MARS JOAN

Anar al teatre no és anar al cinema. La feina diària dels actors, actrius i tota la gent que treballa darrere el teló és digna d'admiració, juntament amb el contacte directe amb el públic, etc. Però degut a tot el potencial humà que hi ha en joc cada tarda o nit, això fa que anar al teatre no sigui tan fàcil com anar al cinema. Si vas a veure una peli que al final no t'agrada o no et diu res, ets conscient que apart de perdre temps, has perdut entre 5 o 10 euros (i si vas amb més gent, ves multiplicat). Però clar, al teatre no és el mateix. Com no encertis l'obra, et pots gastar potser entre 30 i 40 euros per cap, de manera que quan et planteges anar al teatre, t'ho has de pensar bé. Però clar, fora dels grans espectacles als grans teatres, hi ha un circuit de sales mes petites, amb obres no tan espectaculars, que sovint passen desapercebudes.
I aquí és quan entra en joc Mars Joan, una obra que feien al Versus Teatre, i que va ser escollida gairebé a l'atzar per tal de tancar el mes de juliol. Un sisè sentit em deia que l'havíem de veure, i després d'haver-ho fet, crec que m'he de prendre més seriosament aquest sisè sentit i fer-li molt més cas del què li faig normalment.
Setanta minuts de riure i somriure, de sorpresa, de bones interpretacions, de desconnexió amb a realitat, de connexió amb algunes de les dèries dels personatges interpretats. Molt i molt bé. EM va encantar per la sorprenent barreja entre senzillesa i talent. Explica com un noi, cansat de no encaixar en el món, en la vida, s'apunta al programa que escull els 4 humans que aniran a viure al planeta Mart ("oju", que això és de veritat que ho estan fent a la vida real). Aquest noi, quan ho explica a la seva xicota i a una altra parella, destapa la caixa dels trons i dóna lloc a situacions, diàlegs graciosos i interessants, sense defugir tampoc el rerefons seriós que seria el de l'encaix d'un mateix en el món. Què hem vingut a fer, per què vivim, què quedarà de nosaltres un cop no hi som... Aquest noi està buscant alguna cosa on sentir-se realitzat, segurament el què vol tothom (o no), i ell ho troba marxant a Mart. Entre somriures, també hi ha debat filosòfic.
Les interpretacions, boníssimes, em van encantar com ho fan els quatre, però és veritat que el paper del Manel, "l'amic", té moments estel·lars gràcies als diàlegs que li han fet a mida. Pots tenir un bon text, però cal donar-li el to i la intencionalitat, i l'Isidre Montserrat ho clava.
Ara ja han acabat, però si hi tornen, sense dubte que ho recomanaré a tothom.

CAMINAR DESCALÇ

Normalment ens traiem les sabates per anar a dormir, potser per casa... però quan sortim per la porta del carrer, anem calçats. Espardenyes, sabates, xancletes, vambes, esclops... qualsevol cosa és vàlida. Quan arriba l'estiu, els que van a la platja també es descalcen per passejar per la sorra. Però el més habitual, és anar calçat quan ets fora de casa.
El concepte de caminar per la muntanya sense res als peus normalment et porten al cap imatges d'homes prehistòrics, o tribus indígenes de la selva; qualsevol cosa menys gent "civilitzada". S'associa el calçat a la modernitat, a la civilització.
D'aquí el trencador que és la proposta que ens fan des de La selva de l'aventura, un equipament al bosc, al costat d'Espinelves, on trobem l'habitual bosc vertical amb tirolines i mandangues diverses, però que ens ofereix una opció diferent: un camí que dura entre una hora i una ora i mitja, en plena natura... però descalç. Et treus les sabates a l'entrada i au, a caminar! Per un servidor, que de vegades a la  platja ja es queixa i es posa les xancletes depenent del diàmetre dels granets de sorra, era tot un repte. Però clar, si és una activitat per famílies, no deu ser cap via crucis, no?
Així que tot buscant activitats per fer, em trec les vambes i em disposo a fer el recorregut. Un començament que et posa els peus en contacte amb diverses textures (algunes més agradables que d'altres...), i on vas mirant també la capacitat d'equilibri. Tot va bé fins que arribes al fang i els bassals. És llavors que t'has d'oblidar de la civilització i posar els peus dins d'una aigua ben tèrbola, on no veus què trepitjaràs. Vaig dubtar en fer-ho (sempre hi ha un caminet al costat alternatiu, però calia fer-ho. mmmm... quina sensació... Al llarg del recorregut et trobes unes activitats sobre la resta de sentits (vista, oïda, olfacte...) que van amenitzant la caminada i plantejant coses diferents per tal de fer més diversa l'estona, sobretot per la canalla. L'únic sentit que no es tracta és el del gust, per`per això hi ha ben posat al final de l'excursió, una food-truck per fer un mos...
També hi ha durant e trajecte, una zona de relax amb algunes activitats per fer amb els peus, i un mirador al qual s'arriba a través d'un pont de mico. Aquest pont no és l'únic, n'hi ha un altre abans d'entrar al laberint, un caminet entre arbres que simula un laberint.
Abans d'arribar al final, hi ha un pont sobre un bassal d'aquells on no entraries a banyar-te. La gràcia és que a mesura que avances, el pont va enfonsant-se fins que l'aigua et mulla els peus. És la primera neteja que et fas prèvia al final de l'activitat, on trobes unes mànegues per rentar-te'ls bé.
En definitiva, una bona troballa, una molt interessant activitat, i més si la combines amb alguna altra de les atraccions que tenen en aquell parc.

