ADÉU 2012...

... i no tornis mai més!

CADENA DE FAVORS

S'acaba l'any (no, el món ja ha quedat clar que no; almenys de moment)... Toca fer revisions, tant a nivell personal (ara no toca), com a nivell global. En aquest darrer aspecte, ha estat un any contundent, molt viscut, amb molts moments importants, amb grans gestes, amb grans decepcions, amb grans incògnites, amb grans il·lusions... Totes elles ens seguiran acompanyant en el proper any que començarà.
Una de les coses que no canvien són les injustícies, l'egoisme, les males maneres; tot i que també van creixent les mostres d'amor, de solidaritat... Hi ha una pel·lícula que té una idea de fons molt maca. Es tracta de "Cadena de favors". Planteja què passaria si cadascú de nosaltres fes un favor desinteressat a tres persones, i cada una d'aquestes a tres més, etc... Potser per lo fantàstic i meravellós que podria ser, alguns li han penjat una etiqueta de "cursi".
Aquest vídeo és un muntatge que segueix aquella premisa. I si per un dia, deixéssim de no creure en coses que són possibles?

ELS MISERABLES

En contra del què us pugueu imaginar pel títol, aquest article no té a veure ni amb polítics ni amb banquers; ni amb ciclistes ni amb espanyols; ni amb gossos ni amb res per l'estil. Fa referència a "Les miserables", l'obra de Víctor Hugo convertida en musical.
Ja té nassos que amb la poca assiduïtat al cinema dels últims anys, hagi tingut lloc una coincidència poc distanciada en el temps, l'estrena del Hòbbit i de Els miserables en poc més d'una setmana. La primera ja està vista, i ja n'he comentat la seva excel·lència. I ara tocarà buscar un moment per a aquesta altra. Ja en vaig veure el musical quan el van fer aquest mateix any a Barcelona, però és clar, tot i el gran muntatge, era en castellà, i això, fa una mica de nynynyny... Així que veurem la pel·lícula (em versió original, és clar...) S'hi va poc, així que quan s'hi va, ha de ser jugada segura i guanyadora...

UNA MARATÓ DIFERENT

Fa una setmana va tenir lloc la 21a edició de la marató de TV3, i com ja va sent habitual, a l'escola s'organitza un matí ple d'activitats per a recollir diners per a la causa.
Enguany, la meva aportació a l'organització ha estat d'un 0'001 %. I és que haver plegat de Món Jove fa que  em dediqui a actes com els de la marató des de la perspectiva de participant com qualsevol altra família. He de reconèixer que al principi em vaig sentir molt, molt estrany. Feia broma amb altres pares del tipus: "quin canvi, això de no venir a les 8 del matí, s'agraeix.." Però en el fons em sentia una mica peix fora de l'aigua. A mesura que van anar passant els minuts (uns 60 més o menys) ja em vaig anar situant en el meu rol. Vam participar, vam col·laborar econòmicament i tot bé.
A nivell estricte, val a dir que van ser gairebé 600 persones les que van arribar a passar durant aquelles 4 hores d'activitats. Tot i que cada vegada vénen més tard... no agrada matinar! I quan es va recollir? 2100 euros! Ha estat la vegada que s'han recollit més diners (el rècord estava en 1876) Diu molt de la solidaritat de la gent, de la generositat... realment increïble! En total es van recollir més de 10 milions, un altre rècord en la història de la Marató!
I a la gent de MJ, els vaig veure bé, molt ficats en el tema... Potser eren poquets pel volum de gent i nombre d'activitats, però el què fa la il·lusió i la feina ben feta no ho treu ningú!

EL MILLOR REMEI

Al final res de res, no hi va haver cataclisme. Espero que algú hagi avisat aquell japonès que es va submergir al mar dins d'unes bombolles anti-tsunamis... o potser encara és allà per si de cas?
Doncs res. Per si de cas s'acabava el  món de veritat, almenys que acabés amb un bon gust de boca, així que tocava anar al cinema a veure El hòbbit. Segur que hi ha molta gent que aquestes pel·lícules no li diuen res, o altre a qui no els hagi agradat. Però, és clar, no és el meu cas. És increïble, fantàstica, emocionant... ho té tot!  Llàstima d'aquest mal que tenen les grans pel·lícules: la durada. Gairebé dues hores i tres quarts! A veure, no se'm va fer llarga, però és veritat que arriba un moment que no saps ja com seure. Sort que és meravellosa! I ara, a esperar la continuació (suposo que no haurem d'esperar un nou anunci de fi del món...)

BONA NIT I TAPA'T

Bé, doncs, ja està... Això és el final. Molt de gust en haver-vos conegut i ens veiem... O no, vés a saber!

VINT-I-VINT

Finalment ha arriat el dia. Disset de desembre de 1972. Quaranta anys. Fàcil de dir, poques paraules, però un pes, un pes molt gran. Per a algú amb uns símptomes propis de la síndrome de Peter Pan, aquest és un número potent. Realment és això? S'és persona adulta a aquesta edat? Respectable? O es pot seguir sent com sempre?
Segurament, no canviarà res de res, però la veritat és que fa mandra, molta mandra...

NEWTOWN

No és una més. L'enèsima matança als Estats Units ha estat, dins de la brutalitat que tenen aquests fets, un component tràgic esfereïdor: les edats de 20 dels 28 morts. Els experts, i els governant nord-americans ja faran el què creguin convenient (o no), perquè realment, en porten moltes com aquestes, i ells sabran perquè estan així de sonats.

La qüestió és que la proximitat d'edat amb els nens i nenes de l'escola és el què m'ha tocat més endins. no sé, aquesta vegada m'he sentit més atacat. Mirava de posar-me a la pell dels familiars dels nens assassinats; o a la pell dels nens i nenes que eren a l'escola i van viure aterrits aquells minuts; o, evidentment també, en la pell dels mestres d'aquella escola que van haver de trampejar aquell situació. No em puc imaginar una situació semblant a casa nostra, però intentava sentir aquelles sensacions.
I ara els ve el pitjor, els dies després, les setmanes, mesos i anys, perquè segur que mai podran oblidar aquest dia. Com pots viure després d'això? No sé si en parlarem a escola. Crec que s'hauria de fer.

