PEL·LÍCULES I IRLANDA

L'altre dia, ja de vacances, vaig passar l'estona reveient una pel·lícula que ja havia vist feia molts anys, però que em va venir gust de revisar-la. Es tractava de L'ombra del diable. En Brad Pitt interpreta un guerriller de l'IRA que marxa a New York a tancar un tracte de compra de míssils per la guerra a Irlanda. n un afany per dissimular, s'allotja a la casa d'un policia irlandès, en Harrison Ford. L'amistat que inicien xoca de ple amb la finalitat del seu viatge a Amèrica, i com és de suposar, el conflicte està servit.

La pel·lícula en si no té massa cosa més que això, i la intriga de la trama. Però el rerefons de la lluita irlandesa em va fer recordar altres pel·lícules en les que apareix aquesta guerra, i em vaig adonar que algunes d'elles estan en el meu tot particular, sobretot una: In the name of the father. Aquesta pel·lícula sempre serà una d'aquelles que cal veure de tant en tant per com narra els fets verídics de la injustícia que van viure una família irlandesa acusada injustament. Com en totes les guerres, es demostra que no i ha bons i dolent. Només hi ha víctimes i botxins, i pels dos bàndols.

Un altre film que ara fa moooolts anys que no he vist però que en el seu moment va ser una de les meves preferides és Réquiem pels que van a morir. Allà, en Bob Hoskins interpreta un capellà que rep en confessió l'autor d'un assassinat. Els dilemes clàssics del secret de confessió xoquen amb el penediment del guerriller i la brutalitat de tantes altres persones en aquest conflicte que per fi es va acabar.

I rebuscant, vaig trobar una llista de pel·lícules que parlen en primer o segon pla d'aquesta guerra. Sé que les he vist, però no en tinc cap record especial com si tenia amb aquestes tres (Cry game, Michael Collins, The boxer, Hiden agenda). Dins d'aquesta llista he descobert d'altres més modernes que visiten aquesta guerra i que seria interesant veure-les, ja que normalment estan molt ben fetes, amb mota cura i respecte per les víctimes, cosa impensable si ho fessin a Ejpaña amb els seus fantasmes.

Amb pel·lícules com aquestes o les que expliquen altres conflictes entre països (ara em ve al cap Braveheart, per exemple) sempre tindran una atenció especial mentre aquí seguim fent el paripè i posant en dubte la via Urquinaona per seguir sent submisos.

VERGONYA PER ENÈSIMA VEGADA

Dubtava entre si era vergonya o indignació el què havia de posar per títol de l'entrada. I és que un mes i mig després de les eleccions al parlament, on una vegada més, passi el què passi, peti qui peti, la suma de les forces independentistes van guanyar, queda demostrat que la frase "antes se romperá Cataluña que España", és la veritat més vertadera del món.

A Espanya sempre han jugat a aquest joc. a Catalunya, uns per innocents i els altres per submissió, han estat allargant el què sembla inevitable, de desil·lusió de la gent del carrer. Aquells que vam sortir a empènyer des de fa deu anys, ens trobem en un cul de sac. a la que es van posar líders decidits al davant, la maquinària espanyola i botiflera ho han intentat tot per desmuntar els anhels d'independència. Van anar contra els polítics, acusant-los de mil i un delictes. Alguns han quedat empresonats, d'altres exiliats, parta de la repressió soferta per milers de ciutadans. També han intentat desmantellar la nostra vida aquell agot fatídic quan "pasarán cosas en Cataluña". Ens van pegar l'1 d'octubre i sempre que han tingut ocasió en les diverses protestes al carrer. Ens han omplert de mentides. Ens han negat l'autogestió de la pandèmia, posant en perill la nostra salut contínuament. Tot, Ho han intentat tot. I al final, el què els sortirà bé, és allò que dèiem al principi. Aconseguir dividir-nos.

