A GALERES

En poc menys de 12 hores es donarà el tret de sortida al nou curs escolar. Que bonic. De nou, arriba l'1 de setembre. I després d'aquests dos cursos bojos, no hi haurà les temudes restriccions als infants per la pandèmia, i es podrà preparar un curs com els d'abans.

Jajajajajajajaja...

Sí, sí, això que he dit és veritat, però res més lluny de la realitat, d'il·lusió, cap ni una. El nostre ecstimat conseller d'Educació i els seus llepaculs del Departament i del Govern (aquí pringa tothom), talment com si fossin uns sàdics i cruels torturadors, entre moltes altres merdes, fan començar els nens i nenes una setmana abans, el 5 de setembre. I ja no vull parlar dels seus motius, això ja ho vaig fer en alguna altra entrada. Però ara que estem a cinc dies d'aquest començament de classes, només creuo els dits per tal que no hi hagi cops de calor ni desmais a les aules. La temperatura a la que es pot arribar és criminal, i només respon a una bogeria i odi als infants. De debò és el millor per ells, després de les vacances, tancar-los en forns? Jo no ho entenc, de veritat, i espero que no hi hagi desgràcies.

Pensava que podríem fer una sortida a alguna piscina per tal de fer un començament més adient al temps, però, oh sorpresa, totes tanquen com a màxim el diumenge 4. Moltes gràcies a tothom que ens ho posa fàcil, de debò, gràcies.

Afegim que la preparació del curs és impossible fer-la ben feta en dos dies i les hores que ens donin soltes durant el setembre. Que el tema de l'horari intensiu només val per la pública, la concertada es fot i ha de fer un horari de merda i absolutament irracional; les famílies que han escurçat vacances i les que no i els seus fills i filles no començaran. El nou currículum i les noves programacions.

Res, que després de dos anys totalment bojos i amb un desgast molt bèstia, el departament no ha volgut que el professorat recuperi la normalitat amb calma i tenint cura de la seva salut mental, sinó que han decidit seguir apretant i fer l'estocada definitiva. 

Gràcies, moltes gràcies. Seguirem educant les nenes i nens perquè no siguin tan incompetents com els que manen al país.

DEEPWATER HORIZON

Més sort que Judas and the black messiah ha tingut Deepwater Horizon, la pel·lícula del 2016 que recrea l'explosió, enfonsament de la plataforma petrolífera que al Golf de Mèxic va tenir un accident l'any 2010, provocant un desastre ecològic monumental, a més dels onze morts i diversos ferits. Sort perquè l'he vist, tot i que en dues parts, en un mateix dia.

La pel·lícula no és ecologista. No pretén ser un càntic anti-petroli i posar el dit a la llaga dels desastres mediambientals que setmana sí, setmana també, va provocant l'espècie humana al nostre planeta. El seu objectiu és posar sobre la taula els fets que van ocórrer, rendint homenatge als treballadors morts i a tots els que treballen en plataformes semblants, exposats a aquest tipus d'accident. És doncs, una disaster-movie però sense ser catastrofista, tot i que les escenes de l'accident són espectaculars i dignes nominades (que no guanyadores) a molts premis de cinema en aquestes categories.

Els actors també ajuden. NO tant pel protagonista, en Mark Whalberg, sinó pels il·lustres secundaris, en Kurt Russell i en John Malkovich. Justament aquest darrer interpreta el gestor de la companyia BP, el que representa l'empresa i que degut a la seva negligència, provoca el desastre. Com acostuma a passar, per estalviar-se un grapat de diners, no fan les proves de seguretat reglamentàries. Llavors, quan les coses no funcionen, ni es disparen les alarmes i tot comença a petar. És curiós que normalment a totes les pel·lícules de desastres, sempre hi ha el representant de l'empresa que no fa el què toca (des de la mítica "El coloso en llamas", fins a Titanic, passant per absolutament totes). O una de dues, o sempre cal posar un dolent culpable del desastre, o que realment, les empreses riques i poderoses són una colla d'assassins imprudents egoistes i pesseteros. Personalment, m'inclino per la segona opció. I més quan saps que els van absoldre quan es va fer el judici.

Així, el film, tot i recrear un accident que va causar morts i un desastre, s'ha de dir que està ben feta, aconsegueix posar nerviós, tot i que saps com acaba, i manté un toc respectuós, sense entrar en l'espectacularitat o la flipada per fer-se notar. Per altra banda, tot i mancar a la peli, cal ser conscients del debat ètic i ecologista que tenen aquest tipus de feines i accidents.

PRIMER TAST

El trofeu Joan Gamper havia d'aplegar, com la temporada passada, la presentació oficials dels equips masculins i femenins de futbol del Barça. Per sort, la negativa de la Roma de jugar el partit, va fer canviar els plans i separar els dos equips. Dic per sort, perquè 'estalvi mots diners, ja que veure el masculí segueix sent un acte de fe i de llençar els diners.

Així, dimarts vaig poder presenciar en directe la presentació de l'equip femení i el partit posterior contra el Montpellier francès. Del partit en sí, res destacable. Victòria per 6 a 0, que suma el 10 a 0 que vam clavar al Lleida de segona divisió fa unes tres setmanes. El problema és si ens enfrontem a equips superiors, com el Bayern o el PSG, que toca patir més i treballar de valent, com es va veure en el campionat en què van quedar terceres per la tanda de penals.