OLE TU!

En un dia que tothom parla de l'espanyolisme del senyor Wert, vull trencar una llança d'atenció sobre un altre personatge que sembla que últimament ha pres algunes substàncies psicotròpiques. Em refereixo a en Benet XVI, el Papa de Roma, el Ratzinguer Z.
Ha escrit un llibre (o almenys això diu) sobre la infància de Jesús. Després de dir que a l'estable no hi havia ni bou ni mula, ara resulta que els Reis Mags, venien d'Andalusia. Aquesta sí que és bona! Després ens estranya que personatges estil "Wert" diguin que Ponç Pilat o els seus soldats romans havien nascut a Catalunya...
Sempre hi ha el típic que diu que no es pot dir que vinguessin d'Andalusia, perquè encara no existia. Però clar, tampoc és cert, perquè no fa massa, una altra ment brillant (Esperanza Aguirre), va dir que Espanya té 3000 anys d'història! Així que els números quadren, no? Ja veiem que tot és un complot pro-espanyol (s.c.)
Doncs res, ja teniu els tres Reis, que com que els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar eren inventats, doncs no passa res, ja els podem anomenar Curro, Paquirrín i Bertín. I què li van portar al nen Jesús? Doncs gaspatxo i unes castanyoles. per cert, el bou sí que hi era, el què passa és que els reis se'l van emportar per tal d'inventar-se la Fiesta Nacional un cop arribats de nou a la seva terra.

ARA QUE S'ACABA EL MÓN...

Doncs sí, ja està... en tres setmanes ho tenim enllestit. I és que el dia 21 s'acaba el món! O almenys això deien els maies... La veritat és que sento poc rebombori sobre el tema, sobretot si ho comparem amb el canvi de mil·lenni, quan l'any 2000 també era un moment apocalíptic.
Doncs mentre preparem les maletes per marxar a Bugarach, el poble francès que segons diuen, serà l'únic lloc del món que es salvarà de la catàstrofe, arriba un muntatge de dos minuts que repassa tota la història, des del big bang inicial fins el big bang final. És una mica americà (i ja sabem com són els americans...), però la conclusió és que veient les imatges de l'últim segle, potser sí que és millor que tot plegat faci un pet!

EL DIA DELS DRETS DELS INFANTS

Vaig una mica tard, però els darrers esdeveniments al país trasbalsen a qualsevol... 

El passat 20 de novembre (També té nassos el dia...) es va celebrar el dia dels drets dels infants. A l'escola, els nens de cicle superior ho van destacar (molt bé! A mi se'm va passar... ningú és perfecte!). No va ser fins més tard que em vaig assabentar (ara ja o tinc a l'agenda per l'any que ve) i em va arribar aquest vídeo colpidor sobre el tema. 

En un concert d'una coral infantil, els nens marxen en plena cançó...

I 26 DE NOVEMBRE

Avui tot eren creuament de mirades amb la gent coneguda. Alguns aixecaven les celles, d'altres encongien les espatlles... tots amb una sensació estranya, com si s'acabés de perdre un tren i després ens diguessin que aquell tren estava en una via equivocada.
Què ha passat? Com és que l'eufòria va créixer tant? Qui ens havia fet creure que això era bufar i fer ampolles? Suposo que nosaltres mateixos. Ens hem enlluernat, ens hem deixat enlluernar, ens ha motivat enormement l'odi despertat en els veïns de l'estat espanyol...
Sabíem que no seria fàcil, és veritat, però no ens enganyem, tots esperàvem una majoria sobiranista més àmplia. I la veritat és que ha passat el què havia de passar... Si creix el sentiment independentista, creixen els partits que l'han portat sempre a la bandera (excepte SI, que no va acabar d'aprofitar el lloc on va arribar). I el partit del govern, recula degut a les polítiques econòmiques i socials. Mentre creix també, el vot als partits espanyolistes (excepte PSOE, que sembla el Titànic).
Per tant, si ho pensem fredament, aquest era el resultat més lògic. Que ens hauria agradat més un altre? Doncs segurament. És clar que sí! Però nois, noies, tenim un país complicat, que en moments excepcionals, fa coses inversemblants.
Els polítics han de seguir baixant a la terra i entendre el perquè de tot plegat. El dia que aprenguin que no són una raça diferents de la nostra, potser una altra cosa canviaria. I això va pels grans partits (CIU, PSOE, PP...) que segueixen amb els seus discursos estúpids i egocèntrics. Els altres han canviat? No crec, però almenys dissimulen millor.
Res, que si volem tirar endavant com a país, ser realment un estat lliure, aquests que manen han de baixar dels núvols i actuar units. Malauradament, sembla utòpic. I mentrestant, els espanyols se'ns riuen a la cara, així que no els donem treva i tirem endavant el projecte anhelat, Catalunya, país lliure!

25 DE NOVEMBRE

S'acaba la campanya electoral. Molta gent diu que aquestes són les eleccions més importants que s'han fet mai. Bé, crec que sí són importants, però espero que les properes encara ho siguin més.
Ens hi juguem molt. Molta gent, fora del nostre petit país tindrà els ulls posats en nosaltres aquest diumenge.
He sentit persones que deien que no s'ha de votar, que tots els polítics ens prenen el pèl i que faran el què els doni la gana, etc. Tenen part de raó; els polítics s'han de guanyar una confiança que en aquests moments, per a gran part de la població, no tenen. Però malauradament, el sistema electoral no té gens en compte les abstencions, ni tan sols els vots en blanc. Així que aquest diumenge s'escolliran uns diputats peti qui peti.
I com que això passarà, cal anar a votar, perquè com deia, ens hi juguem molt.
Estem en una situació molt complicada socialment, i d'altres (els mateixos que abans i més) creuen que no és moment d'independències, ja que tenim problemes més greus a casa nostra. És veritat. El conflicte econòmic i social és de grans dimensions, però per sort, les persones humanes som capaces de poder parlar, discutir, actuar en diversos àmbits. O és que a la vida real no podem fer alhora aquestes coses: fer bé la nostra feina al lloc de treball, tot pensant en quina activitat faràs amb els nens el cap de setmana, així com recordar que a la tarda tens reunió de veïns per parlar de l'ascensor, just abans de decidir què compres per fer el sopar. Deixaràs de sopar perquè tens reunió de veïns? O bé no treballaràs bé perquè el cap de setmana aniràs a veure la Ventafocs?