I així estem. Amb un 52% del parlament favorable (teòricament) a la independència,  i quan estem més dividits que mai. Quan manen uns, perquè són aquests i no els altres, Quan manen els altres, ara els tornem el què ens han fet i que ens besin la mà. quin ridícul més espantós. I ells a la seva. Estan tan allunyats de la gent del carrer que fa llàstima. Crec que els dies d'Urquinaona, quan en Rufian va ser xiulat, allà es van adonar de que allò no anava amb ells, i es van convertir en una espècie de persones que es creuen moralment superiors als ciutadans de peu. I enlloc d'anar amb la gent, van decidir rebentar-ho tot. Volien ser el govern autonòmic i no suportaven quedar-se contínuament a les portes. ara ja ho tenen, i aquí es quedaran. Només cal veure el paper interpretat per l'antic president del parlament, Roger Torrent. O el més clar, encara, en Joan Tardà, convertit en una caricatura. Mentre érem una autonomia que cridava molt però no aconseguia res, el teníem allà a Madrid, fent els seus números que tots rèiem i aplaudíem. quin caràcter, quin atreviment... Però tot va canviar el 2017, quan vam començar a decidir coses per nosaltres mateixos, i vam demostrar maduresa política. Ai.. quan va veure que això anava seriosament, el discurs d'en Tardà va canviar de la nit al dia, atacant més els nostres que no pas a Espanya.  No era res més que un paper, un actor interpretant una manera de fer que quan calia de debò, s'ha vist la falsedat que és la seva vida i persona. 

Ep, i els altres igual, eh? Els de Junts perquè no són transparents. No saps mai si diuen el què pensen o el què no, què amaguen, per què no diuen la veritat de tot, per què no se sinceren i accepten les seves errades. Perquè, si tan falsos diuen que són els d'ERC, que aportin proves, que ho demostrin i girem la truita. però no, tot queda a mig camí. Per tant, falsos. I la CUP, és que són tan assemblearis que fan llàstima, i com els costa veure la realitat i tirar pel dret sense tenir aquestes manies de les dretes i les esquerres.

Res, que vergonya i indignació al 50%. Però sobretot, menyspreu per la classe política catalana tan mediocre i merdosa que tenim, mentre a Espanya se'n riuen sense parar. Aquella mítica frase: "Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes", és falsa al nostre país. Ells sempre se n'han rigut. No han canviat d'estat.

TAL DIA FA UN ANY...

Un any. 365 dies clavats. Vet aquí com avi he recordat els fets que em van tocar viure el 28 de març de 2020. Va ser el dia que després de la confirmació d'un contacte estret amb covid, m'havia de tancar fins complir les dues setmanes de rigor en una habitació. Ara en sabem molt, de confinaments. Sabem què es pot fer i què no, com viure el dia a dia i quines expectatives tens tant tu com els que conviuen dins la mateixa bombolla. Però fa un any, als inicis de la pandèmia, això no estava gens clar. Tot eren conjectures, idees, proves, insinuacions... misteri, desconcert, ignorància total. 

Val a dir que en aquell moment semblava gairebé com un campament a casa, si no fos per la por pròpia i per la de la persona que es trobava a l'hospital, en aquelles èpoques en què no sabien res del què passava dins els centres sanitaris. I és clar, esperant que no aparegués cap símptoma. Pel bon funcionament del dia a dia a casa, quan ja dúiem uns dies tancats, passava també per intentar que el MEC no patís gens, i la veritat, tot i la dificultat, sobretot per la part de la casa que no estava aïllada a l'habitació va ser una gesta titànica.

Ara ens ho mirem des de la llunyania, però recordant com anàvem pensant que seria poc temps, que després de Setmana Santa tornaríem a la normalitat... i de mica en mica ens adonàvem que això era una història que no semblava tenir fi. I aquí estem, un any després, parlant de la proximitat de la quarta onada, mentre que el nombre de gent vacunada va augmentant lentament. Massa a poc a poc, altra vegada degut a la inoperància política habitual. 

