SUPERCAMPION(E)S

Quinze dies han passat des de l'última entrada. Encara estava de vacances... i aquest fet respon a un ritme de fets, procediments i actituds emocionals absolutament frenètic i esgotador. Desconec si tornarà la tranquil·litat, però almenys aprofito aquest impàs per escriure aquí una mica i acostar-me al 1500 (si segueixen aquestes llargues pauses, s'esmicolarà la meva predicció).

Bé, doncs aprofitem per parlar del Barça. Sí, ja, no és un tema molt transcendent, però és el què hi ha, el meu cap no dona per més.

En poc menys d'una setmana, tant l'equip femení com el masculí s'han proclamat campiones i campions de les respectives supercopes ecspanyoles. Primer van ser els nois, en aquest paradís del futbol com és... Aràbia. Sense comentaris. Després d'eliminar el Betis als penals, la final es jugava contra el Madrid. Ens esperàvem el pitjor.... i va i resulta que juguen un dels millors partits de la temporada i guanyem per 31 a 1 (a 0 si no fos pel típic gol blanc al minut 90 del partit). Liderats per Gavi, l'equip va controlar i fer rondos com als vells temps. Semblava que aquesta victòria i la golejada al Ceuta a la copa presagiaven que començàvem a anar bé, però el raquític partit i victòria avui per 1 a 0 al totpoderós Getafe ens recorda que aquest equip és capaç de tot.

Per altra banda, l'equip femení amb Aitana al capdavant, també són supercampiones. Elles també han jugat contra el Madrid, però a les semifinals. Vam guanyar (clar) a la pròrroga, jugant una hora amb 10 jugadores (expulsió justa, per una vegada). Algunes jugadores blanques estan seguint el camí d'alguns companys seus odiosos per propis mèrits (Misa i Athenea com a clars exemples). I avui han guanyat sense esforçar-se molt a la Reial Societat per 3 a 0 (marcant Oshoala al 93'). Primer títol per l'equip, que busca una tetracorona que ja podem donar per impossible, perquè ens eliminaran de la copa de la Leti perquè va jugar la Geyse quan no ho podia fer (la van expulsar l'any passat quan jugava al Madrid - l'altre). Quina ràbia, tant com vam riure amb el cas Cherysev i els "merengues"... Grrrrrrr!

FA 10 ANYS... 2013

I abans de tornar a la rutina acabem el repàs anual amb el més recent entre cometes.

El 2013, ja dins del remolí familiar ben instal·lat, amb els canvis que es van produint a mesura que tothom es fa gran, té algunes novetats importants. Potser segurament la més sonada és la creació dels Geganters i Timbalers de l'escola. Mentre Món Jove fa 15 anys i va fent a bon ritme però sense créixer més, inicio una nova aventura, d'unes dimensions fins llavors desconegudes. Serà inoblidables els primers assaigs a una classe de P3, al voltant de 100 persones i amb el sostre deixant anar guix... Impressionant... Quanta il·lusió que hi ha darrere un nou projecte...

I mentre uns comencen, altres acaben. la meva participació a castells va clarament a la baixa. Aquest seria l'última any en què vaig amb certa regularitat. aconseguim els millors castells fins llavors, entre ells el primer 3 de 9amb folre... Increïble! Però per Festa Major té lloc l'accident del Mike. En un any, vivim el millor i el pitjor. Com costa combinar les dues emocions en tan poc temps. Realment, la vida és molt punyetera.

I a l'escola, tres quarts del mateix. Bons moments (és l'any Roald Dahl a les obres de teatre, tot un espectacle), però visc també la pitjor situació en tots els anys a l'escola. L'embolic amb una classe de 4t i els seus tutors, amb els quals la relació mai tornarà a ser la mateixa i cal tirar molt d'hipocresia. També es farà ús del "Forgiven but not forgotten" amb la direcció del moment. Tot i que el "forgiven" no ho és tant cada vegada que me'n recordo.

