FALCON AND THE WINTER SOLDIER

Els de Disney han trobat la gallina dels ous d'or (una altra vegada). Entre el boom dels últims anys dels canals de televisió amb les seves sèries, i la situació de pandèmia que ha disparat l'ús de la tv enlloc del cinema, han vist que era una oportunitat d'or. i com que , no es pot negar, són uns cracks, han explotat aquesta via de manera magistral a través de la franquícia de Marvel. 

Així, primer va ser Wandavision, sorprenent. I ara ha estat el tona de Falcon and the winetr soldier. han tornat a agafar una parella de superherois que a les pel·lícules dels Venjadors tenien un paper secundari i els han donat les regnes de tota una sèrie, que l'han creat talment com si fos una pel·lícula de sis parts setmanals. Aquests són Falcon, un dels venjadors més discrets, amic del capità Amèrica, i de fet, és a qui el capità, al final d'Endgame, li demana que continuï el seu paper. L'altre, és en Buck Rogers, que el coneixem de les pel·lícules inicials del Capità, primer com a amic i més tard, com a enemic hipnotitzat per Hidra, fins que torna al costat dels bons.

Tots dos junts miren d'aturar uns suposats terroristes que estan en contra de com volen gestionar els governs el retorn dels desapareguts a Infinity war. Acció, acció i més acció. Aquí no s'estan per punyetes ni segones intencions com a Wandavision, sinó que van de cara a barraca des del minut zero. Apareixen altres personatges de l'univers Marvel que li van donant més contingut i més seguiment a la trama que han anat creant al llarg d'aquests anys. Així, apart de veure una sèrie d'acció, també vas trobant relació amb altres històries i fan que el resultat es pugui valorar en un conjunt global i que ompli més el cervell més enllà de quatre treus i efectes especials. Això sí, se'ls pot criticar una mica que tornen a donar massa èmfasi al seu patriotisme ianqui, que la veritat, no trobàvem a faltar després de tanta globalitat. Per molt que tinguin bones intencions, ja que en el fons, surt el tema racial amb el debat de si el nou capità Amèrica pot se negre. Es nota que està feta per anar en contra de les polítiques trumpianes.

Així, els ha quedat una bona sèrie trepidant, i que continua fent créixer aquest gegant que és Marvel i Disney. Però mentre siguin productes de qualitat, per mi, poden anar creant...

LA VIDA DE PI

Gairebé deu anys he trigat a veure aquesta pel·lícula, i tampoc sabria dir-ne cap motiu especial. He de reconèixer que sempre que la veia allà exposada per ser vista, li donava un cop d'ull però mai m'acabava de decidir del tot. Finalment, ho he fet, i he de dir que m'ha sorprès favorablement. Suposo que aquesta resistència a veure-la feia que baixessin força les expectatives, així que, un cop vista, i fins i tot mentre l'anava veient, anava gaudint cada vegada més.

És un conte molt ben fet, sobretot ben dirigit (d'aquí l'òscar al millor director que es va endur aquell any). També va guanyar el de banda sonora (d'acord), però el més merescut és el d'efectes visuals i fotografia. quines imatges, quin espectacle visual tan potent que ens mostra en moltes escenes de la pel·lícula. Francament brutal.

Doncs això, es tracta d'un conte, una faula on trobem que ens explica la història d'un jove indi que sobreviu a un naufragi i navega mesos a la deriva amb la companyia d'un afamat tigre de bengala. Tota la història és plena de fantasia però sense ser irreal del tot. Hi ha un toc de màgia i realitat juntes que la fan més creïble que altres històries que són reals del tot. Hi ha també comèdia, tragèdia, emoció, missatge, moltes coses... La veritat és que se'n pot treure molt de suc, d'aquesta pel·lícula. I la veritat que m'ha agradat força com està enfocada i com està realitzada. I com deia, grans imatges i moments que la van fer destacar entre moltes altres pel·lícules d'aquell any. Ara un cop vista, crec que encara està infravalorada pel gran públic, tot i els premis i nominacions que té al darrere. 

Divertida i amb encant. Emocionant i distreta. Emotiva i dramàtica. Des del primer minut les imatges i els colors inunden la pantalla de manera sublim, amb un toc diferencial evident. Potser no és un deu, però sí un nou.