També hi ha el discurs de "Es creuen que la independència és la solució a tots els problemes". Doncs no. Segur que si fóssim un país lliure, hauríem de pencar com a borregos, i passar anys força magres. Tindríem problemes, com  tots els països, però almenys serien els nostres problemes, que haurem de solucionar amb la nostra feina i els nostres diners.
Feia temps que no hi havia una ofensiva espanyola tan bestial. Ja ha anat bé, perquè això ha fet augmentar els partidaris de la separació. En altres articles ja n'hem anat parlant, però és que les darreres setmanes han estat increïble; i només faltaven les postres que ens ha proporcionat el senyor Tejero (ja em va sorprendre saber que aquest home no és a la presó... no hase falta desir nada más)
Bé, a veure què passa, a veure si podem demostrar la seriositat del tema que ens ocupa i donem una mostra de democràcia a tot el món. Fem-ho nosaltres, perquè Espanya no ens deixarà, i ja ens podem preparar, perquè els seus atacs seran ferotges.

3+4 SEMPRE FAN 7

El passat diumenge vam tancar la temporada castellera amb la nostra setzena Diada. Enguany havia seguit el mateix esquema dels darrers anys: primer, un començament suau, anant a les actuacions locals i a l'assaig anterior. Després, acabat el curs escolar, un intensiu fins la festa Major. I quan es torna al setembre, una constància d'un 80 per cent, per tal de col·laborar al màxim en el tram fort.
Aquest ha estat un any irregular, arribant a la Festa Major amb el 2 de 8 amb folre que malaurada i inesperadament va caure sense ser ni tan sols carregat. A partir de llavors, es va anar treballant per aconseguir descarregar-la, es va començar a anar seriosament pel 5 de 8 i per un sorprenent 3 de 9 amb folre. D'aquest castell, ja n'hem parlat en anteriors escrits. La qüestió és que arribàvem a la Diada amb tres castells inèdits a la cartera (descarregadament parlant): la torre, el cinc i el set.
L'actuació va ser la millor de la història, la primera vegada que descarreguem tres castells de vuit, però no van ser els esperats, ja que en lloc del 2 i del 5 van ser substituïts pel 3 i el 4. I clar, si fas un 3 i un 4, ajuntem-los i tenim el 7. Estrany castell i estranya relació hem tingut amb ell durant aquesta temporada.
Però bé, pleguem la faixa, que l'any que ve, ja ho diuen... més i millor!

COGNOMS

Ja estem immersos en la campanya electoral del què diuen que són "les eleccions més importants de la història de Catalunya".
Bé, no sé si seran les més importants, però sí que està clar que aquesta vegada ens hi juguem molt més que no pas el típic repartiment de poder entre una colla de gent que té més ganes de guanyar diners que no pas de treballar de debò i sense enganys pel país.
Des de la Diada ja s'han comentat diversos estirabots provinents de l'estat opressor, i és d'esperar que a mesura que passin els dies, aniran a més. un dels més celebrats ha estat el de la "catalanització dels cognoms" per part del PP.

Tenen tota la raó del món: ja n'hi ha prou de gent dient-se Arroyo, Céspedes, Chico, Escamilla, Gordillo, Quesada i Viñas! A patir d'ara seran Rierol, Gespes, Vailet, Esllitet, Grassonet, Formatjada i Montsolís!
Mare de Déu! El que és increïble és que hi ha gent que se'ls creu... això ho diu tot de la cultura dels seus votants i simpatitzants...
Però calma, no passa res... aquest video ha estat visionat per més de 40.000 persones. Però el que realment  està al cap dels catalans, i demostrem així el nostre tarannà, és que els videos dels "Mas style" ja superen els dos milions de visionats. Així és Catalunya...

DRET DE VAGA (TMB 3ªpart)

Em sap greu repetir-me. Sembla que m'agafin ja els vicis de la gent de més edat que sempre expliquen el mateix... però és que és increïble (TMB I i TMB II)

Els treballadors de TMB segueixen segrestant la gent del carrer amb total impunitat. Sí, sí, ja sé que els treballadors tenen dret a fer vaga, que defensen els drets que els seus pares i avis van guanyar amb suor i sang, bla bla bla, bla bla bla...
Però és que la gent del carrer també pateix, i no faig referència a les aglomeracions, a les cues, a les llaunes de sardina que han estat els metros d'avui, ni a les estacions tancades, ni als desmais, ni a la incomoditat pe a embarassades, gent amb cadires de rodes, crosses, etc...
Hi ha un 25% de gent que no té feina, i que segur que molts (tampoc tots, no ens enganyem) es canviarien pels treballadors de TMB. Els hi han tret la paga de Nadal? Sí, com a molta altra gent. Que els han tret privilegis? Sí, com a molta altra gent.
Llavors, cal sortir a queixar-se i a lluitar, però en la direcció correcta.
No em vull ni imaginar què passaria si els mestres decidissin també fer vaga un cop cada quinze dies... Ens lapidarien!!!! Llavors, perquè ells sí poden? Es queixen que les retallades dels polítics afecten a la gent del carrer, doncs ells fan el mateix!