Al país, tot comença a bullir, cada vegada més, i acabo entrant a l'ANC, on tindré algunes experiències molt interessants, però això és una altra història... És l'any de la Via Catalana, quina bestiesa!

I al món, va passar res aquell 2013? Doncs que cada vegada va pitjor: accidents, atemptats, revolucions i desastre climàtic. Totes les desgràcies van augmentant de mica en mica. Obama continua, Papa Francesc (ja porta deu anys? S'ha notat, eh...?) Comparat amb el viscut aquell any, tot sembla poca cosa.

LIGHTYEAR

La primera pel·lícula de l'any ja està al sac, i es tracta d'una de les anomenades "familiars". Lightyear, de Disney-Pixar, és la pel·lícula sobre en Buzz Lightyear, l'astronauta de Toy Story. Com bé diuen les lletres de la introducció, a Toy Story, un nen demana pel seu aniversari aquest nino, perquè és el seu favorit. Aquesta afició diuen que li ve perquè és el personatge de la seva peli preferida. El què han fet ha estat filmar aquesta peli. Fa gràcia, perquè és com el món al revés.

Pel què fa a la pel·lícula en sí, va de menys a més clarament. Al principi, me la poso a veure perquè tinc una estona de planxa i necessito veure alguna cosa lleugera. I la vaig mirant, i em dic que bé, per planxar està bé, no cal pensar massa. A mesura que va avançant, van apareixent els típics moments Disney-Pixar dels últims temps, amb idees a explorar i reflexionar enmig de tota la trama d'aventura. I això fa que al final, hagi estat una distracció, sí, però amb bon gust, de manera que la primera pel·lícula de l'any dona més bones sensacions que no pas negatives. A veure si com a mínim, continua així.

A la peli, tenim una colla d'humans que per un error acaben en un planeta hostil. El Buzz ol esmenar l'error trobant la manera de sortir d'allà. Cada cop que ho intenta, quan torna al planeta han passat X anys, de manera que van desapareixent els seus amics, i n'apareixen de nous. L'aparició d'en Zurg està bé, lògica, però segurament el motiu de la seva existència és el més fluix (enganxat amb pinces) de la peli. A nivell mundial, la peli s'ha fet famosa perquè és la primera producció Disney on apareix una parella homosexual. Poc a poc, però les coses van canviant. Potser massa a poc a poc, però tampoc es pot caure anar a l'altre extrem, cal trobar l'equilibri.

Finalment, tot i que hi ha força personatges amb vessant humorística, sense cap mena de dubte, per mi, el millor, és el gat robot. Boníssim.

FA 20 ANYS... 2003

El 2003 el vaig viure amb els 30 anys acabats de fer, una edat que interiorment ja em feia preguntar sobre l'avinentesa de seguir anant de colònies i fer de monitor. Ara, vist en la distància, crec que m'ho preguntava però m'importava un rave la resposta, perquè encara tenia corda de monitor per una colla d'anys més. Eren les quartes colònies de Món Jove, amb el Twiki de les galàxies, a les portes de l'època de les vaques grasses que començaria el curs següent. Increïblement, vaig tornar a Jordi Turull (la insistència d'un molt bon amic) per unes colònies a Menorca, però la sensació de mercenari va ser gran i no les vaig gaudir massa.

Mig relacionat amb el lleure, aquell any una part de les vacances van ser a la Vall de Pineta, ja que volia compartir aquell entorn. Bonic és poc. Un record especial per la pujada a Marboré, i que un cop a dalt, em vaig posar a córrer per arribar fins el llac quan ja no podia dir ni fava.

A nivell escolar, he de destacar que les obres de teatre d'aquell any, Els tres mosqueters (la primera que va ser espectacular) i el Rei Artur, es dona la coincidència que seran justament les d'aquest any 2023. Vint anys després, es renovaran.

