JA HI TORNEM A SER

Després d'unes quantes temporades (o tongades de mitges temporades) en què veia The walking dead més per inèrcia que per una altra cosa, va arribar la segona part de la novena, on vam tenir un gir sobtat de les trames que van fer revifar la sèrie i l'interès per la trama.
Ara, després d'acabar-se la primera part de la desena temporada, he de dir que ja hi tornem a ser. han estat 8 episodis en què ha passat... res. A veure, sí que han passat algunes cosetes, però no han aportat res de res a la història ni a les meves sensacions en veure-ho. A nivell petit, hi ha hagut cosetes simples (menys pels que o han patit, és clar): la mort d'un dels personatges secundaris que ara portava unes quantes temporades; l'últim dia marxa un dels personatges principals (es veu que fa descans, com han fet d'altres); la fugida d'en Negan... però el més interessant es podria haver ajuntat en un sol capítol i llestos... Però no, han estat vuit episodis on realment el ritme lent ha estat la tònica, i que tenen sort de la tossuderia i la poca intel·ligència dels espectadors com jo, que la van seguint encara que ara vagin dient que ha estat un rotllo. Veurem si tot plegat ha estat com una llarga introducció a una nova segona temporada que serà interessant i que ens mantindrà amb interès com havia fet aquesta mateixa sèrie als seus inicis o han aconseguit altres sèries de les quals ja n'he parlat força en aquest blog.

PINTA MOLT BÉ

Un cop vistes les temporades de la sèrie Víkings, i mentre vaig païnt la primera part de la desena temporada de The walking dead, s'afegeix una nova sèrie a la meva llista de nits al sofà de casa. S'ha estrenat una nova versió (quantes n'han fet ja?) del clàssic de Wells, "LA guerra dels móns".
En aquest cas, ambientat en l'actualitat, tenim el clàssic atac extraterrestre sobre la terra, deixant poques persones vives i amb el repte de seguir endavant, lluitant contra tots els elements.
To va ser veure un tràiler, i tenir clar que havia de veure com es desenvolupava. Tot i que la trama bàsica és arxiconeguda i arxigastada, alguna cosa em deia que calia veure-la perquè semblava tenir un toc diferent a la resta. Un cop vist el primer episodi, he de dir que la cosa pinta molt bé. En aquest primer capítol, tenim per una banda, la presentació dels diferents grups de personatges protagonistes, d'estils i rols diferents, i cadascun en un punt determinat d'Europa (Londres, Alps i nord de França); també hi ha és clar, el descobriment d'una civilització extraterrestre que respon a la nostra trucada interplanetària; i finalment, acaba aquest episodi amb l'atac.
Les presentacions estan bé, tot va bé, però he de dir que els darrers deu minuts, la preparació de l'atac extraterrestre i el mateix, tenen una intriga i provoca un nerviosisme força important. La veritat és que en aquells minuts, se'm podia tallar la respiració. I clar, com si no hagués vist invasions extraterrestres per la tele, jo! Així que cal reconèixer el mèrit d'aquesta per aconseguir posar-me nerviós una bona estona. Així que sí, crec que pinta bé, i tinc ganes de posar-me al dia (l'estan fent actualment, vaig cinc capítols endarrerit).
Veurem com es va desenvolupant tot després d'aquest atac, veurem si és capaç la sèrie de mantenir la tensió la resta d'episodis, tan bé com ho ha fet en el primer. A partir del segon, els supervivents es trobaran amb un món en què gairebé tothom està mort. Catàstrofe, soledat, humanitat posada a prova, i extraterrestres per allà al mig (que potser són els mes secundaris de la història, ja veurem...) En parlem en unes setmanes... Només espero que si s'acaba, que s'acabi, i no l'allarguin innecessàriament com altres sèries.