SERVEIS MÍNIMS = CERVELLS MÍNIMS

PROMET-ME QUE SERÀS LLIURE

El títol d'aquest llibre sembla que faci referència a l'actualitat. Però no. És un llibre d'en Jordi Molist que he tingut la sort de llegir durant les darreres setmanes. 
Tot i que ja està afegit a la pàgina corresponent, crec que mereix ser comentat més "a lo grande", perquè reconec que tot i que el meus moments de lectura estan molt centralitzats als viatges solitaris en metro, que no en són molts, ha estat un plaer gaudir de la seva lectura.
Les aventures d'un marrec i més tard jove de Llafranc de finals del segle XV m'han arribat ben endins. La cruesa dels fets explicats, que per cert molt ben documentats, i l'emoció que transpiren les paraules han estat destacables. La part més amorosa potser és el seu punt més feble, ja que en dedica moltes pàgines quan el més assenyat seria que el noi enviés la noia a prendre vent, però bé... c'est l'amour! 
Si en teniu ocasió, i us agrada la novel·la històrica, no us el deixeu perdre!

90 MINUTS MÉS L'AFEGIT

Amb dos mesos de competició a l'esquena, potser ja va sent hora de fer algun comentari sobre aquest Barça. I què es pot dir? Champions, 3 partits guanyats de 3; lliga, 7 guanyats i un empatat de 8. Imbatuts. Líders a les dues competicions.
Però som culers, així que... no, no em convenç. Em recorda aquell any que el Madrid de Del Bosque va guanyar la Champions i el van fotre fora perquè avorria i no tenia glamour. Estem guanyant, sí, però jo a l'equip no el veig com sempre. No es pot negar que juguen i intenten fer gol fins l'últim minut (i així ha passat unes quantes vegades ja aquesta temporada), però em sembla que és evident que els jugadors no estan tan entonats com abans, no hi ha tanta fluïdesa i enteniment entre ells. Esperem que de mica en mica es vagin posant les piles i arribin els automatismes que provoquen aquell futbol desbordant.
En Tito haurà de vigilar força i ser més coherent entre allò que diu i que fa. Diguè: "Si hi ha baixes i no hem fitxat, és perquè tenim el planter". Doncs potser més oportunitats a Bartra i menys Songs i Adrianos de centrals, no?

HOMO HISPANICUS

Segurament heu sentit les declaracions de l'Esperanza Aguirre (no havia plegat, aquesta?), dient que "España es una nación con 3.000 años de historia".
M'agrada com l'escola del senyor Wert es va ampliant amb noves mostres de cultura i rigor històric. Algú li hauria d'explicar a aquesta senyora que això que diu és tremendament fals. Amb una mica d'estudis, sabria que ja existien homos hispanicus fa 30.000 anys (es deuria deixar un zero). Convivien amb els homo neanderthalis, tot i que no tenien bona relació.
I és que es veu que els neandertals treballaven de sol a sol i després donaven gran part del què havien caçat als hispanicus. També es diferenciaven en què els neandertals caçaven mamuts, mentre que els hispanicus els provocaven i després els feien passar per sota d'un tros de tela blanca. Com que sovint el mamut passava per sobre l'homo, aquella tela blanca es tornava vermella (i va quedar així per a la posterioritat).
Finalment, van evolucionar de manera diferent; el neandertal va anar passant etapes fins l'homo sapiens, mentre que l'hispanicus... bé, de fet és que encara no ha evolucionat i segueix sent tan primitiu com llavors.

CROMOS

Fa na setmana em va convidar a participar en una web on es fan col·leccions virtuals de cromos, que es diu ilustrum.
Un cop t'has creat el compte (tot gratuït), pots escollir entre moltes col·leccions de cromos que ha muntat gent totalment per afició. N'hi ha d'esports, de menjar, d'animals, de pel·lícules, de séries de tv... de tot el què vulguis!
Cada dia reps unes monedes amb les quals contestes preguntes sobre el tema i guanyes sobres amb cromos.
A partir d'aquí, com si fos una col·lecció real, pots canviar cromos amb altres participants, etc.
La veritat és que està molt ben muntat i és divertit de fer (sempre que et faci gràcia això de fer col·leccions, com quan érem petits).
A través del següent enllaç pots entrar en aquest món:

 

INWERTEBRATS

Per una d'aquelles casualitats de la vida, aquesta setmana a la classe, comencem a treballar el tema dels animals, concretament, dels vertebrats.
Clar, la broma està servida, i totes les xarxes socials en van ben plenes. I és que setmana rere setmana, el màxim responsable d'educació espanyol, el ja tristament famós senyor Wert, ens obsequia amb una declaració digna dels Monty Python.
"Cal espanyolitzar els nens catalans"... bé, és que sobren paraules, no cal dir res més. Són paraules que cauen per sí soles, i l'únic que busquen és provocar-nos. Així que més val contestar-les fent servir allò que ell no té: cultura, intel·ligència i respecte.
Així que, posem-nos a treballar els vertebrats, no fos cas que ens convertíssim en "inwertebrats".

7-10-2012

Mmmmmmm... d'això...... pffffffffffff..... és que......... però clar...... sí, sí..... mmmmmmmmmmmm.... res, tu..... ehhhhhhhhhhhh....... pim pam.............. pffffffffff....... Però que quedi clar que orgullós de l'intent desmuntat digníssim de 3 de 9 amb folre.

ALEA JACTA EST

En aquest mateix moment estem enfilant la Ronda de Dalt per anar cap al concurs de castells. Ja és la sisena vegada (consecutiva) que hi anem, i sempre és una sensació especial. La que vas com a primera vegada, la que vas com a cap de colla, la que vas amb ganes de descarregar el 4 de 8, la que vas amb la intenció de sortir amb el cap ben alt, la que vas amb tranquil·litat de que tot anirà bé...
I així fins avui, en que anem a concurs amb uns nervis com mai. I és que les ganes de descarregar el dos de vuit amb folre queden solapats per la gran il·lusió. La il·lusió de quan sentim el cap de colla diem en una actuació: "sisens amunt".
Avui, 7 d'octubre de 2012, els Castellers de la Vila de Gràcia, aquella mateixa colla que un 4 de juliol de 1997 ens sentíem dir: "Per què no us dissoleu i us ajunteu amb Barcelona"; la mateixa colla que en una actuació amb Castellers de Vilafranca desmuntava un 4 de 5 net... Aquella mateixa colla, amb moltes alegries després d'aquests fets, portem a plaça el primer castell de 9 pisos de la nostra història.
Som-hi nanos!

