THE JUNGLE BOOK

Per tancar el confinament d'aquests dies, una pel·lícula pendent, d'aquelles que només veus si en tens una ocasió clara i en tens ganes. La versió "real" de "El llibre de la selva" no m'il·lusionava especialment. La versió animada tampoc havia estat mai entre les meves preferides de Disney, però és cert que em cridava l'atenció com l'havien humanitzat i animalitzat.

Així, finalment, em vaig dir: "Vinga, va", i la vaig veure l'última nit d'aïllament. I bé, la veritat és que força bé. Suposo que com que no anava amb expectatives massa altes, la valoració final és força positiva. La recreació dels animal és perfecta en tots i cada un dels detalls, aquí s'han deixat els quartos segur. Evidentment, xoca un mica (molt) veure animals reals, i sentir-los parlar. Però ho acabes interioritzant. El què veiem no és tan la història d'un noi a la selva, sinó la història d'una cacera. La persecució d'un tigre vers la seva presa humana. I al voltant d'aquest fet, es van desenvolupant totes les seqüències. Tot té un inici i es dirigeix cap a la seva resolució final, a la trobada entre els dos grans depredadors, el tigre i l'home.

El però més gran que se li pot posar a la pel·lícula és un moment musical. Els han reduït a dos, perquè de seguida notes que la peli té un aire més seriós, més centrat en la trama que en les tonteries per fer riure. I així com la mítica "Busca el més vital" queda molt ben conjuntada, en un moment de relax, i gairebé es converteix en una anècdota, no passa el mateix en la cançó dels micos. Fins i tot, destrossa la pel·lícula en aquell moment. Ens trobem davant d'un rei dels micos molt autoritari i antipàtic, creant-se una tensió brutal, i de cop es posa a cantar Shu-bi-bi-du. Queda fatal. És un nyap increïble. Sense aquesta errada, la pel·lícula seria molt interessant i donaria peu a bons debats sobre uns quants temes. Però la cançó aquella allà al mig, ho fa petar tot.

Però bé, deixem-la estar i concretem dient que finalment va ser una bona tria per acabar el confinament, amb uns moments molt interessants i sobretot, és clar, molts efectes tècnics que la fan força creïble (si no fos per la parla, com havia di abans). Però bé. Dins el què porto aquest any en el tema cinema, no em puc queixar.

NEVER LET ME GO

 Pel·lícula desconcertant. Et penses que serà una cosa i et trobes una altra diferent. I en aquest cas, no compleix les expectatives. Realment, aquest 2021 no ens està aportant grans pel·lícules vistes (no de l'any en concret, sinó de les que estic veient d'anys anteriors sumats). Serà fàcil fer-ne la selecció a finals d'any per eliminació, ja que en quedaran poques que valguin la pena.

Bé anem a per aquesta. Classificada entre drama-amor-ciència ficció, vaig pensar que la tercera característica seria la que dominava la pel·lícula, tot i que veia certes similituds amb una de les que més m'agraden "The island". Com en aquesta que acabo d'anomenar, trobem uns joves que descobreixen que no són persones, sinó clons destinats a morir perquè només viuen per ser utilitzats com a donants d'òrgans. Tenen les hores comptades. Però així com la pel·lícula del 2005 de l'Ewan McGregor sí que tendeix a la ciència ficció i acció, aquesta, no ho fa en cap moment. 

Never let me go se centra en el triangle amorós protagonitzat per tres d'aquests clons, dues noies i un noi. Els veiem quan van a una escola de nens, una escola d'aquelles antigues on tot són normes i on s'assabenten del seu no-futur. I els tornem a veure deu anys després, de joves, com segueixen i es distancien. I deu anys més tard, quan cadascun ha seguit la seva vida i es retroben posant en comú com es troben en relació amb les donacions que han anat fent.

Investigacions a posteriori m'indiquen que la pel·lícula és l'adaptació d'un llibre d'un escriptor japonès, un llibre del què en diuen meravelles perquè com al film, posa en dubte la moralitat del fet en sí i també les emocions dels nois i noies condemnats a no ser vells. Però, què voleu que us digui? Amant de llitar contra les injustícies, no entenc com és que aquests nois i noies no es rebelen i fugen del seu destí. Una mica com a "La illa", que el què fan és dir que a ells no els obren en canal per treure ni un trosset de fetge. No acabo d'entendre com és que no fan res al respecte i segueixen el què els han manat. Potser al llibre explica el perquè. Potser estan maipulats genèticament per no tenir voluntat i no poden rebelar-se, ho desconec. Però com que a la pel·lícula no ho dieun pas, la veritat és que sorprèn com van de xais a l'escorxador sense plantejar-se cap altre sortida que no sigui aplaçar en el temps el desenllaç. Francament, no ho entenc. Com que sóc més de pelis d'acció, m'imaginava la fugida dels nois i noies. I en canvi m'he trobat un melodrama sobre el sentit de la vida.

Doncs res, al calaix de l'oblit. Ara torno. Vaig a veure "La illa".

10 DIES INACABABLES (CONFINATS XIII)

D'aquí poc més d'una setmana, l'1 de juny, faria un any exacta de la darrera entrada de la sèrie CONFINATS. Aquell dia, escrivia el dotzè article sota aquest nom, que recollia les sensacions d'aquells llarg mesos de tancament a les cases i l'aïllament individual que vaig haver de protagonitzar. Després d'allò, hi ha hagut altres escrits sobre el tema, però ja no estaven dins el confinament sinó que ja estaven en una altra etapa. Ara recupero aquella sèrie per fer un tretzè lliurament de la sèrie, aprofitant que justament avui acabo un nou confinament particular, com ja vaig comenta que iniciava a l'entrada CAP A CASA. Fent-ho ben fet, aquell hauria d'haver estat el tretzè capítol i aquets que ara ens ocupa el catorzè. Però això és igual.

