SANT TORNEM-HI, CAPÍTOL 27

Ja tornem a ser de nou a 31 d'agost. A les portes d'un nou curs escolar, en el meu cas, el 27è, que es diu ràpid. I després de 26 començaments de curs, segueixo tenint aquelles pessigolles a la panxa que em provoca la incertesa dl què passarà. Pe molt que s'entestin a fer creure una altra cosa, mai cap curs és igual a l'anterior, a no ser que siguis un desmotivat que t'importin quatre pepinos els infants i l'educació, clar. Unes pessigolles que ressonen a les preguntes que em faig cada 31 d'agost: com anirà el curs? Quines vivències noves tindrem? Serà tranquil, serà mogudet? Aquesta vegada, tinc el mateix grup que el curs passat, de manera que hi ha tot un ventall molt ampli d'incògnites que ja tenen resposta. I tinc ganes de tornar a estar amb elles i ells, encara que sé que en alguns moments, caldrà treure "el bastó".

A més, el curs que toca començar és sisè. Encara no he tingut l'ocasió de fer un sisè "normal". Està clar que aquest tampoc ho serà, de normal, sobretot mentre no ens veiem les cares senceres, però és que l'altre cop i únic que vaig fer sisè, va quedar tallat pel confinament i no el vaig poder assaborir del tot, amb tots els nervis i sensacions que representen un final d'etapa. aquella vegada, van quedar moltes coses a mitges, i aquest curs toca fer-lo sencer.

Ara bé, com deia, encara no serà del tot normal. Les restriccions encara estaran amb nosaltres. Ja no prendrem la temperatura a l'entrada (superútil), però per la resta, gairebé tot igual. Amb mascareta a la classe, grups bombolla... Un cop més, l'escola es convertirà en l'únic espai de la localitat on el govern s'assegura que es compliran les normes correctament, i els nens i nenes tornaran a viure els límits, les restriccions i els advertiments. Un cop més, caldrà fer més de policia que de mestre. I com sempre he dit, a mi em sembla bé fer-ho, si és així també fora de l'escola. Però com tots sabem, això no és així. Els nostres nens i nenes estaran al pati amb mascareta, i quan surtin de l'escola i entrin en contacte amb el món, se la poden treure. Tot molt coherent, gràcies, govern! Demà suposo que ens explicaran amb més detall totes aquestes restriccions, com per exemple, les entrades i sortides esgraonades, els mestres que poden entrar o no a les aules, etc. Espero que arribi algun moment del curs que finalment ens puguem treure la mascareta i veure'ns bé les cares i poder expressar-nos facialment sense limitacions. És vital a l'educació. I més quan toca fer teatre.

Ja fa cinc anys de l'última obra de teatre feta a l'escola, i ja no puc més. L'havia de fer el curs que no es va acabar pel confinament, i torna a tocar aquest curs. No fer teatre aquell curs és una espineta que tinc clavada, em va saber molt greu no poder-ho fer. En canvi no fer les in-competències bàsiques va ser una meravella; no sé si tindrem aquesta sort aquest curs... Ara bé, ho tinc clar. si no es pot fer sense mascareta, no es farà. No és gens factible fer una representació teatral amb mascareta. Així que si l'hem de dur, caldrà estudiar alternatives, perquè em nego també a que es perdin aquesta oportunitat educativa. No puc evitar que altres cursos la perdin, però jo no puc permetre-ho més. a veure què passa.

Així que com sempre, amb més preguntes que respostes, demà encetarem el nou curs escolar, amb l'esperança que la meva vessant crítica i reivindicativa sigui menys necessària, senyal de que les coses ja van molt millor a tots nivells. I és que hi ha gent que es pensa que soc crític per fotre, com aquell imbècil que diu que marxa de Barcelona perquè es parla català per fotre'l--- mare de déu senyor... Doncs no, soc crític perquè m'agrada que les coses es facin com toca, sempre posant la lògica educativa i els infants al davant.

CRUELLA

En e moment en què ja es podia veure "gratuïtament", ens hem disposat a veure una de les darreres pel·lícules de Disney, Cruella, de la què se'n parla força bé. Cruella és un nom molt conegut per tota la gent que ha crescut amb Disney. És el nom d'una de les persones més malvades de les seves pelis infantils, en aquest cas, dels "101 dàlmates". Cruella de Vil era una dissenyadora de moda entestada en fer-se un abric amb la pell de gossos dàlmates, els quals segresta per tal d'aconseguir-ho, La seva malvat és de les més famoses en el món Disney.