CONCERT DESAPLAÇAT

Havia de ser el juliol passat. Havia de ser al Poble Espanyol. Però els Cranberries van anul·lar aquell concert i tota la gira per motius personals. Però finalment ahir, a l'annex del Sant Jordi (que per cert, és força gran), van pagar el compte pendent i van oferir el concert de la gira del disc Roses. Ja ho vaig comentar a Incommensurable, així que no caldrà repetir-se. Són "The best"!!!

UN RETORN MÉS NO ÉS UN RETORN QUALSEVOL

Cada vegada que s'anuncia el retorn als escenaris d'un grup de música que havia plegat, les crítiques sorgeixen fàcilment (que si necessiten diners, etc...)
Però quan qui torna és un grup que t'agrada, t'oblides de tot plegat i te n'alegres fins al punt de comprar entades pels concerts com si fos l'última cosa que fessis en aquest món.
I és que els Ja t'ho diré tornen a cantar junts i han anunciat dos concerts per l'any que ve, un a Girona i l'altre a Ciutadella. Clar, si n'han de fer dos, és lògic que els facin en aquestes poblacions. És llavors com un altre concepte tan criticat com la centralització a Barcelona, també desapareix per donar pas a la indignació i enuig perquè no fan un concert a la capital.
Estem parlant del grup català més interioritzat per un servidor... així que què farem? Carretera i manta cap a Girona o esperar que arribi un tercer concert i, aquesta vegada sí, a Barcelona?

ESCOLES INDEPENDENTISTES

No passa dia que no tenim una declaració sorprenent des de l'estat espanyol respecte el nostre país. Se'ls hi està anant la castanya, però de molt!!!
I és que deuen veure que se'ls escapa la situació de les mans i degut a la seva ment imperialista i colonial, les seves paraules no fan res més que excitar més el personal, fer guanyar adeptes a la causa catalana i fer el ridícul.

Ara resulta, segons la màxima autoritat en educació a Espanya, el ministre Wert, que l'independentisme creix degut al model lingüístic de les nostres escoles. Increïble! És que em fan ganes de realment treballar per la causa des dels més petits. Ja m'agradaria que això fos veritat, i no haguéssim de dissimular tant!!!
Com diu el politòleg Roger Buch: L'escalfament del planeta és degut als nens catalans què a P3 cantaven Sol, solet". També deu ser culpa de les escoles catalanes: la crisi, el terrorisme, els tsunamis i la mala relació entre Ramos i Mourinho!
També corre per internet un video d'una àvia extremenya que viu a Catalunya que contesta al president de la comunitat d'Extremadura, un altre il·luminat, que vol que els extremenys que viuen aquí tornin cap a allà.
I només em faltava sentir que en un debat d'Intereconomía, l'Alícia Sánchez Camacho era la que posava ordre i serenitat en els comentaris anti-catalans!!!
Per no parlar dels militars i l'Alejo Vidal-Quadras... aquests sí que no mereixen ni dues línies...

DE 9 AL CONCURS

Comença una de les setmanes castelleres més intenses de l'any, la setmana del concurs!

Des de l'any 2002 hi estem anant cada vegada, i només això ja ha de ser un motiu d'orgull, i m'es aquest any que ja només hi van les dotze millors colles (excepte Minyons).

La nostra relació amb el concurs ha patit altibaixos: des d'enormes satisfaccions a grans decepcions. 

El cartell d'aquest diumenge és il·lusionant i agosarat; dos objectius: descarregar el 2 de 8 i el 3 de 9 amb folre. De la torre, no cal dir massa cosa, ja portem uns quants llenyots per saber com va. Però el 3 de 9??? Com serà? Com anirà? De debò Gràcia serà colla de nou? Això són paraules majúscules, d'aquelles que te les diuen fa un any i penses "il·lús"... 

Però l'assaig està allà, les proves hi són, i només falta que comencin a sonar gralles. Que el despertar d'aquest somni sigui ben dolç!

FESTES DEL FUTUR

Posem pel cas que finalment aconseguim l'estat propi. Hi haurà moltes coses a repensar, a refer i a reinventar. Una d'elles, que no per banal és menys important, seria la de les festes del calendari.
Donem per feta que la gran majoria de festes nostres queden tal com estan. Fins i tot el dia del treball podria seguir sent-ho. Ens quedarien tres festes (12-O, 6-D i 8-D) que no serien massa adients a la nova situació.
És cert que molta gent li té un "carinyo" al pont del desembre, però hi ha moltes coses que haurem de sacrificar (i molt més importants).

Així que, si eliminem aquestes tres festes, quines penseu que podríem instaurar?
Una està clara, el "Dia de la Independència", sigui quan sigui. El govern de torn podria mirar de declarar-la prop d'alguna altra festa i tenir així un pont d'aquests que agraden...
Una altra podria ser Sant Jordi, tot i que hi ha qui creu que quan és festa, perd el seu encant. Però és una bona candidata, així com la Mare de Déu de Montserrat.
Però i la tercera? Què podríem celebrar? Algun fet històric dels temps de Jaume I, o dels almogàvers? O potser inventar-se el "Dia de la llengua"? O quan té lloc l'Aplec del Pi de les tres branques? Potser podria ser el dia que recordem els companys valencians, mallorquins, etc... que d'entrada seguirien sota el poder castellà? També hi ha l'opció de RETALLAR festes... Hi haurem de pensar...