DE COLÒNIES

Fa una setmana, en Juanjo Fernàndez escrivia a l'Ara un article d'opinió sobre la importància de les colònies i els campaments. Comença fent saber que a casa seva tots tenen el carnet de monitor, i a partir d'aquí explica el perquè és tan important, d'una manera clara i senzilla, anar de colònies. En el meu cas, defensor acèrrim del lleure educatiu, no m'ha e convèncer de res. L'any 81 hi vaig anar per primera vegada, amb 8 anys, quinze dies a la Vall de Pineta. Llavors no ho sabia, però allò va ser el començament del què seria la meva vida posterior. Només 9 anys després, el 1990, vaig anar-hi com a monitor amb l'Esplai del Carme. Com a director, quatre anys després. I el cercle es va tancar quan vaig anar de director a les colònies de Pineta on tot va començar, el 1994.
Però aquesta entrada no és per parlar de mi. Em va encantar llegir l'article del Juanjo trencant una llança per les coses que s'aprenen i viuen anant de colònies. Com la fantasia es desborda vivint experiències increïbles: "Vam lluitar contra Napoleó (sí, vam guanyar) i vam veure Tarzan saltar de la Cascada Gran (sí, hi havia prou aigua -neta!- al riu) i bé, sí, també vaig ocupar el poc lluït paper de cavall de quàdriga a Ben-Hur (no, ni tan sols de la quàdriga guanyadora!). Però em va correspondre l’honor de ser Romeu en un gran joc de dos dies sobre Romeu i Julieta". 
També és aquell moment que aprens coses noves:  "...aprens a rentar-te la roba i a muntar una tenda de campanya, i vius nits de pets, llufes i riures, o de converses inacabables i riures, i descobreixes el meravellós gust de l’aigua compartida, i bats rècords de restrenyiment, i cantes cançons d’ahir, d’avui i de sempre, i fas excursions que, no importa la distància real, sempre són llarguíííííssimes, i fas cabanes amb entrades secretes, i explores, i et piquen les ortigues (no, tocar-les sense respirar no funciona), i arribes a orientar-te amb un mapa, i entens que les feines de netejar, parar taula… són serveis a la casa i al grup."
Al final, i aquí també m'hi trobarà, posa en dubte aquestes modes de colònies en anglès, electròniques, i de temàtiques diverses. Les colònies per sí soles, ja són un entorn d'aprenentatge bestial, un aprenentatge de la vida, no cal res més. Deixem´los tranquils als nens amb l'anglès i totes aquestes històries, i que visquin!
Per cert, avui, el meu MEC torna de colònies. Deu dies amb els nens, nenes, monitors i monitores de l'esplai. Desitjo que sigui per ell una experiència fantàstica com ho és per tants milers de nenes i nenes del país.

ANT MAN AND THE WASP

Tot i no estar inicialment previst, una sèrie de fets aliens a l'esdevenir d'aquests dies, m'han portat a veure aquesta pel·lícula, enèsima dels súper-herois Marvel. Buscant una excusa per posar a prova el meu peu i cama que estan una mica nyigui-nyogui, ensopego amb la possibilitat de veure la segona part de les aventures en solitari de l'home formiga. Recupero l'entrada escrita parlant de la primera part, i em noto una mica com llavors. No tinc un interès especial en veure-la, però m'atrau el fet de que m'ho passés tan bé amb la primera.
Però deixem-nos d'excuses. Altre cop, un encert. És veritat que no té el factor sorpresa de la primera, ja eren personatges coneguts i maneres de fer conegudes. És veritat que les formigues deixen de tenir protagonisme (apareixen, intervenen a la trama, però en un paper molt més secundari). És veritat que tant superheroi ja embafa una mica. Però ha estat una estona de diversió esplèndida. Potser hauria anat millor veure-la enmig del curs escolar, perquè s'hauria notat més la desconnexió, però ens donem per satisfets. S'agraeix una pel·lícula de superheroi sense trama complicada, llogada a res més que a la primera part i no a la resta de pel·lícules Marvel. S'agraeix que no hi hagi un superdolent amb poders que vol destruir el planeta coma totes les altres pel·lícules (Per fi!!! Ja era hora!). I s'agraeix el toc d'humor que ja tenia la primera i que segueix en aquesta continuació. A més, és un humor ben trobat, no és bàsic, i està molt ben integrat. L'humor (quin gran grup fan el protagonista amb els seus socis de feina), la història, i evidentment, els efectes espectaculars fan de la pel·lícula un divertimento dels bons. A veure, no és que sigui una gran peli, ni molt menys, però sí que ho és si el teu objectiu és oblidar el què estàs fent i passar una estona divertida. Per exemple, també he vist Guardians de la galàxia. La van fer abans del primer Ant-man i potser marcava una mica el camí d'aqesta barreja de comèdia i aventura, però no se'n surt tan bé com en aquestes. Spiderman Homecoming sí que va per aquí. Diuen que ho tenen tot planificat. Combinar les pel·lícules de destrucció massiva i acció al 300% amb altres, protagonitzades pels herois més secundaris, per donar pausa i gaudir. Doncs la veritat, per ara em quedo amb aquestes menys "perfectes", perquè les gaudeixo més. Per cert, se sent un nen al cinema cap al final: "He vingut a veure una peli de superheroi o d'amor?" I un cop passats uns segons de les lletres finals, torna a engegar amb una darrera seqüència que dóna peu a la tercera part d'una manera descarada. aquí ho deixo,.

