2020, A PRENDRE PEL SAC!

 

TEMÀTIQUES DEL 2020

Doncs ja ho tenim això, demà s'acaba l'horripilant 2020. Cada any volent acomiadar amb una puntada al cul l'any que s'acaba, sense saber el què ens esperava en aquest.

Pel què fa a aquest blog, l'acabem amb la fita de les 160 entrades, col·locant-se per mèrits propis en el número 1 de tots els anys fets fins ara, superant els 159 del 2016. Ha estat només una entrada més, només una, però els números no enganyen a ningú, de manera que el 2020 queda com l'any amb més articles de la història d'aquest blog. Es pot pensar que el confinament hi va tenir molt a veure. Home, segur... sense ell, hi hauria un bon grapat d'entrades que no s'haurien escrit mai (potser una vintena), però res presagiava que el resultat quedés tan ajustat. I és que a l'octubre semblava que seria un rècord escandalós... fins que va arribar el novembre i només hi ha un sol article. Misteris del blog, misteris del dia a dia, però real. I no, el desembre no ha estat exagerat, no m'he inventat res per aconseguir superar el rècord. Tot el què hi ha, hi és pels seus motius (fins i tot ja tinc cinc esborranys pel 2021).

I com han anat els temes, les etiquetes de les entrades? Hi ha diferències amb els altres anys o es mantenen els criteris. Veiem-ho (recordem que els percentatges no sumaran 100, ja que hi ha entrades amb més d'una etiqueta):

- Entrades sobre quotidià i cinema, un 23%

- Entrades sobre llibres, un 18%

- Entrades sobre món i sorprenent, un 14%

- Entrades sobre Catalunya i televisió, un 13%

- Entrades sobre educació, un 9%

- Entrades sobre Barça i futbol, un 8%

- Entrades sobre música, un 7%

- Entrades sobre el blog, un 5%

- Entrades sobre escola i viatges, un 3%

- Entrades sobre teatre i castells, un 2%

- Entrades sobre lleure, un 1%

Així doncs, el trio de quotidià, cinema i llibres continua encapçalant la llista. Aquesta vegada el quotidià aconsegueix el primer lloc amb una pujada espectacular gràcies a la pandèmia i el confinament. Aquest motiu també explica la pujada de les entrades sobre món i sorprenent, fent baixar Catalunya, televisió (que baixen posicions però mantenen el percentatge), Barça, futbol i educació. La música puja, en part per la recuperació dels discs de vinil durant l'aïllament a l'habitació. Sorprèn el percentatge del blog (5%) ja que aquest any hi ha hagut dues efemèrides importants: l'entrada 1.000 i la 1.111. S'han fet el mateix número d'entrades (8), però hi ha la diferència entre el total (160 a 133). I les últimes etiquetes segueixen sent les mateixes, amb l'aparició de l'escola, que baixa molt.

Amb aquesta estadística acomiadem aquest any que serà recordat molt. Demà sols farem el tradicional comiat i encetarem un 2021 amb esperança que sigui, aquest cop sí, millor que l'anterior, perquè si no, estem liquidats.

PERIODISME DE QUALITAT

Ahir va ser 28 de desembre, el que es coneix com el dia dels Sants Innocents. Vint-i-quatre hores per gastar bromes, amb la tradicional llufa que es penjava a les esquenes de les persones però que ara només serveix com a imatge de perfil.

És veritat que actualment, aquest dia no té molt sentit, ja que els altres 364 dies de l'any també són plens de bromes o enganys, alguns provocats per la classe política però la majoria per ciutadans anònims a la jungla de les xarxes socials o evidentment, als mitjans de comunicació. És una malaltia també molt greu, aquesta, ja que publicar mentides qualsevol dia de l'any, provoca que la gent es cregui tot el què li diuen quan són mentides per fer mal o desestabilitzar aquella persona sobre la qual menteixes. Davant d'aquest panorama, és evident que les possibles bromes del dia 28 deixen de tenir cap sentit, ja que es poden confondre amb les notícies de qualsevol diari de cada dia.

Justament abans que mentissin a cada paraula que diuen (és evident que ara estic fent el mateix, ja se sap que no tot el què diuen són mentides), el dia 28 era divertit perquè havies de trobar quina era la innocentada del diari o la que deien als diferents telenotícies. I al vespre, es feia el resum de les innocentades. Ara, això s'ha perdut. Però encara hi ha persones, associacions que se les empesquen perquè no es perdi també aquesta tradició.

De manera que ahir, els castellers de la Vila de Gràcia i els de Sarrià van planejar una innocentada conjunta. Comunicaven que davant la precària situació dels de Sarrià, que estan sense local des de fa anys, es mudaven a Can Mussons, i que les dues juntes volien veure quina era la millor manera de gestionar les dues colles en una. Com sempre, hi ha get que hi cau a la primera, sobretot si no pensaven el dia que era. Però el més gros de tot és que va haver fins a quatre mitjans de comunicació. entre ells la "prestigiosa" La Vanguardia, que sense pensar ni consultar res, van publicar la notícia als seus diaris digitals com si fos real. Com era d'esperar, la sorpresa va ser majúscula, ja que la innocentada va agafar encara més volada, però clar, la reflexió que en surt diu molt de la poca qualitat dels periodistes d'avui en dia. Publicar una notícia sense saber si és veritat, ni preguntar a ningú, consultar les fonts d'informació... Res, tal com raja... Què deuen fer doncs cada dia si n això? Ens esta colant diàriament notícies falses com a verídiques perquè la seva capacitat d'investigació, la seva dignitat, el rigor informatiu és equivalen a la dels excrements d'una vaca, amb tot el respecte per a les vaques, clar.

No, si al final serà veritat allò de que les notícies del diari, la meitat són mentida i l'altra meitat ese les inventen.

LES MILLORS DE L'ANY (III)

L'any passat (2019) no va ser un any massa bo en pel·lícules vistes. A l'hora de fer el top ten, em vaig quedar només en nou, de manera que vaig descartar fer la llista de les deu millors per fer-ne una reduïda amb les cinc més destacades. Aquest any, però, no ha estat igual. No sé si ha estat perquè degut al confinament n'he vist moltes més (que compensa el poc cinema que hem fet), o perquè realment han estat més bones, o he fet una millor selecció... la veritat és que quan n'he fet el recull, m'han sortit, després de la primera selecció, un total de 14 films. I això que dins aquestes catorze, no hi ha pelis que he valorat força bé com La mort de Guillem, Onward, Christopher Robin o Bohemian Rapsody. 

Així que tocava fer una segona ronda per treure'n quatre de la llista. Dues, ad astra i Destino oculto no han costat massa, i les altres dues (Mulan i Malèfica 2) tampoc, tot i que aquestes dues últimes, adaptacions en persones de clàssics Disney, podrien estar perfectament en el top ten (l'any passat, Dumbo va quedar tercera). Així que caldrà justificar molt bé el perquè de les deu millors classificades. Anem a per elles:

10ª Tolkien, la biografia del llegendari escriptor, on ens explica com va sorgir el món de l aTerra Mitja de la seva imaginació. Sense ser una gran pel·lícula, conté bons passatges que els amants del món del Senyor dels anells gaudim molt.

9ª Star Wars IX, una altra que està en aquest rànquing pel que representa i no tant per la brillantor. Tot i que supera aquesta nova trilogia a la dels episodis 1, 2 i 3, els personatges no acaben de convèncer i han de tirar molt dels antics, que són el reclam que aconsegueix posar la pel·lícula més amunt.

8ª Joker, aquí tenim una pel·lícula que més enllà del gran treball de Joaquin Phoenix, ens planteja el dilema de si és moral castigar la gent que assetja d'altres, a la manera "bèstia". Evidentment, tal com acaba el Joker potser no, però la impunitat amb la què es mouen persones que menyspreen i ataquen les que ells consideren inferiors, fa fredat a la nostra societat.