ALGUN DIA SERÀS NOSTRA

24 de setembre de 2012, plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Comença la tercera ronda de la Diada Castellera de la Mercè. Sense que ens diguin massa cosa, molts castellers ens anem col·locant a la posició que més o menys sabem que estarem. Ens anem trobant, ens anem mirant... tots sabem el què tenim entre mans.
Van cantant nom per nom a tota la soca, i finalment, tothom és al seu lloc. Entren a alinear les rengles i ens quedem ben quiets. Ningú diu res. no hi ha cap crit d'ànim ni eufòria. Tots sabem què passarà ara. Es va tancant la soca i anem notant els reforços d'altres colles que ens vénen a donar un cop de mà.
Pugen segons, i amb ells, el nucli, els terços i la resta del folre. A la soca no ens movem. Quarts pugen i es dóna el vist-i-plau. Pugen quints i sonen gralles. Aguantem la respiració i tanquem els ulls per sentir amb la música per on va el castell.
La soca, com a Festa Major, és una roca; potser no tant sòlida, però igualment impecable. Notem els peus del folre i una forta sacsejada que la plaça acompanya, primer amb un "uiiiiiiiiiii", seguit d'un "xxxxxxt".
Apretem, sona l'aleta. Castell carregat. Ara ve el què encara no hem sabut fer. Però no tardem en descobrir que encara no ho hem après. El castell cau i la torre queda carregada per quarta vegada en la nostra història.
Algun dia seràs nostra, i aquest dia serà el diumenge 7 d'octubre a Tarragona.

TMB (Tenen Molta Barra) segona part

Benvolgut treballador/a de TMB que avui dia de la Mercè has fet vaga:
D'entrada et vull deixar clar que respecto els teus motius de queixa, i que segurament tens tota la raó del món.
Però, noi... això no es fa!!! El què has fet avui ha estat un insult a la resta de gent que com tu, està patint les mateixes injustícies. O és que et penses que ets l'únic? O és que et penses que polítics, banquers i els responsables de la teva situació van en metro? No, guapo, no.
A ells no els ha molestat aquesta vaga criminal. Heu putejat a milers de famílies, heu fet que un dia de festa familiar es converteixi en un malson, i fins i tot, podríeu haver provocat alguna desgràcia.

Felicitats! Has aconseguit que molts ciutadans i ciutadanes us insultin i us odiïn com a aquells a qui voleu pressionar.
T'has equivocat. Ens heu tocat els nassos ben tocats, i, d'aquesta manera, només aconseguiu el rebuig de la gent del carrer. Noi, esteu ben assessorats, eh?
I si ets el que a més a més, amb el metro ple de gent, l'heu omplert de substàncies pudents, només espero que et quedis sense feina, que segur que hi haurà gent disposada a treballar al teu lloc en pitjors condicions que les que tens tu.
Bona nit.

TMB (Tenen Molta Barra)

"Tots movem Barcelona", "Mou-te amb TMB"... eslògans que volen incentivar l'ús del transport públic a Barcelona. Doncs penso que aquest "Tenen Molta Barra" els escau més bé.
No fa massa, comentava que aquest curs escolar es preveia calent, però que calia buscar maneres imaginatives de queixar-se sense perjudicar terceres persones que no en tenen cap culpa. Doncs aquesta idea es podria generalitzar a tots els sectors.
Però no, els treballadors de TMB volen continuar fent aquesta vaga dilluns, dia de la Mercè, i així setmanalment. Però què es pensen?
Que no saben que els responsables de tot plegat no van en metro ni en autobús? Cal tocar els nassos a les persones que com ells, estan patint la mateixa situació? Cal que les famílies que vagin a celebrar la festa Major es vegin atrapades per un col·lapse monumental?
I després, apareixen els il·luminats que recomanen que la gent es mogui a peu, com si visquéssim en una vila de quatre cases...
No hi ha dret, i l'únic que aconsegueixen és que gent normal pensi que els donin pel sac a ells i a les seves reivindicacions! Que per molta raó que tinguin, no poden perjudicar el poble d'aquesta manera. Primer ens apugen contñinuament els preus, i ara això... Sempre perdem els mateixos!

TENIM PRESSA

En les últimes setmanes s'ha multiplicat per deu mil el debat sobre la independència. No només a casa nostra, sinó que ja és tema a les Espanyes i a molts diaris d'arreu del món se'n comencen a fer ressò.
També s'està utilitzant aquests dies una de les frases més famoses de Gandhi: "Primer t'ignoren, després se'n riuen, i quan ens ataquen, hem guanyat."
Tot està anant mol de pressa i no sé què ens depararà la propera setmana i l'altra. No sé si fer-me il·lusions de veritat o no. No sé si pensar que realment el nostre país està canviant i està preparat per a lluitar. I nervis,  i incògnites... massa sensacions alhora!
Com diu també una frase cèlebre d'Heribert Barrera, recordada aquests dies, "tenim pressa, molta pressa", però mirem de no ensopegar, si us plau!!!!

BULLYING

Tots hem sentit a parlar del bullying o assetjament escolar. S'ha convertit en un terme popular, en un nom comú, i que malauradament s'utilitza molt a la lleugera. A les aules, sempre els nens i nenes han creat diverses formes de relació entre ells, els grupets, les colles... i també sempre hi ha aquells nens i nenes que per diversos motius, tots ells ben estúpids (dur ulleres, ser grassonet, tenir pigues, costar-li els estudis, portar vambes que no són de marca...), són objecte de burla.

Això ha passat, passa i passarà. Però no per això els educadors ens hem de quedar amb els braços creuats. Cal, simplement, educar, i parlar constant ment amb els nens i nenes del respecte a la diversitat i a les persones.
Ara bé, el bullying, és un assetjament continuat, repetitiu, de cada dia, a cada hora, i que provoca un sentiment d'indefensió a la víctima brutal. Malauradament, s'utilitza aquesta paraula molt a la lleugera i sense tenir-ne ni idea de res. Tothom es creu amb el dret d'opinar del què passa a l'escola o a la classe sense saber del cert què s'hi cou. Per què els adults actuen així? Per què diuen les coses sense pensar, amb l'únic desig de criticar?
Aquest inici de curs ha estat dur, i tot, perquè algunes persones es creuen que poden dir el què els dóna la gana sense cap mena de certesa, i altres persones que s'empassen qualsevol cosa només per fer safareig. Si els adults actuen d'aquesta manera, què pensem que faran els nens i nenes?