TEMPS DE SUDOKUS

Mania. Aquesta és la paraula que acompanyaria fàcilment al curiós fet que es repeteix cada estiu. És entrar al mes de juliol, que faig una paradeta a un quiosc i em compro la revista Quiz de sudokus. Cent seixanta-vuit sudokus dividits en sis nivells de dificultat. I au, boli a la mà i anar fent uns quants en estones perdudes de les vacances. Probablement relaciono les vacances amb aquest passatemps perquè fa uns anys s'organitzava per la Festa major, a la Plaça de la Vila, un concurs en el qual participava i deixeu-me dir, no m'anava pas malament (dos tercers llocs i un segon com a màxim). Ho recordo en dues entrades, una del 2009, i una altra del 2012. Malauradament, ja fa uns anys que al no ser ja moda, i que els organitzadors estan per altres històries, ja no s'organitza. Tot i així, jo actuo com si encara es fes. Com en aquells anys, em posava a fer sudokus per entrenar pel concurs a partir del juliol, i com actualment, em polia sues revistes en aquests gairebé dos mesos. Ara que no es fa el concurs, ho segueixo fent, i no deixa de ser un punt de distracció més per a descansar després de la feina a l'escola; i clar, fa funcionar el "coco".
Tot i així, un es podria preguntar perquè no faig sudokus al llarg de l'any? Tampoc és una cosa que requereixi molt material, ni molt temps. Els caps de setmana, alguna estona es pot trobar per fer-ne un parell o més. Però la veritat és que no em surt. És com un ritual estrany que he assimilat i que em trasllada a les vacances. Segurament, fer-ne altres mesos, faria perdre l'encant a aquest passatemps, i quan arribés la calor, ja no en voldria fer, i fins i tot, el podria avorrir.
Així que ara per ara, estarem aquests dies fent-ne un bon grapat, i al setembre els guardarem ben guardats fins al cap de deu mesos. Com deia al principi, cadascú té les seves manies, i mentre no facin mal, endavant amb elles!

CLASSE TURISTA

Diuen que els gestos són importants. Que quan les coses no funciones, quan no hi ha acord, si alguna
de les parts fa algun "gest" per intentar arreglar les coses, es veu com un fet molt positiu, encara que no sigui la solució de res.
No, no estem parlant de política... jajajaja... El Barça ha marxat a fer la pretemporada als USA com els últims anys. Però per primera vegada a la història, s'ha endut les dues plantilles dels primers equips, el masculí i el femení. així que mentre hi ha mitja plantilla del masculí entrenant (per culpa del mundial, falten la meitat), sí que tota la plantilla del femení, amb totes les seves estrelles, estan allà preparant-se per la nova temporada. Segurament és també el primer club que fa la gira d'estiu amb els dos equips. Tots els defensors de les igualtats es felicitaven i estaven d'enhorabona... és veritat, el Barça és més que un club!
Però, ai las! S'ha fet notícia que mentre els nois viatjaven en primera classe, les noies ho feien a la classe turista. I s'ha destapat la caixa dels trons. Quina vergonya, quina colla de matxistes, no hi ha dret, per fer això millor quedar-se a casa... i centenars de crítiques omplen les xarxes. L'Alèxia, atenent als mitjans, ha explicat que la incorporació de l'equip femení a la gira va ser una decisió d'última hora, i que per poder fer el viatge junts només hi havia aquesta opció. No entrarem a esbrinar la veritat d'aquestes afirmacions, perquè tant pot ser que sí, com que no. Costa veure el Barça decidint una cosa com aquesta, que té lligada des de fa mesos, a corre-cuita; dient a l'hotel on fan l'stage i les instal·lacions on entrenen: "Escolti, posi'm trenta persones més". realment, ha estat lleig. I per molt que estiguis potenciant l'esport femení, mai n'hi ha prou, i quan la pífies en una cosa, totes les altres queden oblidades. Sí, el Barça està treballant per posar l'esport femení a dalt de tot, però va lent, i sovint se li escapen coses i s'equivoquen molt.
Ara bé, més que tot això, un dels fets que més m'ha empipat de tot aquest assumpte són justament les queixes d'aquest tracte diferent entre les dues plantilles. Mota gent s'ha queixat, indignada. I la reflexió seria: De tota aquesta gent, quants són espectadors d'esport femení? En el cas que ens ocupa, l'equip de futbol, no sé, però als parits de lliga a la Ciutat Esportiva, normalment ens movem entre les 300-400 persones. Estic segur que si el camp s'omplís a cada partit, si degut a això s'hagués de jugar sempre al Miniestadi, i aquest també s'omplís amb 8000, 9000, 10000 persones, segur que el club tindria més pressa i més ganes de treballar de valent per fer de l'equip femení un equip com qualsevol altre. Així que menys queixar-se a les xarxes, i més suport presencial a les grades!