7ª Oz, tot i que Mulan i Malèfica han quedat fora d'aquest rànquing, sí que es manté Oz, que encara que sigui una guió original i no una recreació, estaria dins aquest grup de pel·lícules que retonen el fantàstic al lloc que es mereix.

6ª Paràsits, la revelació de l'any, encara que no apareix en cap rànquing dels que fan ara els mitjans de comunicació... ja té nassos. Primer la posen pels núvols i ara ningú se'n recorda d'ella. A veure, ja es veia a venir, semblava més una campanya de màrqueting anti-Trump que una altra cosa. Tot i així, la deixo ben col·locada.

5ª Little women, molt interessant adaptació del clàssic de la literatura, amb unes noves connotacions més feministes. Un molt bon treball de la directora i les actrius, algunes d'elles ja habituals en el meu top ten gràcies a Ladybird.

4ª Infiltrats al KKK, una gran pel·lícula sobre el racisme als USA, amb una clara intenció anti-Trump, que amb altres maneres de denunciar-lo finalment han aconseguit fer-lo fora de la Casa Blanca a les darreres eleccions.

3ª Jojo rabbit, una pel·lícula que ens transporta a les injustícies i bogeries de l'Alemanya nazi, des del punt de vista d'un nen que es mou entre dos mons. Senzillesa total per explicar un dels drames més terribles de la història.

2ª Greenland, doncs sí, un blockbuster catastròfic a la segona posició, que podria estar perfectament a la quart i posar les altres per davant. Però la deixo aquí perquè aquesta ha estat de les poques que he pogut veure en un cinema i que reivindico com a la part més espectacular del setè art.

1ª 1917, la recreació de la guerra de les trinxeres, amb tota la seva cruesa i de manera magistral, injustament tractada en els lliuraments de premis, per darrere de Paràsits degut més a política que a criteri cinematogràfic. Molt bona.

Així que aquesta merda d'any ha deixat bones pel·lícules al seu darrere. Espero que el 2021 continuï la ratxa, tot i que si he de triar, evidentment prefereixo un any millor pel tema pandèmic que no pas pel cinèfil

PIRATES OF THE CARIBBEAN 5

Seguim aquesta ronda de pel·lícules en època de vacances amb la cinquena part de la saga de "Pirates of the Caribbean", amb el subtítol de "La venjança de Salazar". Primer de tot, he de reconèixer que algunes de les escenes que veia, em sonaven. Ho atribuïa al fet d'haver vist fragments algun dia que la fessin per la tele, o en tràilers... Però no en donava més importància. En el moment en què em posava a escriure aquesta entrada, he volgut mirar si havia parlat de la quarta part o de la saga en sí en algun altre moment. La sorpresa és majúscula quan en una entrada anomenada "Pel·lícules a la planxa", de fa poc més de tres anys (desembre de 2017), apareix una breu ressenya entre altres sobre aquest film. És a dir, ja l'havia vist!!!

Reconec que encara que em sonessin algunes parts, en cap moment he estat conscient de veure-la per segona vegada. la veritat és que he flipat molt. Amb aquest detall ja n'hi hauria prou per acabar amb el comentari, ja que, podem pensar que si no recordava haver-la vist, és un senyal de la baixa qualitat de la mateixa. Però he de dir que home, tampoc hi ha per tant...

Deia fa tres anys: "Té la intenció de recuperar l'esperit de la primera, i encara podríem dir que se'n surt força. Sense tenir el punch de l'emoció primerenca, l'estona de distracció està assegurada." I la veritat és que ho mantinc. Si faig veure que l'he vist per primera vegada, diria això mateix. La saga dels Pirates del Carib va començar molt bé, i segona, tercera i quarta part, cada vegada era més rudimentària. En canvi, aquesta cinquena part, podríem dir que si fos una pel·lícula independent, que no tingués a veure amb les anteriors, funcionaria molt bé, perquè té de tot: emoció, aventures, comèdia, misteri... Això ho té, però el seu principal defecte és que és una cinquena part d'una sèrie que ha no dona més de sí.

En Johnny Depp, fent d'Sparrow, ja l'hem vist, ja no té aquella gràcia del principi que va anar perdent a mesura que avançaven les diferents parts. En Barbosa també se'l veu ja massa granadet. El noi-heroi de torn, no li arriba ni a la sola de les sabates de l'Orlando Bloom. I la noia és la que dona més vida al film, la veritat... El més terrible és que s'acaba amb una típica escena que dona peu a que hi hagi una sisena part amb els de sempre. Bé, ja veurem... potser amb la pandèmia se n'han oblidat... pensament impossible provinent de Hollywood.

En definitiva, la peli està bé, ha proporcionat una bona distracció sense massa complicacions com les anteriors de la saga. I ara sí, espero recordar que ja l'he vist quan se'm torni a posar davant.

MULAN

Des del primer dia que vaig veure el tràiler de l'adaptació en persones que Disney faria de Mulan, el cuquet interior em deia que aquesta era diferent, que s'havia de veure. Ja havia vist força adaptacions d'alguns dels clàssics animats (101 dàlmates, Aladdin, Alícia...) i la veritat, no estaven a l'alçada. Algunes no les he vist (El llibre de la selva, El rei Lleó. La bella i la bèstia...) i no m'acaben de dir res, no sé si aportaran res de nou. Però Mulan, no sé, hi havia un no-sé-què que li donava certs aires d'espectacularitat que potser les altres no tenien.

S'havia d'estrenar aquest estiu. La maleïda pandèmia va anar posposant l'esdeveniment, fins que en veure que això no millorava, decideixen estrenar-la directament en la nova plataforma Disney per internet, Disney+. Al principi, de pagament. I des de fa poquet, ja lliure de pagament pels subscriptors. Diferents contratemps anaven provocant que seguís sense veure-la. Però finalment, com a colofó d'un dia de Nadal ben diferent, per fi, la vaig veure. I què, valia la pena?

Doncs la valoració és força bona. No tot "lo" bona que em podia imaginar (suposo que tantes expectatives creades eren difícils de superar), però realment, no té res a envejar a les altres adaptacions realitzades de bon nivell (Dumbo i Malèfica). La història no té misteri. La llegenda és la que és, no hi havia molt lloc a la innovació, però la veritat és que està molt ben realitzada, de manera que encara que tinguis l'original al cap, funcionaria perfectament com a pel·lícula independent. Interpretacions correctes, ambientació excel·lent, escenes d'acció de deu, i sense amagar cap detall. L'únic "però" que podríem trobar és com de fàcilment es deixen convèncer per Mulan, en una societat tan masclista, que senzillament l'acte de rebel·lia que presenta era molt castigat. Costa de creure que ho aconseguís, potser aquesta seria la part més llegendària...

Però tornant a la pel·lícula, també es pot dir que en pantalla gran segur que guanyaria molt. ara que estan tant de moda les plataformes per internet i que els cinemes poden tenir les hores comptades, jo vull trencar una llança em favor de les sales de tota la vida. Allà es produeix màgia (si la peli és bona, clar) i l'espectacularitat d'un blockbuster no es pot comparar entre una pantalla de cinema i la d'un televisor. Però la meva opinió no compta per a res en aquest cas. 

Finalment doncs, dir que tot i no ser tant com m'imaginava, és de les millors pelis de l'any. No sé si quedarà entre les primeres del top d'aquest any, però segur que entre les deu sí. Entretinguda, emocionant... notable alt.

NADAL MALGRAT TOT

Mentre a tot Europa es preparaven per celebrar un Nadal en família, aquí la gent s'afanyava a preparar a celebració EN FAMÍLIA. I és que l'augment de contagis arreu ha provocat tancaments, confinaments parcials o totals... mentre aquí es permetia la mobilitat i les celebracions de fins a deu persones. només calia veure els primers deu minuts del telenotícies vespre per adonar-nos de que hi ha gent que es mor, i sembla que l'únic que importa és si el dinar això, el sobretaula allò, etc.