TOT ÉS POSSIBLE

Unes quantes consideracions sobre el partit d'anada de les semifinals de la UWCL d'aquest diumenge, on el Barça va empatar a 1 a París:

- Quina ràbia més gran em fa no poder anar al partit de tornada degut a les tracamanyes de la directiva del barça. Ens pensàvem que amb la dimissió s'havien acabat les màfies a la junta, però no. A les 11h del matí es posaven a la venda pels socis 1000 entrades. Al cap de pocs minuts, per errors tècnics es faria la venda al cap de 4 dies. I de cop i volta, es reactiva amb l'etiqueta d'entrades exhaurides. Quina barra que tenen. Reservant-se les entrades pels seus beneficis i col·legues. Després diumenge veurem si hi ha aquestes mil persones i si estan animant l'equip o estan allà per fer bonic.

- També em feia especial gràcia perquè justament un Barça-PSG de la UWCL de l'any 2016 va ser el primer partit que vaig anar a veure. Només coneixia l'Alèxia, i no entenia perquè era un èxit el 0 a 0, amb sols un xut a porteria. Com ha canviat l'equip en cinc anys, mare de déu!

- Però anem pel partit. VERGONYA NÚMERO 1: l'horari. Us imagineu una semifinal de Champions masculina un diumenge a les 15h? No, oi? Doncs, pam, aquí ho teniu. A les tres de la tarda. Ei, i la tornada, a les 12h també d'un diumenge, eh... tot molt normalitzat.

- VERGONYA NÚMERO 2: L'estadi. Però quina mena d'insult és això? De debò el totpoderós PSG, líder de la lliga francesa i un dels equips femenins més potents del món, juga les semifinals de la Champions en un estadi que sembla un camp d'una casa de colònies? Sense gairebé grades, obert totalment, de manera que es veien els arbres de la prada, la carretera... I és clar, provocava que el vent circulés tranquil·lament molestant el joc.

- VERGONYA NÚMERO 3: L'arbitratge. Aquesta temporada hem perdut un títol, la supercopa gràcies a l'arbitratge penós que es va empassar un parell de penals a la semifinal. Avui, gairebé igual. Permetent les entrades de les franceses, no mostrant targetes grogues quan calia, sí mostrant-les a les catalanes, donant córner quan no ho era en la jugada del gol francès, i dos penals a favor del Barça no xiulats, un sobretot claríssim.

- VERGONYA N´MERO 4: el  NO-VAR. Semifinals de Champions sense VAR. No comment.

Acabades les vergonyes, els mèrits del nostre equip. Empatar amb el PSG, ostres... Queda un partit de tornada duríssim, però vam sobreviure a París, no ens van guanyar. Fa pocs anys, dos o tres, hauríem perdut. Per físic, per mentalitat... però ara ja no. Som un equipàs! Queda rematar la feina al Johan. Elles podrien haver fet algun gol més, però nosaltres també. Ai... és que estem a 90 minuts d'arribar un altre cop a la final de la Champions!! I per enfrontar-nos a un Bayern o un Chelsea, que com les franceses, també les podem guanyar! Nervis, molts nervis!! Almenys, les vergonyes 1 i 2 no hi seran. La 4 sí. Veurem la 3. I que juguem com els àngels, o més ben dit, com les àngeles!!!

MILLOR SÍ, PERÒ TAMPOC TANT

 Fa justament un any, publicava en aquest blog una entrada despotricant de la diada de Sant Jordi confinada. Comentava com un dels millors dies de l'any, el vivia amb tristesa pel fet d'estar confinats. I deia que recordaríem aquest dia.

És cert. Avui tots teníem al cap el Sant Jordi de l'any passat, i clar, les sensacions eren més bones, evidentment. No estem tancats, hem pogut sortir a treballar i pels carrers, hem vist roses, llibres... feia sol!!! Però no, encara no ha estat Sant Jordi de veritat. I la gent que els ha anat bé el dia, i que no hi han trobat diferències, em sembla genial per ells, però no suporto que ho vagin escampant com si tothom estigués igual de feliç, i tot hagi estat meravellós i preciós.