Ara, amb la revisió de clàssics i l'adequació als nou temps, han volgut fer una pel·lícula que expliqui els orígens d'aquest personatge, i amb els resultats que està tenint, no ens estranyaria que seguissin explotant aquest filó, i ben aviat veurem també d'on surt el poder de la madrastra de Blancaneus, o el futur de les germanastres de la Ventafocs. A mi de tot això, l'únic que em preocupa és que s'humanitzi massa personatges que són i han estat des de sempre, els dolents de tota la vida. Aquesta gent han de ser els dolents i aquest és el seu paper. Que vulguin passar per bo Darth Vader, Dràcula i altres dolents, no sé, pot fer gràcia, però són el què han de ser.

Dit això, la pel·lícula podem dir que és prou interessant, ben feta, amb ganxo i que passa bé. Un encert, decisiu, és l'Emma Stone en el paper de Cruella. És un paperàs, ho fa esplèndidament. La veritat, no sé si pel tipus de pel·lícula que representa, la podríem trobar entre les nominades als òscars, però és que realment ho fa molt i molt bé, i sense cap mena de dubte és qui manté la pel·lícula. Fins i tot s'empassa l'Emma Thomson, que representa els valors que després absorbirà la Cruella, que també ho fa bé, però no sorprèn, cosa que sí que fa Stone. Ella treu un 10 a la pel·lícula, que li fa pujar la mitjana al notable. Sense ella, aprovat. I si no, mireu el monòleg que ha a la font de Covent Garden just abans d'entrar a la part final del film. Brillant.

El film està rodat amb tota una estètica més aviat punk, i li dona un aire diferent que també i va molt bé per tal de fer-la diferent a la resta de films Disney habituals i típics. En definitiva, un bon experiment, molt reeixit per detalls artístics: l'Emma Stone, el disseny i la música, tant l'ambiental com les versions utilitzades en cada moment.

CONCERT PER FI

Si no tenim en compte els concerts de gospel, si ens fixem només en el què podríem anomenar "concerts d'estar dret, cridar i cantar", feia més de cinc anys que no anava a cap. Entre que els que m'agraden prou per anar-hi no venen mai a Barcelona, que quan n'hi ha hagut algun ha estat impossible anar-hi, i evidentment, la pandèmia dels..., he hagut d'esperar tot aquest temps. 

Justament, fa cosa de tres anys, vaig estar a punt d'anar a un concert del mateix grup, Sense Sal, ja que venien a la Festa Major de Gràcia. Ho teníem tot lligat per anar-hi, però un xàfec d'agost aquella tarda va inutilitzar els equips de so i van anular el concert. Murphy és viu i entre nosaltres.

Vaig haver d'anar fins a Torroella de Montgrí, fent encaixar diverses peces d'un trencaclosques per aconseguir-ho, i tot complint les mesures anti-covid, em vaig disposar a viure per fi un concert de nou. Però abans d'entrar a comentar la part musical, que ja avanço va ser genial, tal com esperava, cal parlar del tema covid. Sí, vaig anar a un concert, la cultura és segura i blablabla... Però què voleu que us digui, per viure un concert d'aquestes característiques en aquestes condicions, no sé si paga la pena. A veure, vaig gaudir molt, però assegut, amb mascareta, amb por a aixecar-me per si venien els encarregats a dir-me que havia de seure, mentre els cantants ens anaven dient "amunt, amunt..." En aquest aspecte, hi havia força desconeixement de què es podia fer i què no. En aquest sentit, tot va ser molt estrany, i el mateix grup que que va quedar força desil·lusionat en veure que el públic no responia com calia. He de dir que em vaig aixecar molt poc, però és que clar, em feia vergonya ja que érem quatre els que ho intentàvem. Enyoro els concerts com abans, la veritat, i potser quan torni a anar a algun serà ja perquè són les condicions de tota la vida.