I aquí tenim el tema. A poques setmanes de començar la temporada, i a una del tancament de fitxatges, seguim tenint una plantilla espectacular, però que les lesions ens fan anar de corcoll. Fins a 10 jugadores teníem ahir lesionades encara, que arrosseguem de la temporada passada i n'hem afegit de noves. A més parlem de lesions de llarga durada o reincidents (Bruna, Jana, Cata, Alèxia per una banda, i Oshoala per l'altra). A més noves lesions: Aitana, Graham... un fotimer. I clar, si l'any passat ja teníem un equip amb un mig de camp esplèndid, però que ho han de jugar tot i arribar al maig cansades, a sobre aquest any s'afegeixen les lesions xungues. I la solució, ara per ara és ben dolenta: reconvertir Mariona i Clàudia Pina al mig. Tenim moooooltes davanteres i poques centrecampistes. NO sé, però des de fora sembla una planificació pèssima. I per molt que es lesionin amb Ecspanya, als nostres entrenaments també es fan mal. Alguna cosa s'haurà de fer per evitar perdre tantes jugadores. Jo encara tinc l'esperança que fitxin algú pel mig del camp.

De les noves, apassiona Lucy Bronze, i la Geyse se la veu com era, lluitadora, un bon corcó, i que marca gols. Ens anirà bé per suplir les baixes d'Oshoala i Bruna. L'Emma l'hem vist molt poquet, el retorn de la Laia Codina doncs bé. I queden les inèdites Núria (lesionada) i Salma (amb Ecspanya). El fitxatge d'aquesta última sí que no l'entenc amb la falta que tenim al mig del camp. Qui il·lusiona és la Vicki, que amb només setze anys, té un toc i visió brutals.

NO sé... tinc ganes de competició, però també tinc la mosca darrer l'orella que em va brunzint i avisant de què aquest any les coses seran més complicades. A veure com va... aviat ho sabrem. Per cert, tot un Barça que gestiona milers de persones al Camp Nou, és incomprensible com de malament organitza les arribades al Johan, un desastre.

AIXÍ NO

He volgut esperar una setmana per parlar del 5è aniversari dels atemptats del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Primer de tot, cal tenir clar que el més important és el record de les víctimes, totes, les que hi va haver en aquells dos dies fatídics de l'estiu. Són d'aquells esdeveniments que queden gravades amb foc a la memòria i que sempre recordaràs: què va passar, on eres, què feies... Insisteixo però que el més important són les víctimes, tant les que van morir, com les ferides, com les que ho van viure, com les seves famílies. A elles, tot el reconeixement possible.

No és un misteri però, que hi ha molts detalls foscos en el què va passar. Les declaracions de membres del govern espanyol setmanes abans, la relació amb el CNI, els testimonis de la fugida d'algú de l'apartament d'Alcanar... hi ha moltes incògnites sobre l'assumpte i estaria bé també per les víctimes que se sabés tota la veritat. És evident que l'estat espanyol mai voldrà que se sàpiga la veritat, perquè aquesta és molt bèstia i podria trencar tots els ponts possibles que vulguin reconstruir. No s'acaba d'entendre la por i el silenci dels líders independentistes per apretar aquest tema i fer sortir la veritat. molt deuen haver sucat i ficat a les seves butxaques per no fer-ho.

Aquestes dues qüestions plantejades són necessàries en un dia com el dimecres passat, quan va fer cinc anys. Una, la primera, imprescindible. Ara bé, a partir d'aquí, cal anar amb cura. La reivindicació de la segona, també és necessària, però tal com es va reproduir en els mitjans, ansiosos per desprestigiar com sigui l'independentisme, no tocava fer-la allà amb els familiars en estat de xoc. Primer una cosa, i després l'altra. O vas directament als polítics a expressar la teva indignació i protesta; però els familiars i víctimes no necessitaven aquell penós espectacles que l'ara ja tristament famós "senyor de la guitarra" va oferir.

Quin mal a l'independentisme ens ha portat aquella situació. De vegades cal ser més intel·ligents, i un cop més, seguim demostrant que no en tenim massa d'intel·ligència. Ningú. I per això seguim estant com estem, amb un futur que pinta més negre que els forats de l'espai. És que deixem en safata que ens lapidin i ens presentin com una colla de sonats i encegats. Només falta que nosaltres mateixos els donem la munició per acabar amb el moviment. Ens falta lideratge intel·ligent. I que és clar, els polítics fotin el camp.

JUDAS AND THE BLACK MESSIAH

Les circumstàncies porten a no poder veure massa pel·lícules aquests dies. Una de les poques, l'he anat veient a trossets, estil pel·lícula de planxa, i ha estat un error. Judas and the black messiah és una peli per veure-la seguida, sense interrupcions. És la manera de gaudir-la com a tal, tot i que el tema no es gaudeix, evidentment.

El film ens explica la història d'en Fred Hampton, líder del partit Panteres Negres de Chicago. Amb només 21 anys, es va convertir en una personalitat molt important dins el moviment anti-racista dels USA, fins al punt que la policia i l'FBI el tenia en el punt de mira i no el van deixar estar fins assassinar-lo a casa seva mentre dormia. Molt bé per la covardia blanca dels ianquis. Sense ser tan conegut com en Luther King o en Malcolm X, va tenir els seus moments de glòria a nivell local, aconseguint unir totes les bandes del carrer en una sola causa. Vet aquí perquè no el veien amb bons ulls.