NO HI HA COLOR

En quatre dies, tinc l'oportunitat de poder presenciar en directe dos partits del Barça. Però dos partits
molt diferents. Un, el del femení, ahir diumenge, que li vam clavar un 6 a 1 al tercer classificat. L'altre, el del masculí, demà passat, contra el Borussia Dortmund. I encara que ara sembli fàcil, després de veure la golejada de les noies, s'ha de dir que diria el mateix just abans del partit.
És que les sensacions que produeixen les dos equips són ben diferents. Els de Valverde (així es diu l'entrenador, no? Bé, entrenador o titella, és igual) van líders, és veritat, però amb un joc penós. Uns jugadors desmotivats, sense esma, amb una prepotència que és l'única explicació possible quan els veus sortir al camp a jugar amb la sensació de que sent ta superiors, guanyen sense baixar de l'autocar. I davant es troben un equip ple d'il·lusió, amb ganes de guanya, i que moltes vegades els donen mil voltes en intensitat. La veritat és que fa molta llàstima veure aquests jugadors, boníssims, dels millors del món, jugant d'aquest amanera. Fa vergonya. Per això, dimecres anirem al camp sense saber què passarà, esperant que surtin connectats, amb ganes de fer bon joc i ambició per guanyar. Perquè davant no tindran un Leganés, o un Osasuna, sinó un dels millors equips d'Europa.
En canvi, les noies estan fantàstiques. Primeres, i sembla que amb la lliçó apresa dels altres anys. A casa guanyen sempre per golejada, i afora han de treballar més, però aconsegueixen la victòria. Ahir mateix, penso en les noies del Deportivo, que perdien 6 a 0, hi veuen escalfant per sortir a jugar, a les suplents: Oshoala, Vicki i Martens. Patapam! Per sort per les gallegues, com que l'holandesa i l'egarenca venien de lesions, no jugaven des de la temporada passada, van entrar en joc però a ritme d'escalfament, i no van haver més gols. Almenys, les noies es relaxen a partir que guanyen 6 a 0, no com els nois, que van relaxats amb el 0 a 0, guanyant 0 a 1 o fins i tot quan perden, Quin desastre. Ara mateix, prefereixo pagar per veure-les a elles que als dropos. Esperem que no es canviïn els papers i que l'equip masculí es posi les piles i torni a exhibir aquella ambició i humilitat que el va portar a ser el millor equip del món.

SKOL

Aquest estiu vaig decidir començar a veure la sèrie Vikings. Aquesta setmana, amb una nova marató
(inesperada perquè no hi comptava), he arribat al final de la cinquena temporada, la que ara per ara és l'última que s'ha passat per la televisió, en espera de la darrera i definitiva que tindrà lloc entre el desembre d'aquest any i el 2020.
Amb aquesta sèrie he tingut moments de tot. Alguns de bons, amb ganes de seguir i interessar-me per la trama, i d'altres més baixos, en què venien ganes de deixar-ho estar. La conclusió final, en general és bona. Sense arribar al nivell d'altres que he comentat aquí, com Big little lies o, és clar, joc de trons (capítol apart seria Walking dead, que aviat en parlaré), finalment ha aconseguit la meva simpatia. La connexió no ha estat tant amb el protagonista principal, que de fet, a partir de la quarta ja no surt, sinó amb el seu fill, en Bjorn. Segurament ell i sa mare, Lagertha, són els pals de paller de la sèrie. També està en Floki, però el seu paer més secundari, es veu relegat i gairebé marginat a Islàndia tota la temporada, amb una trama paral·lela que tampoc arriba a entendre's massa, ja que tantes inclemències que tenen, i no tornen a casa... Destaca el retorn efímer de Rollo, en el seu paper de comte franc, i les desgràcies dels reis de Wessex, amb la també bogeria de Judith... Moltes, moltes coses...
Quan tot semblava a convertir-se en el fina de la sèrie, el deixen obert per a una darrera temporada, que serà una mica més del mateix. Podrien haver tancat aquí i haurien quedat bé, però haurien hagut de fer un final més èpic, la veritat... ja que ha quedat un final una mica escarransit. Esperarem a veure com acaben doncs les seves aventures i desventures, el retorn d'Aivar, de Floki (suposem), i com acaben els altres fills de Ragnar, Thorby, i és clar, el rei Harald.
I ara que dic el rei Harald, mireu si no va d'aquí a  allà la sèrie, que tota l'estona estan lluitant entre ells, i la següent batalla són amics per anar contra un altre, i a la següent tornen a enfrontar-se. Segurament, els víkings ja ho feien això, alia-se o no depenent dels interessos del moment, però en la societat actual, aquestes accions serien repudiades, tot i que en el fons, és el què fan els nostres polítics cada dia, no?
Per cert, la bogeria de l'Aivar l'ha convertit en un dels personatges televisius més repulsius de la història de les ficcions televisives, no?
Bé deixem-ho, hem gaudit de Víkings i ara toca centrar-nos en una altra.

