en aquesta sèrie. Que el cervell dels assetjaments, un actoràs, perquè tota l'estona manté una mirada freda i calculadora, observant com la resta de sequaços anaven martiritzant el noi, es converteixi en un dels que ho esbrina tot, mirant d'aconseguir que l'espectador empatitzi amb ell, és una veritable merda. Ni ell ni la resta de companys i companyes fan cap "mea culpa" en cap moment de tot el què li van arribar a fer.

La veritat, ha estat molt decebedor. I després es posen medalles perquè han posat sobre la taula el conflicte de l'assetjament. Sí, clar, però ells l'han resolt de manera molt poc encertada. Si s'haguessin atrevit, llavors sí que hi hauria teca per treballar a les escoles i instituts. Quina llàstima. Quina colla de cagats. Perquè l'assetjament existeix, i els suïcidis per aquest motiu, també. No cal inventar-se històries per amagar-ho, per això, malauradament, ja hi ha la vida real.

FITXATGES D'ESTIU

Mentre el Barça femení continua de vacances i no torna a la feina fins d'aquí deu dies, el masculí ja fa una setmana que entrena. Bé entrena una mica en quadre, perquè els jugadors que han disputat Eurocopes o Copes Amèrica ara estan de vacances i s'incorporaran més tard.

És una època en què les notícies de futbol giren més al voltant dels fitxatges i rumors de fitxatges que no pas en la pilota mateixa. hem d'agrair que és el primer estiu de molts en què no hem de suportar el rotllo de si Neymar torna al barça o no. Quin horror... Però clar, evidentment la situació de Messi supera en importància i interès del del brasiler. Ara ja fa deu dies que Messi està sense equip. Estava clar que fins que no acabés de jugar la Copa Amèrica, no es posaria a treballar en aquest tema. El president Laporta diu que tot va bé. La veritat és que si marxés, en Laporta perdria la poca credibilitat que ja té ara, seria un fracàs i un motiu de dimissió. Si no hagués dit res, no, però clar, si diu que tranquils, això vol dir que es queda, no? Però per tal que es quedi, cal fer fora jugadors cars, i la veritat que entre lesionats (Dembélé i Coutinho) i els que per res de l món volen renunciar al seu sou (Umtiti, Pjanic, Griezmann...)la cosa està difícil.

I mentre el masculí soluciona els seus problemes, al femení, tot i descansar molt, està fent els deures. Per ara han marxat Vicki, Hamraoui i Carla Armengol. Han marxat tres i han vingut tres. I quines tres, mare de déu!!! Irene Paredes a la defensa (ara sí que hi haurà descans per l'Andrea i la Mapi, tot i que la Laia Codina ho ha fet molt bé i cal seguir donant-li partits). Ingrid Engen al mig del camp (tota una estrella que acompanyarà les intocables Alèxia, Patri i Aitana). I Fridolina Rolfo al davant (la que va marcar el gol que ens eliminà injustament de la Champions a la semifinal de la temporada de la pandèmia). Tres cracks mundials que pugen el llistó de qualitat de l'equip. Ara per ara, només dos dubtes envolten el femení. El primer, si l'entrenador que substitueix en Lluís Cortés podrà treballar adequadament amb aquest grup i aconseguir com a mínim lluitar per tots els títols. I el segon és que encara hi hauria d'haver alguna sortida més. A davant tenim Jenni, Oshoala, Graham, Martens, Bruna, Mariona i ara Rolfo. No sé, però a mi em sembla superpoblat de titulars (sense comptar que Crgnogorcevic pot jugar de davantera també). La veritat és que si decidís jo, qui hauria de marxar és Oshoala, està clar. Ara. no sé com ho faran.

I tonant al masculí, esperant solucionar el tema Messi, la qüestió dels fitxatges està així mig mig. També hi ha nous fitxatges: Èric Garcia i Emerson a la defensa, Memphis Depay i el Kun Agüero al davant. Sembla que volen fer algun intercanvi per alliberar el tema salaris i poder retenir Messi, ja que ara per ara, amb els que han marxat (Trincao i Junior per una banda, i els que no jugaven o ja estaven en altres equips com l'Aleñà, Miranda, Matheus, Todibo i Konrad). Evidentment, els que marxen no suposen cap trasbals emocional, i els que venen desperten més interès que ells. Però clar, la famosa renovació de l què se'n parla cada estiu, segueix sense veure's per enlloc. 