CURS 2012-2013

Ja és dilluns. Després dels tres primers dies, més aviat d'aclimatació, de conèixer-nos tots una mica, d'escalfar motors... ens enfrontem ja a la primera setmana sencera del nou curs escolar 2012-2013.
Sembla que es presenta un curs força mogudet. Personalment, tinc moltes expectatives creades dins la meva aula, curs, cicle i escola (seguir innovant, canviar metodologies, nous reptes...) Veurem si d'aquí uns mesos això rutlla o no...
Però l'Escola (concepte, no espai) també té grans reptes davant. L'educació és una de les grans víctimes de les retallades, a la pública i a la concertada. Em sap greu pels "puristes" que no volen posar al mateix sac les dues escoles, però, jo les aplego, per moltes injustícies que es vegin per una banda i les que se'n vegin per l'altre. Què voleu que us digui...? Si la nostra finalitat és la mateixa, serà que no som tan diferents.
Crispació, amenaces de vaga i tantes altres coses s'albiren a l'horitzó. Però a mi m'agradaria que totes les queixes que s'han de dur a terme, fossin diferents. Clar que tothom té dret a la vaga, però els educadors potser podríem ser més originals, ser innovadors (tant que ho prediquem) i fer protestes sense perjudicar els alumnes ni les famílies. Em sembla que ja hi ha prou judicis contra els mestres des del món no-docent com per a què seguim donant ales a les seves mirades "assassines".
Tampoc cal arribar a l'extrem de les vagues "a la japonesa" però podríem pensar la manera de fer que mestres, alumnes i famílies reclamin una millor educació sense fotre a ningú més que a qui s'ho mereix.
I com bé diuen els companys de Pont de mar blava, aquí tenim un bon motiu per lluitar:

HISTÒRIA

Onze de setembre de 2012. Era veritat. Deien que podia ser històric i ho va ser. Milió i mig de persones (com a mínim), de totes les edats, totes ocupant el centre de Barcelona amb un sol crit: Independència. Què més dóna que en tres hores sols caminéssim 20 metres? Les sensacions viscudes van ser moltes, i com ja havia dit anteriorment, pels que cada Diada Nacional sortíem al carrer cridant el mateix, va ser especial. Ara se'ns escolta; ara se'ns pren seriosament, encara que diguin el contrari.
Quin ambient! Feia goig, al migdia, passejar pel Parc de la Ciutadella i veure tants grups de gent arribats de tots els racons del país, tantes famílies, i tots amb senyeres, estelades... Era com un somni...
Però què hem aconseguit? Encara res, però hem de seguir empenyent endavant,sigui com sigui. Hem de convertir això en un camí sense retorn, que no puguem anar enrere. Hem d'aconseguir que d'aquí un any, quan recordem la manifestació, estiguem més a prop del destí final. Depèn dels polítics, sí, però també depèn de nosaltres fer que no s'oblidin pas, ja que tenen certa tendència a ser desmemoriats!

ESTELADES ESGOTADES

A poques hores de la Diada Nacional més esperada dels últims anys, m'he presentat en una merceria, disposat a comprar pitets. Hi he estat deu minuts mal comptats, i en aquesta estona, fins a 4 persones han entrat demanant estelades. Si no era prou sorprenent la demanda, pel fet d'estar en el barri que estem, la resposta ho ha superat: "Se'ns han esgotat."
Renoi! Què està passant? No m'acabo de creure encara aquesta mena d'eufòria independentista que està sorgint per totes bandes (encara que alguns il·luminats diguin que això de demà no és una mani independentista... aix...) Pels que portem anys pensant igual, que hem anat a aquestes manis quan érem quatre gats, aquest salt quantitatiu ens deixa perplexos. Tot i que per una banda pensem: "Ja era hora, on us havíeu ficat?", per l'altra, som plenament conscients que per a assolir aquest somni, hem de ser molts, molts més, encara més dels que serem demà! Així que, encara que la gent faci mitja hora que sigui independentista, pugeu al tren, hi ha lloc per tots, endavant!

ESPERIT INDESTRUCTIBLE

La propera setmana (gran setmana, entre l'onze i el dotze...), concretament el dia 14, surt a la venda el nou disc de la Nelly Furtado.
Independentment de si t'agrada o no la seva música, crec que val la pena donar un cop d'ull a la cançó que dóna títol al disc: Spirit indestructible, i sobretot, al video que li dóna imatges.
En el video es veu la gesta protagonitzada per un noi que es diu Spencer West i que va pujar el Kilimanjaro només amb les seves mans (va perdre les cames als 5 anys). Quan veus coses com aquestes és quan penses en que simples que arribem a ser de vegades, i com ens costa assimila que hi ha gent que dia a dia han de lluitar per fer les accions més quotidianes del món. Ens preocupem per coses insignificants quan hi ha persones lluitadores anònimes que donen mil voltes a les nostres personalitats.
En moments grisos com els actuals, és bo veure com tot és possible. Senzillament excepcional i impressionant. Podeu consultar tota la gesta aquí.

