ONWARD

Una de les pel·lícules que es van veure afectades pel confinament va ser Onward, la darrera de Disney i Pixar. Explica com en un món de fantasia, la màgia es va anar oblidant fins a trobar-nos una població formada per éssers fantàstics (elfs, centaures, fades, unicorns...) vivint en una societat civilitzada com la nostra, amb tots les seves virtuts i mancances. Dos germans elfs, que van perdre el pare en néixer el petit, tenen l'oportunitat, gràcies a la màgia, a passar un dia amb el pare.

El què podria ser una pel·lícula molt lacrimògena, la van edulcorant tant, que es perd una mica el sentit de tot plegat. M'explico, com que és una pel·lícula infantil, no acaben d'aprofundir en el què representa realment poder veure el pare durant un temps, després de tants anys sense ell, i sabent que quan es pongui e sol, tornarà a desaparèixer per sempre. Ho acaben convertint en una road-movie convencional, que té les seves parts gracioses perquè evidentment, el tipus de personatges i les possibilitats de la màgia, permeten crear moltes situacions divertides. Aparquen doncs, la part més dramàtica i que podria donar lloc a una pel·lícula molt diferent, per tenir un resultat apte per a tots els públics que no provoqui cap trauma especialment gran, si no que es quedi a l'alçada d'altres moments Disney com les morts de la mare del Bambi o del Mufasa (per a què ens entenguem).

Així doncs, tenim una peli divertida, amb el seus moments, però que a mi personalment no m'ha acabat de convèncer. La darrera d'aquest estil que vaig veure va ser Frozen 2, i la veritat que les reines del gel donen mil voltes a aquests éssers màgics. I és una llàstima, perquè donen molt de joc a tenir molts moments divertidíssims. Per sort o no, que el nom de la meva classe d'enguany sigui Animals fantàstics, em permet reinterpretar-la amb els nens i nenes per tal de veure fins on pot arribar realment, si arriba als cors o es queda a la superfície.

MESSI

Ja es veu que aquest mes de setembre el ritme de publicació d'entrades s'ha vist retallat de manera dràstica. El ritme, la feina, però sobretot la tensió d'aquest inici de curs han provocat que el meu cap estigui en altres móns. Aquesta entrada d'avui, sobre el tema Messi, el tinc a esborranys des de fa dues setmanes i fins avui no l'he acabat. Però l'havia de fer. Així que som-hi.

Punt número 1 (i més important): La culpa de tot és d'en Bartomeu i la ineptitud d la seva junta, amanit pels seus interessos personals per sobre dels del club, i provocat també per una herència també nefasta de l'anterior junta d'en Sandro Rosell. Els directius són els màxims responsables de les nefastes temporades que hem viscut darrerament.

Punt número 2: En Messi s'ha guanyat el dret de fer amb la seva carrera esportiva el què vulgui (sempre que no sigui reforçar altres equips de la lliga espanyola, clar. Per tant, si ell tenia al seu contracte que podia marxar, ho podia fer, per molt que ens pesi.

Punt número 3: Publicar que volia marxar el dia que el femení jugava les semifinals de la Champions va ser d'un poc encert lamentable.

Punt número 4: Tot el què va venir després, és digne de culebrot dolent. La negativa de Messi de venir a entrenar quan tocava, volent així forçar la sortida, donava lloc a entendre que el seu únic objectiu era marxar i si cali fer-ho malament, així ho faria. però clar, per molt dolgut que estiguis amb la Junta, per molt desencantat que estiguis del projecte, ell es deu als milions de fans i aficionats que l'han posat també al cim de l'Olimp. Sense la devoció de la gent del carrer, ell no tindria sentit. És un home que (aparentment) ho té tot, i ho ha aconseguit gràcies al seu talent diví amb la pilota, als companys d'equip que ha tingut, i al públic que l'adora. No podi marxar pe la porta del darrere, sense dir adeu a la gent, sense rebre l'homenatge que es mereix. No podia marxar d'aquesta manera.