I de Sense sal, què es pot dir. Un grup encara poc reconegut a nivell nacional, però que va augmentant els seus seguidors de mica en mica. Hi vaig arribar de casualitat un dia veient un versió d'un tema que van reformular com a "Travessarem muntanyes", un tema per reivindicar la dona, i a partir d'aquí vaig anar descobrint els seus temes. Un d'ells, "Tinc un nou pla", va ser l'himne d'un dels meus grups de l'escola, els víkings. La seva música, fresca i animada és alegre i combina molt bé diverses cançons fins a aconseguir escoltar-los i produir bon rotllo en l'ambient. En el concert no van decebre gens. així com ells deurien acabar un pèl decebuts per la reacció del públic, ells van estar a l'alçada tot i la poca interacció. Segurament amb un públic més receptiu, hauria estat molt millor perquè ells encara haurien crescut més. Però tot i així, les cançons van sonar molt bé, i els grans temes van ser impactants. Tinc moltes ganes d'anar a un concert seu però amb les condicions de "com abans", justament el títol de la seva última cançó. Esperem que no hagi d'esperar cinc anys més.

L'anècdota del dia se l'emporta el fet que va tenir lloc quan vam anar un moment a la Fonda on passàvem la nit, abans d'anar a sopar, i descobrim justament sopant, a tot l'equip de Sense sal, músics, tècnics i staff. Va ser molt graciós i divertit. Si no haguessin estat sopant, potser hauria gosat demanar alguna imatge amb ells...

THE BEST DEL VALLÈS

Ahir, a més del sorteig de la fase de grups de la Champions masculina, es lliuraven els premis als millors jugadors i jugadores de la passada temporada a Europa. Així com no hi ha res a di de la part masculina, sí que hi ha teca a la femenina. Així ha quedat l'aparador:

- Millor portera: Sandra Paños

- Millor defensa: Irene Paredes -del PSG, però ara ja del Barça- (Mapi era finalista).

- Millor centrecampista: Alèxia (Aitana era finalista)

- Millor davantera: Jenni Hermoso (Lieke i Graham finalistes)

- Millor entrenador/a: Lluís Cortés (sic)

- Millor jugadora de l'any: Alèxia (Lieke i Jenni finalistes)

Uns premis amb marcat i claríssim color blaugrana en reconeixement a la temporada perfecta que van fer el curs passat. Senzillament brutal. Apart de destacar que les tres finalistes a millor jugadora eren blaugranes (algun confonien amb el trio de la pilota d'or amb Messi, Xavi i Iniesta), cal dir que dins les deu millors de l'any hi havia fins a sis components de l'equip culé (set, si ja comptem la Irene Paredes). Senzillament brutal.

És un fet històric al qual se li hauria de donar la importància que té. Com sempre, si això hagués passat amb el masculí, ens ho estarien repetint fins a la sopa, encara hi ha molta feina a fer. A veure si són capaces aquest any de rendir al mateix nivell, i seguir guanyant partits i títols. Ja se sap que diuen que el més difícil no és arribar, sinó mantenir-s'hi. Veurem si es torna a complir aquesta dita amb l'equip femení. I qui tindrà molta responsabilitat al respecte d'aquest punt serà el Jonatan, el nou entrenador. Ahir, quan donaven el premi al Lluís Cortés, ens seguíem preguntant els motius reals de la seva marxa. El seu mètode ha fet que guanyem els títols  col·lectius i ahir els individuals. Però volem saber si no era tot tan bonic com es presenta o què hi ha al darrere d'aquest conflicte. No sabem com anirà amb el Giráldez. Pels pocs patits de pretemporada que s'han fet, sembla que seran les jugadores qui ho tiraran endavant.

I apunt final: Alèxia. Si alguna jugadora havia de guanyar el premi, era ella. De les tres, crec que era la que s'ho mereixia més. Jenni súpergolejadora, i Lieke, decisiva i havent completat la millor temporada des de que va arribar a Can Barça (per cert, ella ja va guanyar aquest premi el 2017, just quan va fitxar pel Barça, el primer fitxatge "mediàtic" del femení, que començava a canvia la història de l'equip, tot i que fins la temporada passada no vam veure la millor versió de l'holandesa). Però l'Alèxia és joc, control, decisió, gol, lideratge, intel·ligència, toc... Ho és tot. Només li faltava ser la primera capitana de veritat, cosa que aquest any ja ho és. Sense cap mena de dubte, és de les jugadores que més influeixen en el joc de l'equip, i és The best d'aquest any. El primer cop que la guanya una jugadora del Barça, una jugadora catalana. quin orgull i quina alegria per ella. I com molt bé diuen, per l'exemple per a totes les nenes i noies que van darrere seu i veuen que els somnis es poden complir, i que no és una utopia pensar que una noia de Mollet del Vallès pot arribar a ser la millor jugadora d'Europa.