LA PLANTA MIL

A falta de 50 entrades per arribar a la número mil, parlem del primer llibre de la Katharine MCGee,
una noia de  poc més de 30 anys, La planta mil.
Quan el tenia a les mans cada vegada que passejava per una llibreria, i llegia la sinopsi, alguna cosa em deia dins meu que era interessant. I així, l'anava agafant però el tornava a la prestatgeria. Segurament, el fet que estigués a la secció juvenil, amb totes les sagues de Crepuscle, Jocs de la fam i companyia, eren el fre (juntament amb el fet que és una trilogia) que m'impedien acabar de fer la compra. Però finalment, vaig passar per caixa i me'n vaig fer amb un exemplar.
No tinc cap dubte que quan faci el resum literari de l'any, estarà en el podi. I amb això ja està tot dit, encara que no vaig començar massa bé. Els primers capítols (tampoc massa, els cinc primers, a més no són gens llargs) no m'acabaven de convèncer. I el fet que estigués escrit com sembla que s'ha posat de moda (cada capítol té el títol i és la visió d'un dels personatges) em van fer pensar en què seria una versió cutre d'aquest tipus de novel·les. Però és que, renoi, com m'ha enganxat!!
La trama està molt ben aconseguida. Els personatges molt clars, molt diferents i molt iguals a la vegada, que estan lluny entre ells, acaben connectant tots. Totes les pàgines estan escrites de manera que totes et porten al moment final, que a més ja saps quin és des del principi. M'explico. Any 2100 i escatx, a New York hi ha una torre de 1.000 pisos, una bèstia, on la gent que hi viu, són tants, que formen com una ciutat. Als pisos més baixos els pobres, i als pisos més alts, els rics. Des del primer moment saps que una noia cau des de dalt de tot. I vas llegint les històries, com es van entrellaçant fins arribar a saber què passa al final. I he de dir, que t'enganxa molt.
Sí, és una novel·la juvenil, els protagonistes són joves molt joves, però si no poguéssim llegir aquestes novel·les, tampoc hauríem de veure més de la meitat de les pelis que s'estrenen als cinemes, no? Així que, adéu manies i endavant.
He de dir que la manera com va tot, com comença, com acaba. m'ha recordat moooooolt a la primera temporada de "Big little lies". Ara buscaré a veure si és font d'inspiració, perquè en veig molta, passant per la visió de les protagonistes, tot dones gairebé en la seva totalitat.
Res, que sense cap mena de dubte aquest proper Nadal em faré amb les dues parts que segueixen, ja que les ganes de saber com segueix la història hi són. Per mol copiada que estigui la història, quan enganxa, serà per alguna cosa. Per cert, l'ambientació en aquesta torre, i tots els avenços tecnològics que es descriure, molt interessants. Molt bé tot!