DILLUNS A LA PLAÇA DE LA VILA

Des de ja fa uns mesos,un dels actes en suport de la llibertat dels presos i preses polítics, juntament amb el retorn dels exiliats, és una concentració que es fa a la Plaça de la Vila de Gràcia, tots els dilluns a les 20h.
Aquest passat dilluns vaig poder assistir-hi. Primer es fan uns minuts de silenci, que acaben amb una interpretació musical coordinada per en Jordi Fàbregas. Llavors comencen els parlaments i missatges. En aquest cas, va ser un missatge de la Marta Rovira, exiliada a Ginebra i una carta de la Dolors Bassa, presa política. Van lligar també l'acte amb l'acció "Cap dona en l'oblit", recordant a totes les preses, exiliades i imputades en els darrers temps. També hi va haver un record per l'Adri, un noi de 25 anys d'un CDR, que també és fora del país des de que la Guàrdia Civil el va anar a buscar. És important no oblidar el seu cas, ja que només es fa referència normalment als polítics que es troben en aquesta situació. Vam acabar amb les cançons dels genials Malli Vanilli, que ens van oferir algunes de les seves creacions i, és clar, el gran "Espanya, carinyo, lo nostre no funciona", cançó que ja té uns quants anys però que segueix sent actual. El cant dels Segadors, com a final de l'acte, va ser molt emocionant.
I així cada dilluns. Arreu del territori es van fent actes per tal de no oblidar i mostrar el recolzament a les persones i les seves famílies que es troben en aquesta situació injusta. Però mentre anem fent això, i mostrant llaços grocs, etc, què més s'ha de fer? seguim veient com els nostres governants no saben cap a on tirar, o ho dissimulen molt bé. Malauradament, crec que és més la primera opció. seguim veient com els unionistes ens segueixen menyspreant i insultant. I ara, amb l'afegit de veure com els nostres carrers s'omplen d'actituds feixistes i violentes. I després de cada acció violenta espanyolista, sentir els Pperos, ciudadanos sense condemnar aquesta violència, comprenent-la, i seguir dient que estem fracturant la societat. La sang em bull. I no acabo d'entendre com el govern i els mossos no actuen contra aquesta gent de la mateixa manera que ho farien amb nosaltres. Com pot ser que tinguem gent que surt al carrer amb por de trobar-se aquests fatxes? Gent que es treu el llaç groc per por? Nosaltres ens traiem un tros de roba, o un pin inofensiu i ells ens poden pegar i insultar sense que els passi res? Ostres, ho sento, però és que m'indigna aquesta situació, m'indigna escoltar l'Arrimadas i companyia, i m'indigna l'actitud de la policia catalana que no actua contra aquesta gent.
Com la gent que cada dilluns es reuneix a la plaça de la Vila i tants altres llocs, cal seguir sortint, cal seguir empenyent, i amb més força que mai.

TRES ANUNCIS ALS AFORES

En aquestes setmanes d'estiu arriben a la meva pantalla algunes de les pel·lícules oscaritzades aquest La forma del agua, Lady Bird, juntament amb les que ja havia vist, Coco, Dunkerque, Blade Runner 2049) Així com el més normal és veure-les abans per fer-ne una valoració, en el meu cas, les veig després. Sí, faig la porra sense haver-les vist, i em va força bé. Si les veiés, segurament tindria més opcions, perquè per exemple, en el cas que ens ocupa, hauria tingut claríssim justament els dos que va guanyar aquesta pel·lícula: la d'actriu i actor de repartiment.
"Tres anuncios en las afueras" és un drama ambientat en un poble del sud dels USA, on encara hi ha mentalitat i maneres de fer un pèl xocants. Arrenca quan una dona (gran Frances MC Dormand), lloga tres tanques publicitàries on hi escriu tres missatges contra la policia del poble, que creu que no està fent res per trobar el violador i assassí de la seva filla. A partir d'aquí, la controvèrsia que causen aquests anuncis en el poble està servida, i l'enfrontament de la mare amb la comunitat de veïns, no només amb la policia és de traca. No va guanyar el guió original, però és que no és exactament el guió el bo, sinó com aconsegueix com, el fet que ho desencadena tot, l'assassinat de la filla, és present a tota la pel·lícula, però quan comença ja ha passat, plana en totes les seqüències, però no és el centre d'atenció, no és qui porta les regnes de la trama. És curiós com aconsegueixen fer tota la pel·lícula amb les reaccions de la mare. I aquí és quan cal treure's el barret davant de la interpretació de la Frances. Tremenda. Manté la mateixa mirada i faccions en el 99'9% de la pel·lícula; seca, seriosa, dura, duríssima... fa un treball esplèndid. També en Sam Rockwell, un dels policies, ho fa genial, representant el típic americà del sud amb prejudicis envers tot el què sigui diferent... La resta d'actors també ho claven. Realment, el director ha fet un gran treball traient aquesta força de tots ells, aconseguint una masterclass d'interpretació.