Per sort, és just dir que hi ha hagut moooooolta gent que ha posat el seny per davant de la nostàlgia i la tradició, i han decidit fer el dinar de Nadal només amb e grup bombolla de la casa. Potser alguns han fet algun avi o àvia, però en cap cas a totes les cases hi ha hagut aquella concentració de persones durant hores i hores al voltant d'una taula. gràcies a tot i totes els que han fet el sacrifici o simplement aquesta acció.

Malauradament però, s'han vist al supermercat, carros plens de begudes i aperitius. S'ha vist gent comentant si serien 15 o 20 a taula. S'han vist imatges de taules plenes de gent no bombolla sense mascareta i somrient. Doncs no sé, però ami aquests somriures són burles i menyspreus cap a les persones que han perdut un familiar o amic per la covid aquest any. Insult i menyspreu per totes aquelles persones que tenen una familiar o amic ara mateix a l'hospital connectats a un respiradors. Insult i menyspreu a tot el personal sanitari que ha viscut i està vivint un any de bojos i es mantenen al peu del canó. A mi aquests somriures em venen a dir això. I què voleu que us digui? El que he comentat altres vegades, com en moments de crisis, surt el pitjor de cada un de nosaltres. Us juro que ahir a la nit, quan sentia els crits i festes dels veïns de baix, pel meu cap corrien els meus pitjors desitjos. Sí, la veritat és que el què pensava que els passés no era res bonic ni happyflower, no... Però segur que qui agafi la covid no seran ells, no, serà el pobre desgraciat que es creui amb ells, com aquells que moren en accident de trànsit perquè un borratxo drogat xoca amb ells. Renoi, quanta merda.

Ha estat un Nadal diferent, sense les rutines que fa mig segle dúiem a terme. Quan arribava a les postres del dinar, era conscient que en circumstàncies normals seria l'hora en què començaríem els galets. Però com molt bé es diu, l'any que ve tornarà a ser Nadal. I l'altre. De Nadals, n'hi ha molts. De vida, només una. 

Au, bon Nadal!

CHRISTOPHER ROBIN

Sorpresa, sorpresa... Sembla que un Nadal gairebé confinat pot portar-nos a veure un grapadet de pel·lícules per passar els dies. Hi haurà encerts i desencerts. I per molt estrany, infantil o patètic que quedi, Christopher Robin es troba dins el primer grup.

Winnie the Pooh mai ha estat uns dibuixos que hagi vist, seguit o interessat. Sempre m'havien semblat extremadament simples. Anys més tard, amb les diverses etapes del MEC tampoc mai hi hem acabat d'entrar. Però quan repassant pel·lícules per veure vam trobar aquesta que ens ocupa, la vam desar amb la llista de pendents. Hi havia "no-sé-què" que me la feia tenir allà, esperant el seu moment.

I finalment ha arribat. I ho he entès. Si no vaig ser mai un fan d'aquest osset i els seus amics, no era per l'infantilisme, sinó al contrari. Segurament va ser perquè no els entenia. Resulta que darrere de cada un d'aquest personatges hi ha una filosofia de vida. les frases que deixen anar i els diferents caràcters que representen els personatges són un exemple per parlar de la vida. M'he quedat de pasta de moniato. Acabada la peli, he fet allò que faig de vegades quan m'ha picat la curiositat, fer recerca per sant google, i clar, què he trobat? Pàgines i pàgines dedicades a les frases de Pooh. Increïble.

L'argument de la pel·lícula no aporta cap novetat. El nen que quan creix i es torna adult, oblida tots els seus amics d'infància, el joc, la imaginació, i només pensa en la seva feina, oblidant la família. La reaparició dels seus amics de quan era nen farà que torni a viure com abans i recuperi la il·lusió. Per aquesta banda, res de nou, ja ho hem vist abans. El què és diferent, és aquest ós ingenu, innocent, i sí, en podríem dir "tonto". I és en aquest babau que trobem grans frases per pensar, i que posen sobre la taula la importància de l'avui, de la felicitat, de la senzillesa per sobre de qualsevol altra cosa. I imprescindible la veu original i el doblatge, claus en gaudir-ne.

He recuperat algunes frases o diàlegs que els he torbat genials, la veritat. I com deia, m'és igual que em titllin de sensible o cursi. 

"No fer res, sovint et porta al millor d'alguna cosa"

"Em vas acomiadar?"

"- Quin dia és avui? - És avui. - Oh el meu dia favorit! - I el meu.... -Ahir, quan era demà, era massa dia per a mi."

" No trobava a ningú, ni tampoc trobava a algú... I això que els buscava als dos..."

"- La teva escala està trencada. - Això no és una escala, és una prestatgeria! - Ah, això explica perquè no serveix per pujar-hi."

" La gent diu que no hi ha res impossible, però jo faig res cada dia."

"- La vida és alguna cosa més que un globus i mel. - N'estàs segur?"

Segurament em deixo frases més interessants que aquestes, però són una bona mostra del què hi pots trobar.

"Algunes persones es preocupen massa. Crec que a això en diuen amor."

ELS MILLORS DE L'ANY (III)

Tal com ja vaig fer el 2018 i el 2019, acabem l'any de kk que hem viscut repassant els llibres que han passat pels meus ulls al llarg d'aquests mesos. Tot i que n'hi ha més que aquests darrers dos anys, tenint en compte que vam estar confinats una bona temporada, tampoc és que n'hi hagi mooooolts més, ni molt menys. Suposo que va ser culpa entre cometes de què just durant els mesos tancats, no tenia cap llibre nou a la prestatgeria, i llavors vaig tirant d'antics, però amb certa desgana. Sigui com sigui, la llista d'aquest any la composen aquests vint-i-dos llibres (tres més):

Vertigen,  Penjat,  Cel infinit,  El món perdut,  Espanya de merda,  El corsari negre,  El quart regne,  La profecia 2013,  L'informe Phaeton,  L'intercanvi,  Guillem,  A Barcino,  La força de la gent,  La bruixa,  La cadena, El meu germà es diu Jessica,  Fer de mestre quan ningú sap per a què serveix,  El conte de la serventa,  La psicòloga,  El teu nom, El misteri de l'ull de foc i El misteri del fantasma verd.

I ara arriba el moment, decidir quins d'aquests llibres tenen l'honor d'entrar al top-five d'aquest 2020. Un cop me'ls he repassat, cal dir que la tria no ha estat fàcil. Un primer cribratge m'ha deixat amb deu, el doble dels que he de destacar, i una segona repassada em deixa en set. Trec de la llista El conte de la serventa, ja que, encara que és brutal, l'ombra de la sèrie és molt allargada, i crec que la tinc tan amunt perquè hi veig les imatges més que les pàgines. I elimino també Vetigen+Cel infinit, segona i tercera part de La planta mil, que justament va ser la número 1 del 2019. Les trec perquè en el fons no tenen la sorpresa de la primera part i perquè de fet, estan en el podi gràcies a l'original, de manera que les podem deixar fora.

Llavors és quan me n'adono que les que han quedat com a les cinc primeres, tres d'elles són del mateix estil o temàtica. Però bé, si han quedat aquí serà perquè s'ho mereixen, no? Ara ve la difícil tasca d'ordenar-les, així que faré servir altres criteris per fer-ho, ja que pel fet d'estar al top-five, ja són les millors.

5è lloc: El corsari negre, un clàssic d'aventures, el tinc aquí perquè realment m'ho vaig passar molt bé, i la veritat és que me l'imaginava interpretat per nens en una futurible obra de teatre quan ens en deixin tornar a fer.

4t lloc: Penjat, la recordo com un bon thriller, i en l'entrada que el comento el valoro amb un excel·lent. Per tant, me'n refio del què hi deia.

3r lloc: La cadena, un altre thriller angoixant, però aquesta vegada amb una sensació de proximitat molt gran i que et dona la sensació de que sigui possible el què explica. Grinyola una mica al final, com a Penjat, però es mereix estar aquí.