VOTA, VOTA,,,

I com qui no vol la cosa, mig any després es tornen a convocar eleccions a Espanya perquè no s'han posat d'acord els que van sortir votats. I tornem a tenir eleccions, i tornem a tenir campanya electoral, i tornem a tenir els debats i les proclames sense sentit i disparatades de cada un dels partits polítics. Pel què fa a la part que ens interessa, la catalana, per primera vegada es presenten les CUP a les eleccions espanyoles amb l'objectiu de bloquejar-los més. Els de Junts per Catalunya continuen igual i ERC també, però amb en Rufain de cap de llista després del lamentable espectacle de l'intent de legislatura passada, quan van regalar els seus vots al PSOE a canvi de res.
Un cop passades les eleccions, hi ha moltes lectures a fer:
- Ens vam quedar amb 23 diputats, només un menys de la meitat. Que bé que hauria anat tenir més de la meitat de diputats independentistes (en són 48 a Catalunya). Segurament, si molts dels independentistes enfadats haguessin votat, ho hauríem aconseguit.
- Torna a guanyar ERC (no ho acabo d'entendre) però amb dos diputats menys, mentre el Rufian es feia fotos amb gent de VOX
- Entra la CUP amb dos diputats. Ara a veure com ho fan.
- A Espanya guanya el PSOE amb 2 diputats menys, i ara resulta que sí que pacten amb Podemos, que també tenen menys diputats dels que tenien. Per què no van pactar abans i ens haguéssim estalviat veure com els feixistes aconseguien multiplicar els seus suports?Clar, que llavors també ens hauríem perdut la castanya de Ciutadans que ha provocat la dimissió i pèrdua de vista del Rivera.
- Amb tota la repressió que hi ha hagut darrerament, tornarà ERC a oferir els seus vots al PSOE? Hi ha qui diu que clar, perquè és un govern d'esquerres. La mare que els va... En aquests moments, se'm rempamplinfen les dretes, les esquerres i les mitges tintes... Ara només és independència, i després la societat ja es tronarà a posicionar. Però aquesta mania de posar els interessos del partit davant del país en la situació actual, em posa dels nervis... Quina mandra em fan tots els polítics, per favor...
Doncs res, a veure com acaba el conte del congrés, que per nosaltres, acaba sempre igual, rebent més patacades.

ELS ÀNGELS ENS MIREN

Amb el temps que vaig estar sense publicar cap entrada, vaig acabar aquest llibre d'en Marc Pastor.
Ens transporta a una Barcelona actual, però en una realitat diferent, ja que parteix de la situació fictícia de que el referèndum del primer d'octubre ens va portar a la independència. Amb aquest rerefons, hi ha uns assassinats macabres, i el llibre és, bàsicament un thriller d'investigació criminal al voltant d'aquests assassinats, en la línia que va obrir pel·lícules com Seven i succedànies.
La veritat és que tot el què fa referència a la investigació dels crims és el més interessant de la novel·la, el què fa que tingui més interès, que, les coses com siguin, no me n'ha fet tenir massa (d'interès). Només les darreres 50 pàgines m'han atrapat, amb la resolució del misteri, que les coses com siguin, està ben resolt, per lo embolicat que estava tot. Bàsicament hi ha tes aspectes negatius sota el meu punt de vista. Primer, la gran quantitat de personatges i vies alternatives que es van obrint. A cada policia que surt, a cada moment apareix un nom diferent que provoca que quan arribes a algun capítol i et parla de tal persona, ja no saps qui és, si és policia, familiar de les víctimes, amic dels sospitosos... hi ha un excés de personatges que serien totalment prescindibles i afecten a la comprensió del relat.
El rerefons polític, fa que connectis amb coses del procés en què vivim, però és un extra també, força prescindible. És a dir, centrar-se en la investigació en el què donava motius per llegir, i tot el què explicava de la resolució del procés, a veure, fa gràcia, però no té excessiva importància, no deixa de ser palla.
I finalment, la vessant diabòlica del policia protagonista, encara la trobo més fora de lloc que la resta d'aspectes negatius. Què hi pinta un policia posseït per un dimoni aquí al mig? Perquè tampoc és que tingui especial rellevància amb la trama, la veritat... no sé, em va sorprendre força veure tants elements distorsionadors de la trama, que provocaven mareig.
Com deia, a les últimes pàgines, quan s'obvia tot aquest condiment i se centra en els assassinats, llavors sí que tenim teca. Però francament, vist en general, no ha quallat.