"CATUNYA" EN MINIATURA

Feia molts anys que no anava a Catalunya en miniatura. Tants com anys que o faig quart de primària, que és quan l'anàvem a visitar per fer una mica de cultura quan treballem les comarques. Això vol dir... deixeu-me comptar... una mica més de cinc anys (tampoc sembla tant). Ja quan hi anàvem ens comentaven les dificultats per subsistir i per millorar, i suposo que la pandèmia no els deu haver ajudat en res. 

La veritat és que es veu una mica deixadot. Mentre han anat ampliant el circuit de tirolines, el circuit de maquetes ha quedat estancat. Però el motiu de l'entrada és un altre. Desconec si és que quan anava amb els nens i nenes no em fixava en això exhaustivament, ja que estàs més pendent d'ells que no pas del circuit, però és que aquesta vegada, més relaxat, anava llegint a consciència els rètols informatius de cada una de les maquetes. I en un moment donat, llegeixo en un dels monuments clàssics de Barcelona: "Monument a Cristòf Colom". Com? A veure... Cristòf? Però el Kristoff no és un dels personatges de Frozen? Un parell de rialles i seguim la visita, tot pensant, ai caram, quin oblit... Toti així, suposo que per ofici, se'm desperta el nas icmenço a veure que en alguns rètols hi ha accents mal posats o simplement oblidats. Dins la gravetat, aquests no es noten tant (i els nens i nenes els és més complicat de descobrir). 

Però alguna cosa dins meu m'estava dient que no feia massa havia vist alguna cosa que no encaixava. Turo una mica enrere i ho descobreixo de seguida. La basílica del Tibidabo s'ha convertit en la Basicila del Tibidabo. Renoi, ara sí que em començo a neguitejar. No pot ser... De manera que a partir d'aquell moment, encara em fixo més en els rètols, i mentre continua la desaparició misteriosa de diversos accents, vaig descobrint moltes més perles:

- Minicipis (en lloc de municipis), tot i que potser que com que són miniatures per això han posat MINIcipis... Uff,,, quin acudit més dolent, per favor...

- L'ermita de Nostra senyora dels àngels de Llívia s'ha convertit en Nostra Senyora dels Àngles! Aquí deuríem tenir un defensor de la geometria retolant. Clar que angles en veritat no porta accent, clar.

- La muntanya es converteix mínim dues vegades en montanya (encara sort que manté la ny)

- Sant Pau era un sant tan important, que podem trobar l'església de Sant Sant Pau del Camp. Dues vegades sant allà on siguis.

- Trobem la mala construcció de "En Llívia es troba..." enlloc de "A Llívia es troba..." Realment, algú no domina el català, aquí.

- I ho tornem a comprovar amb l'església de Santa Maria de la Natividat de Durro.

- I un darrer exemple (en queden molts més) és la conversió d'una de les nostres comarques. Deu ser per qüestions de gènere. Ara als Pirineus també podem trobar L'Alt Ribagorça.

No sé tu... tothom es pot equivocar, només faltaria, però...

1) Tantes vegades?

2) En un parc que viu de la informació al públic?

3) I ningú ho arregla?

No sé quin és el motiu d tot plegat. Qui ho va fer no en té ni idea, tenia un mal dia... però qui ho supervisa tampoc ho veu? Es pot fer això i posar al públic sense passar cap control de qualitat? De debò? I si ho han vist, perquè segur que ho han d'haver vist, per què no ho arreglen? Pel pressupost, per la mandra o per tots dos? No sé, la veritat és que podria ser un parc amb molt de sentit, futur i rellevància i entre una cosa i l'altra, l'estan condemnant a l'ostracisme més gran.

Per la meva banda, si hi torno a anar amb l'escola, tinc clar que ara farem dues activitats, la més de l'àmbit del medi social, però segur que també farem treball lingüístic. Espero que quan hi anem, esigui arreglat.