Esperarem unes setmanes més a veure si quan tronem a parlar de pretemporades, veiem algunes coses més clares... o no.

HOOLIGANISME INACCEPTABLE

Quan vaig comentar el final de l'Eurocopa en aquest blog, ja vaig fer un discurs anti-hoooligans descerebrats (sobretot anglesos) davant les imatges de violència i caos provocats per aquella colla de borratxos. Realment, és desconcertant com, després de tants anys, la gent adulta no sàpiga evitar aquests comportaments i es deixi endur ja sigui per l'alcohol o pel fanatisme.

Però avui vull anar més enllà. Perquè ens alarmem del què veiem que passa en els camps de futbol on es juguen les competicions més importants, però no mirem el què passa en l'esport escolar cada cap de setmana. De tant en tant apareixen notícies que fan referència a episodis de violència verbal o física en partits de futbol de nois (perquè en els de noies no?). Molts pares, encegats pel futbol professional, traslladen aquella passió de final de la Champions en els partits dels seus fils, que en molts casos estan allà pel fet de fe esport, ja que només un 1% potser s'hi acaben dedicant. I que consti que he posat el símbol del % perquè no hi ha el símbol del 1 per mil, que seria més real.

Què és el què porta a tants pares a comportar-se coma fanàtics durant el partit de futbol del fill? És clar que se'ls ha d'animar, participar de l'esport de manera constructiva i amable. Es pot cridar gol quan fan gol (i fins i tot sentir-te orgullós si és el teu fill qui el fa, o qui se'l para). Es pot animar, sobretot quan les coses no van bé. Es pot empipar quan hi ha alguna decisió arbitral que no és correcta, o quan l'equip contrarien algun moment no actua esportivament. Es pot fer. Però sempre de el respecte i des de la tranquil·litat que ha de regnar en l'ambient.

No és normal que els fills vegin els pares cridant com a energúmens. Que saltin dins del camp amb crits fora de lloc davant dels pares de l'altre equip. Que cridin com a bojos si xiulen un fora de banda en contra quan no ho era... i així un llarg etcètera. És un partit entre nens. Encara que hi hagin una copa pel guanyador, el què els nens han d'aprendre és a gaudir de l'esport, a superar-se. Però de cap de les maneres és normal que el fill vegi que el pare està exaltat i absolutament fora de lloc amb els seus gestos i crits. Què se li està ensenyant en aquest as? Que quan miri partits ha de cridar, insultar, i perdre els papers. Llavors, de què ens estranyen les imatges de joves trencant-ho tot en partits com els de l'Eurocopa?

He de dir que en els partits del MEC jo he passat algunes vegades vergonya aliena. Recordo que una vegada vaig anar a disculpar.me als altres pares pel comportament absolutament inadequat de l'entrenador del nostre equip (entrenador que va fer la seva última temporada). I més d'una vegada ho he volgut fer pel comportament d'alguns pares de l'equip del MEC. Això passa perquè ho he vist amb els meus propis ulls.  són pares normals, simpàtics, bona gent, però que quan roda la pilota es converteixen en una altra cosa. Jo també m'exalto en alguns partits, però intento mantenir el control. Ara bé, e els partits del MEC, el comportament de tots ha de ser exemplar i absolutament respectuós i correcte. Qualsevol actitud diferent ha de ser exclosa de la societat i de l'esport. I mentre això no passi, no solucionarem pas el problema dels hooligans, siguin anglesos o catalans.

LOKI

Després dels èxits de Wandavision i Falcon and the soldier winter, i mentre als cinemes hi ha La vídua negra, la plataforma de Dinsey+ ha emès els sis capítols de la primera temporada de Loki. Loki és el germà de Thor, un dels déus d'Asgard, i que té un final a Infinity War, després d'anar apareixent a diverses pel·lícules Marvel alternant els moments de dolent amb alguns pocs de bo. La força del seu personatge, les seves característiques l'han convertit en un clar exemple d'on es pot treure or d'un dels personatges secundaris. 