La qüestió és que s'han acabat els deu dies de confinament preventiu degut a un contacte estret. Han estat només deu dies, i s'ha de dir que no ha estat tampoc un confinament tan dur com el de l'abril de 2020, ja que la resta de la casa seguia la seva vida normal, de manera que podia sortir de l'habitació i moure'm, amb una neteja a consciència abans del seu retorn. També ha influït que el món ha seguit girant a la seva velocitat i que evidentment, sóc negatiu, però els deu dies s'han fet llargs, molt llargs. 

N'hi ha hagut quatre que han format part del què anomeno "Escola a casa". Ha estat un ritme de feina molt bèstia, la veritat, un continu adaptar tasques per fer-les a casa, connexions d'una hora tres vegades al dia, seguiment de les feines, resoldre dubtes... sense descans. Encara que estigués a casa, el ritme ha estat estressant. A l'escola, et mous amunt i avall, no estàs normalment més de 15 minuts en una cadira. En canvi aquí, són 4 hores seguides davant de l'ordinador. Déu n'hi do, la veritat. Però estic satisfet de l'atenció que s'ha ofert. 

La musculatura se n'ha ressentit, i les ganes de tornar a sortir al carrer es van multiplicant a mesura que van passant els dies.

I algú preguntarà: Però a veure, si ets negatiu, i et trobes bé, per què no surts? Una mica de vida normal no pot fer mal a ningú... " Però sabeu què passa? Que em poden dir moltes coses, però incoherent, no ho suportaria. Si Salut t'indica aquestes normes, les he de complir, m'agradi o no. I és cert que els canvis constants de criteris dels gestors covid no fan que justament es pugui tenir massa confiança en què diguin el correcte. Però jo ho he de seguir. No sortir, mascareta, higiene, blablabla... Imagineu-vos si dins d'aquest confinament, hagués anat al partit del femení el dimecres, o al teatre el divendres... i que algú em veiés. Amb quina cara puc jo després demanar res a ningú. No podria. I com deia, no suportaria que em diguessin que dic una cosa i en faig una altra. Això no.

Així que avui surto, i amb ganes. I evidentment, tot i que ja es puguin fer cada vegada més coses, veure segons quines imatges, veure persones que passen de tot o que simplement no van amb cura, em produeix una ràbia que em menja el cor. Ho detesto. Perquè per més que es pugui fer, es pot anar amb compte, i qui no ho fa, a mi m'indigna. Perquè jo ho estic complint tot. Quatre migdies que he estat en un bar i poca cosa més. I al final, soc jo qui m'estic deu dies tancats. Doncs què voleu que us digui... no em sembla just. Que confinin a tothom que fa res que no toqui sense mascareta. I no deu dies, sinó deu mesos.

UNA SÈRIE MILLOR QUE EL LLIBRE?

Una oferta d'última hora amb data de caducitat ens permet durant tres mesos ampliar el llistat de pel·lícules i sèries en obert per poder veure. Una d'elles, que em vaig quedar amb un pam de nas quan vaig descobrir que no la podia visualitzar si n pagava, era El descobriment de les bruixes. Aquesta sèrie de tres temporades és l'adaptació del llibre amb el mateix títol de la Deborah Harkness. Jo em vaig llegir el llibre fa quatre anys, i la valoració que en vaig fer va ser de mig-mig. Valorava positivament la trama, la intriga i l'acció, però en criticava el ritme inconstant i les estones en què no passava res més que la relació entre els dos protagonistes. A més, no sabia que era una trilogia i em vaig sentir una mica enganyat.

Tot i així, quan vaig veure que hi havia la sèrie, vaig notar com sentia el desig de veure-la (així com em va passar amb el llibre), de manera que ara que la podia veure, no ho he dubtat gens, abans que se'm tanqui l'oferta i no la pugui seguir. 

He acabat la primera temporada i com dic en el títol de l'entrada, estem davant d'una adaptació televisiva que supera el llibre, cosa que no acostuma a passar. Però té una explicació. Al ser una sèrie, cal mantenir l'espectador connectat i interessat, de manera que, encara que també és important la relació entre la bruixa i el vampir, el pes està olt més repartit entre les trames, i en cap moment les seqüències de la parella es fan llargues i anodines com quan les llegia. El ritme és accelerat tota l'estona, i gairebé a cada escena passen coses importants per al seguiment de la història. Per tant, insisteixo, tot i que passa poc, la sèrie és molt més emocionant que el llibre en la seva totalitat, insisteixo. Ara seria interessant llegir les dues parts que queden perquè segur que ho faria també amb uns altres ulls, ja que ara els personatges també s'han fet tots més meus.

I això també és un plus de la sèrie. Un molt bon càsting d'actors i actrius ha aconseguit fer personatges creïbles i molt ben interpretats. I fins i tot podríem dir que tot i la bona feina dels dos protagonistes, els secundaris fan una feina molt bona, elevant la qualitat interpretativa molt amunt. Hi apareixen alguns actor i actrius clàssics secundaris però omplint pantalla cada vegada que surten.

Per tant, molt bona valoració de la sèrie, la veritat, estic força content i espero que la segona temporada, que veuré també aviat, estigui a l'alçada, mentre busco els llibres que continuen la història.