THE GIFTED

La sèrie que he estat veient aquests dies ha estat la primera temporada de "The gifted". Pertany a l'univers X-men, del qual tinc dubtes encara de quina seria la meva opinió al respecte. La trilogia original la vaig trobar molt bé, va ajudar a donar un tomb a totes les pelis de superherois que hi havia fins aquell moment (juntament amb Spiderman). A partir d'aquí, Marvel es va posar les piles i va crear l'univers que ha deixat bocabadats a molta gent. Després van començar a exprimir la taronja amb en Wolverine (els seus orígens, etc) i fent com a Star Trek, creant uns X-men alternatius amb la història del viatge en el temps canviat, i que dona la volta a tot plegat. En aquests dos casos m'he quedat més a mitges. Ara, amb l'excusa de la sèrie, estic revisant també algunes d'aquestes pel·lícules a veure si trobo alguna cosa més. Per ara, el primer que he trobat al veure'n una, és que ja l'havia vist feia temps, però me n'havia oblidat (cosa que ja diu molt per si sol).

Però anem a la sèrie. Ens trobem en uns USA en un futur no molt llunyà, on els mutants tornen a estar en el punt de mira de les autoritats. Els veuen diferents i perillosos, i trobem els que els volen fer desaparèixer i els que volen experimentar pel seu profit. En aquesta situació, anys després d'un desastre mutant (en parlen però encara no sabem què va passar), una família descobreix que els seus fills són mutants i com a tals, els "sentinelles" els venen a buscar. La resistència mutant els troba abans i els protegeix, portant-los a la base on s'amaguen i intenten sobreviure procurant canviar les coses. A mesura que són cada vegada més perseguits i apareixen els experiments mèdics, arriben les discussions entre ells sobre si mirar de solucionar el conflicte per les bones o per les dolentes.

He de dir que tot i la temàtica i venir d'on ve (X-men), no m'ha acabat d'enganxar del tot. Aquelles ganes de saber com continua no han arribat al seu màxim. Diguem que s'ha quedat en un 6, 7 en el millor dels casos (perquè és veritat que els episodis finals els he devorat ràpid per saber com acaba). Però tinc la sensació que tot el què anava passant i tot el què s'anava descobrint per donar més trama, està posat molt amb calçador. De totes maneres, veuré la segona temporada, perquè tot i no haver aconseguit un excel·lent en interès, n'hi ha suficient com per veure-la. Ara seguim amb la tercera temporada de 24, i ja veurem després si la veiem o encara no.

NO ENTENC EL VIRUS

No sé què pensar. Hem viscut la cinquena onada en ple estiu. Hem vist com el nombre de contagiats i ingressats tornava a pujar un cop més i hem acceptat altra vegada les restriccions habituals, tot i que més laxes, ja que per sort, diuen que la vacunació ha fet que els ingressats no siguin tan greus i el més important, que no hi hagi tants morts. 

Per aquest motiu, la mascareta ha seguit sense ser obligatòria a l'aire lliure, encara que moltes hem decidit seguir-la duent posada, sobretot si hi havia més gent al voltant. És que la norma diu que pots anar sense mascareta si hi ha la distància mínima, detall que un elevat tant per cent de la població se'l passa pel folre i les manilles. Als interiors, mascareta. 

Llavors arriba el tema de les nits, les festes majors, els festivals i concerts... Que ara sí es pot, que ara no... que si drets amb mascareta, que si asseguts i no et moguis... tot un guirigall de diferents decisions que l'únic que aconsegueixen és que la gent n'acabi farta. S'han vist coses ben esperpèntiques en alguns llocs on es olia fer complir les normes, mentre que veies imatges de gent fent el què li donava la gana sense rebre cap mena de sanció. I els negacionistes, gaudint del moment, anant a la seva i tocant els nassos. Jo segueixo pensant que tots els negacionistes haurien d'emmalaltir i no admetre'ls als hospitals. No diuen queles vacunes són per limitar el creixement de la població? Doncs mira, comencem amb ells, no? Que els donin.