La primera feina, i difícil per l'exigent paladar dels seguidors d'aquestes sagues, era com fer reaparèixer el personatge del déu de l'engany si havia mort a l'anomenada Infinity War. El gir de guió, pot semblar recargolat, però no es pot dir que no tingui la seva lògica. Cal reveure un moment d'Endgame i entendre com el tema dels salts en el temps tenen un pes important. Salvat aquest escull, calia estirar d'aquest fil per donar lloc a la trama de la sèrie, absolutament allunyada del món habitual del personatge. És a dir, que la podien haver fet amb qualsevol heroi, però al fer-ho amb Loki, aprofiten altres detalls per donar-li consistència a l'existència anteriorment coneguda d'aquest personatge.

Així, ens trobem amb tota una trama sobre els guardians de la línia del temps i els seus "policies" que s'encarreguen de vigilar que els salts en el temps no comportin cap desastre universal, tornant tot al seu lloc. Quan agafen Loki, ja que que estigui viu altera significativament tot el què havia passat fins llavors, un dels guàrdies li demana ajuda per capturar un saltador en el temps que està embolicant la troca, un saltador que és el mateix Loki d'un univers paral·lel.

Així doncs, obtenim una trama molt però que molt embolicada. Al meu parer, ho han embolicat tant, que hi ha força moments en què no s'entén massa el què està passant, o més ben dit, el perquè està passant. Els continus enganys no ajuden gens a saber quina és la veritat. De manera que de les tres sèries que s'han fet, per mi, encara que justament Loki és el personatge més potent de tots cinc, justament ha donat lloc a la sèrie més poc reeixida. als amants de les conspiracions i de les coses rares els haurà agradat, però per mi, ha estat poc atraient. Sort que han estat només sis capítols. Potser perquè han vist que no acabava d'enganxar, no se sap. El final, dona lloc a una nova temporada que no sé si ajudarà o acabarà d'espatllar. Suposo que ho arreglaran, no són pas bojos.

Dels sis capítols, el primer intenta explicar com apareix Loki i el perquè de tot plegat, és avorrit. Llavors, el segon i el tercer són interessants, quan hi ha teca, i llavors al quart i cinquè és quan es fa l'embolic més gros. El sisè, ho comença a arreglar (és el final de temporada i no pot quedar tan obert), però queda coix. Per mi és una llàstima, perquè en el fons, tot i que la idea original la podem trobar en altres pel·lícules, el fet diferencial l'ha complicat en excés. Així doncs, tot i ser interessant i prometedora, al meu parer no ha complert expectatives.

L'ICKABOG

No sé si era la seva intenció, però la veritat és que darrere un conte fantàstic com és L'ickabog, de la J.K.Rowling, podem trobar alguns debats socials i polítics força importants i que formen part de l'actualitat. I no puc imaginar que aquest sigui l'objectiu si fem cas de la història de com va sortir la idea de l'ickabog. 

L'autora de Harry Potter explica com narrava aquest conte de regnes, monstres i fantasia als seus fills petits fa molts anys. I va ser durant el confinament de l'any passat que aquests la van animar a reescriure'l i publicar-lo. Per això, possibles visions  de crítica social no tenen lloc si això és així. Però al cap i la fi, el món dels humans no ha funcionat així de merdós des del primer dia de la seva existència? Per tant, potser no descartem res de res, ja que quan el devia reescriure, segur que hi va posar més èmfasi en aquest aspecte que no pas quan l'explicava als seus fills.

Aquest llibre, que no té res a veure amb el món de Hogwarts, ens trasllada a un regne que viu feliç i en abundància. Com tots els pobles i països, tenen la seva llegenda de monstre (quin no en té cap?). Per diferents circumstàncies, gairebé accidentals, els consellers del rei del país, maquinen tota una història plena de mentides per tal primer de protegir-se, i després per anar assolint poder i més poder. Els herois, que això sí, tornen a ser nois i noies, han d'aconseguir salvar la vida alhora que volen tornar el país a la pau que el caracteritzava.

Aquest és un resum ràpid, molt ràpid de la trama perquè si no, hauria en una gran quantitat d'espòilers que no són necessaris. Però la qüestió és que trobem dins d'aquesta història la lluita entre la veritat i la mentida, la honradesa i la falsedat, la hipocresia... juntament amb el món de les llegendes, quina part tenen de real i quina de ficció.