Jo avi m'he aixecat d'hora, com sempre, i he anat a l'escola a treballar. HE estat de 9 a 17'30h treballant, parant mitja horeta per dinar. El dia ha estat estressant. L'organització del certamen literari en streaming per les classes ha estat bé, però ha donat més maldecaps a última hora per tal de quadrar-ho tot. I com sempre, després de la feinada, sempre apareix el comentari de "Ha estat bé, però no se sentia massa." Doncs clar que no! No estàvem tots junts a la sala d'actes, amb micròfons. Estàvem en un espai que ressonava, modulant la veu per tal que se sentís el millor possible i emetent a través d'una càmera. No, és clar que no se sent igual. És que no és igual! 

Després de l'estrès del dia, són les 18h, i cal comprar la rosa. Però clar, degut a la pandèmia, no hi ha parades ambulants, i per tant, cal buscar una floristeria. Com sabeu, no és un tipus de botiga com un forn, que n'hi ha un cada dos metres. Així que un cop trobada, una hora i mitja de cua per aconseguir-la. I quan la pagues a les 19'30h, no és el preu de les roses a les 19h dels altres anys. Segueixen sent amb el preu del matí. Això se'n diu visió de botiguer, eh? Clar, aquest any no quedaven quatre i s'havien de vendre com fos. Amb les cues que hi havia, podies posar-les més cares i tot... Els espavilats del govern i procicat, volent evitar que hi haguessin parades per tot arreu, van provocar immenses cues i aglomeracions a les floristeries. Com sempre, un encert.

Total que després de sortir a les 8 del matí de casa, arribava a les 8 del vespre amb una sensació de Sant Jordi brutal. Llavors poses la tele, i veus milers de persones al carrer, passejant ben tranquil·les i gaudint del dia. Per una banda penses, què he fet malament per no viure un Sant Jordi així. I per l'altra banda, veus la gentada pel carrer i penses, o bé avui la gent ha estat estúpida i imprudent (que sí) o bé la resta de dies, complint les normes i restriccions, estem fent l'imbècil (que també).

Així que arribem a la conclusió habitual d'aquests dies. Si l'any que ve estem igual, més val tancar la paradeta i desaparèixer en una masia allunyada de tot i viure la vida.

LA CINTA VERMELLA

El cinquè llibre de l'any, a les portes d'una nova Diada de Sant Jordi, ha estat La cinta vermella, de Lucy Adlington. Ens transporta al lloc més fosc de la guerra més fosca, a Auschwitz. Alà hi arriba una noia jueva, que per sobreviure aconsegueix treballar a l'espai de costura del camp, un lloc on feien vestits per les dones dels oficials. Allà fa amistat amb una altra noia i s'explica la relació entre elles, amb es altres preses i les guàrdies, fins el moment de l'alliberament del camp.

Es veu que un espai com aquest va existir de veritat. Les presoneres treballaven per als seus botxins. Evidentment, això podia provoca i provocava una doble moral. Com podies fer vestits per als teus assassins i estar-ne orgullosa? Evidentment, si no ho feies, podies acabar morta, així que en un infern com era aquell, la supervivència passa per sobre dels ideals i el civisme, com anem veient que passa en algunes de les pàgines del llibre. Evidentment, també hi ha lloc per l'esperança i pels petits moments de respir que es podien donar abans de les pallisses que rebien. Ostres, és que a mi, llegir o veure qualsevol episodi d'aquests em regira l'estómac i m'apareix aquell odi visceral cap a qualsevol persona que defensi o representi aquells malparits. En els temps que corren actualment, em fan vomitar els discursos nazis de tants i tants polítics o afiliats a moviments neonazis que poden dir barbaritats com si no passés res. realment, sembla com si el què va passar no importés gens, com si per molts, realment fossin pel·lícules de ficció.

Tornant al llibre, ha estat força bé, perquè la implicació emocional em donava ales de lectura per consumir les pàgines. És veritat que l'estil és amè, i potser li falta qualitat literària, que aconseguís donar l'ombra necessària al què estava passant. Tan sols en la pallissa que li clava una guàrdia a la protagonista, així com la caminada en sortir d'Auschwitz quan s'acosta l'alliberament aconsegueix fer-te sentir el terror del moment. Els altres passatges, semblen més aviat decorat de fons. És a dir, s'acosta més a El nen amb el pijama de ratlles que no pas a La llista d'Schindler, per posar dos exemples. Tot i això, bona lectura.