2n lloc: El meu germà es diu Jessica, un nou llibre d'en John Boyne que tracta el tema de la transexualitat amb una naturalitat apta per a tots els públics i que serveix molt educativament.

1r lloc: La bruixa, tant com em va costar agafar-lo pel seu elevat nombre de pàgines, i al final, mireu on ha arribat. Molt bon thriller, que m'ha obert les portes a seguir llegint històries d'aquests personatges d'aquest poble suec. Veurem d'aquí un any si mereixen seguir al capdamunt d'aquesta llista..

ELS TRES INVESTIGADORS

Les  coses com són, la recerca del llibre de lectura del segon trimestre m'ha portat a uns records de la meva infància brutals. Entre tots els llibres de la biblioteca, hi havia un llibre de la col·lecció "Alfred Hitchcock i els tres investigadors", una colla de llibres de misteri patrocinats pel seu rei, on trobem tres nois adolescents de Califòrnia que per passar l'estona munten una agència de detectius amb l'ajuda del famós director de cinema, que coma les seves pel·lícules, va apareixent de tant en tant.

Quins records, la veritat. Durant molts anys van ser el meus llibres de lectura preferits. No crec que llegís tots els llibres però segur que la gran majoria d'ells. Un cop mort en Hitchcock, problemes de drets d'autor va fe que canviés de mans i ja es va desvirtuar tot una mica, encara que pel què sembla, van donar lloc a moles més històries. Però la col·lecció original, que es va escriure entre el 1964 i el 1979, són, potser no de gran qualitat, però sí que enganxaven força les històries. Ja s dic jo per a un "tiu" com jo, van ser una troballa que em van omplir molt durant aquella època, convertint-me en un expert sobre les aventures d'en Júpiter, en Pete i en Bob.

Els més puritans diran que com vaig a llegir això als nens d'avui en dia. Com puc pretendre que els agradi un llibre dels anys 70? Bé, serà que no hi ha clàssics immortals que es llegeixen i rellegeixen encara que faci un o dos segles que hagin estat escrits. D'acord, estem parlant de joies de la literatura, no dels tres investigadors... però és com si rellegíssim les històries dels Cinc o dels Set secrets d'Enid Blyton. Cal dir que s'ha actualitzat una mica el vocabulari en les versions catalanes (jo ho vaig haver de llegir en l'idioma de l'imperi). Un altre tema és que tampoc hem de pensar que qualsevol llibre dels actuals que llegeixen els nostres nens i nenes són grans meravelles... Per què no pot ser millor aquest, encara que sigui més antic que els moderns d'ara, que són autèntiques escombraries? Allò nou, per ser nou, no és bo, igual que allò vell, per ser vell no és dolent.

I a veure, la intenció final és la de treballar les històries de misteri, ja que serà el centre d'interès de les properes sessions de català a la classe, i aquest llibre, acompanyat d'activitats motivadors sobre investigació, missatges secrets, etc. pot ajudar molt a la motivació pel tema i qui sap, potser algú s'anima a llegir-ne més... Ja ho veurem... Sigui com sigui, benvinguts siguin els bons record del meu passat!

THE MANDALORIAN II

Dins d'un mateix any he pogut veure les dues temporades d'una sèrie televisiva que va arribar sense fer molt soroll, i a poc a poc s'ha anat guanyany elogis per part dels experts. Uns quants mesos després d'haver acabat la primera temporada, hem enllestit la segona de The mandalorian.

El mandalorià es pren seriosament l'encàrrec de portar el baby-Ioda amb algun jedi que el pugui ensenyar. Això el porta a uns quants planetes, seguint el ritme que ja tenia la primera part, episodis que tenen un començament i un final però que van engreixant la nòmina de personatges que finalment aniran completant la trama de fons.

Aquesta vegada, la sèrie ha anat més enllà, fent aparèixer alguns dels personatges mítics de la trilogia original El retorn més espectacular és el de Boba Fett, el caçarecompenses que aconsegueix congelar en Han Solo i que és empassat per Sarlaac a EL retorn del Jedi. Sempre ha estat un personatge que pel poc que sortia a les pelis, ha estat molt famós, de manera que en diversos còmics i històries secundàries però oficials d'Star Wars, ja reapareixia, havent escapat de l'estómac del monstre de Tatooine. La seva aparició és un cop d'efecte, i és realment màgic el seu poder, és com si els altres personatges fossin de cop i volta menys importants, és l'estrella. A més, al final dels crèdits del darrer capítol, dona peu al què serà una de les moltes sèries que s'estan preparant de l'univers galàctic després de l'èit de The mandalorian.

L'altre personatge mític, no direm quin és per spoiler dels bèsties, però cal dir que tot està lligat i molt lligat en aquesta sèrie, i té un respecte total per la trama inicial, cosa que evidentment, s'agraeix. 

Sigui com sigui, aquesta segona temporada aposta des del primer moment per l'espectacularitat i l'explotació dels móns d'Star Wars i ho aconsegueix de manera excel·lent. També tindrà a veure l'equip tècnic que hi ha al darrere, des de Jon Favreau, a les direccions de capítols per part de la Bryce Dallas Howard, i en Robert Rodríguez. Els capítols estan perfectament enllaçats i les peces van encaixant fins arribar al vuitè i últim episodi que ho lliga tot. Sembla fins i tot el final de la sèrie, però ja s'ha anunciat la tercera temporada. Els hollywoodians són incapaços de renunciar a una nova gallina d'ous d'or. Doncs res, benvinguda serà quan arribi, encara que sembli que es produirà un empatx de sèries i pel·lícules galàctiques!

FRENAR LA DESESCALADA... EN BAIXADA

Això de la gestió de la pandèmia a Catalunya s'ha convertit en un circ. Primer no es produeix un tancament massiu per frenar els contagis, sinó que amb unes mesures més suaus, aconsegueixen minvar aquest creixement. Es feliciten entre ells perquè els ha sortit bé (segons ells, ja que els experts en sanitat diuen que això és un miratge). de manera que al cap de 4 dies s'inicia la desescalada, l'alleujament de les restriccions, amb la diferència respecte el juny que comences a obrir, com es ve a la imatge, quan els hospitals no estan precisament buits. 

Què podia sortir malament? Res és clar, si ho fan molt bé!

S'acostava el Nadal, i mentre a tot Europa anunciaven tancaments i confinaments, aquí s'obrien els locals de restauració més hores, s'obrien els centres comercials i ja es parlava d'obrir el confinament municipal dels caps de setmana. I què ha passat? Doncs que la corba ha tornat a pujar. Lògic, si obres, contagies. O el què és el mateix, 1+1=2.

Quan encara són virals les llàgrimes de l'Angela Merkel dient que ho sentia en el cor, però res de celebrar el nadal, que tots a casa ben tranquil·lets, aquí, en vista dels números que tornen a augmentar, anuncien que caldrà fer passes enrere en la desescalada, caldran noves mesures restrictives. Així les coses, apareixen els pallassos de torn, l'Aragonés i la Bundó, per anunciar que es fan enrere, que apliquen restriccions i ... quan te les mires, veus que bàsicament, prohibeixen sopar als restaurants, alhora que deixen que hi hagi més mobilitat, que la gent marxi del municipi (fins i tot es pot anar a Andorra!) i que tot continua obert. Tal com sona. I es queden tan amples. Ah, i l'altre dia ja van dir que les escoles, enlloc del 8, tornem l'11.

És tal la confiança en nosaltres mateixos, que gairebé totes les escoles estan fent emportar llibres i material a les cases per si no es torna ni el dia 11 i es posposa el retorn perquè la situació s'hagi desbordat com avui el Besòs.