CONTENTS O DECEBUTS?

Decebuts, no? És cert que a principi de la temporada, després de la humiliació del Bayern, el burofax de Messi i l'adéu de Luis Suarez, això pintava fatal. Es va vendre com un any d'impàs, i la veritat és que així ho semblava. Però alguns partits destacats, la remuntada de punts vers l'Atlètic de Madrid i guanyar la copa del Titot van representar un alenada d'oxigen pur que ens va fer començar a pensar que la lliga es podia guanyar. Però quan més semblava que sí, quan només havies de guanyar un partit per posar-te líder, va ser llavors quan vam començar a acumular ridículs i més ridículs fins a llençar una lliga que només amb una mica d'il·lusió, s'hauria guanyat. Cadis, Granada, Llevant i Celta. De 12 punts, només un. Això és llençar un títol. Per tant, encara que al setembre no penséssim que faríem tant, al final, ha estat molt decebedor veure com s'han anat arrossegant per aquests camps sense se capaços de guanyar aquests partits.

Què fem amb en Koeman? No em cau malament, i ha fet coses bé, però és evident que li falta alguna cosa més per girar la situació i no prendre segons quines decisions errònies. N'hi ha hagut unes quantes. Tes Stegen és molt bo, però ens han fet massa gols. Nosaltres xutem molt i fem pocs gols (tot i que som l'equip més golejador) però ens xuten poquet i ens marquen cada dos per tres. Part de culpa serà de la defensa, no? Umtiti mai tornarà a ser qui va ser, Piqué, dies que sí, dies que no i una llarga lesió. Lenglet, molt per sota del curs passat, Araújo sembla un bon futur, però es trenca sovint. Junior res de res. I els dos joves, Dest i Mingueza, són això, encara massa joves, amb projecció però amb camí per aprendre. Jordi Alba, en la seva línia de bones i dolentes.

El mig del camp no ha manat. Busquets, que va començar fatal, però fatal, va millorar espectacularment coincidint amb la millora de l'equip. De Jong, ha fet un salt endavant i ha estat potser el millor de la temporada (fins que Koeman el ficava de central). Pedri, la sorpresa, però el mateix que els altres joves, i s'ha fos ara al final, ja no podia més. Ilaix, una altra sorpresa que no esperava ningú, també massa tendre. Pjanic gairebé ni ha jugat. Riqui Puig, no se sap perquè cap entrenador el vol fer jugar, alguna cosa hi haurà. Sergi Roberto, lesionat i sense aportar res.

I al davant, Messi, que volia marxar, et fa 30 gols i aconsegueix el pitxitxi. Qui farà els gols quan marxi? Giezmann, tot i fer molts més gols, desapareix sovint i falla molt. Dembele, que per fi ha completat una temporada, ara be´, ara no, ara sí, ara tampoc. Trincao, res, Braithwaite, ganes però res. Ansu Fati, la gran esperança, però lesionat de llarga durada. Com hauria anat si hagués estat bé quan vam jugar com cal? Coutinho igual, s'havia de reivindicar i es torna a lesionar. Res.

Així que... què hem de fer? Resulta que volem que marxin les vaques sagrades, però en alguns moments són els que tiraven l'equip endavant per la inexperiència dels altres. Tot i això, soc dels que penso que cal fer sang nova, que han de marxar els que no pinten res, i alguns dels que ja podrien anar desfilant. Però clar, a canvi de qui? Perquè si marxa Jordi Alba, per portar Emerson... doncs què voleu que us digui? Ja em quedo així... No serà fàcil tampoc vendre, caldrà veure com evoluciona tot plegat.

Per cert, l'Atlètic de Madrid campió, gràcies com sempre al del darrere (Oblak) i al del davant, un golejador anomenat Luis Suarez, que el van fer fora perquè calia renovar l'equip. I va marxar ell i vam posar Trincao i Braithwaite... molt bé... doncs a això em referia per fer aquesta renovació. Per portar saldos, més val no tocar massa.

Ara toca descansar d'aquest Barça, ens queda acabar la lliga femenina i la copa de la Titota, després l'Eurocopa, i mercat de fitxatges. A veure com anirà.

NOU PRESIDENT, SENSE CANVIS A LA VISTA

Doncs ja està fet. Finalment, en Pere Aragonés serà el nou president de Catalunya. ERC ha aconseguit
el què feia tant temps que desitjava, la presidència del país, la presidència de l'autonomia. Ara veurem si les seves paraules es transformen en fets o simplement es quedaran en això, en paraules. Veurem si una d'aquestes paraules en concret, independència, segueix sent la principal o va perdent posicions fins a gairebé desaparèixer del mapa. Ho sé, sembla que sigui un anti-ERC, però és que en els últims anys, moltes de les accions dels seus principals dirigents han anat més en contra de la resta de catalans i catalanes que volien també la independència que no pas d'anar junts. Decisions que prenien, silencis que ofegaven... I això, sense tenir en compte que altres vegades que han estat al govern (en temps de tripartit), ho feien francament com el cul. Ei, i que consti que els altres de Junts també l'han cagat contínuament, i els de la CUP... bé, és que no veig clar encara què fan.

Les paraules que apareixen als llibres dels MHP Puigdemont i Torra, no aporten massa confiança en ells, la veritat... I fa molt poquet, el doctor Oriol Mitjà, explicant com els d'ERC posaven traves a la seva feina per lluitar contra la covid, només perquè era en torra qui l'havia consultat... fins a arribar a titllar el nou president Aragonés d'escurçó! Doncs això, confiança, poca. I després de veure els numerets amb els què ens han obsequiat aquests dos partits durant aquests mesos des de les eleccions, no fan presagiar res de bo. Punyalades, una vegada i una altra... i tot orquestrat de s de Madrid (antes se romperá Cataluña que España), amb el permís de tots els traïdors i botiflers del moment. 