A mi però, el què més m'ha cridat l'atenció, com comentava al començament d'aquesta entrada, és el tema de les mentides dels poderosos. La manera com la gent que governa un regne-país-ciutat-el què sigui, són capaços de mentir i inventar-se el què sigui amb l'objectiu de quedar-se al poder del territori, de fer-se rics i manar a costa del què sigui. No són només mentides, sinó també les morts que provoquen i els empresonaments que efectuen per tal de protegir aquestes mentides. I és clar, com reacciona el poble a aquesta situació: els que ho accepten i acoten el cap, els que s'ho creuen tot, i els que es rebel·len i acaben malament. No sé, però la similitud amb el què passa en el món real és molt evident. Insisteixo que segurament no era el seu principal objectiu, però què voleu que us digui... Almenys, amb tot el què ha passat aquí a casa nostra els últims anys, com no podem veure les mentides dels diferents governs i "gobiernos" per tal de sortir-se' amb la seva? Des de temes més nacionals (com menteixen i menteixen sobre els catalans a Espanya) fins a més radicals com el 17-A.

Però bé, tornem al llibre, perquè en el fons, és un llibre infantil (no és tan juvenil com Potter's), sinó més a l'abast de nens i nenes més petits. De fàcil lectura, de manera que és una bona manera d'agafar un llibre llarg però que es llegeix bé. I relativament fàcil de portar-lo a un escenari teatral (cosa gens descartable). ha estat una lectura divertida i interessant. No és cap obra mestra, però ha estat força bé. I la genial idea de que les il·lustracions les fessin nens i nenes de tot el món durant el confinament, ha estat això, genial. Detalls que fan diferent una autora.

L'AZZURRA HA TORNAT

 Un any i un mes després, s'ha acabat l'Eurocopa 2020. La selecció italiana, després del fracàs de no jugar el darrer mundial de futbol, ha tornat per a porta gran, convertint-se en la campiona d'Europa per davant de la favorita Anglaterra. Sobre la final d'ahir, comentar tres coses:

- Així com en un principi, el meu desig era favorable als anglesos, poques hores abans de començar el partit, vaig canviar de parer i preferia que guanyessin els italians. El motiu? La supèrbia anglesa i el hooliganisme. Un nom grapat de "descerebats" van colar-se a Wembley sense entrada, van protagonitzar aldarulls, va trencar vidres i tot el què trobaven per davant, mastegots... Van passant els anys, però la bogeria dels aficionats anglesos no canvia i segueixen sent merdes sense cervell que més valdria que es llencessin de cap al Tàmesis amb pedres al coll. Aquesta gentussa no es mereixen res. i no em vingueu amb el clàssic "no tots són així, no poden pagar justos per pecadors", etc. En aquest cas, la gent "normal", després de tants anys, de debò no poden fer res per aniquilar aquests animals? De debò?

- Itàlia va guanyar, però també Anglaterra va perdre. Que uns jugadors amb tan potencial, amb set o vuit davanters que són boníssims... i ja ho deien, amb un altre entrenador, cada partit hauria d'haver estat un "atac i gol", i més ahir. En canvi, res de res. I sense fer canvis ofensius que portessin a pensar que la intenció dels anglesos era rematar el partit i no conservar l'1 a 0.

- I tan malament ho va gestionar l'entrenador anglès, que va fer els dos canvis ofensius (Rashford i Sancho) al minut 118, amb la idea de que xutessin els penals. I va i justament són els dos jugadors que fallen el llançament. I per acabar, deixar la responsabilitat de l'últim penal a un noiet de 18 anys, amb la pressió que tenia, el mal que li podia fer fallar... I clar, va fallar i Itàlia campiona.

Com ja comentava a "Temps de futbol", no hi havia cap selecció que hagi enlluernat amb el seu joc i se l'hagi vist infinitament superior a les altres. També d'aquí tantes pròrrogues i penals. les sis seleccions que han caigut a quarts i semifinals, tampoc deien massa res. Bon joc de Dinamarca, Bèlgica, però insuficient. Els italians han sabut aprofitar tanta inconstància per plantar-se a la final i guanyar-la, gràcies a dos defenses, Bonucci i Chielini, que els dos junts sumen 70 anys. Visca la joventut i els valors dels nous futbolistes! Mare de déu...