El 2003, després d'un altre any casteller complicat, es comença a preparar una nova candidatura per ser cap de colla. Amb el 4 de 8 descarregat però la colla fragmentada i cansada, era un repte que agafaria que em va desgastar tant que encara ara ho arrossego. Però bé, això serà el 2004. El 2003 combina el millor moment que és el primer carro gros descarregat amb molt mal rotllo.

A Can Barça s'acaba l'era Nuñista per donar pas a un tal... Joan Laporta. Aviat començaran els grans temps culers. I és clar, a nivell d'oci, l'estrena de El senyor dels anells va ser un dels millors moments de l'any, retornant i presentant al món una història èpica i meravellosa, que encara avui està donant fruits.

A nivell mundial, el més destacat és el No a la guerra, centenars de manifestacions al món.

FA 30 ANYS... 1993

Després d'un any mogudet com va ser el 1992, encetàvem un 1993 amb moltes incògnites il·lusionants al davant. Jo ja en tenia 20 en aquella època, acabava segon de magisteri i començaria el darrer curs, tercer, que no va ser, ni de bon tros, tan interessant. Més aviat avorrit, desmotivant i amb una sensació anti-Blanquerna força important. Per altra banda, acabava les pràctiques al Nausica i les començaria al Sagrer. La veritat, a nivell de pràctiques de magisteri, Nausica són les úniques on vaig aprendre alguna cosa i em van servir.

Un dels fets més importants d'aquell any va ser que vaig començar a treballar a Balmes, fent de responsable de Foc Nou tres tardes a la setmana. Gràcies a això, vaig fer el primer cap de setmana de convivències de responsable (ja que fins llavors havia d'anar algun dels profes escolapis). Va ser l'inici de moltes responsabilitats. Aquell any, amb l'excusa d'aconseguir diners per l'esplai, uns quants monitors vam buscar feia a Pere Tarrés, i ens van adjudicar un projecte de la Generalitat, Eurobarri. Durant uns dissabtes fèiem activitats amb un grup de joves de barris marginals de diverses ciutats (a mi em va tocar Bonaire de Terrassa). El projecte culminava el juliol amb un viatge als Alps i a Milà. No va estar pas malament, no... l'únic però, eren els joves, ja que jo tenia més aptituds per infants i no pas per joves. Amb Eurobarri van començar a sorgir algunes diferències importants entre monitors, amb alguna crisi important, preludi de les que havien de venir més endavant. Aquella setmana santa, vam realitzar les colònies amb l'esplai, i allà, juntament amb els campaments Nissan, va ser la confirmació del què havia de ser la meva vocació. Em vaig sentir també per primer cop, responsable, portaveu, i em començava a agradar. Van ser les colònies on vaig donar un pas endavant. 

Aquell any tornava a cantar a la coral Baluern amb ma mare, agafant un intercanvi amb una coral de Dijon. La convivència durant dos-tres dies amb una família francesa no fou... fàcil. La broma utilitzada des de llavors és la del mal a les mandíbules d'estar forçant tanta estona el somriure perquè no entenia res de res. I parlant d'anècdotes intemporals, no podem passar per alt la caiguda del puntal de les obres al cap, un dia tornant de Blanquerna. Com hauria dit Atila, per on va passar la biga, no va créixer mai més el cabell.

L'últim apunt personal destacat d'aquell any va ser l'inici de les classe per treure'm el carnet de conduir. Vaig començar a finals d'aquell 1993, i fins un any després no ho aconseguiria... Tela marinera...

A nivell mundial, els Segadors és oficialment l'himne de Catalunya, Clinton és president dels USA, Ietsin ataca amb canons el Parlament Rus, continua el conflicte als Balcans... De tot una mica..