He de reconèixer que el capem duia a la brutal pel·lícula d'Spielberg. Allà, els presoners treballen en una fàbrica fent projectils (que després no funcionaven) i aquí en un taller de costura. Però a les imatges mentals que em venien quan llegia el llibre, anava veient una vegada i una altra les cares dels actors i actriu de la pel·lícula.

De totes maneres no em puc imaginar l'horror del què va ser allò. I la duresa que van viure els supervivents per tornar a viure quan tot va acabar. Deuria ser tan difícil i complicat tancar els ulls i no veure i sentir la brutalitat un altre cop. Poc reconeixement s'ha fet per tots els què van viure i morir en aquells camps de la mort. I així estem.

...I VAM TORNAR A GUANYAR

Després d'uns quants anys desastrosos, en els quals vèiem com el joc del Barça cada vegada era més trist, que no guanyàvem massa cosa si no fos perquè els altres ho feien pitjor... Mentre presenciàvem el declivi d'una generació de futbolistes que ho havien guanyat tot, i assistíem a com cada vegada ho feien pitjor, s'anaven fent grans mentre s'anaven rodejant de futbolistes mediocres... Després d'un començament de temporada que presagiava l'apocalipsi culer més desastrós, amb un Messi volent marxar i una directiva que fugia per què el seny i la justícia els queia a sobre. Amb un entrenador que de mica en mica feia jugar jugadors cada vegada mes joves, que molta passió però els faltava clarament el ritme de les competicions exigents que demanen que el Barça sempre ha de guanyar... I veies com a la lliga l'Atlètic de Madrid arribava a tenir 13 punts d'avantatge...

I aquí ens teniu, a 18 d'abril, celebrant la Copa i pensant en un més que probable doblet. ahir vam jugar la final de la Copa del Bribó contra els lleons del Bilbao i vam guanyar. Però a més, vam guanyar jugant molt i molt bé, amb possessió, tocs, ocasions, ritme de pilota, pressió... i 0 a 4. Els mateixos lleons que al gener ens van guanyar la supercopa, queien ara víctimes d'un equip amb ganes de revenja, amb ganes de victòria i amb ganes de demostrar que han tornat. Va ser un partidàs de tot l'equip, amb un De Jong brillant, un Messi amb la intenció de no marxar del barça almenys sense una copa sota el braç, un Griezmann intel·ligent, i uns joves que volen aspirar a tot. Va ser un Barça excel·lent.

Ara només queda demostrar que poden seguir jugant a aquest nivell els 8 partits que queden. Si ho fan, guanyarem la lliga, perquè els de Madrid no els guanyaran pas tot. Així que, cal pensar que ho podem fer de veritat, que està a les seves mans, com sempre ho ha estat.

Veure'ls alliberats, contents de guanyar de nou va ser molt bonic, així com els joves que encara no havien guanyat res, començar a notar l'adrenalina d'aquests moments. Qui hauria dit a l'Òscar Mingueza que jugaria tant com ho ha fet, sent titular als partits mes importants? A Pedri, a dest, Araújo, Ilaix... Esperem que això acabi encara millor, però la veritat és que, encara que només guanyem aquesta copa, les sensacions de futur són molt bones. Només cal aclarir què passa amb Messi i com acabem de retocar l'equip sense perdre el cap, per tal de tornar a competir amb els més poderosos d'Europa i demostrar que poden ser tan bons com el femení.

413 DIES DESPRÉS

Un any, un mes i 17 dies. Aquest és el temps que ha passat des de que vaig anar al Johann Cruyff a veure un partit de futbol del Barça femení. Pocs dies després d'aquell 1 de març de 2020, es va decretar el confinament i es va deixar de jugar. Elles van tornar a l'agost, però sense públic, com la resta de campionats. Ara fa dues setmanes que permeten públic amb restriccions. El primer dia no vaig poder però avui, 413 dies després, hi he tornat.

Aquell dia jugàvem contra el Madrid CF (no el Real, que encara no existia), i vam quedar 5 a 0. Avui, quasi el doble, 9 a 0. Es podria dir que han canviat poques coses. Seguim guanyat, seguim golejant, seguim amb les mateixes jugadores que l'any passat (només ha tornat de la cessió la Cata Coll i n'han marxat unes quantes). Però no és cert, una cosa ha canviat. La gana de guanyar i golejar. Si la passada temporada era de nivell 9, ara és nivell 15. Juguen tots els partits com si fos l'últim, com si fos una final. Avui ja guanyàvem per 5o 6 (primera part) i seguien pressionant i atacant. No en tenen mai prou.