L'HOME DE GUIX

La novel·la de C.J.Tudor és una d'aquestes que de mica en mica es van mantenint en el rànquing de més llegits en intriga perquè deixa bones sensacions, i això promou el boca-orella.
D'entrada, no sembla res innovador: un grup d'amics d'un poble anglès que de cop i volta reben senyals que els recorda el què van viure quan eren nens, la troballa d'un cadàver. Sembla d'entrada una barreja de Stand by me, It (sense monstres) i d'altres d'aquest estil; cert. Però com que és difícil crear coses absolutament novedoses, el què opten molts autors és fer-ne barreges, o donar un cop de timó a l'assumpte... el què sigui. I la veritat és que a mi aquest "Home de guix" m'ha convençut. Serà per la manera de narrar els fets, o bé el toc enginyós de les guixades, o potser realment que la barrejat de temàtiques està ben cohesionada i no es troba fora de lloc. La qüestió és que ha estat una lectura molt entretinguda, de les que al final he engolit les pàgines perquè volia saber el final encara que fossin gairebé la una de la matinada. Després dels últims llibres llegits, que no m'han despertat massa entusiasme, cal dir que amb aquest he recuperat les bones sensacions i he gaudit molt mentre el llegia. Tot molt lligadet, amb algun gir ben pensat i un final molt digne i fins i tot una mica amb sorpresa. I és que és important que apart de la trama principal, n'hi hagi de secundàries també interessants, i que han de ser fonamentals en el desenvolupament de la història. Hi ha llibres que això no ho aconsegueixen, mentre que aquest ho fa molt i molt bé. Seguim doncs amb aquesta darrera línia de llibre d'intriga que fa un temps vaig iniciar i que gràcies a aquest home de guix podrem seguir amb més convenciment.
I un últim detall, encara que sembli molt escatològic o poc encertat, va ser llegir una frase i pels motius que sigui em van quedar ben gravada per la seva sinceritat bestial. Diu: "Els secrets són com el forat del cul; tothom en té, i alguns són bruts".

MUNDIAL DE RÚSSIA (5 i prou)

Quan ja fa una setmana de la final del mundial, toca veure com va acabar. Com ja havia comentat a la darrera entrada sobre el tema, creia que guanyaria França, tot i que no ho volia. Doncs presagi complert, aquest cop sí. Els francesos van eliminar primer Bèlgica (oooooh) i la final la van guanyar contra Croàcia (més ooooooh)!!
A veure, no es pot dir que no sigui just. Segurament han estat un dels tres equips que més bé han jugat (els altres dos són el segon i tercer classificat). I és evident que han fet molt bons partits, com quan van passar per sobre d'Argentina i la segona part contra Croàcia. Increïble com un marrec de 19 anys, Mbappé, ha corregut i jugat com els àngels en aquests dos partits i algun altre. Si no es perd, pot ser un dels millors del món en poc temps. Llàstima que entre els diners del PSG i que caigui en mans de mals equips el poden torçar. Però si acabés, no sé, per exemple, al Barça (jejejeje), ja tenim substitut de Messi al 100%.
Croàcia, sots-campiona. Gairebé tothom que conec anava amb Croàcia, uns servidor també, és clar. En ella veiem el què podria ser un dia la selecció catalana. Un país petit, amb un bon equip, amb treball, i que aconsegueix arriba a la final i disputar-la durant molts minuts. Quina llàstima, però quina il·lusió i quants somnis llençats a l'aire...
Els tercers, Bèlgica. Llàstima que no van superar els francesos quan van tenir l'ocasió, però han estat sense dubte, una de les dues revelacions del campionat. També amb un equip ben treballat, amb molta feina, han arribat a les portes de la final d'un mundial, demostrant que no cal ser cap súper-potència futbolística i nacional per a aconseguir èxits. I sí, també m'agradaria tenir en Hazard o en De Bruyne al Nou Camp, és clar!
I així, després d'un mes, després de 64 partits, s'acaba un nou mundial. Ha estat interessant, gens avorrit. Esperarem 4 anys pel següent. A Qatar, quina tel·la...Potser Catalunya encara no hi serà, però esperem que estigui a punt.
Què? La porra oficial que feia? Mmmmmm.... sense comentaris...

DES-CONNECTAT

No han arribat a ser ni dues setmanes. En total, 13 dies sense estar davant d'un ordinador. A la darrera entrada comentava que hi hauria una aturada de poc més d'una setmana. Les obres que estan realitzant al nostre edifici, posant un ascensor i canviant l'escala de lloc donaven lloc a un exili circumstancial, que combinava un retorn a la llar on vaig viure 27 anys de la meva vida amb una escapada de cinc dies a Palamós. El què anava a ser una setmana fora de casa, degut a l'endarreriment de les obres s'ha convertit en gairebé dues. I això ens porta al tema d'estar sense ordinador durant tots aquests dies.
A veure, hi ha una mica de trampa, perquè desconnectat no ho he estat, ja que a través del mòbil seguia el correu electrònic i el twitter. Però és evident, que tots els altres usos de l'ordinador han quedat aparcats: el bloc, drive's, seriesencatala, algun joc, i sobretot la consulta a través de google d'infinitat de coses que a l'usa el mòbil s'han reduït potser en un 80%. Així que en general, el que és la meva connexió ha baixat gairebé a la meitat. I què ha passat? Res. Res de res. Podent haver seguit igual a través del mòbil i no haver-ho fet ja demostra també que hi ha hagut una mica d'interès en fer-ho així, encara que tampoc hi havia massa temps per fer-ho degut a les ocupacions del dia a dia amb el MEC.
Internet i tot el què l'envolta facilita la comunicació, la informació, la recerca, la distracció... però no queda dubte de que es podria viure sense ella, o com a mínim, per l'experimentat aquests dies, amb una reducció considerable de l'enganxament. És una cosa que no hauríem d'oblidar quan pensem que estem perduts sense wifi. Viure sense ella és recomanable... sempre que abans hagis apuntat en un paper tot el què necessitis saber en els dies desconnectats...