Punt número 5: Però si la seva marxa provocava la dimissió d'en Bartomeu, hauria d'haver marxat. Clar que teòricament, si es quedava, també havia de dimitir i no ho ha fet. Per tant, de nou ens trobem amb l'egoisme i la manca de paraula dels vividors que estan a la Junta directiva i que sembla que el seu únic propòsit és la destrucció del Barça.

Punt número 6: Ara en Messi es queda. Ell no en té ganes. Desmotivat, sense alegria, no sabem com acabarà evolucionant la situació. Diuen que com que és un competidor nat, es posarà les piles i ho donarà tot. Espero que sí. De fet, ho haurà de fer si no vol que algun equip es repensi el fet de fitxar-lo l'estiu que ve.

Punt número 7: He de reconèixer que tot i les alegries que m'ha donat, els "ooooooh" i els "marededéusenyor" que m'ha fet dir, les vegades que he cridat "Meeeeesi, Meeeessi"... quan va saltar la notícia i els dies posteriors, pensava que era una llàstima, però que si marxava, doncs mira, havíem de seguir endavant. Tard o d'hora hi haurà (té 34 anys( un final, i per tant, hem d'estar contents d'haver viscut aquesta època gloriosa gràcies a ell (i uns quants més), però la gent se'n va, i el Barça es quedarà.

AIXÒ NO HA ESTAT UNA DIADA

Després de molts dies en què tota la nostra atenció s'ha centrat en com dimonis començarem el curs, arriba finalment un nou 11 de setembre. Una Diada que res té a veure amb les últimes viscudes. La pandèmia en la què estem immersos ha provocat que aquest 2020 la celebració del dia nacional hagi estat gairebé nul·la. Les restriccions per tal de dur-la a terme, van fe que l'ANC organitzés uns actes reduïts i que evidentment, no tenen res de novedós ni motivador. La por a la situació, als contagis, a no provocar cap imatge que fes que quedéssim com uns inconscients ha fet també quedar molta get a casa. I sí, per molta vergonya que em provoqui, en soc un d'ells. Per una banda, per molt complir les mesures sanitàries que hi hagi, dues setmanes envoltat de mil protocols per obrir les escoles em duen a no arriscar a fer el passerell. I també està que la veritat, per anar a un espai a escoltar quatre missatges, buits ja de contingut, doncs la veritat, no val la pena. En cap cas estic desmotivat amb la independència, ni desil·lusionat, ni res de tot això. Només em fot que no puguem demostrar la nostra força com fèiem abans. I la veritat, per omplir els carrers i tornar cap a casa com a anteriors Diades, això ja està vist. Ens trobem en una altra fase. La resposta a la sentència la tardor passada, amb l'ocupació dels carrers, caminades, Urquinaones, aeroports i fronteres... aquest era el camí a seguir que pels motius que fossin van quedar aturats de cop i volta i després amb el covid van deixar d'existir gairebé en la seva totalitat. Avui hem tornat a veure algunes lluites que ens recorden aquells dies, però que malauradament s'assemblen massa  al es Diades dels anys 80 i 90, quan la manifestació s'acabava amb les pedres al Mc Donald's i les corredisses davant la policia. Vull pensar que quan finalment s'acabi la pandèmia, tornarem als carrers en massa per fer l'ofensiva final, perquè més ja no es pot allargar el tema. Si després els polítics fan la seva feina, doncs ho tirarem endavant, però aquest és un tema que ara mateix també es veu nul, davant les incapacitats dels governants actuals, que també han tornat a les lluites autonòmiques enlloc d'escoltar el clam del poble. Ens han oblidat, i caldrà tornar a recordar-los que nosaltres seguim al peu del canó. No serà la Diada del 2020 un exemple a seguir, però no ens calen dates com la d'avui per saber on som, cap a on anem i de quina manera.