A la pel·lícula es parla del paper que va tenir en tot plegat un confident de l'FBI, negre, que es va infiltrar fins la cúpula dirigent del partit, colze a colze amb el propi Fred Hampton. Té els seus moments de dubte, però, tal com Judes (d'aquí el títol de la peli), acaba venent el seu company i líder per un grapat de diners i no anar a la presó. Anys més tard, es va suïcidar (la nit de l'estrena d'un documental on l'entrevistaven explicant el què havia passat).

Ara feia temps que no veia una pel·lícula que exposa alguna de les mil injustícies que hi ha al nostre planeta. La de la causa negra és una de les que tinc més endins, suposo que pel fet que està més documentat i hi ha moltes pel·lícules que en parlen. Sigui com sigui, veure-les em segueix alterant i em fa bullir la sang en contra del racisme i el feixisme, ara que torna a estar en ebullició perquè la humanitat és una espècie absolutament estúpida. 

Bona pel·lícula, nominada a força premis i guanyadora per part de l'actor que interpreta en Fred Hampton. Es va endur uns quants guardons, entre ells l'Òscar a actor de repartiment. Just.

DE NOU FESTA MAJOR

Després de dos anys desapareguda tal com és coneguda, aquest agost ha tornat la Festa Major de Gràcia en tot el seu esplendor i formats habituals. A més, ha coincidit que hi he estat tota la setmana, tot i que únicament hi he estat present per les activitats castelleres, que ja és molt.

La cultura popular ha estat una de les activitats més perjudicades per la pandèmia del dimoni, i les colles castelleres, encara ,és. EL contacte físic que s'hi dona era absolutament incompatible amb les mesures de prevenció de la covid. Però de mica en mica, a mesura que s'anaven relaxant les restriccions, les colles tornaven, per poc que podien a fer assaig. Aquesta festa major ha estat sense dubte la constatació de que castellerament parlant, ja estem a tope un altre cop.

La meva participació ha estat un ple al quinze. Els tres assaigs a plaça (un al local per la pluja), el cercavila que mai comença del dia 15, baixada del pilar, vigílies i diada castellera. Tornar a agafar la camisa, a enfaixar-se, a saludar a tothom una altra vegada, retrobar altres antics que també com jo venien a treure el nas... i a participar de les pinyes.

El resultat ha estat correcte, tot descarregat: diversos castells de sis al cercavila, el pilar caminat, dos 4 de 8, un 2 de 7, dos 7 de 7 i dos 3 de set. Més o menys sense patiments. A l'assaig s'havia treballat de valent per portar el 3 de 8 a plaça, que aquest any encara ho ha estat possible, però unes proves ben fetes però no segures del tot l'han descartat per més endavant. El dos de 8 amb folre també ha fet bones proves però encara li queda una mica més. Segur que els veurem per la diada de dissabte del concurs de Tarragona. Sí, sí, dissabte, la cosa no està per llençar coets. Però he vist un equip tècnic coherent i cuidat. Segur que a més d'un li troba a faltar la rauxa que faria haver portat a plaça el tres, però aquesta tècnica valora més altres coses. M'ha recordat molt la tècnica de Festa Major de 2005, quan no es va portar a plaça el quatre de 8. Doncs bé, desem la roba castellera per la Mercè i el concurs.

Almenys es va fer la Diada. El 2017 anul·lada pels atemptats. El 2018 sí que es va fer. El 2019, per problemes de massificació, temps i caigudes no es va completar ni la primera ronda. I 2020 i 2021, pandèmia. Així, en sis anys, la d'aquest dissabte va ser la segona diada de festa Major. Esperem que almenys per aquesta banda, l'estadística millori.

La resta de la Festa Major, no he vist massa cosa, només quatre carrers i ja he vist que realment ha tornat la normalitat del tot. Massificació brutal a tot arreu, amb gentada per totes bandes i cues per veure els carrers. No puc opinar del podi dels carrers, perquè no vaig veure cap d'ells. Fins l'any que ve!

LA NOIA DEL VESTIT BLAU

Fa molt poquet va caure a les meves mans La noia del vestit blau, una novel·la de la Laia Vilaseca. Ja feia temps que li havia posat l'ull a sobre, però darrerament costava trobar-la a les botigues (és del 2017). Però al final l'he pogut llegir i he pogut constatar la idea inicial que seria una lectura amena i distreta.

No negaré tampoc que en un moment de dubte vaig pensar "ai, que serà una mica de pixarrí"... Doncs no! L'autora m'ha fet esvair quests dubtes al cap de poques pàgines de lectura. De seguida entres mentalment al poble de Treviu i segueixes els esdeveniments talment com si fossis allà. Si has tingut l'oportunitat d'estar en pobles semblants o fins i tot viure-hi, és molt fàcil l'empatització i el fer-se la idea de tot el què va succeint en el què fa referència a les persones i les relacions que s'estableixen dins un poblet com aquest.