És curiós perquè revisant les entrades del blog de fa un any, no hi ha referència a l'aïllament fins força dies més tard, exactament el 5 d'abril, quan ja duia més d'una setmana.. És un clar símptoma de que tot i la possible tranquil·litat mostrada, la processó anava per dins. aquells dies es va convertir en una prova psicològica important, amb moments de tot. Però totalment desitjable de reviure. Per molt que les entrades d'aquella època parlin de música, de pelis, de llibres i de sèries de televisió, res de res. Si vius sol, vas tirant, però quan vius en família, viure d'aquella manera fou una m. 

Esperem que quan recordem els dos anys d'aquest moment, la situació sigui totalment diferent. Si no, serà senyal inequívoc de la societat desastrosa en la què vivim.

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Aquest cap de setmana, entre informe informe he vist una pel·lícula del 2005, que amb el títol ja no presagia res de bo. Si a més, et diuen que és del David Cronenberg, comences a patir una mica. Però com diu molta gent, justament aquesta potser és la seva millor peli.

Descobrim un pare de família d'un poble nord-americà d'aquells on Cristu va perdre l'espardenya, que un dia mentre treballa a la seva cafeteria li apareixen dos gàngsters de pas que la lien. I ell va, i reacciona defensant els seus i carregant-se'ls. Es converteixen un heroi, però la seva fama li surt cara quan apareixen més gàngsters que han reconegut en ell a un mafiós que havia desaparegut feia anys de la ciutat. 

A partir d'aquí, la cosa es va embolicant, bàsicament perquè és veritat. Volia allunyar-se de la seva antiga vida i començar de zero, però res dura per sempre i no es pot amagar el passat.

La peli està molt bé, tenint en compte les seves limitacions. Bones interpretacions (Mortensen, Maria Bello, Ed Harris...), i la trama que va desenvolupant-se a bon ritme i portant-te al patiment de totes les bandes, la de la família que descobreix que el seu pare/marit no és qui semblava ser, sinó una assassí, i la seva pròpia que s'enfonsa a mesura que tothom va sabent la veritat, i ha de prendre decisions que no li agradarien.

Ha estat molt bé, la veritat. Hi ha la part reflexiva, que és la del nostre passat. Evidentment, a la majoria de persones no ens passa com al protagonista, que quan érem joves anàvem matant gent, però sí que és veritat que al llarg de la nostra vida, i sobretot en l'etapa de joventut primera i segona (18-30 anys) podem arribar a dir o fer coses que anys mes tard ens en podem penedir. Fer comentaris sobre negres, masclistes, fins i tot violents... Actualment, això és molt més perillós. Les xarxes socials guarden tot el què fas o dius per l'eternitat. I després passa el què passa. Arribes a un lloc i et treuen allò que vas dir o fer anys enrere. Als polítics els passa molt això. Però a la resta de persones també.

Llavors et preguntes fins on arriba la culpa en aquest casos. Què passaria si ara es recuperessin incidents com el llançament d'una motxilla per la finestra de la classe? O segons quins jocs es feien a les colònies? O quan eres nen i els monitors et feien fer auto-stop... Fem tantes coses a la nostra vida que anys més tard serien denunciables o poc educatives. I no sé fins a quin punt cal treure tota aquesta merda com si fos realment la teva personalitat de debò. 

No cal matar ningú per desgraciar-te la vida. Oju, que parlo per reflexionar, jo sóc innocent! Jajajaja...