MUNDIAL DE RÚSSIA (4)

Enllestits els quarts de final del mundial. La propera vegada que parli d'aquest esdeveniment esportiu, ja hi haurà campió, ja que a partir de demà, deixo temporalment la connexió. Així doncs, d'aquí poc més d'una setmana, sabrem si França, Bèlgica, Anglaterra o Croàcia són campiones del món. Respecte la meva previsió, gairebé tot encertat. En el cas dels francesos, volia que fos Uruguai però creia que serien els gavatxos, així que estem gairebé davant d'un encert total. Llàstima que a la porra oficial no ho hagi clavat tan bé...
Segurament el més destacat és l'eliminació de Brasil a mans dels diables vermells. Independentment de qui volguessis que guanyés, va ser segurament fins ara, el millor partit de la competició. L'entrenador de Balaguer, en Robert Martínez, està guanyant fans. Quina gràcia (o pena) com els comentaristes l'estan espanyolitzant. Croàcia, per la seva banda, ha hagut d'arribar altra vegada als penals. Sembla que hagi perdut aquella frescura inicial i de mica en mica està perdent punts.
I quina és la meva previsió? A veure, sobre el paper, qui hauria de guanyar és França. Quin és el problema? Que justament és la que no vull que guanyi. Anglaterra tampoc em fa el pes, he vist els seus jugadors massa hooliganitzats. Per tant, si teòricament la final hauria de ser Anglaterra-França i guanyar França, a mi m'agradaria que la final fos Bèlgica-Croàcia i que guanyés Bèlgica. Si no, que guanyi Croàcia. Així que quin problema no? Crec que guanyarà França però vull que ho facin els belgues... Ostres, el dia que sigui Catalunya qui jugui el mundial, no sé com aniré de revolucions, però pot ser una tensió bestial!!
Doncs au, després d'un rècord dins aquest blog, amb 11 entrades consecutives!!! arriba una parada obligada.

JURASSIC WORLD 2: FALLEN KINGDOM

Cinquena pel·lícula de la saga de Parc Juràssic, gentilesa d'Spielberg. Però després de veure-la, enlloc
de presentar-la així, més aviat diria segona part de la nova trilogia. He de reconèixer que vaig anar a veure-la amb els ulls tancats. Només havia vist un petit tast de tràiler d'aquells que ja et deixen amb ganes, però el meu error va ser no haver vist el tràiler definitiu, perquè m'hauria posat en alerta i hauria anat amb unes altres expectatives. M'explico.
Tots sabem l'impacte del primer Juràssic, un abans i un després en la creació de monstres pe ordinador. I també sabem que les dues seqüeles que es van fer, no van aportar res a la història ni al cinema. Entretingudes, divertides, emocionants, però sense "ganxo". I per mi, sobretot la segona, ja que aquesta mania de ficar els bitxos a les ciutats, em sobrava. El millor dels dinosaures sempre ha estat al seu hàbitat de les diverses illes on els han criat. La tercera part ho va intentar, però no ho aconseguí.
És llavors quan, uns anys més tard, recuperen la saga i en fan una continuació, Jurassic World, que recorda molt a la primera per la trama, i que retorna als orígens de la lluita per la supervivència en un món fet per als dinosaures. I quan vaig veure el tràiler de la segona part (o cinquena), vaig dir: "Meva!"
I què em trobo? Un començament (en la línia de la saga) que promet molt. Després venen uns quinze-vint minuts que situen la trama per on anirà, ens retroba amb els personatges (necessari però desitjant que passi ràpid). És llavors quan arriba l'espectacle: la tornada a l'illa Nublar a buscar els dinosaures abans que el volcà de l'illa entri en erupció. Ja ho he dit tot en una paraula: espectacle. Però llavors, explota el volcà i la pel·lícula continua a la civilització, on porten els dinosaures per tal de vendre'ls. Aquesta part em recorda al segon lliurament (El món perdut), i què voleu que us digui... està bé, però com deia, prefereixo veure els dinosaures i les corredisses a la natura que no pas dins una casa, ho trobo com fals. Si hagués vist el tràiler, ja ho hauria sabut, però com que no ho vaig fer, va ser sorpresa, en aquest cas desagradable.
La peli està bé, compleix amb el seu objectiu, i et sents millor qua saps que és un català qui l'ha dirigit, sí senyor! Però les coses com són, em quedo amb la primera part, o més ben dit, les dues primeres parts, la del Park i la del World.