EDUCACIÓ PROHIBIDA

M'ha arribat als ulls un documental anomenat "La educación prohibida". Es tracta d'un recull d'entrevistes a gent relacionada amb el món de l'educació de diversos països de Sud-Amèrica, Espanya i Catalunya.
Tots els entrevistats i les idees exposades van en el mateix camí: que cal canviar l'educació, que això no funciona, que hem de deixar els nens més lliures...
És un documental interessant per a tots els que treballem en el món educatiu. Ara bé, com tot, cal agafar el millor de cada cosa. Personalment penso que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha molts grisos. En aquesta pel·lícula, tots són molt "happy-flowers", i tot i que hi ha frases molt encertades i idees molt bones i que cal posar en pràctica, tampoc hi estic al 100 % d'acord, igualment que no estic d'acord amb el sistema actual, i que de mica en mica, a la meva aula, intento canviar.
Els mestres hem de ser innovadors, no suporto la metodologia de "fer sempre el mateix". Com a deucadors, hem d'ensenyar però hem d'aprendre alhora, i no podem aprendre si no ens mostrem sempre insatisfets amb el què fem i intentem millorar la nostra tasca.
Interessats, podeu veure el documental aquí. Penso que val la pena. Però busqueu també articles crítics amb el documental. No ens quedem mai amb una sola versió!

INCÒGNITA I ESPERANÇA

D'aquí just una setmana ja sabrem si realment la manifestació de la Diada haurà estat la trobada independentista més nombrosa de la història.
Com ja he dit en moltes altres Diades, l'important no és quanta gent som el dia 11, sinó quants en serem el 12, el 13, etc. Tot i això, no negaré que és un tema que actualment, il·lusiona. Il·lusiona perquè sents parlar cada dia d'independència a gairebé tots els mitjans de comunicació, i això, és un pas endavant claríssim. Il·lusiona perquè ha deixat de ser un tema de "quatre gats" per sortir al carrer i estar en boca de molta gent. Il·lusiona perquè veus com arreu del país van sortint iniciatives que van adreçades a aconseguir plena sobirania (d'Arenys a Sant Pere de Torelló)
Però clar, què passa amb qui ha de prendre decisions? Si els hem de seguir mostrant el camí, ho farem; si els hem d'empènyer, ho farem. No ens han d'espantar "fantasmes" de l'exèrcit espanyol dient bajanades, ni els màxims governants castellans. L'únic que ens ha d'importar és el què nosaltres volem, i que quan tirem endavant ho fem valents i decidits.
No serà fàcil, però ho hem d'intentar i ho hem d'aconseguir!

ALTRES (cinquena part)

En aquest repàs que he fet durant l'agost dels meus quatre grans pilars de l'educació en el lleure, volia fer un apunt de tres activitats més que vaig realitzar: les úniques tres vegades que he fet de monitor remunerat. Les tres ensenyen les tres cares de la moneda (sí, ja sé que només en té dues...). Així, d'una en tinc un gran record, d'una altra va estar força bé però no m'aportà gran cosa, i la darrera va ser per oblidar.

La primera: uns campaments pels fills dels treballadors de la Nissan l'any 91. Aquell va ser l'any en què em vaig sentir per fi, com un monitor de veritat, que sabia què em feia, i aquests campaments em van ajudar moltíssim. un equip de monitors creat només per aquella ocasió i vam congeniar molt bé; els nens súper-agraïts, i la veritat és que fou molt bonic (encara me'n recordo...)

La segona: uns quants monis de l'esplai del Carme vam voler fer alguna cosa cobrant per després donar una part dels diners a l'esplai. El què vam trobar va ser el projecte "Eurobarri" de la Generalitat de Catalunya. Durant uns quants dissabtes, cada monitor anava fins un centre cívic de Catalunya (de barri marginal) a fer alguna activitat amb un grup de joves. Tot el projecte culminava amb un viatge als Alps francesos i a Milà. El viatge va estar bé (tot i dur joves conflictius), però ja he dit que a nivell de monitor no vaig aprendre'n molt.


La tercera: A través de Pere Tarrés, un camp de treball a Vallcebre per reconstruir el tren miner turístic. Els joves no estaven gens motivats, va ser un desastre, en cap moment monitors i nois vam connectar, i a sobre, el diari AVUI va mostrar el camp de treball com un camp de tortura pels nanos, i van haver de sortir alguns d'ells per la ràdio i al Regió 7 per desmentir-ho tot. Va ser una experiència per oblidar.

SORPRESA Z

A poques hores d'iniciar el curs escolar 2012-2013, i tot escoltant a la ràdio el Barça-València, m'assabento  a través del 3/24 que un mític personatge de dibuixos animats va néixer el mateix any que jo, el 1972, i acaba de fer 40 anys.
Parlo d'en Mazinger Z.
Recordo que quan el van fer per TVE, el veia i m'agradava molt, fins al nivell de mitificar-ho inexplicablement. Algun dia he vist un trosset en alguna reposició (no fa molt), i me'n faig creus, perquè ho trobo força dolent i, evidentment, passat de moda. Però clar, als ulls d'un nen de 6 anys, era el màxim.
Doncs res, felicitem a en Mazinger, que potser a ell sí li agrada fer tants anys, no com a altres...

SETEMBRE

Ja és aquí el mes de setembre, un dels mesos de l'any que provoquen més reaccions a la majoria de la població. Juntament amb el gener, representa l'inici d'alguna cosa, i no ens enganyem, ens ve a dir que s'acaba l'estiu i que ens tornem a posar a la feina.
Què ens portarà aquest mes? Com començarà el curs escolar? Quins nous entrebancs ens posaran als mestres (i a tots els altres col·lectius)? Com viurà el món de la cultura l'increment de preus? Com seran els nous nens i nenes de 3r? Què passarà per la Diada? I l'endemà? Descarregarem el dos de vuit per la Mercè? Totes aquestes preguntes i moltes més, rebran resposta en els propers 30 dies.
QUE TINGUEM SORT!!!!

SENSE PARAULES

Tres dies a Viladrau per a acomiadar les vacances, passejant pel Montseny, respirant aire fresc, silenci... De cop i volta, et trobes al carrer de sota l'església i te n'adones que Viladrau és una vil·la preparada per a tots els imprevistos. Que per una casualitat d'aquelles se't para el cor? Cap problema! Passes per aquest carrer i utilitzes el desfibril·lador. Increïble, em vaig quedar de pedra i sense dubte supera en el rànking de "coses sorprenents que et trobes pel país" que va iniciar Pals.