ʇɐunʇɹoɟɐ ʇuɐƃǝƃ lǝ,ɹoʇıɐ

¡ɯınƃǝs ˙ɹıƃǝll ʇıpıɔǝp ǝɥ ǝnb sǝɹqıll slǝ uǝ sǝsɹǝʌıp ʇloɯ sǝnbıʇàɯǝʇ uǝʇuıd ʎuɐ ʇsǝnbɐ ǝnb ɐlqɯǝs ˙ʇuǝɹǝɟıp ı ʇuɐssǝɹǝʇuı noɹd ʇɐʇsǝ ɐɥ ,sǝɹǝuɐɯ sǝʇoʇ ǝp ˙

ɹınƃǝs ǝp lıɔíɟıp ı ʇɐɔıloqɯǝ ɐıǝɟ sǝ ǝnb ɹıp lɐɔ ,sǝuop ı sǝɯoɥ slǝp ɐısɐʇuɐɟ ɐl uǝ ɐpɐɔɹɐɯɯǝ ,óıɔɐɔıldxǝ ɐʌǝs ɐl ʇoʇ ˙ɐpɐnuıʇuoɔ ɐɹǝuɐɯ ǝp sʇuǝɹǝɟıp uǝq sɔıɹòʇsıɥ sǝʇdǝɔuoɔ ʇuɐɾǝɹɹɐq uǝʌɐuɐ's ɯoɔ ı ɐɯɐɹʇ ɐl ɐʌɐdnloʌuǝsǝp sǝ ɯoɔ ɹǝd ,ʇuɐʇɹǝɔuoɔsǝp ɐɔıɯ ɐun sʇuǝɯoɯ sʇɹǝɔ uǝ éqɯɐʇ òɹǝd ˙sǝsoɔ sǝʇloɯ ɐʎuǝsuǝ ǝnb ,ʇuɐssǝɹǝʇuı ɐɹnʇɔǝl ɐun ʇɐʇsǝ ɐɥ 

˙ǝlqɐuıɯɹǝʇuı ɐıɹòʇsıɥ ɐl ǝp ,sǝɹ-ou, lǝ ɐɹʇuoɔ ɐʇınll ɐl ɐ ɐpɹoɔǝɹ ǝnb ɐllɐʇɐq ɐun'p ƃıɯuǝ ,oʇuıɔ uèssoɯ ǝp ɐɯǝod lǝp óıɔɐǝɹɔ ɐuǝld uǝ ,óƃıuɐɔ lɐ ɹɐqɐɔɐ lɐuıɟ lɐ ɹǝd ,ʇɐʇıuɐɯnɥ ɐl ɹɐuıɯop ı uóɯ lǝp ɐısɐʇuɐɟ ɐl ɹɐlınbıuɐ loʌ ǝnb óɐɹ ɐl ɐɹʇuoɔ ɹɐʇınll ,ɐuɹǝpoɯ ʇɐpǝ'l ǝp sǝnbıʇsíʇɹɐ sǝdɐʇǝ sʇuǝɹǝɟıp ɹɐssɐdǝɹ ɐ àɹɐʇɹod lǝ ǝƃʇɐıʌ ʇsǝnbɐ ı ˙ɐpıʌ ɐʌǝs ɐl ǝp ènbɹǝd lǝ ,ɐıɔuèʇsıxǝ ɐʌǝs ɐl ǝp ʇıʇuǝs lǝ ɹıɹqoɔsǝp ɹǝd ǝƃʇɐıʌ un uèɹdɯǝ ʇuɐƃǝƃ lǝ 

˙lɐɟosolıɟ ɹolɟ ɐl ǝs-ɹɐɾuǝɯ ǝp séɹdsǝp ɹɐlɹɐd ɐ uèɹdɐ ǝnb ɐllǝʌo ɐun ,ɐxʇuɐɹɐ ɐƃıɯɐ ɐʌǝs ɐl ı ɔsɐq síɐd lǝp ʇuɐƃǝƃ un'p sǝɹnʇuǝʌsǝp sǝl ɐɔıldxǝ ǝɹqıll lǝ ˙sǝsoɔ sǝʇsǝnbɐ ,óısnl·lı uɐɟ ɯǝ ,nǝɹıɯ sɔuop ˙ǝɹɐɯ ɐl ɹǝd ʇɐɹʇsnl·lı ʇɐʇsǝ ɐɥ ı ɐuɯnlɐ ɐʌǝɯ ɐl ǝp ǝɹɐd lǝ ʇıɹɔsǝ ɐɥ ǝnb ǝɹqıll un sé ı ,ʇɐunʇɹoɟɐ ʇuɐƃǝƃ lǝ ,ɹoʇıɐ'p ɐʇɔɐɹʇ sǝ ˙ɐɹnʇɔǝl ɐxıǝʇɐɯ ɐl qɯɐ ou òɹǝd ,ǝɹqıll un ʇɐlɐƃǝɹ uɐɥ'ɯ éqɯɐʇ sɹnɔ ʇsǝnbɐ sɔuop ,éq