Ara tornaran a manar, amb alguns papers canviats. I sí, primer de tot gestionar la pandèmia dels pebrots, però després, independència per reconstruir tot el què durant aquest any i mig ha quedat enterrat. Perquè per tirar endavant Catalunya, només hi ha un camí, que és el de separar-se d'aquesta harpia que és Espanya. I aquest camí passa per Urquinaona, per l'aeroport, per l'AP7 i per tots els llocs estratègics del país que cal controlar durant moooooolt de temps per poder capgirar la balança d'una vegada per totes. Però per fer-ho cal tornar a tenir al capdavant dirigents que estiguin disposats a tot i no cagats que s'arronsin a la que vegin perillar la seva poltrona. Cal menys polítics i més líders de veritat. A veure si els que hi ha ara mateix em fan empassar les paraules i ho tiren endavant. Nosaltres hi seguirem estant al darrere, amb mascareta o sense, però amb ganes de poder dir de nou que els carrers seran sempre nostres. I no només els carrers durant unes hores, sinó tot el país i per sempre.

UN CLÀSSIC DE CULTE

The Rocky horror picture show és una pel·lícula fricki-musical de l'any 1975. Des de llavors, no hi ha any (bé, excepte aquests últims per la pandèmia) que no la projectin en un cinema i apareguin tot de persones disfressades a veure-la, que es posen a cantar i ballar a la platea. Jo en coneixia l'existència, i també una de les seves cançons, segurament la més coneguda, des que als Memory de l'Àngels Gonyalons la posaven com un dels grans hits dels musicals. Però no l'havia vist mai. Fins ahir. 

I què voleu que us digui? Era evident que no m'esperava veure cap gran meravella, perquè si no, el seu renom i repetició constant per la televisió haurien estat constants, com bé passa amb moltes altres pel·lícules. Així doncs, què li passa? Sense cap mena de dubte, hauríem de fer un exercici d'empatització amb els joves dels anys 70. En aquella època, fins i tot en societats més modernes que no pas la peninsular, que encara vivia (o viu) al segle d'or espanyol, era un símbol d'alliberament de tot, una pel·lícula on tot s'hi valia, on es barreja l'homenatge (a la seva manera) a les pel·lícules de terror i ciència ficció (d'aquell moment, clar) amb la revolució sexual. No ho sé massa bé, però segurament, deuria ser la primera pel·lícula en què el protagonista interpreta un transexual i en fa bandera, a part de totes les llibertats que es prenen sobre l'alliberament sexual.

Per tant, és evident que per a la joventut d'aquella època, aquesta pel·lícula es convertís en un objecte de culte absolut, en el seu símbol en el món del setè art. 

El que és ben curiós, és que tot i els canvis a la societat, i que, com deia, ha estat permanentment silenciada pels mitjans comercials i televisius, encara hi hagi avui en dia, seguidors creients d'aquest film o que encara se'n sàpiga de la seva existència sense haver-la vist mai. Realment, és un cas curiós.

Pel què fa a mi, puc entendre aquesta admiració per la pel·lícula que va tenir en aquell context, però és evident que a l'escala de qualitat, no estaria per sobre el cinc. Això sí, segur que el seu encant estrambòtic i fora de qualsevol norma, segueixen perdurant molt anys més.

9-1-1

Fa cosa d'un any i mig, fent zàpping, enganxava la propaganda de la tercera temporada d'una sèrie americana que es deia 9-1-1. A les imatges apareixien un grup de bombers que s'enfrontaven a un tsunami a Los Ángeles, Ja us podeu imaginar que els ulls se'm van fer grans en veure aquelles seqüències. Però mai vaig arribar a veure cap capítol, i no em pregunteu perquè, tot i que el fet de ser ja la tercera tongada, vaig pensar que no sabria de què anaven la meitat de les trames.

Però fa cosa de dos mesos o més, en les opcions diverses que hi ha la tv, vaig trobar totes les temporades de la sèrie. I així, de mica en mica, vaig començar-la des de zero fins que fa una setmana vaig arribar a la tercera temporada i vaig veure el tsunami.

No ha estat pas cap sacrifici arribar fins aquí. M'he trobat una sèrie d'acció on les històries dramàtiques (els accidents, incendis, desastres...) són el millor, per com estan presentades, com estan filmades i com estan resoltes. El fet que gairebé a cada capítol passin coses diferents, li dona molt dinamisme i intriga en cada un d'ells. Hi ha hagut episodis en què el "problema" eclipsava la resta de trames paral·leles existents. I això no ha de ser cap sorpresa, ja que justament el fil que manté cada un dels personatges és diferent en tots ells, però ja són temes més típics de les sèries costumbristes habituals. 

El cap de bombers afectat per un trauma de culpabilitat per la mort de la seva família, la bombera lesbiana que va lluitar contra els prejudicis d'una feina que fins fa poc era considerada d'homes, la treballadora que sobreviu a un cas de violència masclista... A veure, totes són temàtiques de debat i que donen peu a molts moments interessants, però el què sostè la sèrie és quan apareix el símbol que truquen a emergències (el 911) i diuen què està passant.

Per cert, després de les dues primeres temporades, quan vaig arribar al tsumani, tampoc va ser res de l'altre món. Hi havia altres episodis molt més potents.