I aquí s'acaba l'Eurocopa de l'any passat. Per cert, no sé si sabeu que els anglesos anomenen PIGS (porcs) als països "mediterranis" que consideren inferiors a ells. P de Portugal, I d'Italy G de Greece i S de Spain. Doncs algú els hauria de recordar els conc últims guanyadors del campionat: 2004 Grècia, 2008 i 2012 Ecspanya, 2016 Portugal i 2020(21) Itàlia. "No hay más preguntas, señoría".

BIG SKY

En poc menys d'una setmana, hi haurà en aquest blog tres entrades relatives a sèries de televisió. No és que n'estigui consumint a sac pac, ja que dues d'elles les estan emetent en temps real a la tele, de manera que vaig a episodi setmanal, res forassenyat. L'única de les tes que estic veient i que acabo d'acabar (...) a través d'una plataforma i per tant, ha estat el més semblant a una marató, ha estat Big Sky.

Setze episodis d'una primera temporada (to be continued) d'una sèrie d'estil thriller, basats en una sèrie de 4 llibres (The highway) d'un autor nord-americà, CJ Box. Hi ha com dues parts ben diferenciades en aquesta temporada. Primer, la recerca de tres noies desaparegudes, que han caigut a les urpes d'una banda que es dedica a l'esclavatge de dones entre EUA i Canadà. Aquí, són un policia i un camioner els que s'encarreguen de capturar les noies i fer la transacció. Però una parella de detectius agafen el cas, sobretot perquè l'ex-marit d'una d'elles (i que és l'amant de l'altra) mor en mans d'un dels dolents. De fet, el final del primer episodi és un dels moments més sorprenents de les darreres sèries o pelis vistes. M'encanta que em sorprenguin i que no sigui tot sempre tan previsible, la veritat. A mitja temporada es mig soluciona el cas i se n'obre un altre, que transcorre paral·lel al primer, ja que no s'ha acabat de tancar del tot.

M'he trobat doncs amb una sèrie interessant, amb intriga, alguna sorpresa més a part de la gran que ja he comentat, i que enganxa força. S'ha de dir però, que quan es fa el canvi de trama a la meitat de temporada, hi ha un moment de davallada. Són com un parell o tres capítols en què no es veu clar el camí, ja que mentre es va diluint una part, es va donant forma a la següent. Són uns capítols desconcertants perquè no mantenen l'emoció dels anteriors al top. La qüestió és que la intriga està a un nivell molt alt (posem 9-10), i de cop, per recol·locar-se baixa a un 3-4 pimpam. per sort, al cap d'aquests capítols d'impàs, de mica en mica es va recuperant, acabant amb uns tres capítols finals, força emocionants.

La valoració general que en faig doncs, és molt bona. Ha estat força emocionant, tot i que al cap i a la fi, és una trama de "polis i lladres" encara que sigui de "detectius i segrestadors". El fet diferencial el trobem amb l'entorn en què té lloc la història. Al nord de l'estat de Montana, un territori força natural, i on descobrim que hi ha moltes pobles que encara funcionen com si estiguessin en una mena d'edat mitja de l'oest, ja que són granges de vaquers, amb els seus barrets, cavalls, etc, però on hi ha unes famílies poderoses que tenen el poder i funcionen a base de la por a la resta de ciutadans del comtat. Veus que viuen en granges com si estiguessis veient Silverado, però van a comprar al supermercat i paguen amb el mòbil. És un xoc cultural entre cometes, la manera de viure versus el lloc on viuen.

Cal destacar també, una sorpresa que va ser descobrir l'actriu que feia de Lagertha a Vikings, interpretant a una de les dues detectius. Retrobament en un context molt diferent!

LA CORBA ES DISPARA

Fins fa quatre dies ens felicitàvem perquè les dades de contagis, ingressos uci's estaven a la baixa de manera descarada. Als lluços del govern i als poders econòmics ja se'ls feia la boca aigua, perquè s'acostava l'estiu, i les arques anaven a omplir-se amb les diners dels turistes i autòctons disposats a reflotar l'economia gastant-se els diners en restauració i oci.