I fan bé de jugar així. Per guanyar títols, és com s'ha d fer. Si no, mirem la Supercopa d'enguany. Ens toca un arbitratge de pena, empatem, i eliminades als penals. Sense perdre el partit, un títol menys. I a la Champions. la sort i encert de la Sandra Paños aturant el penal a l'anada ens va permetre plantejar un partit seriós a la tornada on només calia fer un gol. I tot i la derrota per 2 a 1, ens vam classificar.

A la lliga, amb 3 partits menys, portem catorze punts d'avantatge amb les segones. I la setmana que ve, semifinals de Champions. Per temes covid, encara no sabem si serà PSG o Lyon. Per una banda, voldria que fossin les parisines perquè tindríem més possibilitats d'arribar a la final, i per tant, de guanyar la Champins per primer cop. Per altra banda, si són les supercampiones, seria genial eliminar-les per demostrar que tot és possible i culminar així el procés ascendent d'aquest equip. Sigui com sigui, serà brutal.

Mentrestant, les nostres jugadores, a oblidar el partit d'avui i a concentrar-se bé. I que per molts anys, puguem seguir anant a l'estadi. Això sí, almenys, aquestes mil persones que poden entrar, que facin alguna cosa més que seure i mirar... Algun crit d'ànim estaria bé!!

UHMMMMM... ZZZ

 El confinament per la pandèmia va portar a moltes aturades de tot tipus. Evidentment, les vides de les persones com al més essencial, i d'aquí, a les feines. Un dels fets curiosos, és que com vaig comentar a The walking confinat, la segona part de la desena temporada es va quedar aturada quan faltava només el darrer capítol. Ja rodat, no es va poder fer el muntatge fins mesos després, així que no vam veure el desenllaç de la temporada fins mig any després.  La sorpresa (o no) ha estat descobrir que mentre es pugui exprimir la gallina dels ous d'or, s'ha de fer, de manera que els productors es van treure de la màniga sis capítols més que s'han emès ara al febrer i març. 

Han estat un apèndix francament per oblidar. Com que no es poden fer grans rodatges, agafaven grupets de personatges i en feien un capítol de començar i acabar en 45 minuts. El resultat, un rotllo. Mira que aquesta segona part de la desena temporada la valorava bé, i ara, més val pensar que es va acabar amb el capítol 16. Han estat capítols avorridíssims. Excepte l'últim, que explica la història d'en Negan, els altres són palla infumable. Sense cap mena de dubte, la part més descartable de totes les que han fet. Han demostrat que l'únic que els interessa era fer diners, i no pas aprofundir en fer millor la història. Home, que porten deu temporades... No calia fer cap xurro...

Les històries protagonitzades per en Daryl i la Carol, avorrides, la de l'Ezequiel i la "princesa", un despropòsit perquè només sortien ells quan hi havien anat amb més... res de res.

Ara diuen que l'onzena serà l'última. Sabrà greu, perquè la sèrie és una icona en el món televisiu apocalíptic. Però la veritat és que potser sí que ha arribat el moment de dir prou, perquè fer més del mateix, o ho fas molt bé o no val la pena. I si fas coses diferents com aquest annex de la desena temporada, millor tancar la tele.

QUI NECESSITA NETFLIX?

No es pot viure sense Netflix, deixa anar una nena a classe. 11 anys. Aquesta i moltes perles més deixen anar sovint en moments de distensió. Però podríem reflexionar en quin món vivim, quin exemple estem donant els adults a les noves generacions. No us enganxeu als mòbils, els diem. I després no paren de veure com els adults estan tota l'estona amorrats a les pantalletes.