FER DE MESTRE QUAN NINGÚ NO SAP PER A QUÈ SERVEIX

Ja portem tres dies de retorn a les escoles, preparant el curs més estrany dels què mai hem afrontat, amb una incertesa sobre com anirà tot plegat tan gran, que la veritat ens col·loca a tots i totes en una situació poc còmoda. I la veritat, la realitat és pitjor del què ens podíem imaginar, però nosaltres "a lo nostre", i a fer que pels nens i nenes sigui el màxim de proper tot plegat.
Mentre això ha anat passant aquests dies, he acabat el llibre "Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix", d'en Jaume Funes. Em vaig fer amb ell cap al juny, però en acabar amb el cap com un timbal per tot el què es parla i es reparla, no em vaig veure amb ànims de començar un llibre sobre educació i l'escola, podríem dir que m'hauria acabat de cremar. Sí que volia tenir-lo llegit abans de començar el nou curs, i així ha estat.
I la veritat, una mica... nyè. Suposo que tenia les expectatives molt altes i m'he quedat una mica xof a mesura que l'anava llegint. A veure, les idees en general molt bones i interessants. Conceptes per debatre als claustres, pensaments per reflexionar sobre la nostra tasca... Però la veritat, tampoc m'ha aportat res nou, excepte confirmar alguns bases que ja tenia. Tot  i semblar un llibre ordenat, et perds molt, anant d'aquí a allà. Sabedor d'això, apareix sovint la frase "d'això ja en parlarem després" i la veritat, amb tantes parts que té el llibre, no tens clar si realment ho fa, sobretot perquè te n'oblides. En alguns moments l'he trobat molt redundant, repetint molt una idea. Evidentment, és que aquella idea és important, però quan ha quedat clar, doncs això, ja ha quedat clar. També algun moment no queda clar què ens vol dir. Aquí per culpa també del meu nivell, ja que trobava el vocabulari o més aviat la construcció del text un pèl massa tècnic, rebuscat i m'ho feia llegir en diagonal.
Quan apareix el tema digital, es decanta força per a aquest camí, i clar, per mi és un mitjà, no pas una fi, un objectiu, i per tant, cal usar-lo amb mesura i sense creure totes les seves bondats. Ja hi ha alertes, però no suficients pel meu gust. I com a darrer però, trobaríem que hi ha alguna part que en la situació actual de pandèmia, difícil de fer. Evidentment, això no és pas culpa del llibre ni de ningú. Senzillament ara hem de deixar d'acostar-nos tant. Bé, de fet, la nostra feina seria la de poder acostar-nos sense que es noti en la distància...
Destacarem això també, passatges que per mi han estat els punts clau de la meva lectura. Per exemple, tot el què fa referència a personalitzar l'escola. Com diu, ensenyaràs millor si coneixes el nen i allò que li passa, li agrada, li interessa... No es tracta de saber tota la seva vida i menys com si fóssim paparazzis, però és evident que quan els nens i nenes arriben a escola, ho fan ja amb una motxilla plena de tot el què tenen a casa, i els seus pensaments que res tenen a veure amb l'escola. Com més "propers" a ells siguem i estiguem, millor els coneixerem i serà més fàcil que els puguem acompanyar. La connexió dels aprenentatges amb la vida també és un concepte molt important a tenir en compte. La importància de veure tots i totes els i les alumnes. No val a dir que tal nen passa desapercebut. Per al mestre no pot passar desapercebut. Esforcem-nos en fe-nos visibles tots els nens i nenes que estan al nostre càrrec, només faltaria...
I finalment, molt interessant la part que parla de fomentar el pensament crític, quan es parla si a l'escola es pot parlar de tot. Diu per exemple, que hi ha pares i mares que critiquen que es parli de segons quins temes. Potser cal fer-los la pregunta bàsica: “Permeten vostès que ajudi el seu fill a descobrir la realitat i que posi al seu abast eines perquè pugui treure les seves pròpies conclusions?” Bona.