Per altra banda, la trama "criminal" de seguida et crida l'atenció, i tot i que l'origen és la mort d'una noia pràcticament desconeguda quasi 40 anys enrere, tot està ben escrit i et transporta amb facilitat a aquella època cada vegada que els personatges te'n parlen. La relació que s'estableix entre aquell fet i les coses que li van passant a la noia protagonista està molt ben entrellaçada, i la intriga està assegurada. Així, realment ens trobem amb una novel·la de misteri molt ben narrada, ben documentada i escrita de manera amena i que permet devorar les pàgines amb avidesa. S'agraeix també que no sigui un totxo de 400 pàgines com hi ha molta escriptors i escriptores estan emparrats en fer. Les pàgines justes per una història rodona.

XOOOOOF

Quina pretemporada que ens estava oferint el rimer equip masculí del Barça. No pas pel joc, però sí per aconseguir bons resultats. Però sobretot, sobretot, per la il·lusió que s'estava creant i desenvolupant a través dels nous fitxatges. No n'hi ha per menys. A la defensa, arriben Christensen i Koundé. Al mig del camp, Kessié, i davant de tot, Raphina i és clar, Lewandowski. Aquí, cal sumar els que es queden, Pedri, Gavi, Ansu i companyia, més les vaques sagrades. 

Per tal de poder fitxar tots aquests jugadors, i inscriure'ls a la Lliga, ha calgut vendre (poquet per ara) i fer unes giragonses econòmiques que espero que el Laporta sigui conscient del què fa i no estigui condemnat el club. No aguantaria una altra gestió d'estil Bartomeu. La qüestió també, ara que encara sonen veus de més fitxatges, és no fer el ridícul i, per una banda, assegurar que pots inscriure els que ja tens (ara mateix, Koundé encara no pot jugar), i per l'altra treure' t de sobre els que no vols, si pot ser de manera elegant. En aquest grup ja han sortit Riqui Puig, Lenglet, Mingueza, Luke De Jong... però encara queden uns quants que està costant,  bé perquè ningú els vol o bé perquè els jugadors estan sent poc col·laboradors (Umtiti, Braithwaite...) Cas apart són Frenkie De Jong i Memphis, que aportarien diners si marxessin, però sap greu despendre-se'n. Bé, per a saber tot com queda encara queden un parell de setmanes.

La qüestió és que l'equip que s'està formant genera moltes expectatives, com deia, molta il·lusió. És el retorn del famós "aquest any, sí" que tant sonava en els temps que només guanyàvem de tant en tant. Semblava tot preparat per a la gran festa. Es venia d'un 6 a 0 al Gamper... tot semblava preparat per ser un començament brillant. Fins que comença la lliga, i ens trobem jugant el primer partit a casa contra el Rayo Vallecano. Què pot anar malament? Doncs el de sempre, que tenim la pilota, però no som profunds; que xutem vint vegades, però no n'entra cap. Total, primer partit a casa, 0 a 0. Horrorós. I encara gràcies que ells no van marcar (altres èpoques hauríem perdut i tot). 

Total, que la il·lusió era dins d'un globus que va punxar. Que sí, que un partit no vol dir res, que hi ha temps de millora, que l'any del sextet vam començar guanyant 1 punt dels sis primers.. Sí, segurament, però tothom anava a veure aquest partit esperant presenciar l'inici d'una nova era i vam veure el mateix de sempre. Per part arbitral també, perquè van fer una enganxada al Lewandowski brutal, i les càmeres enganxen l'àrbitre mirant-s'ho i automàticament girar el cap per fer veure que no ho veu. Lamentable. Donem doncs, el temps que necessiten, però que espavilin, que si ells no guanyen, ho faran els altres.

CASTELL DE SANT FERRAN

La darrera entrada relacionada amb l'Alt Empordà és una d'aquelles sorpreses que no s'acaba d'entendre com, després de tants estius per aquella zona, no haguéssim descobert encara. I no serà perquè no es visita any rere any la web de turisme de Figueres. Però la veritat, deu ser penosa la manera de fer-ho tenint en compte que cada vegada m'havia passat desapercebut.

Aquesta fortalesa es va construir poc després de la guerra de Successió, a mitjans del segle XVIII i es tracta per una banda, del monument més gran del país, i per l'altra, de la fortalesa amb baluards més gran de tto Europa. Iel més espectacular de tot, apart de les seves dimensions, és el bon estat en el què es troba. I no serà per manca de batalles i guerres... Però la seva situació, més la bona feina del seu arquitecte la van convertir en un espai gairebé inconquerible. L'únic tros que està destruït és una part que van fer explotar els republicans al final de la Guerra Civil per assegurar-se que els feixistes no s'apoderaven de tot l'arsenal i municions que hi havia allà emmagatzemats. van optar per destruir-ho abans que abandonar-ho, i tota Figueres va quedar sota el fum durant dos o tres dies.

La visita realitzada de les que es poden fer, consistia en, a part de l'explicació històrica, d'un recorregut amb un tot terreny pel fossar. Donada les dimensions de la fortalesa, va ser mooooolta estona de recorregut. És que vull insistir en la grandiositat del castell. La visita també tenia una part més especial perquè baixaves a les cisternes d'aigua que tenien sota el pati d'armes. Quatre compartiments on s'emmagatzema milers i milers de litres d'aigua. Baixes i hi circules amb una barqueta per dins.