˙ɐloɔsǝ'p ɹɐıʌuɐɔ ǝp uǝıʌɐɥ ǝnb ǝs-ɹɐuopɐ ɹǝd sǝıɔàɹƃ sǝl uıuop ʇǝ ǝnb ˙ɐʎuɐɹʇsǝ séɯ óıɔɐsuǝs ɐuınb ˙ɐıuíl ɐʇsǝnbɐ uǝ séɯ ɐloɔsǝ ɐun ɹɐɔsnq uǝıloʌ ,ɐɹǝuɐɯ ɐɹʇlɐ ɐun'p sǝssɐlɔ sǝl ɹǝɟ uǝıpod sǝ ǝnb ǝɹnǝʌ uǝ ènbɹǝd ɹǝs ɐʌ ,sǝɹɐd sllǝnbɐ ɹıp uɐʌ ɯǝ suoƃǝs ı ,sɹnɔ llǝnbɐ ɐloɔsǝ'l ǝp ɹɐxɹɐɯ ɐʌ uǝu llǝnbɐ ˙lɐıɔǝdsǝ lɐƃǝɹ un sé ı ɹǝs ɐʌ ˙ǝɹqıll un ɹɐlɐƃǝɹ uɐʌ ɯǝ ɐloɔsǝ'l ǝp sǝɹɐd sun ,sʎuɐ'p ʇɐdɐɹƃ uoq un ɐɟ

CAMPEONES

En poques setmanes he vist dues pel·lícules espanyoles. Les dues, guanyadores dels premis espanyols de cinema, els Goya, tot i que quan vaig veure "Las niñas", encara no havia guanyat, i pel què es desprèn dels meus comentaris a l'entrada corresponent, he de dir que continuo sense entendre el perquè de tanta fama. Jo no li vaig trobar massa cosa, la veritat.

Per cert, tranquil·litat. Que hagi vist dues pelis espanyoles en poc temps no vol dir res. Segueixo fidel als meus ideals, i de fet, com sempre, dia que passa, més convençut encara.

Doncs la pel·lícula en qüestió és la de "Campeones". Explica com un entrenador de bàsquet ha de complir condemna amb serveis a a comunitat i el posen al capdavant d'un equip de discapacitats intel·lectuals, que els acaba convertint en l'equip revelació del seu campionat. El què podria ser aquella típica pel·lícula que es fa per conscienciar del tema, al final, ho acaba aconseguint, ja que apropa a la gent les característiques d'un grup de persones molt especial, al qual acabes agafant afecte. Però, què hi ha més enllà d'això?

Jo hi trobo tres punts fonamentals:

- El primer la lliçó final Alerta que va espòiler. L'equip de bàsquet arriba a la final del campionat. I estan perdent a l'últim minut. La pilota l'agafa un de l'equip i fa el llençament disparatat que fa a cada entrenament. Paren la peli en aquell moment i pregunten a tothom que l'està veient, i un 100% dirien que la fica i guanyen el partit i el campionat. Final feliç. Doncs no. Falla i queden segons. I és llavors quan passa el més interessant. La reacció de tots els jugadors es d'alegria joia, i victòria, s'abracen als guanyadors i tots criden plegats "campeones, campeones". Justament ens estan ensenyant que la gent que no té les manies dels que teòricament pensem "normal" són els que tenen la reacció més normal de totes. Crec que és la lliçó de la pel·lícula.