CAMPIONES

Va ser increïble! Per fi es van aliar la sort amb el joc i l'encert per aconseguir la primera Copa d'Europa del Barça femení. En Lluís Cortés deia que fa dos anys van anar a la final a viure l'experiència, i ara hi anaven per guanyar-la. Tots érem conscients de les possibilitats reals de victòria, però davant teníem un Chelsea amb tres davanteres de renom mundial, i una portera estil Paños, a qui només havien fet 5 gols a la lliga. I era un equip anglès (l'única derrota d'aquesta temporada va ser amb el City) I els nervis podien aparèixer. I.. i.. i...

I al minut de joc ja guanyàvem 0 a 1. I als 14 minuts, zero a dos. I als vint, 0 a 3. I abans d'arribar al descans, 0 a 4. És que la contundència de la primera part va fer que els nervis no fessin acte de presència. Que visquéssim amb una calma bestial el segon temps, descomptant els minuts que faltaven per alçar la copa. Sí, al final va ser sense èpica i sense taquicàrdies. Però el resultat és el què és, campiones d'Europa.

Com deia, la sort va ser decisiva. El primer gol quan encara no havien passat 60 segons va ser un rebot en pròpia porta, però no podem oblidar que just abans, la Lieke va fer una jugada espectacular que va acabar amb un xut al travesser. I sí, la sort també ens va acompanyar quan van xiular penal sobre Jenni que va significar el segon gol, el d'Alèxia. Si hagués estat a Ecspanya, no l'haguessin xiulat. El tercer i el quart ja van ser gols estil Barça, de l'Aitana, MVP del partit i de Graham, acabant una altra jugada estratosfèrica de Martens.

Quan vaig veure els crits d'Alèxia quan celebraven el quart gol, dient que estaven fent història i que
havien de seguir lluitant, allà vaig veure el què ha fet d'aquest equip el millor d'Europa, per sobre ja per fi, del "trio maravilla" de Lió, PSG i Wolfsburg. Se'ls ha acabat la festa, a aquests tres.

Les cares d'alegria, les llàgrimes de l'emoció al final del partit eren veritables joies gràfiques que expressaven la lluita de tants mesos o de tant anys per donar al futbol femení aquest premi que feia falta. Gran Sandra, deixant la porteria a zero. Grans a la defensa, incommensurable Mapi, però també Patri, deixant el mig del camp per la baixa d'Andrea. Leila i Marta, pujant i baixant. Melanie, premiada pels seus 17 anys al Barça. Hamraoui, fent per fi el què se li havia demanat sempre, manar al mig del camp i assegurar el darrere en els grans partits. Alèxia the best. Aitana una joia. Jenni, Mariona, Oshoala, Crnogorcevic, Vicki (gran discurs pensant en les que hi havia al darrere i sobretot en el futur de les nenes que volen jugar a futbol i ara per fi tenen les seves ídols). Martens, culminant la millor temporada des de que va arribar al Barça, i jugant els seus millors parits quan Graham ja no pot més de tantes i tantes grans jugades ha fet per ser una de les tres millors jugadores actuals d'Europa. I les que no van jugar però estan allà empenyent cada dia, Jana, Laia, Bruna, Cata, Gemma, Andrea. I la gran feina de Lluís Cortés i el seu equip tècnic.

Molt gran, ha estat molt gran. I en volem més. No podeu ni imaginar quina ràbia em fa no poder ser a l'estadi aquest dimecres quan ensenyin la Copa. Maleït confinament! 5 anys seguint-les i ara em quedo a casa. Però bé, com que en vindran més, ja hi aniré més endavant. Ara, a seguir gaudint d'aquest equip que es mereix tots els elogis del món. I que per fi, es vagi posant l'esport femení a l'alçada dels paparres dels homes.

ALITA

Preparar una setmana d'escola en confinament dona una miiiica de feina. Sort que si tot va bé seran només quatre dies, em costa d'imaginar muntar confinaments més llargs. Total, que de tant en tant, cal un descans.

El primer repòs se l'ha endut Alita, àngel de combat, una pel·lícula d'acció futurista, amb molt d'ordinador per muntar els efectes i els personatges. La mateixa protagonista, la Rosa Salazar, que fa d'Alita, està totalment manipulada per donar-li l'aparença de cyborg. I la veritat, ho encerten. Aquesta peli és del 2019, i va tenir força propaganda mediàtica, sobretot amb rètols. A gairebé cada estació de metro et trobaves aquells ulls mirant-te i preguntant-te si pensaves veure o no la pel·lícula. Els ulls eren uns imants. Investigues, i descobreixes que darrere la peli hi ha en James Cameron i en Robert Rodríguez. A veure, poden fer coses fallides, però són dos noms que et donen certa confiança en què, encara que els pugui sortir bé o malament, alguna cosa interessant hauran fet.

Però sigui com sigui, no ha estat fins ara que li he donat un cop d'ull. I bàsicament, bé. Li posaríem un 7. No és una decepció, està bé, però tampoc és una passada, com ho demostra el fet que, un cop passada pels cinemes, no ha provocat cap gran riuada de fanàtics i booms. La història ens porta fins el segle XXVI, un món, com no pot ser d'una altra manera, supervivent d'una gran guerra, amb una ciutat flotant on viuen els rics i a sota, la resta dels humans que viuen com poden. Entre ells, degut a les guerres, batalles i de tot, persones amb extremitats robòtiques, i que molts participen en un joc d'aquests bèsties on pots acabar fet miques, i d'altres són caçadors de recompenses. Bé, la veritat és que és tot un món amb moltes coses diferents i que responen a tot un univers creat per un japonès, ja que Alita és una sèrie de còmics manga.