És un lloc per veure'l des de l'aire, perquè la vista des de dalt deu ser espectacular. També des de les muralles pots veure tot l'Empordà. No costa molt imaginar-se que des d'allà els soldats espanyols podien de tant en tant bombardejar la capital si feia falta, així com Montjuïc i l'antiga Ciutadella feia amb Barcelona. Expliquen que abans de dedicar-se al turisme, va servir de presó. Aquí hi va passar uns anys l'infame Tejero i alguns dels independentistes detinguts en la ràtzia de les olimpíades de Barcelona.

Res, que va ser molt i molt interessant. Segurament, el millor de la setmana al càmping (després del relax i descans, clar...)

BIG SKY (2.2)

Acabada la segona part de la segona temporada de Big Sky. Recordo que ara hi ha certa tendència en algunes sèries en partir les temporades en dues parts, no sé però per quins motius. La qüestió és que pocs mesos després de veure'n la primera part, ara ja la podem donar per finalitzada.

En aquella entrada comentava que hi havia els rumors de que no es faria tercera temporada, tot i que deixaven temes oberts. Ara mateix puc desmentir les dues coses. Sembla que sí que hi haurà tercera temporada, però aquesta segona ha acabat tancant-ho gairebé tot. Que queden temes? Sí, però són temes de continuïtat. Le trames principals es poden donar per tancades. I com està passant en moltes altres sèries, més val tancar.la que deixar-la oberta per no seguir rodant la continuació; és cutre i irrespectuós amb el públic.

Així doncs, com a anat aquesta mitja temporada? Doncs bé, força bé. Big sky va ser per mi una troballa agradable en l'univers de sèries actuals. En disposar de poques plataformes i poc temps, vull encertar bé les sèries que miro. I la veritat es que no m'equivoco massa. també és cert que jugo a segur. En aquest cas, les intrigues d'aquest poble de Montana i els seus protagonistes són força interessants i atraients pel públic amant de les sèries de polis i lladres. Aquesta té l'encert de l'entorn, l'ambient general del territori, i bones idees i ben lligades, que s'agraeix.

També és destacable el càsting, ja no només per la sempre Lagertha, sinó pels seus secundaris, sobretot en aquest cas, dos dels dolents, la Ren i el seu guardaespatlles. La veritat és que el paper d'ella és un caramelet i l'actriu el broda. La dobladora també té bona part de mèrit, segur. Però la manera d'encarar les situacions, freda, cínica... és ideal. Desapareixen el grup d'adolescents, que tan bon joc van donar a la primera tongada de capítols, però que han sabut eliminar per no causar cansament. Tot plegat està ben plantejat. Suposo que no quedarà tan amunt en el rànquing com l'any passat perquè ha perdut la sorpresa, però no la descarto que arribi encara ben amunt.

DOUGLAS ESTRELLAT

Començo aquesta entrada per la conclusió final. No tornar a fer excursions en ple agost. Per molt fàcil que sembli. Encara que sigui curta. Ni que la comencis d'hora. No. Si vull fer excursions, les he de fer en altres èpoques de l'any. Però clar, si no les faig per vacances, ja està vist i provat que és molt difícil trobar el moment durant el curs. Bé, ja anirem improvisant, com sempre.

L'excursió que ens ocupa, no és res de l'altre món, però la penso comptar a la llista de les excursions de l'any. Ara a l'agost n'hauria de portar vuit de fetes, i aquesta ha estat la número cinc. Aix... Aprofitant l'estada a l'Alt Empordà, vaig buscar-ne una. La vaig trobar al Mirador del Roc de les Cols, prop de Cantallops. Mirant maps, vaig descobrir que molt a la  vora hi havia les restes de l'avió Douglas que es va estavellar a la serra de l'Albera, just quan feia quatre dies que havia sortit de nou per les notícies. semblava un pack de visita interessant, i com deia, ni dura ni llarga. Així que cap a Cantallops que hi falta gent.

Ai las... encara que no eren les dotze del migdia, el sol picava com és habitual a mitjans d'agost, agreujat perquè cada cop aquesta calor és més extrema. Sort de l'aigua, perquè la suada era considerable. M'imaginava un caminet per dins del bosc, a la recerca de l'avió, però res d'això; pujada i més pujada per la solana que queia. Curta sí, però esgotadora amb aquesta calda. 

Però al final, com no poda ser d'una altra manera, vaig arribar a l'avió. Es tracta d'una avioneta per apagar incendis, francesa, que durant uns focs l'any 1986, es va estavellar amb els quatre tripulants, que no van sobreviure a l'impacte. Un tros de l'avió es troba encara prou sencer i et fas la idea del què era. L'alta part, feta caldo. És si més no, una excursió diferent, amb un objectiu peculiar, sense massa interès natural, excepte per les bones vistes de la comarca que vas tenint mentre puges. La calor i l'hora van desaconsellar arribar fins el Mirador. I tot i que segur que valia la pena, era un extra que la veritat, no sé si aportaria la meu cos més beneficis que inconvenients. Així que vist l'avió, camí de baixada, trenca genolls, i una bona dutxa per recordar que no, a l'agost no s'han de fer excursions.

LES FILLES DEL FRED

Quart llibre de la sèrie de Fjllbaka de l'escriptora Camilla Läckberg. Quart en ser llegit, tercer en l'ordre cronològic. Després de descobrir-la fa dos anys amb La bruixa, l'any passat em vaig llegir els dos primers llibres. Un any més tard, he acabat el tercer. 