SUSQUEDA

Dimecres 4 de juliol i ja he acabat el primer llibre de l'estiu: Susqueda, de Miquel Fañanàs. No crec
que això vulgui dir que mantindré aquest vertiginós ritme de lectura, sinó perquè és una novel·la curta i ràpida de llegir... per sort. No m'ha convençut gens. Penso que si arriba a tenir moltes més pàgines, com els llibres actuals que sembla que no s'acabin, potser l'hauria deixat, qui sap.
El vaig agafar amb ganes. és coneguda la meva afició per les pel·lícules de catàstrofes hoolywoodianes, i per tant, l'oportunitat de fer-me el meu imaginari una desgràcia natural com és el trencament de la presa de Susqueda, en territori català, en llocs coneguts... me'l feia molt atractiu. I per què no m'ha fet el pes?
A veure, la primera part del llibre, des del terratrèmol fins el trencament, és un continu de trobades entre directius d'empreses, alcaldes, polítics, arquitectes... que van mirant d'enfrontar el tema o bé avaluen la situació. Ara són uns, ara són els altres. Però no passa res més, hi ha un continu de repeticions de diàlegs, de text i de contingut que et fa avançar en els dies però res més. Després, amb el trencament de la presa, el neguit et fa seguir la lectura, però en realitat, tampoc és massa, diguem-ne espectacular. Potser (segur) no era el seu objectiu, però clar, jo anava amb unes expectatives que no s'han complert.
Un dels grans factors en contra és la inexistència d'un protagonista. Ni el periodista que apareix i que fa públic el problema, té una aparició molt intermitent. És allò que en diuen "un drama coral", però és evident que l'absència de personatge amb qui t'identifiques i pateixes amb ell, no hi és, i això et fa viure la novel·la des d'una perspectiva que fa que no entris. Potser està més plantejada com a document de ficció, però llavors no t'ho poden presentar com una novel·la, s'ha quedat a mig camí entre els dos estils.
Les repeticions són moltes. Les preguntes que es fan els personatges, les seves opinions, els rerefons històrics, apareixen una vegada i una altra. A mesura que avança la història, no hi entra cap element nou, apart de l'esmentat trencament. llavors, hi ha diverses historietes de personatges individuals on s'explica com viuen l'arribada de l'aigua, però tot és anecdòtic, sense cap lligam.
Suposo que el problema principal és que m'havia imaginat una altra cosa, però crec que de totes maneres s'ha quedat lluny d'entrar en un top de novel·les. Una llàstima. Ja em vaig llegir del mateix autor, "El gran inquisidor", i quan he recuperat l'entrada, m'he adonat de comentaris que vaig fer i que continuo subscrivint. A veure si la segon lectura d'estiu millora l'inici.

MUNDIAL DE RÚSSIA (3)

Ja només en queden vuit. Disputats els vuitens de final, uns continuen, i altres tornen capa casa; alguns ben orgullosos i amb el cap ben alt, però d'altres amb la cua entre les cames.
No sorprendré a ningú si un dels moments més especials va ser l'eliminació de "la roja" a mans de la súper potència futbolística anomenada  Rússia. El més graciós és que els havia envaït l'eufòria en veure's dins una meitat del quadre molt més assequible (Croàcia i Anglaterra serien els ossos del seu grup, mentre que  a l'altra meitat hi havia Brasil, Argentina, Uruguai, França i Portugal). Ja es veien de nou a la final, però no comptaven amb dues coses. La primera, que hi ha altres equips que també juguen (en aquest cas eren els amfitrions, els russos), i segon, que els partits s'han de guanyar, i la veritat és que els espanyols han fet pena. A la fase de grups, dos empats i una victòria a Iran amb un gol de rebot. Contra Rússia o ho van fer millor; un empat a un i eliminats als penals, però és evident que s'esperava que juguessin millor. Rússia també era horrorós, no jugaven a res, però van tenir la sort del penal (gràcies Piqué), i la solidesa defensiva. Total, que Espanya cap a casa...
Pe la resta, cal comentar Colòmbia i el seu defensa golejador, en Yerry Mina. A can Barça esperaven que fes un bon mundial, que pugés de preu i fer una bona venda. Però clar, després de veure'l, penses si no és millor quedar-se'l, perquè pot arribar a fer-ho encara millor. Però segur que se'l treuen de sobre; no és mediàtic, i volen brasilers, com si això fos garantia; sembla que també fitxen Lenglet, però, qui diu que és millor el francès que el colombià. Jo no.
Destacar l'eliminació de Portugal (adéu Cristiano), però també d'Argentina. En aquest cas, el millor és saber que en Messi ja està de vacances. Perquè de debò, el joc de l'equip argentí ha estat per plorar. queda clar que Messi és el millor del món, però necessita un equip al darrere que el recolzin. I han seguit els gols als minuts afegits i que han donat molta emoció (Bèlgica, Colòmbia...)
Sobre la meva porra oficial, res a dir perquè vaig fatal, i el meu pronòstic que vaig fer a l'anterior entrada, dir que cinc encerts totals (dels que volia i creia que passarien), dos a mitges (o volia o ho creia: Rússia i França), i només un error total: Suècia. Seguim amb els pronòstics dels quarts de final:
Uruguai - França:  URUGUAI (vull, però serà difícil; si Mbappé juga com l'altre dia...)
Brasil - Bèlgica:  BÈLGICA  (vull, però crec que serà BRASIL)
Rússia - Croàcia:  CROÀCIA (vull i crec)
Suècia - Anglaterra:  ANGLATERRA (vull i crec)