Però clar, hi havia un detall que se'ls escapava. Bé no se'ls escapava, senzillament l'ignoraven perquè creien que el sacrifici valia la pena per tal d'aconseguir ser destí turístic i atraure diners. El problema ha estat banalitzar aquest sacrifici. Amb gran part de la població vacunada, ja sabien que els contagis es dispararien entre els no-vacunats, en aquest cas nens i joves. Però clar, això no provocaria massa morts, així que endavant. Obrim locals, augmentem aforaments, permetem festivals de música, traiem la mascareta als exteriors...Total, es contagiaran joves i nens, que no tenen símptomes greus i que al llarg del curs, no han patit massa.

I és veritat, durant el curs hi ha hagut casos, però pocs de greus. La qüestió és que durant el curs tots aquests joves han anat sempre amb mascareta, no com ara. Durant el curs, no hi havia les festes que s'estan pagant ara. No hi havia aquestes aglomeracions de gent sense mantenir distàncies. Per tant, dos més dos són quatre. Estem davant d'un creixement bestial de contagis. Però els hospitals es mantenen, deien... Sí clar, fins que bàsicament per estadística, amb aquest creixement tan gran, doncs al final, això també s'acaba notant als hospitals. I tornaran els ingressos, tornaran les uci's, i tornaran les defuncions. És ciència, és regla de 3.

I mentre els números pugen, continua gent sense mascareta i anant a festivals, a sopars multitudinaris... Ostres, és que ja ho he dit en altres entrades, quan hi hagi una pandèmia mortal de la òstia, aquí no quedarà ni el tato. Entre els ineptes que manen i els ineptes que són manats, això és un guirigall. veure el mapa de contagis d'Europa, i descobrir Catalunya (i evidentment Ecspanya) amb un color vermell que no pot ser més vermell, fa llàstima. I sense prendre mesures bèsties, no s'arreglarà res. ara tornen a tancar els locals i es faran (ara, quan fa des setmanes que estan en marxa) proves a monitors i monitores de colònies (de casals no). Però mentre fan per una banda, segueixen permetent-ne d'altres. Així que no hi ha res a fer. Nomes procurar complir una mica i reduir els contactes i les anades d'olla. però com sempre, tu estàs auto-censurant-te, i al final acabes pillant igualment. No m'estranya que al final hi hagi qui passi de tot, perquè si has de confinar-te igualment, almenys passa-t'ho bé abans, no?

Tot plegat és una bona merda. Però sigui com sigui, continuaria repartint clatellots entre els que passen de tot o no es controlen prou.

ES TANCA EL CURS

El dia abans de començar les classes d'aquest cus vaig fer una caminadeta per Collserola, res important però que em va donar un parell d'horetes per caminar donant voltes als meus pensaments sobre el què estava per començar. Lògic. Un curs amb unes expectatives molt pobres, ja que pensàvem que en quatre dies ens confinarien de nou. A més, nous alumnes, nova paral·lela, i restriccions a punta pala. No m'estranya que necessités una estona per perdre'm amb els meus pensaments.

Doncs resulta que dijous vaig acabar l'última feina pendent del curs. La llista que ens fan arribar tenia encara un punt que no havia acabat i que finalment, vaig poder (perquè vaig voler) tancar. I tal com havia començat el curs, l'he volgut acabar. Així que vaig agafar la cantimplora i la gorra, em vaig calçar i vaig sortir de casa a les 9 i 20 amb dos objectius clars: un, de mental, el de parlar amb mi mateix de tot el què havia significat aquest curs, tot projectant desitjos pel següent, i l'altre objectiu, més físic, arribar al Tibidabo. Així, si el primer objectiu es va complir i vaig tenir la sensació brutal de realment tancar el curs i començar les famoses vacances dels mestres, el segon he de dir que... també. Poc més de dues hores després d'haver sortit, vaig arribar a les escales del temple del Tibidabo. Entremig, quinze minuts al mirador de Montbau descansant i gaudint de les vistes, i 8minuts perduts buscant una drecera que emportés des de l'Arrabassada fins l'hotel de la Florida. Cal dir que la drecera fou al final una mica salvatge (però no tant com a la tornada).