La idea és bàsicament la mateixa. A partir d'un assassinat, es va desenvolupant tota la trama de la novel·la, acompanyant el policia que ho ha d'investigar junt amb els seus companys i companyes de la comissaria. Vas coneixent l'entorn dels implicats i et vas fent suposicions diverses de qui és el o la culpable. També com és habitual, tot va acompanyat d'uns flashbacks de situacions viscudes molts anys abans que són cabdals per entendre el perquè passa el què h apassat. I per moltes similituds que tinguin les novel·les, l'interès no decau, la intriga es manté. potser és per la manera d'escriure, per com fa anar la trama, d'una manera prou completa però senzilla a la vegada que et permet fer la lectura amb calma i atenció. Sigui pel què sigui, ha estat una bona lectura estiuenca durant aquests dies que em deixen amb ganes de més.

Malauradament, no tinc el 4t llibre, i només s troba en una biblioteca de Barcelona, biblioteca que es passa tot el mes d'agost tancada. Aquest seria també un bon tema de debat. Per què tanquen les biblioteques a l'agost? Culpa de la Colau, evidentment.

Els personatges principals d'aquesta sèrie els ha sabut modelar molt bé, i aconsegueixen tenir un carisma que provoca que sigui molt més fàcil acompanyar-los en el desenvolupament de la història. A més, els van passant altres coses a part del crim en qüestió, que fa que s'impliquin més  menys, que els faci més humans i propers, i per tant l'empatització sigui més fàcil.

Seguirem doncs la sèrie a la mínima que en tinguem ocasió.

CONCERT D'ESTIU

El primer dia a l'Empordà ens tenia un esdeveniment inesperat preparat. A Roses, coincidint amb el tancament del festival de música Sons del Món, hi havia un concert amb cinc dels concursants del programa de TV3 Eufòria, que ja hem comentat en altres entrades.

Tot i el preu, vaig considerar que potser pagava la pena treure el nas i gaudir d'una nit musical, així que allà m'hi vaig dirigir, enmig de famílies, joves, adolescents i molta, molta canalla. allà ja vaig pensar el que crec que és més important de tota aquesta febre per Eufòria. Si aquest programa de talents, serveix perquè almenys els nostres nens i nenes escoltin musica enlloc de la merda que escolten normalment, lloem-ho tots plegats. De veritat. Sentir els nens i nenes i adolescents cantar i seguir cançons, tant catalanes com anglosaxones, allunyades del reggaeton i merdes diverses actuals, dona esperança. Només cal que siguin encara més qui vegin i segueixin el programa.

Al concert com he dit, eren cinc dels setze concursants, la guanyadora Mariona, el segon, en Triquell, dos del top-five, l'Edu i l'Scorpio, i la cinquena era la Llum. Tot i ser pro-Mariona des del primer dia del concurs, he de reconèixer que si aquest concert fos el concurs, el guanyador indiscutible seria l'Edu, i d llarg. Amb les cançons que va interpretar al programa, va engrescar, motivar, animar i oferir un veritable espectacle, que era el què volien veure el públic assistent. Va ser molt animat, i va saber connectar amb la gent des del minut zero, oferint marxa sense aturador. Llàstima que va ser el segon en actuar, i llavors les altres actuacions ja les vivíem comparant-les amb la seva. I no la van superar.

L'Scorpio i en Triquell, els dos concursants més rebels del programa, van alternar cançons que van interpretar  la tele amb alguns temes propis, ja que són dos artistes que ja estaven en el món de la música i tenien cançons publicades. Són bons, però per molt que els desagradi, era n concert familiar d'estiu, i la gent, encara que els diguessin que molt bé, el què volien era sentir les cançons del programa. Ja tindran el seu moment, però allà no tocava. Però són així. Per estil, i perquè en Triquell tocava amb músics i l'Scorpio enllaunada, el sots-campió va oferir un espectacle més distret. Així que en el rànquing del concert, ell seria el tercer i ella la quarta.

La segona, la guanyadora del concurs, la Mariona. Ella sí que es va centrar en les cançons que va cantar a Eufòria, però era l'última, quan ja portàvem més de dues hores allà, i es notava el cansament. Tampoc feia cançons senceres, i encara que era amb banda, la sensació era de col·lecció de hits sense solta ni volta. La seva veu, la millor, però va mancar connexió, potser també per això de l'estona.

La Llum, que va ser la primera en actuar, amb música enllaunada, va estar bé (ja és massa), però es notava el salt qualitatiu musical entre ella i els altres quatre. Sot que va ser la primera i va passa desapercebut el canvi. La seva millor cançó, la que va fer amb l'Scorpio. Una darrera cosa. Va faltar que cantessin els cinc plegats, hauria estat bé, una cirereta final que no ens van voler regalar i això és un lleig i una errada important, donant més l'aspecte de "bolo" perquè sí.

Així doncs, concert d'estiu, amb altibaixos durant les quasi tres hores de durada. El temps entre artistes era massa llarg, va faltar ritme. Ho van voler dissimular amb la presentadora del programa, la Marta Torné, que un cop més, demostrava que és una mica d'una altra galàxia.

SIREN (x2)

Un mes i dues sèries després, he visionat la segona temporada de Siren. A la primera part ja vaig estar comentant de què es tractava, així en general i aquesta segona tongada, de setze capítols, ha seguit explotant la trama i desenvolupant-la més. 