VOLEM EL PA SENCER

Finalment, avui sis dels ostatges polítics que té l'estat espanyol, agafen una furgoneta i es acosten fins a presons catalanes. Els Jordis, la Carme, l'Àngels, l'Oriol i en Raúl aquesta nit dormiran més a prop de les seves famílies. Però no són lliures. De cap de les maneres hem de veure i viure aquest fet com una victòria de res. Ens alegrem perquè les seves famílies no hauran de perdre tantes hores per poder-los veure, perquè aquests viatges als seus fills no se'ls faran tan feixucs. Però ja està. Res més. El nostre objectiu (dels dos que tenim) és la seva llibertat absoluta i el retorn dels exiliats. És a Catalunya on han de ser, lliures de moviments, per poder seguir vivint la seva vida amb els seus, i poder seguir llitant pel país de la mateixa manera cívica i pacífica que ho han estat fent fins ara. Està molt bé que estiguin en presons catalanes, però els volem a casa, no  només a prop de casa. Si es pensen que acostant-los, cedirem un mil·límetre de les nostres pretensions, van ben errats! una justícia que deixa en llibertat violadors, assassins, lladres... els hem d'aplaudir perquè ens els acostin? Au va! Insisteixo, és un alleujament logístic per les famílies, però res més. Volem la seva llibertat.
Deia que era un dels dos objectius. I és que amb tant enrenou pels nostres presos i exiliats, que a ningú se l'oblidi quin és l'objectiu principal i pel qual vam votar l'1 d'octubre i justament pel qual tenim gent a la presó o l'exili: la independència del país. fa dos dies es van complir els nou mesos del primer dia d'octubre, aquell dia que no oblidarem mai. I allò te una raó de ser, és un punt clau per la nostra lluita nacional. Són els dos objectius els que volem aconseguir. Ni un, ni mig. Els dos. I seguirem lluitant fins aconseguir-ho, que no ho dubtin.

LADY BIRD

Les vacances han començat fortes pel què fa al cinema. Segur que s'anirà relaxant a mesura que vagin
desapareixent tots aquests títols que fins ara no he disposat de temps o oportunitat per veure'ls. Tot arribarà.
Però ara parlem de Lady Bird. una pel·lícula d'aquelles que en diuen "independents", realitzades i interpretades per gent poc coneguda, amb poc pressupost, i que el boca-orella l'ha portat a les grans sales i fins i tot a estar nominada als òscars de millor pel·lícula, directora, actriu principal, actriu de repartiment i guió. El tràiler em deia un "no-sé-què" que m'ha dut a veure-la. I renoi, quin encert...
La quotidianitat, la senzillesa, la innocència de cada una de les seqüències, les magnífiques interpretacions de la mare i la filla... tot plegat fan un còctel que m'ha agradat molt. Els detractors potser diran que és una típica pel·lícula de nois i noies d'institut en l'any previ a la universitat. I ho pot semblar, però u, si tan típica és, com és que és una de les cinc nominades a guió original? I dos, té tants detalls que la fan diferent que encara que pugui sonar a moltes altres, és francament diferent.
Però direm tota la veritat. després d'uns primers tres quarts d'hora brillants, arriben uns vint minuts que sí, corren el risc de caure en el mateix de sempre. És el moment en què Lady Bird (així es fa dir la noia), perd la seva identitat i es deixa portar pel populisme de la classe. Acaba retornant, com també podia ser previsible, però ho fa de manera brillant, i donant lloc als darrers minuts del film, que com al principi, són genials.
Un encert l'actriu que interpreta el personatge principal. realment sustenta la pel·lícula em molts moments, i dóna realisme a tot el què veiem. Té un rerefons que es podria fer servir en qualsevol cine-fòrum de l'ESO i Batxillerat, amb moltes farses i escenes que soles ja podrien donar molt a parlar. I sí, per molt que sembli una peli més d'estudiants, no, és especial.

LA FORMA DEL AGUA

Aquesta pel·lícula de Guillermo del Toro ha estat la guanyadora dels Òscars d'aquest any. S'ha endu
t les dues grosses, pel·lícula i director. Després de veure-la, diré que em sembla una bona història, ben feta, amb tocs molt fantasiosos que li donen un toc diferent, de l'estil propi que s'ha fet el director.
Explica com una noia de la neteja muda (però no sorda) que treballa en unes instal·lacions del govern nord-americà en plena guerra freda, descobreix que hi tenen tancada una criatura mig peix mig home, i per evitar que en facin experiments, intenta salvar-lo.
L'atmosfera de l'ambient està molt ben treballada (també van guanyar l'òscar), la música et trasllada encara més (un altre premi); les interpretacions, molt ben fetes, tant les dues noies de la neteja, com el veí que els ajuda, així com el dolent, i els russos. Aquestes interpretacions li donen un toc més humà i divertit potser no és a paraula, però sí que fan que li treguin molta seriositat, ho fan tot entre més proper i més allunyat de la realitat, una barreja molt estranya però que ja va a joc, com deia, al tipus de films del senyor Del Toro.
Hi ha escenes molt interessants i impactants, que li donen molta qualitat al resultat final. A més, barreja molts temes de fons (guerra freda amb Rússia, espionatge, racisme, masclisme, discriminació, mudesa, atur, incomprensió, homosexualitat...), i això li dóna un plus d'interès, encara que cada un d'aquests temes apareixen gairebé testimonialment; però ho fan amb claredat i et deixen amb un regust reflexiu molt interessant. En sortirien molts debats d'aquestes micro-escenes, sense comptar la temàtica principal, que ja dóna molt per sí sola.
En definitiva, una bona pel·lícula de fantasia, que no deixa de ser una història d'amor im-possible? entre dos éssers ben diferents (o no tant). La criatura és una rèplica de la que se'n va fer un film als anys 50, d'aquests de sèrie B. D'allà en va treure la idea que finalment ha dut a la pantalla gran, i li ha anat molt bé. Com que d'aquí uns dies veuré també la gran rival en els premis, podré dir si va ser jsta guanyadora o no.