En qüestió de televisió, mil exemple més. L'arribada de plataformes de pagament ha fet que molta gent adulta (només per l'edat, no pas el cervell), faci com volen els nens, aconseguir tenir-ho tot. És que si X ho té, jo també. Que tinc aquesta tele i XY s'ha subscrit a un nou canal? Doncs jo també, només faltaria. Quina és la darrera moda? Doncs jo també. I això de les sèries de tv és evident. Ara vagis o vagis, a la feina, amb amics, amb família, sempre s'ha de dir i repassar les sèries que estàs mirant a la televisió. Jo sempre he al·lucinat amb gent que comença a dir tot el què mira i penso... "però ja dorms, tu? O menges? O treballes? O tens fills/es?" Perquè d'on treuen el temps per veure tot el què diuen que miren? O també fan com els nens, que menteixen i fan veure que ho veuen quan no és veritat... Tot és possible, i segur que hi ha de tot.

En el meu cas, quan surt el tema a la conversa i dic que no tinc Netflix, ja se sorprenen, em miren amb cara de "ja ha sortit el raret,,." Però és que... per què el vull? Sí, clar, segurament que hi ha sèries de molta qualitat que no veig per no tenir-ho, però... és que no em fa pas falta!

I és que justament ara, sense Netflix, estic mirant de seguir quatre sèries diferents! Diria que mai havia estat pendent de tantes. Si no tinc temps per veure-les, per què necessito res més? Si ja tinc aquestes, per què he de pagar per més? Jo ja estic feliç i content. I si no en fan cap que m'interessi, doncs ja faré alguna altra cosa de profit.

Ara mateix estic en la segona part de la desena temporada de The walking dead, que està sent la pitjor temporada de totes. Seguim amb Falcon and the winter soldier, de l'univers Marvel, que ha substituït Wandavision i està creant unes sèries de gran qualitat. A més, aquesta setmana ha començat la segona temporada de l'spin-off de Merlí. I per últim, per aqeulles nits sense res a fer, anem veient capítols de 911, una sèrie sobre bombers de Los Angeles i totes les emergències que es troben, algunes d'elles dignes del millor cinema de catàstrofes. A mesura que es vagin acabant temporades, en farem alguna entrada comentant-les individualment. 

Per tant, amb això, i sabent que d'aquí ben poquet tindrem noves temporades de The handmaid's tale i d'Stranger things, la veritat... qui necessita Netflix? (apart dels snobs)

KOSOVO

La imatge que s'està guanyant Ecspanya davant d'Europa i el món és francament pèssima i ridícula. Ara bé, això per si sol no ens ajuda en res. Si nosaltres no tirem pel dret, ningú mourà un dit; ningú ens ajudarà d'entrada.

L'última mostra del gran despropòsit que és l'estat espanyol ha estat el partit de futbol que jugava contra Kosovo, un país que Espanya no sap que existeix, ja que no el reconeix com a tal. Per aquest motiu, no diuen el seu nom. L'anomenaven "Federació de futbol de Kosovo", i a les imatges, tenien les lletres del marcador "kos" en minúscules. Penós. A més, l'entrenador i els directius amenaçaven amb no jugar si no canviaven aquesta manera de fer i dir les coses. Increïble. I tot, per què?

El 2008 Kosovo va declarar unilateralment la independència, i una colla de països mai li han reconegut aquest dret. Sèrbia, és clar, i tots els països que en són aliats, entre ells Rússia i Xina. Llavors, per què Espanya tampoc reconeix Kosovo? Potser són amics de Sèrbia? No especialment. De Xina o Rússia? Ni en somnis? Doncs per què? Quin és el motiu? Justícia? Democràcia? Jajajajajajajaja... Quin ha de ser? Catalunya.

Si Espanya reconegués Kosovo, estaria dient que és possible una DUI, i per tant obriria una porta al fet que Catalunya o fes en algun moment donat. Però, clar, això ja seria un altre tema. I estem parlant del 2008, quan encara no hi havia res de res del procés. Recordem que la primera gran manifestació va ser per la sentència de l'Estatut, el 2010. Però Espanya seran moltes coses, però maquiavèl·lics, previsors i malvats, d'això en són un bon tros. No poden permetre que es reconegui que una DUI pot dur a qualsevol territori a la independència. Si Catalunya ho fes, estaria en la mateixa posició.

Llavors, si són capaços de fer això amb una superpotència com és la kosovar, com voleu que ho facin amb nosaltres? Quin diàleg espereu d'aquesta gent? No hi ha res a pelar amb ells. DUI i ximpum. Només cal gent al capdavant que faci el què ha de fer. Impensable.