Potser un dels fets característics d'aquesta sèrie és que passen moltes coses. Així mal comptat, podem dir que darrera la trama principal que és el descobriment d'aquesta espècie, n'hi ha al voltant de deu subtrames més. Al llarg del 45 minuts que dura cada capítol, és un continu d'històries i possibilitats diverses: que si la curació gràcies a les cèl·lules mare de les sirenes; la desaparició d'una d'elles; el moment de l'aparellament en un moment que per la contaminació del mar, ja fa temps que no hi ha cries de sirena; la relació entre els tres protagonistes i el cant; el grup misteriós d'híbrids; l'accident de la mare d'en Ben, que ara es comença a destapar que hi ha alguna sirena pel mig; la intervenció de l'exèrcit; el saqueig de les tombes sirenes; la reaparició d'un antic mariner que ha perdut del tot la memòria... I moltes més.

Potser que n'hi hagi tantes embafa una mica, i tens la sensació d'aclaparament de moltes històries que s'entrellacen contínuament. Potser sí. És que en el fons, deixa d'haver una trama principal, ja que totes tenen la seva importància per igual i es van desenvolupant conjuntament sense destacar una per sobre de l'altra. Quan en un capítol una d'elles predomina, al següent es retira per sota i es va desenvolupant però deixant més espai a una altra.

La qualificació global és bona, fins i tot, sense tenir la sorpresa de la primera temporada, manté l'interès i el nivell. Comentava en aquella entrada l'encert de la caracterització de les sirenes humanes: les seves reaccions, els seus esbufecs i mirades estan molt ben aconseguits. Actors i actrius normals que fan una molt bona feina perquè realment saben donar-li al seu personatge aquest toc de no entendre res del món dels humans.

Capítol apart es mereix l'últim capítol de la temporada. Estàs veient com es complia tot d'una manera extremadament brutal, començant a donar indicis de per on aniran els trets de la tercera temporada, amb un govern més feixista, en la línia d'altres històries, i de cop i volta tens un gir de guió que no t'esperaves que et deixa sense respiració una bona estona. si realment seguia per on estava anant, s'obria un ventall enorme de possibilitats. Ara, veurem per on seguirà anant. De trames no li falten, això ja us ho ben asseguro...

VAGONS FREEMASK

De les poques coses que encara ens deixa la Covid, n'hi ha una que ens segueix acompanyant de manera desigual. La mascareta. Obligatòria a tots els establiments sanitaris, des de farmàcies a hospitals... i també al transport públic. I aquí és quan la liem.

Resulta que és obligatori dur mascareta correctament posada al transport públic, essent els reis, l'autobús i el metro. Com a usuari de metro habitual, he de dir que aquest tema em posa especialment nerviós. Podríem dir que actualment, el seguiment de la norma età al 50%. Hi ha mooooolta gent que no la porta. Ens trobem bàsicament amb dos tipus de persones: els turistes. En aquest grup, podem parlar del 80-90% que no la porten. No sé. Jo si vaig de vacances a un altre país, procuro seguir les seves normes. Però es veu que aquesta gent tenen carta blanca. Deu ser cosa de la Colau i el seu lema "El turista no es toca". No tinc res contra ells, però m'emprenya que facin el què vulguin.

El segon grup són els autòctons que són uns xulos de verda. Van de sobrats, de "que llestos i guais que som que no portem mascareta". El què són és més aviat uns imbècils acabats. M'he mort de ganes de tossir a la seva cara més d'un cop (i de cent... cada vegada que els veig). De tant en tant, passa algun segurata que els fa posar mascareta o els fa baixar. De fet, només en conec un, d'aquests. La gran majoria no diuen res i fins i tot n'hi ha que no la duen.

Jo proposaria a TMB el següent: Dels cinc vagons que té un convoi de metro, reservar-ne dos pels que van sense mascareta, així no hem d'aguantar la seva xuleria, i allà, ben apinyadets, que s'amunteguin com a borregos i si volen que llepin totes les barres fins i tot. Almenys així, la resta no hem de suportar la seva pretesa superioritat intel·lectual. Malauradament, si es fes, tampoc ho respectarien, i es fotrien per tot arreu perquè quan unes persones són maleducades, ho són per tot. Només els desitjo el màxim de calamitats a la seva vida.

SOBRE-INFRA VALORADA

Banyoles, capital de la comarca del Pla de l'Estany. Al llarg dels anys, ha estat, sense ser un destí especialment marcat, com poden ser Valls d'Àneu, Palamós o Laguna, una localitat que he anat visitant cada x temps. En les meves joventuts, hi passàvem sovint perquè algunes cases de colònies estaven molt o no tan a prop. És curiós, perquè justament es colònies menys reeixides (Mas Pinsach'98, primera tanda de Xalet CJT abans de Menorca), són les que relaciono més amb aquesta ciutat. Les caminades fins allà (en vam fer dues) per carretera eren criminals, i un cop a ciutat, estada, estany i alguna que altra activitat.

Com a adult hi he passat algun cop, i aquest cap de setmana en va ser el darrer. Va servir per constatar que no sé què té com a localitat. No li trobo especialment res. Cert, té l'estany, que és meravellós, amb el seu entorn, les seves barques i possibilitats de coses a fer, però la ciutat com a tal, no li sé trobar massa encant. Em sap greu, perquè sembla un lloc bonic, i segur que ho és, però no li acabo de trobar el què.