La nostra protagonista és una cyborg que és reconstruïda 300 anys després de la guerra i està descobrint qui era en realitat, mentre es va adaptant a la vida que hi ha al seu voltant, amb els típics bons i dolents, i els no tan bons i no tan dolents. El resultat és acció, acció i més acció. Es nota també l'estil Robert Rodríguez en les lluites i destrosses diverses. Al ser mig màquines i no persones, es estalviem veure la sang esquitxada per tot arreu com a la gran "Obert fins a mitjanit",

És evident que les escenes d'acció, els efectes visuals... són espectaculars, de manera que la combinació d'ells i el gran treball fet amb la protagonista, buscant l'empatia amb ella pel seu aspecte fràgil envers les maquinotes que se la volen carregar, té l'èxit assegurat. Ara bé, ja està, no hi busqueu res més que espectacle violent ben fet.

CAP A CASA

Divendres 14 de maig. A 25 dies lectius d'acabar el curs escolar. Són les 16'35h, acabant l'última classe abans de marxar de cap de setmana. I arriba LA notícia. Aquella que al setembre ens pensàvem que seria el pa de cada dia. Es confirma. Cas positiu a la classe. Teniu 20 minuts per organitzar tasques i recollir les coses per passar deu dies confinats a casa. I les preguntes que no s'acaben mai. I les preguntes que no podem encara respondre perquè no en tenim resposta. Els nervis, apareixen algunes llàgrimes d'incredulitat. S'acostaven bons dies: una festa escolar, un pont, una excursió... Tot trontolla. S'avisa a les famílies, s'agafa tot, i au, cap a casa. Reorganitzar les vides, reorganitzar la feina... tot un tetris que de cop s'ha desencaixat. Tenim una peça quadrada que s'ha de posar dins un forat rodó. Però bé, el curs s'acaba el mateix dia, així que tal dia farà un any! Ho farem el millor que sabrem, que sense dubte serà millor que el què vam fer l'any passat.

Però el tema és un altre... A veure. Tu et passes tots aquests mesos seguint les normes i restriccions. No surt de la ciutat en el confinament municipal, no surts de la comarca quan hi ha el confinament comarcal, vas amb mascareta tot el p*** dia, passes pel gel cada dos per tres, fas que els nens i nenes facin el mateix, no fas trobades socials, no fas trobades familiars, no vas a llocs plens de gent, mantens les distàncies sempre que és possible... Tot, ho fas tot. És igual, potser no agafes la covid, però res et treu d'estar deu dies confinat de nou a casa.

I llavors veus els estúpids sense cervell sense mascareta. Veus els merdosos que surten sempre que poden i es troben amb qui els dona la gana. Veus els desgraciats que se'n foten de les restriccions i s'ho salten tot. Veus els malparits que habiten prop teu que demostren amb els seus actes i paraules que són dignes descendents d'un liquen. I tan feliços. I tan alegres. I tu, cap a casa. I 25 famílies que han de canviar hàbits mentre hi ha gent que se li'n fot tot.

Doncs sí, fa ràbia. Sí, surt la vena xunga i et cagues en tota aquesta gent. Els odies, els desitges el pitjor que et passa pel cap. Home, a veure, no cal que es morin , però podrien servir per fer de conillets d'índies en els experiments per trobar vacunes de qualsevol malaltia. Bé, que passin una mala estona ja ens deixaria una mica satisfets. llavors surten els neohippies dient que no els insultem, que la pandèmia no és culpa seva i que tenen les seves necessitats... Sí, és veritat, no és culpa seva la covid ni la gestió pèssima que n'han fet els líders. Però això no treu que siguin uns imbècils desgraciats, no? Una cosa no té a veure amb l'altre... I a veure, no es pot dir tampoc? Au va! I sí, els que defensen la seva llibertat són igual d'imbècils que ells. 

Que els donin pel sac i així tinguem un confinament més en pau.

LES HORES GREUS

El llibre d'aquest Sant Jordi passat va ser Les hores greus. EL dietari que el MHP Quim Torra va estar escrivint durant els primers dies de la pandèmia a Catalunya, del 15 de març al 30 d'abril. Coincideix també, amb els dies que ell mateix va donar positiu per Covid i va haver de tirar endavant el país amb febre i sol des de Canonges.

A mesura que vas llegint, apart de dades i totes les reunions que va fer, et trobes les seves emocions. És el què dona el toc de qualitat al llibre. Llegir en primera persona tot, absolutament tot el què li passava pel cap. Des de la impotència en veure com tot s'anava a la merda i no podia fer res més que intentar frenar-ho (perquè aturar-ho no es podia de cap manera), a la indignació de sentir-se ignorat tant per Espanya com per la resta de partits catalans que sempre han posat per davant els seus interessos particulars que no pas, en aquest cas, la salut de les persones. Sí, calma... indignació vers TOTS els partits, també el seu propi. I és que es nota que ll no és polític. Ell era una persona normal que es va trobar en el lloc adequat (o inadequat) en el moment precís (o imprecís). Per tant, no li importa tirar amb bala contra tothom que s'ho mereixia.