FA 40 ANYS... 1983

Any nou, records garantits. En espera de poder fer algun "Fa 50 anys...", seguim amb la mirada posada al passat. En aquest cas, fa 40 anys era 1983, quan aquell desembre arribaria als 11 anys. Vaig deixar cinquè i començaria 6è d'EGB. En aquells moments, 6è, 7è i 8è eren el què s'anomenava llavors el cicle superior. Va ser un canvi important. Després de dos carcamals de professors, em retrobava (ja la coneixia d'abans tot i que no l'havia tingut, la senyoreta Pilar Vall. Era un estil totalment diferent als anteriors, tot i que quan tocava posar-se dura, ho feia, tampoc era una senyoreta-mama, però clar, el canvi era notable. Del curs en sí no recordo massa, però en el subconscient el tinc com a especial. Va ser un bon curs, tinc aquesta sensació.

No es pot dir 1983 sense relacionar-lo directament amb Pineta. Aquell juliol feia la primera tanda, Pineta-I, i els records que m'arriben són molt bons, també tenint en compte que les colònies de l'any anterior van ser les pitjors de totes les viscudes. Aquell any crec que va ser el primer en què em vaig començar a enamorar de veritat d'aquell espai meravellós i que encara guardo dins el cor.

Per molt que intenti recordar altres fets d'aquell any, no me n'acabo de sortir. crec que deuria ser també quan per motius familiars seguia la coral de l'escola on cantava la mare, i possiblement és l'any dels caps de setmana a l'Eucaria, una casa que tenien els escolapis prop d'Igualada, de la qual també tinc bons records.

Sembla que a nivell nacional i mundial no fou un any de grans esdeveniment. Si consultes les efemèrides, n'hi ha unes quantes, però tampoc en destacaria cap en especial. Els "futboleros" recordaran però, la broma del 12 a 1 de l'Ecspanya-Malta... A veure si no fos aquest un dels "clics" que vaig fer per començar a treure'm la bena dels ulls...

CATALÀ vs CASTELLÀ

El tema del país està molt malament. No sé que ens espera aquest 2023, però la veritat és que pinta fatal. Els nostres polítics s'han venut als espanyols i han pactat amb ells la rendició total a canvi de salvar el seu cul. Les properes eleccions a l'alcaldia de Barcelona en són un nou exemple. Els candidats d'ERC i Junts, Maragall i Trias, sumen entre els dos quasi 160 anys (80 el primer i 76 el segon). L'objectiu és clar, desmotivar i desmobilitzar el poble, ja que no ens veiem pas identificats amb aquests dos carcamals. I els de la CUP, com sempre, enlloc d'aprofitar-ho, no mouen un dit. SI sembla que a tots ja els va bé seguir sent una colònia ecspanyola.

Però anem a la llengua, que és del què volia parlar. Amb l'estrena d'Avatar 2, s'ha fet propaganda per tal que la gent l'anés a veure ne català. Han sortit les típiques evidències de discriminació (menys sales, menys hores...) i clar, es demana que la gent faci un esforç per veure-les en la nostra llengua. A veure, només hi ha una manera de que la gent vagi a veure aquesta i qualsevol altra pel·lícula en català: que no es faci en castellà. És que mentre hi hagi bilingüisme, la nostra llengua recularà. Mentre convisquin les dues, la gran es menjarà l'altra. Mentre l'oci sigui majoritàriament en castellà, poca cosa tenim a guanyar.

Aquests dies, que he anat força per llibreries grans, una altra mostra. L'Abacus per exemple, per cada llibre en català que trobes, n'hi ha 200 en castellà. És escandalós. I aquesta encara que en té en català, n'hi ha que ni això. El nostre dia a dia és ple d'exemples on el català es veu menyspreat o simplement ignorat i esborrat, com si no existís. I això ho estan permetent aquests polítics de merda que ens manen. 