En canvi, el que sí és destacable és la riquesa natural i/o artificial del seu voltant. Sempre hi ha algun lloc amagat per descobrir. Aquesta vegada, ha estat el bosc de les Estunes, a deu minuts caminant des de l'estany. És un espai amb unes baumes i esquerdes que són brutals per viure aventures ràpides. Ficar-se dins la terra en un segon, per uns espais ben estrets i tenir la sensació d'entrar dins la terra sense necessitat d'arnesos, cascos ni altres materials. Això sí, millor dur una llanterna. Amb la calor que feia, era brutal el contrast de temperatura. Et ficaves en una esquerda i la temperatura baixava 15 graus de cop. Brutal. El problema era que al revé també. Sense cap mena de dubte, el millor del cap de setmana i un descobriment important per si de cas cal tenir en compte en el futur.

Les coves de Serinyà eren l'altre punt de visita. N'havia sentit a parlar força, i calia visitar-les. Aquí però, va ser més desengany, ja que el què trobem són forats on s'està treballant, però gens adequat a la visita didàctica. Tot t'ho havies d'imaginar. Les coves eren prehistòriques. Ara, ja no són coves. Del què no faré cap comentari és sobre l'alberg on vam passar la nit. Ja m'he despatxat a gust en els comentaris de l'establiment. Això no ajuda a tornar a Banyoles segur. 

GOD SAVE THE QUEEN

L'Eurocopa femenina més seguida de la història arriba al seu final, amb Anglaterra com a justa campiona del torneig. Sí, al final les angleses van arribar a la final eliminant Suècia, que va fer un partit ben fluix, confirmant el què ja hem vist força vegades aquestes setmanes, que no es tracta de tenir grans estrelles del futbol, sinó que has de tenir un equip si vols aixecar el títol. I si no, mireu l'altra finalista, alemanya, que tot i ser la selecció amb més Eurocopes (8), ningú la tenia com a favorita. Ja no dic jo, que la tenia al número 7 del rànquing, sinó en general per tothom. Però les alemanyes han fet això mateix. Més enllà de les estrelles (en tenen, però amb tant renom), han construït un equip sòlid que ha anat avançant indestructible. També és veritat que no han tingut rival difícil fins a la semifinal, quan van eliminar França.

Anglaterra va guanyar, però com li va passar als quarts contra Ecspanya, no va ser el seu millor partit. les alemanyes van esborrar del partit el mig camp anglès, i Kirby, Walsh i Stanway van entrar molt poc en joc. Tot i així, Anglaterra guanyava fins que les alemanyes van empatar quan quedaven 10 minuts. Estava a punt de confirmar-se una altra vegada la famosa frase d'en Lineker: "El futbol és un esport on juguen onze contra onze i guanya Alemanya). Tot i això, van ser les angleses les que van fer un gol de xurro i van guanyar marcant a la pròrroga.

Molt mèrit és de l'entrenadora, que sense alterar-se gens ni mica, a mesura que avançaven els minuts dels partits, anava sempre substituint les seves estrelles (ho ha fet en tots els partits, aconseguint que no es desgastessin en excés). White, Kirby, Stanway... anaven abandonant el camp (i ahir a la final també), i entraves les reserves. Això era una jugada rodona, perquè justament les reserves li han fet molts gols (Russo ha estat la tercera golejadora jugant només minuts de segona part) o com ahir, Toone i Kelly, que van ser les que van fer els dos gols de la victòria. Cal tenir en compte que a Alemanya se li va lesionar la seva millor jugadora i golejadora, Popp a l'escalfament, i no va poder jugar. Sempre ens quedarà el dubte de què hauria passat si hagués jugat.

Aquesta Eurocopa ens deixa rècords, grans partits, descobriments de bones jugadores i confirmació d'altres que ja ho eren. Per mi els noms propis són Kirby i Mead (Anglaterra), Oberdorf (Alemanya), Asllani (Suècia), Aitana i Athenea (Ecspanya), Van Domseelar (Holanda).

Tres apunts finals sobre el tema del futbol femení, i el primer és que costarà canviar-li el nom. Per aquest motiu hi havia el lema "Women play football, not women football", volent dir que les dones juguen a futbol. No és el futbol que sigui masculí o femení, es tracta de les persones que el juguen, no de l'esport. En segon lloc, es va anunciar que la final de l'Eurocopa va assolir el rècord d'assistència de qualsevol Eurocopa (masculina o femenina). Els haters ja es va afanyar a menysprear-ho, dient que les entrades costaven 15 lliures, quant a l'Eurocopa costen 200 lliures. Bé, doncs, com jo ho veig, és que tenen un problema si l'esport és el mateix, que es paguin tants diners per veure 22 homenots darrere la pilota. 

I finalment, i és un detall que m'encanta és el dels entrenadors i entrenadores. Dels16 equips que han jugat el campionat, nou, més de la meitat, estaven entrenats per homes. D'aquests nou, només un ha arribat a les semifinals. La final, dues entrenadores. I guanya la d'Anglaterra, que per cert, és holandesa (i ja va guanyar amb la seva selecció a la darrera Eurocopa). A veure quan el Barça es llença del tot i també té entrenadora!