- No en canvi el protagonista. Per molt que se'l vegi com va canviant l'opinió respecte el seu equip, i com els acaba motivant i totalment unit a l'equip, quan ha de marxar, ho fa sense dir-los adéu. Al final, encara els considera diferents. I per molt (ara sí) que vulguin fer el final feliç i s'acabin abraçant, una cosa ha de quedar clara. Ell no els ha acceptat i integrat, Ha estat al revés, són ells qui l'han acceptat i integrat a ell.

- I finalment, està el tema de l'humor. La pel·lícula juga amb les situacions còmiques que es produeixen per les paraules dels nois i noia, i de les situacions que provoquen. Clar, en el fons, riure d'aquestes escenes, no sé, a mi em provocava un sentiment de culpa. Era com riure de la seva manera de ser, tenia la sensació d'estar rient de la seva discapacitat. Era un dilema horrorós. I mira que feia gràcia, eh? Però no sé. se'm feia molt estrany. És allò dels límits de l'humor. Però clar, segurament els creadors de la pel·lícula, ja ho buscaven això, no?

ANIVERSARI GALDÓS

D'aniversaris n'hi ha de tres tipus. Els del teu naixement, que acostumen a ser un moment alegre, o de satisfacció, o de neguit pels anys que van caient... però en general és guai. Els aniversaris de fites o esdeveniments que són positius, alegres, que commemora dates que han passat coses importants bones. I per últim, els aniversaris de fets lamentables, pel motiu que sigui.

Ja feia temps que estàvem esperant aquest del qual estic parlant. Es compleix un any del confinament. a l'escola ho vam comentar amb el típic "avui fa un any..." Em aquest cas, feia un any que marxàvem de l'escola per quinze dies i es va transformar en tot el curs, més confinament global al país, estats d'alarma, malalts, malalt, malalt... i morts.

Ningú sabia aquell llunyà 12 de març de2020 el què ens venia a sobre. Ningú ho hauria dit mai. Tot el què va venir després es pot resumir, a nivell sanitari com una catàstrofe bestial, i a nivell polític i gestor, com una negligència de dimensions gairebé criminals. La mala gestió de la pandèmia que es va fer des del primer dia és digna d'estudi com a desastre mundial. I 365 dies després, seguim assistint impotents, a una contínua presa de decisions incoherents, sense sentit i que són orquestrades pels poders econòmic i no pas pels mèdics. i així ens va. D'onada en onada sense acabar de fer net. I el ball amb les vacunes segueix el mateix camí. De la incompetència europea per gastar els diners que toca. Per la incompetència política en la mala organització en temps, per ser més concrets de la priorització de casos a ser vacunats per davant d'altres. Quan poses al capdavant del país una colla de necis, és el que té.

Ara just el president Torra treu un llibre que explica les vivències d'aquells dies. Rep tothom. Però sembla que no burxa molt en aquesta incompetència o negligència. En molts articles sobre la pandèmia feia referència a com el president demanava una actuació, tothom se'n reia i li negava, i al cap d'una setmana o quinze dies es feia allò mateix. Però tard, sempre tard.

I de tot plegat, fa un any. Aquella setmana assistíem a la vivència de veure com s'anava apropant el virus de mica en mica. Primer un cas a Catalunya, després a Barcelona (a Gràcia), el cas a la llar d'infants de la plaça Lesseps. Recordo que jo deia que no acabaríem la setmana. I malauradament, aquell cop la vaig encertar de ple. "Demà no es torna a l'escola". Quins records. I així, de mica en mica anirem celebrant en les properes setmanes es primers aniversaris d'altres moments que van convertir el 2020 en un dels anys més nefastos de la història. Esperem que quan recordem el segon aniversari d'aquest dia, estem ja definitivament en un món més normal i lliure. No crec que s'aguanti massa més. "Pa lo bueno y pa lo malo".