A veure, ja ho he dit en altres entrades. Els nostres polítics actuen com imbècils perquè la resta de la població és imbècil. Gairebé tota, és clar. Perquè hi ha molta gent que encara que es permeti moure's i les trobades de 10 persones, han decidit no celebrar el Nadal i no desplaçar-se. per responsabilitat. Però clar, malauradament, d'irresponsables el món n'és ple, i el nostre país, en té un munt. El sacrifici que molts farem, a sobre es veu menyspreat i relegat a la inutilitat per culpa de la gent que els és igual. Ei, de debò, tan important és no fer el dinar de Nadal per un any? De debò? Perquè si és així, fem-nos-ho mirar... Però clar, què es pot esperar d'una població que l'únic que l'importa és que obrin bars i restaurants.

Que sí, ara vindran els que defensen tota aquests treballadors que estan perdent els negocis, els locals, els sous per culpa de tot això. Si ja ho sé! Però insisteixo, el problema no és que no es pugui obrir, el problema és que el govern no compensa econòmicament els negocis que han de tancar. És aquest el problema, i on s'hauria d'anar amb tota la mala llet. Alguns encara diuen que no hi ha diners. Clar que hi són, els diners, però estan a la casa reial espanyola, a l'exèrcit espanyol, a la classe política i els bancs. I qui negui això, és cec. Alemanya ajuda els negocis que tanquen. allà no tenen família reial que s'emporti milions d'euros pels seus viatges i palaus. Punt.

I ara també sortiran els que criticaran amb allò de "clar, és que la culpa és d'Espanya, perquè ens roba i tal", no? Doncs a veure, en part sí, clar, però això no treu que els polítics catalans ho facin també com el cul. Polítics que per cert, deuen tenir molt clar que posposaran les eleccions, no? Perquè amb la de morts que provocaran deixar fer aquest Nadal, no crec que vulguin que la gent vagi a votar.

I des d'aquí, per acabar, envio el meu odi més profund i un desig de contagi a totes aquelles persones que es passen pel folre totes les normes, com per exemple, el senyor que a l'autobús dijous despotricava de la senyora que li havia demanat que no cridés tant pel mòbil. Senyor que va acabar el seu discurs dient un "Arriba España,con Franco ya veríais". Per ell i per tots els que són com ell, els desitjo el pitjor any possible. Au, a cagar!

25%

Un cop més, i ja en van... ???? ens tornen a manar que es faci, com a mínim, un 25% de l'ensenyament en català. Primer va ser quan les famílies que volien ho podien demanar i les escoles estaven obligades  a complir-ho. Ara la "justícia" espanyola (dos paraules clarament oposades) diu que ho hem de fer totes les escoles. 

I un cop més, ha sortit totes les organitzacions, institucions, personalitats a posar el crit al cel, a què això no pot ser, a demostrar que no és cert que no aprenguin castellà, blablablablablablabla blablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablablabla...

No hi ha manera. Per demostrar que som catalans, sempre hem d'estar justificant-nos, demanant permís a Ecspanya, a demostrar que som bona gent... Podem deixar de fer això i tirar pel dret? Per defensar Catalunya, només estem els catalans! Quina mania en esperar que hi hagi altra gent, digues-li Espanya, digues-li Europa, ens escoltin, dialoguin i prenguin decisions favorables a nosaltres. Quants morts més hi ha d'haver? Quants atacs nazis més hem de patir? Quantes mentides més hem d'escoltar? Quant menyspreu més hem de tolerar?

La qüestió és clara. Si demanem que els polítics desobeeixin, nosaltres què hem de fer? Encara no ens hem adonat que no són ells 'exemple a seguir? Som nosaltres qui empeny. El primer d'octubre va ser possible perquè nosaltres vam apretar, no va ser pas cosa seva. Si nosaltres apretem, però apretem fort, ells s'han de moure. Si nosaltres no fem res, ells es quedaran a la seva poltrona.

Per tant, si això del 25% tirés endavant, pregunta't mestre, tu què faràs? Claudicar o enviar-los a pastar fang? És que és així de senzill. Jo no ho faré pas, és més, encara faré les classes de castellà en català. Ens hem de plantar, hem de dir que no, que prou. Si no ho fem, no vulguem esperar que els inútils dels nostres partits polítics ho facin. Amb la d'escoles que no fan ni un 25% en català, ara nosaltres hem de fer-ho en castellà? No em facin riure. Desobediència, i ximpum, no cal més. I fins el final.

THE ADJUSTMENT BUREAU

I vet aquí que un dia vas a planxar i mires entre totes les pel·lícules disponibles i trobes Destino oculto. No recordo el tràiler però imagino que és la típica peli d'intrigues polítiques i conspiracions. Va, per passar l'estona una miqueta i ja l'acabarem un altre dia.

I de cop i volta et trobes enganxat en una trama amb una idea original amb un potencial increïble. Un polític que el dia que perd les eleccions s troba casualment amb una noia. amor a primera vista. Però no la torna a veure fins un temps més tard també per casualitat. I de cop entres en un món on hi ha uns personatges que estan controlant tot el què passa al món. Resulta que el destí està escrit. Hi ha el "director general" que mai veurem que té escrit el pla que ha de seguir la humanitat. I té els seus treballadors que miren que es vagi complint aquest pla. res passa perquè sí. Ufffff... aquí hi ha tela tela de possibilitats... Resulta que aquesta parell no s'han de trobar. L'atzar ha intervingut i s'ha d'arreglar. Si continuen junts, el pla no es complirà. 

La idea és brutal. És al final de la peli, amb els crèdits, que veig que està basada en un conte de Philipp. K. Dick, que coneixem per la seva mítica Blade Runner (bé, això és la pel·lícula, el conte és el de "Somien els robots en xais elèctrics?") Això ho diu tot. una altra història basada en aquest escriptor de ciència ficció que et fa plantejar tantes coses... I si realment tot està escrit, que res passa per atzar? ja es veu que aquest director general per a algunes persones li diuen déu, i els seus treballadors són els àngels, però en cap moment s'explica així, és senzillament una explicació més fictícia, però evidentment més xula.

Tant em va enganxar, que la vaig veure sencera, no vaig poder deixar-la per un altre dia. Malauradament, la idea original es dilueix totalment en la història d'amor, arribant a un final de caramel. Ostres, quina manera de desaprofitar una idea tan brillant! Es podrien fer mil trames emocionants amb aquesta premissa, i a la peli es queden a mitges de tot... Bé, enganxa igual i agrada, però perd tota la màgia a partir de què es centra totalment en ells dos. Però bé, és l'opció que prenen. Jo em quedaré gaudint i rumiant sobre tantes altres possibles paradoxes que es podrien haver donat a terme.

Per cert, la peli no és actual, és del 2011, i veiem una Emily Blunt començant a posar la base de la seva projecció. Bééééé...

EL TEU NOM

A la Clara Moraleda la vaig descobrir en una nova versió de Mar i cel, la de 2014, on apareixia interpretant un dels papers. No hauria passat d'aquí si no fos perquè poc temps més tard la trobava amb el sobrenom de Leopolda Olda com a una youtuber molt divertida, on fa els seus monòlegs sobre temàtica diversa de manera fresca i amb molt d'humor. He de dir que aquí hi vaig arribar gràcies als accents diacrítics. Va fer una cançó i gravar un vídeo molt casolà queixant-se per aquesta decisió tan polèmica de l'IEC que ara està a punt de completar-se.

De manera que quan vaig tenir a les mans el seu primer llibre, un recull de contes curts que a més ha estat finalista d'un premi literari, no vaig dubtar en fer-me amb ell. Segurament, a es alçades d'any que ens trobem, sigui l'últim llibre d'aquest 2020, i això vol dir que aviat en faré el rànquing que m'he acostumat a fer. Però això ja arribarà. anem al llibre.

Com deia, són un bon grapat de contes que parlen de situacions quotidianes, de la vida real, amenitzats alguns amb el sentit de l'humor característic de la Clara, i altres contes són més emotius, fets amb un altre objectiu que el d'arrencar-te un somriure. Ha estat uns quants anys escrivint aquests contes, de manera que és lògic que siguin diferents i expressin diferents emocions ja que en aquest temps, la situació del moment et fa escriure més alegre o més sentida. Bé, això és el què penso jo, que no tinc ni idea de literatura...