Per aquest motiu, indigna sentir un altre cop la ineptitud del govern espanyol, la seva prepotència i pensament únic de "si soy español, no me voy a poner enfermo". Colla de desgraciats. Tornen a aparèixer aquells moments en què quan ell proposava alguna cosa, se li tiraven a sobre i el titllaven de boig i sectari. Quatre dies després, o els dies que fossin, s'anunciaven aquelles mateixes mesures. Quin fàstic. Però també reben els polítics catalans. Els que no estaven al govern perquè eren titelles dels seus amos de Madrid, i negaven qualsevol ajuda, oblidant-se que representaven els ciutadans d'aquí i no d'allà. Llegir com els neohippies-ciutadans-del-món dels comuns deien al President que fes coses quan ells manaven a Espanya i no ho feien, sinó el contrari! Mentiders incoherents falsos hipòcrites... 

Narra també les lluites entre ERC i Junts, com es discutien per xorrades, totes les deslleialtats, filtracions... mentre ell només volia salvar el màxim de vides. Jo, al president, me'l crec. Perquè no és polític i per tant, el 100% del seu discurs no és mentida. Segur que alguna n'hi ha, però clar, sense cap mena de dubte no seria la totalitat del seu discurs, com ho és si obre la boca qualsevol polític.

Però el més angoixant és tot el què va dient sobre la por i la ignorància vers la pandèmia. Com és que havia passat, com ens podia afectar d'aquesta manera, com estava responent la societat, quina era la situació als hospitals, a les residències... Quan toca aquests temes, se't fa un nus. La gran quantitat de malalts i morts allà estan, i com va dient, no són números, són persones amb nom i cognom, amb una família al darrere que, si ja és prou fort afrontar la mort, no es poden acomiadar... Hi ha tantes coses en aquest llibre, que fan d'ell un document imprescindible per intentar comprendre tot el què vam viure aquells dies.

26 DE 26 I EN SOBREN 8

Campiones de lliga. Un altre cop. I aquest any, com el passat, sense acabar la lliga, tot i que una mica diferent, ja que l'any passat es va acabar de cop, i enguany hem de seguir fins jugar tots els partits.

Vint-i-sis partits, vint-i-sis victòries. 128 gols a favor (una mitjana de gairebé 5 gols per partit). 5 gols en contra. És a dir, per cada 25 gols nostres, ens en fan un. Falten cinc jornades. Però a més, tenen tres partits pendents per jugar respecte els altres equips. Senzillament brutal. Números estratosfèrics.

Ahir calia guanyar el partit i esperar que el Llevant no guanyés. El partit es va guanyar. Justament en un camp on normalment perdíem, i jugant el què segurament ha estat el pitjor partit de l'any. Només un solitari gol de la Bruna (marca cada 40 minuts més o menys...) ens va donar els tres punts. I el Llevant va i es deixa empatar als últims minuts. Resultat, campiones. Quines imatges d'alegria ens han ofert avui. Estan, jugadores i tècnics més que contentes i contents. Ho han aconseguit deixant amb un pam de nas a tothom. Bé, tothom que vol. Els comentaristes de GOL TV, que donaven el partit del Llevant, quan va acabar, no van dir ni una paraula sobre que aquell resultat feia campiones el Barça. Quina ràbia que ens tenen... I a sobre diuen "Siempre con el futbol femenino"... Sí clar, sempre que sigui espanyol i no pas català.

Però bé, anem a les nostres. Ja n'hem parlat en altres entrades del gran paper que estan fent, de com juguen, de la bona gestió de l'equip tècnic i com, almenys des de fora, sembla que totes portin bé el seu rol a l'equip. Així que total, el títol de lliga, havia de caure tard o d'hora.

La qüestió és que arriba a una setmana vista del partit més important que ha jugat mai fins ara l'equip femení. La final de la Champions contra el Chelsea arriba en el millor moment, i la possibilitat de ser campiones d'Europa és ben real ara mateix. Hi haurà nervis, però com va dir l'entrenador, quan van jugar fa dos anys contra el Lyon, vana anar a viure l'experiència, mentre que ara hi van a guanyar. Tan de bo d'aquí una setmana estigui escrivint sobre la primera Champions de l'equip. Se la mereixen. Però anem alerta, tindrem un equip anglès davant,  aquest any, l'única derrota que hem tingut ha estat contra un equip anglès. Confiança i a per totes!

SAPERE AUDE

Dues temporades per Merlí, i dues per la seva continuació, Sapere Aude. Quan es va acabar la primera temporada, la vam valorar positivament. Aquesta segona... també, les coses com siguin.

Hem vist com seguia avançant aquest primer curs a la universitat de filosofia, com anaven progressant els personatges, i tot i mantenir un estil semblant al de la primera tongada d'episodis, han introduït alguns aspectes nous que han afectat molt a les trames principals. La desaparició d'una de les protagonistes l'han suplert amb un nou personatge que acaba sent la parella del Pol, el protagonista, que pateix un bon sotrac quan s'assabenta que té el VIH.

Potser una de les coses que se li pot criticar a la sèrie és que la trama del Pol (malaltia i nou amor) i la Bolaño (la profe, quin personatge, boníssim), ocupen un 80% de la sèrie, i deixen poc espai als secundaris que tan bon resultat havien donat a la primera part. hem trobat a faltar una mica més Biel, més Oti i més Rai (sobretot aquest últim, molt desapercebut, i que té un moment de glòria al final que podia donar molt, quan es retroba amb els seus antics amics pijo-fastigosos). Apareixen, tenen les seves històries, però en cap cas influeixen molt en la sèrie, o almenys tant com m'hauria agradat.