MANCHESTER BY THE SEA

Manchester by the sea és una pel·lícula del 2016 que finalment he estat veient aquests dies. una de les coses que em saben greu després d'haver-la vist, és que ho he fet a trossos. Anava veient una estona un dia, un altre dia una estona més... diria que al final he trigat sis estones en sis dies diferents pe veure-la, i potser això l'ha perjudicat en el seu conjunt. O al revés, potser l'ha beneficiat. 

Sigui com sigui, m'ha semblat una peli d'excel·lent. Independentment dels premis guanyats per l'actor principal, en Casey Affleck, i també premis al guió, és una molt bona pel·lícula. un drama, de fet. Jo, que soc poc d'aquest tipus de pel·lícules, quan veig alguna que m'agrada, és que deu ser bona de veritat. Ja em va passar fa pocs dies amb Boyhood, i ara em passa el mateix. M'estaré estovant? Jajajajajaja...

En Lynn és un noi que treballa fent reparacions en uns blocs d'edificis de Boston, malcarat, antipàtic, i rep la trucada que l'avisa que el seu germà ha mort. Torn al poble natal, on s'ha d'encarregar de la gestió del funeral i fer-se càrrec del seu nebot adolescent. A mesura que avança la peli, van arribant els flaixbacs on veiem els anys previs i descobrim el fet dramàtic que dona lloc al caràcter d'en Lynn. És curiós com, passes de veure'l com un anti-heroi, un protagonista que et cau malament per les coses que fa (per exemple, es lia cops de puny cada dos per tres amb gent que està al seu costat sense cap motiu aparent), a compadir-te d'ell i la seva història. És d'aquelles pel·lícules en què amb molt poc t'ensenya molt.

La conversa que té amb la seva ex-dona és de les escenes més potents en quant a expressió de drama i d'història s'han fet. Estaria a la llista de les millors escenes. I això que tampoc és una conversa molt llarga, però l'emoció que traspuen tots dos, els silencis, les mirades, els plors... diuen tant... uf... és brutal. I clar, com a bona pel·lícula costumista, acaba quan toca acabar, deixant la continuació de les seves vides en suspens. No hi ha un final. La vida continua i han de seguir vivint cadascú amb el què porta a sobre. Com a al vida mateixa, que és un continu de situacions viscudes i que s'enllacen les unes amb les altre, no es poden separar.

I de fons, la reflexió sobre el sentiment de culpa, sobre el sentit de la vida quan has viscut o est culpable d'un fet que et destrossa la vida. Com diu l'exdona en aquella escena: "Tens el cor trencat per sempre, com jo", acompanyat de "no estàs mort". Un dia l'he de veure seguida, perquè segur que em diu més coses.

WANDAVISION

Divendres va acabar aquesta sèrie Marvel que obria una nova etapa en l'univers de superherois. Ara en mans de Disney, amb la creixent oferta de canals de televisió i la creació del canal Disney +, i tot plegat afegit a uns temps de pandèmia en què les pel·lícules al cinema són un forat negre ja que les restriccions impedeixen anar-hi com sempre, Wandavision representa el punt de partida d'un nou model.

Ha estat una sèrie molt interessant des de molts punts de vista diferents, tot i que al meu gust també té els seus moments clarobscurs. Començava com si estiguéssim veient una sit-com, on els personatges principals, Wanda i Visió interpreten un matrimoni que viu feliç en un poblet dels USA als anys 50. No s'entenia el perquè passava això, si parties de la trama original dels Avengers, on la Wanda és una noia amb poders i Visió un ésser creat artificialment, i que havia mort a Endgame. És a dir, que si oblidaves tot el què havies vist fins ara, era com un concepte nou totalment diferent. El resultat, els dos primers capítols són un regal genial. Comèdia en estat pur: divertides, enginyoses, i embolica que fa fort. Tot i això, ja deixava anar algunes idees de què alguna cosa estranya estava passant, ja que ens trobàvem als anys 50 i de cop als 60.