M'hauria agradat estar més estona al Tibidabo gaudint i reposant, però no podia per dos motius. El primer, com que faltaven quinze minuts per obrir el parc d'atraccions, estava ple, però ple de casals. La plaça de les taquilles estava plena de grups, tots amb les seves samarretes de colors... però clar, amb l'augment descontrolat de contagis de covid que hi ha entre nens , adolescent i joves, la veritat és que la mascareta semblava poca protecció davant aquella marabunta. El segon motiu era que a les13h havia de recollir el MEC del seu casal, i tenia el temps just. Tan just que segons el Google Maps, estava a una hora i deu del punt de trobada i tenia només una hora. 

Això va provocar que tornés a la drecera salvatge de l'anada per guanyar temps. El problema era que de baixada era més salvatge, i al final, vaig quedar ben servit amb uns esbarzers assassins que em van deixar mig braç i tota la cama dreta plena de sang. Però no podia parar, així que vinga avall. A mesura que anava avançant, el temps s'anava escolant, però la distància també. Vaig sospesar la possibilitat d'arribar fins a Vall d'Hebron i fer l'últim tros amb metro. Però els números, després de moments de cursa atlètica, em van donar la seguretat de poder arribar a l'hora, i a més a més, amb temps de descans tot prenent una coca-cola per recuperar forces.

Quan estava allà assegut a la plaça bevent el refresc i esperant el MEC, pensava dues coses: la primera, que sí, havia començat les vacances oficialment. La segona, que a la meva edat, fer la cabra boja com havia fet era, o bé de bojos o bé de valents. i he de confessar que no sé per quina opció em decanto.

Bones vacances!

SEGONES PARTS MAI...

Comencem una nova centena d'entrades. Amb aquesta, ja són 1201 (l'última del mes de juny va ser la 1200). Fa una mica d'un mes, publicava una entrada on comentava la sorpresa agradable que va ser veure la primera temporada de la sèrie "El descobriment de les bruixes", basada en la trilogia de llibres. Allà explicava que el llibre estava bé, però que hi havia molta palla. En canvi, a la sèrie, havien reduït els moments "avorrits" i havien aconseguit fer uns bons capítols, interessants i intrigants.

De fet vaig descobrir la sèrie quan vaig veure la propaganda de la segona temporada, que just ara he acabat. Crec que hauré de fer el contrari del què havia fet, perquè en aquest cas, la segona tongada de capítols, segons el meu insignificant gust, és molt pitjor quela primera. Es perd la intriga (no tota, però bona part) ja que són incomptables les escenes on no passa absolutament res significatiu. Sembla com si en aquest segon tram, siguin més fidels als llibres, perquè veure els capítols és recordar el què em passava quan llegia el primer llibre: moltes estones avorrides. Potser també hi té a veure que, així com la primera temporada la veia de dia, aquesta segona temporada l'he vist més a les nits. El cansament era doncs, molt més gran, i hi ha hagut força moments de cops de cap, i més d'un cop he hagut de tirar enrere perquè m'havia perdut més d'una escena.

Hi ha dos tipus de capítols: els que segueixen la Diana ien Mathew al 1591, on es refugien per buscar el llibre màgic, i dos o tres episodis on veiem què està passant a l'actualitat a tota la colla de criatures que estan de part del bé o de part del mal. Aquí sí que he de dir que els capítols que explicaven el què passava en el present, eren molt més dinàmics i tenien aquella emoció i intriga dels primers capítols. Però quan ens traslladàvem al Londres de finals del segle XVI, és quan el ritme s'alentia i tot i que anaven passant coses, ni molt menys es podia comparar amb el vist fins llavors. 

La trama segueix sent interessant, però en alguns moments es va embolicant perquè van apareixent subtrames que tampoc són necessàries per seguir el fil, però que s'han d'incloure perquè si no, no seria una trilogia. Però clar, llavors és quan l'interès trontolla més. Així que la veritat, no sé si llegir el segon llibre per veure si és millor o per si s'entén més, o senzillament deixar-ho estar i no perdre temps amb proves. I menys ara que comença l'estiu i tinc 5 llibres a la prestatgeria preparats per ser devorats, i una llista d'espera que ara per ara, no inclou la segona part. Això sí, la tercera temporada caldrà veure-la perquè tampoc som tan panolis com per no voler saber com continua i sobretot, com s'acaba.