He notat també que ha estat una campana de Gauss invertida. Els dos primers capítols, molt potents, i després es va descafeïnant fins que els dos últims tornen a estar on fire. Serien segurament els dos únics "però" que podria trobar. Per la resta, un cop més, una bona direcció, una bona interpretació, i la veritat, molt entreteniment barrejat amb temes de debat i possibles reflexions que haurien de donar a parlar en el jovent i el no tan jovent. Com que és segur que ja no hi haurà més temporades ni afegits, celebrem que hagin sabut donar aquest punt i final, deixant així un bon gust de boca als espectadors. 

Sense cap mena de dubte, és una sèrie (les quatre temporades
) que mereixerien ser revisitades per anar descobrint petites joies amagades en els seus episodis. 

GEMINIS

Ai... vaig començar a veure aquesta pel·lícula la setmana passada i quan duia vint-trenta minuts, en tenia molt bona impressió. Es tracta d'un film d'acció d'en Will Smith (dit així no presagia res de bo), però semblava ben plantejada. Llavors vaig veure que el seu director era l'Ang Lee! Justament la darrera peli havia estat La vida de Pi, d'aquest director, i n'havia dit meravelles. Això em va fer reprendre la seva visualització pujant exponencialment les expectatives. A més, vaig descobrir de nou, en algunes imatges, aquell efectes visuals que tan bon resultat havien donat a l'anterior peli.

Però malauradament, a mesura que avançava el metratge, m'anava desil·lusionant i he acabat veient una peli interessant, amb una idea bona (tot i que no pas novedosa, ja que l'havien plantejat anteriors pel·lícules), però res més. Em sap greu. Segurament, no m'hauria d'haver emocionat esperant cap gran espectacle. De fet, ha passat per les sales sense pena ni glòria, així que tampoc podia ser res de l'altre món. 

En un altre cas, com ja ha passat en altres pelis, no li hauria dedicat cap entrada. Però la seva proximitat amb La vida de Pi, el començament prometedor i la desmotivació posterior han provocat que li dediqués unes línies.

Així doncs, veiem com un assassí a sou, perquè això és el què és en Will Smith, vol deixar la feina, i el govern el vol eliminar (sap massa coses). Per fer-ho, envien un clon seu , més jove, ja que com que és el millor, només ell mateix pot acabar amb ell. Però tot canvia molt ràpidament i s'acaba ensucrant per una banda mentre l'espectador/a manté un dilema important, ja que, s'ha d'empatitzar amb el protagonista, però clar, és un macarra que mata seguint les ordres del govern. A ell li diuen que mata terroristes, però car, no sempre és així. Algú que mata, pot ser el bo de la peli? N'hi ha que plantegen aquests dubtes, però són pelis ben fetes, amb un rerefons per reflexionar important, però en aquesta en concret, està feta al servei de l'espectacle, no busca en cap moment reflexionar sobre el tema.

Per això, la sensació és al final, agredolça.

S'HA TANCAT EL CICLE

Amb l'eliminació de la UWCL l'any 2016 a mans del PSG, es va iniciar una evolució del futbol femení a can Barça que ha culminat avui amb la revenja de dues eliminacions per part de les parisines. Es preveia un partit complicat, peròha estat a més amés, esgotador, trepidant, amb molts nervis i sí, també llagrimeta al final dels 90 minuts.

Però s'ha aconseguit, l'equip femení ja és a la final de Goteborg. Ha guanyat el PSG per 2 a 1, aconseguint no perdre cap dels dos partits davant de l'equip francès, en una demostració d'aquesta progressió que ha culminat amb l'eliminació d'un equip que, com els altres dos totpoderosos d'Europa, Lyon i Wolfsburg, ens superaven en gairebé tot, sobretot a nivell físic de des sempre. Però ara s'ha girat la truita, tot ha canviat. El nostre equip ha millorat moltíssim físicament, en concentració, psicològicament, i ha estat capaç de derrotar un dels màxims exponents del futbol femení a Europa. 

Però a més, és que a la final no hi seran cap dels tres dominadors de la competició. Ni les dues franceses ni les alemanyes. Allà estarem les catalanes i un potent Chelsea (hauria preferit el Bayern). S'ha trencat la seva hegemonia. Pe fi el futbol femení està donant el resultat que es volia, el perfeccionament de tots els equips, afavorint la competitivitat i l'espectacle. Ara Europa ja no és cosa de dos o tres. Ara el Barça ja compta com les que més, juntament amb Chelsea, City, Juve, Bayern... I això és súper positiu per a aquest esport i pel feminisme. Només falta que se les tracti com es mereixen, que hi hagi VAR, que els horaris de les semifinals no siguin els diumenges als matins... Volem prime time pels equips femenins ja!

I què dir del partit? La veritat, quan ens hem posat amb 2 a 0 al marcador, no m'ho creia, era un somni! Quina temporada que està fent la Lieke, la millor de totes les que porta a Can Barça (ja era hora!) Malauradament, una altra errada de concentració en un córner ens ha provocat el dos a un massa aviat. A partir d'aquí, tot ha estat un patiment, amb estones de molt domini francès, però al final ho hem sabut controlar i hem tingut dos pals i la típica ocasió claríssima d'Oshoala que ha fallat. Quins nervis! Però ha estat genial l'explosió al final del partit. Alegria desbordant, i moltes possibilitats de ser campiones. No ha estat ni de bon tros el millor partit, el mig del camp no l'hem arribat a dominar com altres vegades. hi ha hagut molt sacrifici i esforç. I això és el què ens feia falta per arribar al top europeu.

Perdem l'Andrea per sanció, i això és un handicap important, però segur que ho podrem superar. Només queden dues setmanes... Quines ganes!