A partir del tercer, ja entres de ple en què hi ha alguna cosa que no rutlla, i de mica en mica vas descobrint que aquesta sèrie també està lligada amb la trama original, així que la feina és anar descobrint com encaixa tot plegat. A poc a poc, es va perdent l'estil de comèdia per entrar de ple en la intriga i en el misteri, amb els seus moments també d'espectacularitat d'efectes especials. El canvi per mi va ser massa sobtat. I hi ha un parell de capítols que són poc aclaridors i engrescadors.  Però sigui com sigui, el resultat és molt bo, i acabes entrant en la dinàmica de sèrie, esperant que arribi el divendres per saber com continua. Per mi, ha estat una llàstima la no-explotació de la comèdia dels inicis. Podrien haver allargat la sèrie i deixar-nos gaudir dels embolics de la Wanda i Visió vivint una vida totalment diferent a la que coneixíem i veient-los interactuar amb la gent del seu voltant. Les situacions còmiques haurien estat molt divertides. I després, de mica en mica, anar desvetllant la veritat. Però han optat per la via ràpida.

Així, com a sèrie d'aventures també està molt ben portat, i sense perdre de vista que són Marvel, quan tot s'ha acabat, després dels crèdits, apareixen no una, sinó dues seqüències que et conviden a noves temporades i fins i tot a enllaçar amb altres sèries que ja tenen previstes. El trencaclosques continua treballant per tal d'anar encaixant les noves peces que han de donar peu a la continuació de tot plegat després d'Endgame. Jo personalment, aniré reveient els dos primers capítols, que són únics!

ELLES TIREN I ELLS N'APRENEN

 Mentre l'equip femení del barça segueix avançant en les seves competicions a ritme de piconadora,
l'equip masculí, després dels desastres de les últimes setmanes, sembla que altre cop ha recuperat el camí.

Les noies continuen comptant els partits de lliga per victòries. Els han guanyat tots. I encara que sembla que darrerament s'han relaxat una mica i no marquen tant com abans, és cert que segueixen líders, a set punts de les segones, tenint 3 partits menys (així que podrien ser 16 punts de diferència!!). Noranta gols a favor i 3 en contra, és a dir, que cada 30 gols que fem, ens en fan un. Brutal! I dimecres van tornar a la Champions, guanyant també per 4 a 0, i deixant els vuitens encarrilats. A quarts seguir que ens tocarà suar, esperem que no passi com a la supercopa, on l'únic partit que no s'ha guanyat (empat) va suposar perdre el títol. Queda clar que la vida futbolera és molt injusta. Esperem que a la Champions ens segueixi acompanyant  la sort.

I els nois, venien de la patacada a casa amb el PSG i l'empat a 1 amb el totpoderós Cádiz. I tocava jugar contra el Sevilla al Sánchez Pizjuan. I quan ningú donava un duro, va i guanyen el primer partit contra un rival fort (a part del de Turí). Però clar, quatre dies després, tornaven a jugar contra els andalusos la tornada de la Copa del Lladre. Jugaven al nou Camp, però calia remuntar un 2 a 0. Un sol gol del Sevilla ens obligava a marcar-ne 4. I ostres tu... remuntada! Vam guanyar per 3 a 0 a la pròrroga, després d'empatar la semifinal al minut 93. Com va passar a molta gent, feia temps que no vibrava tant amb un partit del barça. I no pas pel bon joc, sinó per l'emoció, i és clar, perquè vam guanyar. Koeman ha aconseguit una remuntada, ja té la seva. Ara, a esperar que serveixi d'alguna cosa. Almenys, tornem a estar a 90 minuts d'aconseguir una copa, cosa que al principi de temporada, i veient el joc, els embolics i tot plegat, ningú s'ho podia imaginar. i espereu, que la lliga tampoc està llençada. Qui sap, encara tindrem sorpreses agradables.

Ara bé, primer de tot, caldrà passar el partit a París. Esperem que no siguin molt durs amb nosaltres. Em conformo amb no fer el ridícula Europa un altre cop. I remuntar? Homes, la possibilitat sempre hi és, no?