Ha estat una bona lectura. M'ha agradat força i m'he distret el suficient com per oblidar una mica el què m'envoltava, així que el meu barem particular li dona una bona nota. Evidentment, dins el ventall de contes que presenta, n'hi ha que t'arriben més que altres, n'hi ha que passes de pressa i d'altres que sents ben endins. Però la sensació general és força positiva. Alguns dels contes que més m'han cridat l'atenció han estat per exemple:

- Un fil de lluna, on aborda la transexualitat de manera senzilla i directa.

- La noia del mirall, que et fa patir molt el què pateix la noia, et posa els pèls de punta.

- Runes, on el passat oblidat apareix de nou.

- Els nens no tenen la culpa, divertidíssim; encara que vas intuint el final, quan arriba, rius d'imaginar-te la situació descrita.

- El gran consell, o la incomprensió de l'adolescent.

- La vida és un somni, un cant a la vida que neix de la tristesa absoluta.

- La memòria, dedicada als avis

- Carles el Calb versis Roger de Flor, on narra una situació d'assetjament i burla a l'escola que em toca de prop per inèrcia.

- Allà al no-res, llàgrima pura.

- Un entre un milió, on el carpe diem és l'antítesi.

- Mariona, o com acostar un drama a la resta del món amb una sensibilitat increïble a través del conte.

I podria dir-los gairebé tots. a mesura que passava les pàgines per recordar els que més m'han marcat, descobria com els recordava tots i a cada un d'ells li trobava algun detall pel qual mereixen ser destacats. Així que, crec que podem pujar la nota del llibre.

1111 + 1

Seguim amb el repàs especial per celebrar les 1.111 entrades del blog. A l'entrada d'ahir vam recordar les números 111, 222, 333, 444 i 555, i ara veurem quines són les següents.

Entrada 666: La la land (11/7/2017) No fan falta massa explicacions. una entrada dedicada a aquesta pel·lícula que va captivar tant durant aquell any. Tot i que em va agradar, sobretot alguns números musicals que representaven un homenatge als grans musicals dels anys 50 i 60, no estarà pas entre les meves pel·lícules top.

Entrada 777: Des-connectat (21/7/2018) Aquesta entrada feia referència als dies que vaig haver d'estar, en ple juliol, fora de l'abast d'un ordinador i d'Internet, degut a les obres de l'ascensor que es duien a terme en el nostre edifici. Els horaris imposats pels obrers haurien representat un confinament (ara dominem més la paraula) que no volíem permetre'ns, ens volíem esperar a fer-lo com tothom dos anys després.

Entrada 888: Toy story 4 ((24/6/2019) Una altra entrada dedicada al cinema, que acaba representant la temàtica més repetida en aquest recull d'articles publicats en un número matemàticament especial. En aquest cas, la quarta de la saga de Toy Story, que aconsegueix més d'un somriure al llarg del metratge, amb algunes escenes (poquetes) molt bones i d'altres més passables.

Entrada 999: Confinats V (4/4/2020) I tanquem aquest repàs amb una de les temàtiques estrella d'aquest any, el confinament. Aquest cinquè capítol, a les portes de la Setmana Santa, ja immers en els meus dies xungos d'aïllament, parlava de les sensacions del moment, de la indignació i la impotència. Ostres tu, i encara ens trobàvem al principi de tot plegat... Quin panorama...

I ja està, fins aquí aquest repàs a les entrades de números amb xifres repetides. Després d'aquest 999 ja arriba l'especial, el 1111. Potser destacar que aquests dos darrers han tingut lloc dins el mateix any, 'inefable 2020... déu n'hi do... I com també deia ahir, això no es repetirà fins l'entrada 2.222, d'aquí exactament 1111 publicacions més. El mateix que porto fins ara. No podem comptar en que pugui ser el mateix temps, degut als primers anys de blog més anàrquics. Si es mantingués un ritme d'un centenar per any, aquesta celebració no la veuríem fins d'aquí deu anys. I llavors em pregunto, encara estaré escrivint en aquest blog? O siguem encara més apocalíptics, encara estaré? Espero que la resposta a la segona pregunta sigui sí,és clar. Pel què fa a la primera... mai se sap el què ens espera, la veritat... Però per jugar no serà, així, que llencem el pronòstic i esperem repetir aquesta celebració, amb l'entrada 2.222 a finals de 2030. Fins llavors, una abraçada! Qui sap què haurà estat de nosaltres...

1111

És coneguda la meva mania estadística amb aquest blog. Des de fa molts anys, he celebrat les entrades rodones, algunes vegades comunicant-ho, i d'altres fent un recull d'articles recordant efemèrides diverses. L'última celebració fou l'entrada 1.000, tota una fita. En canvi, aquest cop no vaig dir res quan vaig arribar a les 1.100 fa ben poquet. Tenia en ment una nova efemèride, més curiosa: l'entrada 1.111, aquesta mateixa. 

És un número ben curiós, la veritat, i més si penses que fins que es torni a produir, i això seria la 2.222, he de publicar tantes entrades com les que porto ara mateix!! Crec que és massa utòpic...

Havia pensat que per celebrar aquest número tan singular, podria fer un recordatori de es entrades semblants a aquesta en el primer miler. En aquesta entrada em centraré en les primeres i en una propera entrada l'altra meitat. Anem a veure quines van ser.

Entrada 111: CANVIS (1/2/2009) Una entrada molt llunyana, de fa més de deu anys, i molt curta, on feia referència al canvi de disseny del blog, una cosa que faig de tant en tant (la darrera justament quan vaig arribar a les 1000 publicacions). En aquell moment, vaig incorporar un gadget que es tractava d'afegir frases de la llei de Murphy. No sé què n'he fet d'aquelles frases, eren molt divertides (algunes).

Entrada 222: NEWTOWN (16/12/2012) Un record a la tragèdia (una altra) ocorreguda en un institut dels USA, una altra animalada de sonats ianquis, on encara està permesa la tinença d'armes en mas de qualsevol bèstia sonada. Em semblava recordar que aquesta entrada també apareixia en un recull especial del blog però no l'he sabut trobar.

Entrada 333: MILLOR SER PETIT QUE GRAN (7/1/2014) Caram, una entrada on explicava les sensacions de la tornada a gaudir de la cavalcada de Reis de Barcelona. Mentre el MEC era més petit, havíem anat a la de Nou Barris, però aquell va ser el primer any de la cavalcada de la ciutat.

Entrada 444: OFENSIVA (28/7/2015) n aquesta entrada enumerava diverses situacions on s'atacava Catalunya, la llengua... Parlava de què cada vegada hi havia més atacs... i estava encara al 2015!! Jajajaja... si ho arribo a saber!!!

Entrada 555: SESSIÓ DOBLE (18/6/2016) on feia referència a dues pel·lícules de sofà vistes en poc més de 24 hores aprofitant que estava de Rodríguez: una de la saga de X men i una altra del planeta dels simis (que ara penso que no les he vistes totes).

I fins aquí el primer resum per celebrar aquetes 1.111 (una mica de tot: una entrada sobre el propi blog, una altra de món i escola, quotidià, Catalunya i cinema) A veure si hi ha sort i cauen exemples de cada etiqueta!

WALKING DEAD WORLD BEYOND

Quan ja estava sentenciat que la temporada 11 seria la darrera de The walking dead (sembla que estem
encara acabant la desena), ja estava en marxa el rodatge i producció d'un nou spin-off de la sèrie sorgida del còmic. En aquest cas es tracta de "The walking dead: world beyond", de la qual ara han acabat la primera temporada. Diuen que d'aquesta en seran només dues. Esperem que així sigui, perquè no cal recrear-se en una mateixa temàtica a no ser que aporti una nova visió, o alguna cosa diferent.