REACCIONS

Tan sols fa tres setmanes que va sortir la sentència dels presos polítics. Tres setmanes. Vint-i-un dies. I com la tardor de fa dos anys, aquests dies s'han fet llargs, eterns. Tinc la sensació que fa molt més temps que va passar, sense tenir en compte que des del principi del judici que sabíem que la sentència seria d'aquest estil. Bé, és veritat que hi ha qui pensava que no seria així. Poc coneix el poder espanyol, la veritat...
Ha passat lent perquè han passat tantes coses des de llavors... Moltíssimes. Llàstima que la resposta unitària i contundent de la nostra classe política, els seus companys hagi estat insignificant, nul·la i mancada de cap transcendència. Un cop més, el carrer, la gent, han passat per sobre dels nostres representants, que un cop més, no han estat a l'alçada. I a les portes d'unes noves eleccions al congrés espanyol, han mantingut unes formes pròpies de l'autonomisme més ranci...
La primera setmana va ser la més bèstia i contundent. L'ocupació de l'aeroport promoguda pel Tsunami va ser espectacular i va donar la volta al món. Allà ja vam tenir les primeres mostres de la brutalitat i violència policial que ens va acompanya durant tots aquells dies. Els talls de carrers, carreteres, algunes vies de tren... Concentracions i manifestacions... La marxa per la llibertat des de 5 ciutats catalanes que durant tres deies van caminar 100 km fins arribar divendres a Barcelona. La vaga general del mateix divendres. Més manifestacions. Més talls. L'acampada dels universitaris a plaça Universitat. I així, mil coses fins demà, la propera acció convocada pel Tsunami: l'organització d'actes populars als municipis de Catalunya, aprofitant que és dia de reflexió (quina xorrada de normativa electoral, la veritat...)
La notícia més important ha estat la resposta al carrer, no hi ha ha dubte. Una resposta que ha anat acompanyada d'aldarulls, moltes vegades provocats per la mateixa policia o per infiltrats que es dedicaven a destrossar mobiliari. No estic dient que els encaputxats fossin tots policies. Clar que hi havia d'independentistes. Per una banda, perquè ja n'hi ha prou d'aquest color. I per l'altre perquè moltes vegades era defensa pròpia. No es tracta de justificar o no la violència. Sempre la condemnarem, i direm ben alt que la no-violència és el camí, que cal sempre el diàleg i seguir el camí de la pau per acabar amb els conflictes. Però això no vol dir que m'alarmi per uns quants contenidors cremats, quan hi ha centenars de ferits, i alguns d'ells han perdut un ull. El què ha d'alarmar són les imatges de l'exhumació de Franco, dels actes feixistes amb gent alçant el braç i cantant el "Cara al sol". Això és el què ha de preocupar-nos, i no pas que es cremin uns contenidors o que llencin pintura a les furgones.

ENSEÑA COMO UN PIRATA

Aquest llibre és d'un profe de secundària dels USA, Dave Burgess. És d'aquests profes que cansat de
veure com no funcionaven les coses, va voler canviar la manera de motivar els nanos a les seves classes. Després s'ha convertit en un d'aquests referents que va fent conferències per tot el país.
Quan vaig agafar el llibre, pintava bé, francament, i és veritat, hi ha algunes cites, frases i exemples que et fan reflexionar i que penses que té tota la raó del món. Però també és veritat que moltes de les coses que proposa, aquí, ja som molts mestres que ja hi hem passat i que abans de llegir-lo, ja fa uns quants anys que posem en pràctica algunes de les seves propostes. Per això crec que hi ha hagut una mica de desencant amb el llibre, perquè esperava trobar coses noves i en el fons, apart d'algunes idees, és la confirmació de moltes coses que ja sabia o aplicava. De totes maneres, sempre va bé, rellegir_ho per estar en continu procés de millora.
Per començar, juga amb la paraula pirata (pirate en anglès) sent aquestes lletres les inicials de Passió, Immersió, Relació, Anàlisi, Transformació i Entusiasme, els principals valors o actituds que ha de tenir el mestre per canviar les seves classes; parla de l'entusiasme, com les classes de les 16h han de tenir la mateixa energia que a les 9h; que cal ser vaca lila, diferents dels altres; fugir dels intents de fer que tots els mestres facin el mateix; que t'has d'equivocar i fer lliçons horroroses per poder fer-les millor; es pregunta què vol fer, preparar pels exàmens o ensenyar?
Després d'aquestes reflexions, entren els garfis, les idees per fer les classes més atractives.
I acaba amb un grapat més d'idees: quan li pregunten si així aconsegueix tenir els alumnes motivats al 100% diu que és clar que no, però que els té més motivats que abans; el fet de prioritzar, quan dius que sí a alguna cosa, has de dir que no a una altra; i que sempre seràs el bitxo raro si prens aquest camí, els altres mestres et criticaran, i has d'aguantar.
Un llibre que serveix per donar aire fresc i mira de donar ànims per seguir el camí del canvi de mirada a l'educació.
“Només els que s’arrisquen a arribar massa lluny són els que descobreixen fins on poden arribar” T.S.Elliot