Les noves generacions se'n riuen de la nostra llengua. Viuen en castellà, i veuen el català com una llengua de segona. Insisteixo que per canviar això cal independència i esborrar el castellà de tot arreu. Alguns diran que això és el mateix que m'estic queixant però al revés. A veure, no pas. A Anglaterra es parla i es viu en anglès, no? A Alemanya en alemany, no? No hi ha pas altres llengües, les altres són això, altres llengües. Doncs a Catalunya li cal el mateix, no passa res. No és sectari ni feixista, és que és el què ha de fer qualsevol país normal. I qui vulgui dir que no, senzillament és de l'altre bàndol. Sí, això va de bàndols. Mentre Ecspanya continua lluitant a la guerra contra Catalunya, nosaltres ja no. I ells segueixen lluitant, cada dia, sense descans. I si no, mireu què ha passat amb Alcarràs. Després de guanyar no sé quants premis, no la selecciones pels òscars. I ens volen fer creure que és l'atzar... Ecspanya ha pressionat perquè no es parli en català a la cerimònia i ja està. I molta gent dirà que quina bajanada, que això és teoria de la conspiració, blablabla... La mateixa gent que encara es pensa que Ecspanya és un país democràtic, i que veiem fantasmes arreu... Quanta innocència. És una guerra, i l'estem perdent.

A JUGAR!

Comencem l'any amb una entrada molt similar a la de l'any passat (encara que en aquell cas fou la segona). Aquell dos de gener parlava del Paraulògic, el joc lingüístic que encara avui desperta força passions, i al qual em vaig estar unes setmanes enganxat. Però de seguida va arribar el Wordle, que al meu parer superava en interès al paraulògic, i de mica en mica el primer el vaig anar deixant fins a no connectar-m'hi gens, mentre que a l'altre, en totes les seves versions (català, ARA, anglès i les tres en castellà) es convertien en una rutina diària que gairebé mai faltava a la cita.

Des d'aquell gener, he anat jugant-hi i marcant-me fites i rècords que he anat deixant constància en aquest blog. L'última vegada que en parlava era l'últim dia d'octubre, ara fa dos mesos. Allà, exposava les diverses fites aconseguides, i m'emplaçava a superar-les. Però les coses mai són com un s'imagina. El canvi de mòbil va fer que perdés el fil de les ratxes, ja que començava de zero. Sí, em vaig apuntar en quin punt estava, i l'únic que havia de fer era sumar, però l'embolic era evident. El cop de gràcia ha estat que durant aquestes festes, en perdre la rutina habitual, hi ha hagut tres dies que m'he oblidat de jugar, i en el wordle català i anglès, et quedes a zero si estàs un dia sense jugar. Massa problemes. Em sorprenen, això sí, aquests oblits. A l'estiu tampoc tinc rutina habitual i no em vaig oblidar pas. De seguida us explico de qui sospito. Res que he decidit, oblidar els rècords anteriors i començar a comptar des de zero en aquest mòbil. Això sí, recordo que en anglès mai he superat el 41, i que el d'accents en castellà, encara no he tingut cap errada!

I mentre parlo del wordle, he de dir que segurament un dels motius dels oblits ha estat l'arribada d'un altre joc. És el Trivial de tota la vida en una aplicació on jugues amb molta gent, puntuacions, lligues, competicions... bé, el de sempre, que ara estic molt pendent d'aquestes partides, ja que entre totes les que faig (individuals o competitives), al llarg del dia hi he de jugar un grapat de vegades. 

I finalment, cal destacar també el tema sudoku, del qual no en parlo des del juliol de 2020. Habitualment en feia molts durant les vacances d'estiu. La desaparició del llibret que més m'agradava, he anat buscant altres editorials, formats, nivells, i cap m'ha convençut. Si en torno a parlar és perquè ara en tinc una que de tant en tant agafo i en faig un parell. Volia destacar la influència de l'estrès escolar. En tres mesos, de setembre a desembre, n'he fet 98. D'aquests, acabats a la primera, quatre (un 4%). En els deu dies que porto de vacances, n'he fet 32, i d'aquests, fets a la primera, setze (un 50%). Brutal la comparació, i com d'alliberat se sent el meu cervell. Fa angúnia i tot.

Suposo que quan comenci escola, el ritme serà molt diferent, però mentrestant, a jugar!