A aquesta sèrie, situada deu anys després de l'apocalipsi zombi, ens presenta un grup de joves: dues germanes a qui se'ls afegeixen els dos mascles de rigor. Breu apunt al respecte. Les dues noies són les protagonistes, són les que encapçalen la trama, i els dos nois són justament la baula feble del grup, per fi no són els que les salven a elles dels perills. Doncs bé aquest grup de joves viuen en una comunitat que juntament amb altres del país intenten recuperar certa vida normal, sota la protecció de la "Nova república", que pel què sembla, no té res de nova perquè segueix tenint els típics vicis antics de la humanitat de control i poder per sobre la gent del poble. Els joves surten de la comunitat i emprenen un viatge per anar a trobar els pare de les noies que pel què sembla els ha fet arribar un missatge d'auxili mentre està treballant en unes instal·lacions de la Nova República.

A partir d'aquí, les aventures que corre en aquest viatge, la gent que els acompanya, i les noves coneixences que fan pel camí són l'eix central d'aquests deu capítols fins que arriben a un final obert per a aquesta segona temporada. 

En el fons, res de nou, però és cert que a mesura que avancen els capítols, l'interès va augmentant, ja que deixen de ser episodis únics de començament i final a mostrar una trama més enrevessada que requereix la interacció de diferents escenaris. De totes maneres, ja estarà bé que siguin només dues temporades, perquè com deia, encara que es vulgui decorar amb la novetat d'aquesta Nova República, tampoc tens la sensació de veure res nou (noves societats com les de "Els jocs de la fam", "Divergent", "EL corredor del laberint" i tantes altres és sagues juvenils). Així que deixem-ho aquí, utilitzem-la de divertimento i "a una altra cosa, papallona"...

TROLLS 2

Una decepció. En un any, el 2020, en què anar al cinema ha estat un exercici escàs i més aviat un acte de fe, sap greu que sortir de la sala fos el més interessant de la pel·lícula.

Ha passat exactament el contrari de la pel·lícula original, Trolls. Aquell dia, fa quatre anys, vaig anar al cinema pensant en el xurro que estava a punt de visionar. I amb unes expectatives tan baixes, el resultat fou totalment al revés: molt bona estona, personatges cursis però molt ben trobats, i una música que acompanyava tot el metratge creant una combinació molt i molt perfecta. Independentment de la qualitat de la peli, veure-la sempre et porta bon rotllo.

I aquesta vegada, tot i que no m'esperava que fos millor, sí que anava amb la idea de gaudir de bona música donant corda a una història amb aquests personatges tan especials, cada un amb la seva peculiaritat o raresa. Decepció. Per tot. La trama, en què hi ha altres tribus de trolls, cada un amb el seu estil de música està bé, fins i tot el fet que una de les tribus, la del rock, vulgui acabar amb les altres. Però el desenvolupament de la mateixa és avorrit, poc interessant. Els nous personatges no superen ni de bon tros a cap dels anteriors, però fins i tot els originals queden molt diluïts per l'objectiu de mostrar altres estils. La música, així com a la primera part encaixava a la perfecció i era el 80% de la peli, en aquesta, res de res. Cap de les músiques aconsegueix despertar l'interès i l'emoció. I això que ha començat molt bé, amb el concert tecno sota l'aigua i un tímid intent amb "Girls just wanna have fun" que és el què més 'assembla a la primera pel·lícula, però després res més. Res de res. Diferents cançons, cada una en el seu estil, però cap ni una aconsegueix portar-te a un altre lloc. Totes molt lineals. Tampoc ajuda la versió castellana (la catalana ja no està en cartellera). He sentit una de les cançons en versió original i guanya mooooolt més. Però ara ja està fet.

Sort que no és especialment llarga, però quina llàstima estar assegut a la butaca esperant que acabi. Quin greu. Vaig a veure la primera part i encomanar-me al bon rotllo que transmetia i recuperar-me. I si la peli ja m'ha deixat xof, només faltava poques hores després, veure e Barça perdent amb la Juve per 0 a 3. Això no ho aixeca ni la Poppy.

LES TIONES

 Al Palau Robert s'ha acabat aquest mateix cap de setmana una exposició molt interessant sobre el feminisme: Feminista havies de ser. En ella, pots veure diferents exemples de masclisme en l'actualitat. No falta el claríssim exemple de les joguines per a nens i nenes (no us perdeu els anuncis dels canals infantils, són molt reveladors en aquest sentit); la bretxa salarial; les agressions (brutal muntatge on gent anònimament envia un missatge per mòbil on explica com s'ha sentit assetjada i aquest missatge surt per unes màquines que classifica els missatges per edats: quina quantitat de paper); frases que s'utilitzen sense pensar la tendència discriminatòria que porta (manes com un home, se't passarà l'arròs, on et penses que vas, on vas vestida així, que tens la regla, et creus molt llesta, has de ser bona nena...); i un muntatge de talls de programes i persones molt actuals dient comentaris o fent actuacions detestables (com per exemple, la Cayetana Álvarez de Toledo en el debat polític, posant en dubte el no és no).

Vet aquí el tema de la igualtat de gènere i el masclisme de la nostra societat que té moltes males actituds assumides i que cal lluitar contra elles i aconseguir de mica en mica que les noves generacions siguin més conscients, cosa difícil mentre segueixin tenint els exemples que tenen (de fet, sembla que anem a pitjor). 

Algunes persones estan intentant lluitant perquè això no passi. Moltes escoles volen eradicar conductes, anant com sempre, contracorrent. A la societat, hi ha iniciatives que volen també posar llum a tanta foscor. 

I llavors tenim els inútils. Gent que es pensa que lluitar contra el masclisme és voler canviar-ho tot, fins i tot el què no té perquè canviar-se. Se'n diu fer el ridícul. L'últim exemple l'ha protagonitzat l'ajuntament de Sentmenat amb la seva festa d'arribada dels tions i les tiones (que està molt per sobre de Santa Jordina mata el drac). A veure... com que les tiones? El tió és un tronc màgic, i com a tal, no té gènere. O com molt bé diuen algunes persones que responen a aquest anunci: potser també hem de dir l'ajuntament o ajuntamenta? Escrivim amb el bolígraf o la bolígrafa? És que volent treballar per la igualtat de gènere, l'únic que aconsegueixen és la burla i que la gent es prengui a broma tots els intents en favor d'aquest tema. Podríem aconseguir conscienciar la gent, però els indecisos, amb aquest exemple, poden pensar que és una xorrada. Quina passa enrere per part d'una colla de poca-soltes que no saben distingir entre peres i naps. 

Més val carregar-se tota la publicitat i joguines sexistes que ens envolten que no pas voler canviar el gènere d'un tronc.

NYAM NYAM BON PROFIT

"Espero equivocar-me, no perquè no ens confinin, sinó perquè la situació sanitària millora. De vegades penso que la gent no acaba d'entendre això, que primer és la salut."

Així acabava un dels meus últims articles al blog, el 25 d'octubre passat, Pre-re-confinats.

I avui, a pocs dies del final del primer trimestre, a pocs dies del final d'aquest horrorós 2020, m'he de menjar les meves paraules amb patates. Sabeu allò que no fa molta gent? Sobretot els polítics. Quan dius una cosa ben convençut i al cap d'un temps, curt o llarg, fas justament el contrari o bé acceptes que et vas equivocar. Doncs au, a la salut de tothom, em menjo les paraules dites en aquella entrada: nyam, nyam...

Ep, però... un moment.. Vull fer una puntualització. És veritat, creia que ens confinarien (i molta gent més, la veritat és que no donaven ni un duro per la possibilitat de fer el trimestre sencer a les escoles). Però fixem-nos en les meves paraules, que, coneixedor de la ineptitud dels governants, vaig afegir que el no-confinament fos degut a la millora sanitària del país. Anem a analitzar-ho:

Els del govern poden dir que sí, que les corbes s'han aplanat, els contagis han disminuït, els ingressos als hospitals han baixat, blablabla... Però potser això és així gràcies a les mesures aplicades, no? Tancament de centres comercials, bars i restaurants, aforaments limitats, toc de queda, tancament municipal els caps de setmana... Per tant, no és lògic pensar que si tornes a obrir, la cosa torni a empitjorar? No sé... dos més dos són quatre, no? I és justament això el què ha passat. Quan tocava seguir la desescalada i obrir més restriccions, ara diuen que no podrà ser perquè torna a pujar l'índex i ha parat el ritme de decreixement. OH QUINA SORPRESA! Ei, i aquesta gent cobren per prendre aquestes decisions, eh?

És que tenim el Nadal a girar la cantonada, i quants vots perdrien si ens taquen a tots per festes. Podem veure un moment la resta de països d'un teòricament mateix nivell? Allà resulta que han fet tancaments totals justament per poder celebrar el Nadal. Aquí al revés, obrim per poder no celebrar-lo. #etfelicitofill Quina és la gran diferència? Claríssima: els diners. Mentre que a la resta de països europeus en els quals tant ens agrada emmirallar, tanquen comerços i restauració i els compensen econòmicament per evitar la ruïna, aquí, els fan tancar i que s'apanyin, perquè no hi ha diners per ajudar-los. Bé a veure, diners sí que n'hi ha, però són pels bancs, l'exèrcit, les empreses d'especuladors (com el Florentin0), per la Casa Real i per pagar les dietes dels polítics que NO assisteixen als plens i cobren igual. Però com que el nivell cultural i d'imbecilitat de la gent del carrer és del mateix nivell que la de la classe política, doncs no passa res. 

Així doncs, acabarem el trimestre amb les escoles obertes contra tot pronòstic, i amb un panorama desolador perquè tothom dona per fet que per Nadal la gent farà el què li rotarà. Què en deuen pensar els familiars de les víctimes? Els sanitaris que estan al peu del canó? La veritat és que és molt depriment acceptar que el 2021 començarà igual que acaba el 2020, malament.

I NOMÉS FA TRES ANYS

Avui fa tres anys em trobava dins un autocar, a Bèlgica. Darrer meu quedaven hores i hores d'autopista fins arribar al destí. Viatge turístic aprofitant el pont del desembre? no pas. L'endemà, demà farà tres anys, va tenir lloc una de les més (o simplement la més) ,multitudinària manifestació feta mai a Brussel·les. El motiu? Obvi, denunciar la injustícia i l'opressió de l'estat espanyol vers el nostre país. 

Pocs dies després de l'1 d'octubre, pocs dies després de l'empresonament dels jordis, de l'exili del President i altres membres del Parlament, i pocs dies abans de més detencions. Aquells dies quedaran en el record. Però quin record serà? Ara mateix, agredolç.

I tot perquè tres anys més tard, estem igual de malament com sempre. O potser pitjor. No, sense el potser. Estem pitjor. Els nostres polítics, que per primera vegada en la seva miserable vida van decidir posar el bé comú del país i del poble per davant del seu, han caigut en la infàmia més llastimosa dels últims temps. Teòricament estan junta amb un mateix objectiu. a l'hora de la veritat, només miren pels seus propis interessos, només miren el seu melic ple de ronya, perquè així el deuen tenir. Mentint com fan els espanyols, atacant-se com si fossin gats i gossos, menyspreant-se, criticant-se contínuament... Les eleccions (una altra vegada9 del 14 de febrer han demostrat que a ells ja els està bé això de governar una autonomia. Ostres, que tenen gent a la presó! No els importen? Bé, és igual. La manera com s'estan traient els ulls per obtenir més volts que l'altre és francament vomitiva. I no és que jo sigui més d'uns que dels altres...els he votat a tots! Però realment, el què fa ERC jo ho sento, però no ho entenc. Les xarxes són plenes de les seves paraules en contra del PSOE i del què mai farien i que ara estan fent. Ai, no sé... Quina ràbia que em fan tots plegats. Uns amb les seves mentides (ERC), els altres amb les seves estratègies i joc per sota la taula (Junts), els altres amb les seves tonteries i jocs de pati (CUP). Fan ganes de no votar-ne cap, però clar, si vas per una altra banda, sempre tindràs la por que no arribin al Parlament i regalis aquests vots als altres merdosos.

Quin embolic tot plegat. I encara surten alguns erquis dient allò de "jo abans d'independentista, soc d'esquerres, i per això faig blablabla...". ME LA BUFA! No hem fet tot el què hem fet per definir-nos com a poble, sinó a ser un poble! I això que és tan senzill, a ells els importa una merda. Doncs a mi ells també.

I mentrestant, els nazis corrent tan tranquils per Barcelona mentre que sempre que hi ha alguna mani independentista, els mozos ja treuen les porres i a estomacar! Felicitats govern, perquè pitjor, no es pot fer. Aneu a cagar!

ELLES I ELLS

Avui al migdia estava eufòric. L'equip femení del Barça havia tornat a golejar un cop més en un partit de lliga i es col·locava líder... amb tres partits menys que la resta dels equips!! I al vespre jugava l'equip masculí contra l'acabat d'ascendir Cadis, i portant uns quants dies de bon joc i de projecció cap a amunt que allunyaven els fantasmes i em començaven a donar la raó de que anàvem pel bon camí. Ja em va passar quan ho explicava en una entrada anterior de fa dos mesos, "Per fi juguen com el femení". Llavors tot va ser un miratge. Sembla que ara també.

Anem per les coses bones. Les noies continuen manant a la lliga. Partit que juguen, partit que guanyen. Fins i tot amb la reial Societat, que va costar més del compte. Les donostiarres ens van posar problemes, i fins i tot ens van fer un gol. Però tot i així, se'n van endur cinc. Ahir, contra el Santa Teresa, a la mitja part anaven 8 a 0. Una mica massa de relax a la segona part va fer que al final només quedessin 9 a 0. Però bé, toca descansar que dimecres comença la Champions..  ales 16'30h!! Quina merda d'horari és aquest?? Degut a aquest partit, va haver algunes rotacions (jugaran 6 partits en 19 dies). L'altra dada a tenir en compte és que la madrilenya Jenni Hermoso es va convertir, amb els seus 4 gols d'ahir, en la màxima golejadora del Barça. Té ben a prop l'Alèxia. Què voleu que us digui, preferiria que fos la d'Alella. Però bé, tot suma! Per cert, un apunt de l'arbitratge. La setmana que per primera vegada, una àrbitra xiulava un partit de Champions masculí, ens planten aquella petarda en el partit del Johan Cruyff. Anant 7 a 0, allarga un minut la primer part i pam, cau el 8è. A la segona part, també allarga el partit dos minuts. I després, tan escrupolosa que era amb el reglament, una del Sta. Teresa fa unes mans brutals dins l'àrea i no les xiula! Diu que les tenia enganxades al cos quan a la repetició se la veu estirant el braç que gairebé li surt de la clavícula!

I llavors arriba el vespre, veus que el Barça, tot i que dimecres juga contra la Juventus, aquests no fan rotacions, i surten amb tot. Perden 2 a 1, amb una errada (una altra) monumental en defensa, però sobretot amb una sensació d'impotència molt gran, que feia dies que no la teníem. Mira que anàvem bé, les coses estaven millorant. Però res, perdem aquí i tot torna a ser un desastre. La qüestió és com pot ser que siguin incapaços de guanyar al Cadis? Però si són deu mil vegades millor que ells. Què passa? Per què s'arriba a això? Incomprensible. segueixo tenint confiança en aquest equip, però tinc dret a estar emprenyat. Ara mateix, l'únic que m'animaria seria l'eliminació del Madrid de la Champions. Difícil, però podria passar... Ja ho diuen, qui no es consola és perquè no vol.