La qüestió que a mi em rau és que ens hem passat l'estiu veient Catalunya dins el mapa d'Europa amb un color ben vermell de risc molt alt de covid. Ja pots tenir les mil i una restriccions, que no hi ha manera de fer baixar el color. Seguim ben vermells, mentre que bona part d'Europa està més relaxada, o del mateix color. Llavors, mires els seus camps de futbol, ara que han començat les lligues, amb les graderies plenes, i poques mascaretes posades. Com pot ser que allà es pugui i aquí no? No ho dic perquè vulgui veure els camps plens, a mi se me'n refot, la qüestió és que no entenc els criteris tan dispars que hi ha entre comunitats tan properes. Per no parlar del desgavell i interessos dels últims dies a casa nostra amb el toc de queda. Per variar, la "justícia" espanyola diu que la Generalitat no pot imposar el toc de queda com ho està fent i que per tant, carta blanca a les nits de gairebé tot el país. Diuen que el govern ho fa més per qüestions d'ordre (que no hi hagi saraus) que no pas per raons sanitàries. Mentre, a l'altra banda del planeta (nova Zelanda) per UN sol cas de contagi (UN!), ja han decretat confinament a la població. Tot molt normal.

Tinc ganes que s'acabi, tinc ganes de no anar amb la mascareta amunt i avall, de poder tornar a fer la vida d'abans (sense tantes aglomeracions, això sí), i sobretot, tinc ganes de fer el curs escolar sense fer de policia. I no sé si serà possible, ja sigui pel virus o pels governants que segueixen decidint segons la butxaca (la seva, clar).

OLD

Quan ja ens trobem en l'últim quart del període de descans entre cursos (també dit vacances), em va sortir l'oportunitat d'anar al cinema. Després de pensar-m'ho bé, em vaig decantar per "Temps", la darrera pel·lícula d'un mestre del suspens, M. Night Shyamalan. Des del primer dia que en vaig veure el tràiler vaig tenir la sensació que el director tornava a rodar una història més en la seva línia que el va fer més famós, i vaig tenir clar que era un objectiu per veure. I com que les pelis als cinemes duren ben poc, al final m'hi vaig llençar.

Intentaré no donar massa pistes. Trobem una família classicona (mare i pare, filla i fill) que gaudeixen d'unes vacances en una illa d'aquestes paradisíaques. Mentre van apareixent pistes que indiquen que el matrimoni no està en el seu millor moment, anem coneixen altres ostes de l'hotel, cadascun amb alguna peculiaritat. Tots ells, aconsellats pel director de l'hotel, es dirigeixen a una platja amagada a passar el dia. De seguida comencen a notar sensacions estranyes, i quan apareix el cos d'una noia morta surant a l'aigua, la cosa es comença a desmadrar. No passa massa "temps" que descobreixen que en aquella platja, justament el temps passa més de pressa. Lògicament, es nota ràpidament perquè hi ha tres nens en el grup i clar, els seus cossos canvien a una velocitat bestial. 

Què és el què passa en aquella platja? Qui els està observant? Per què són allà? A mesura que va avançant la pel·lícula, vas veient com encaren aquestes persones una situació límit, i com reaccionen cada un d'ells i cap a on els duran les seves decisions. No és una peli Disney, així que no cal patir per si acaba sent un somni o bestieses de l'estil. És Shyamalan pur, i els nervis, el misteri i la por al desconegut i l'enfrontament a la mort que arriba inexorablement abans d'hora estan garantits. Tant de bo no triguem tant en veure més pel·lícules d'aquest director, que per cert, com Hitchcock, sempre apareix a les seves pelis, però no passant per allà, sinó en papers més o menys destacats en la trama.

EL CEL DE MITJANIT

Aquest any i mg de pandèmia ha fet que la meva assistència al cinema s'hagi vist molt reduïda. No és que fos molt alta, però clar, en comparació, el descens es nota més. Quan vaig tenir l'oportunitat de fer-ho l'any passat, em vaig plantejar anar a veure una peli que es deia El cel de mitjanit, del George Clooney. Però quan va arribar e moment, ja l'havien tret de la cartellera. Més tard, vaig veure en una llibreria el llibre en el qual es basa el film, i aquest estiu vaig decidir llegir-me'l i quan pugui veure la peli ja compararem si cal.

Així doncs, el darrer llibre d'aquestes vacances ha estat El cel de mitjanit, de la Lily Brooks-Dalton. Ha estat una lectura diferent, refrescant i interessant. Alternant els capítols, ens trobem dues situacions diferents que des de l'inici sabem que coincidiran en algun moment. Per una banda, un científic solitari en una base perduda al Pol Nord. D'un dia per l'altre, avisen a tots els científics que està passant alguna cosa al planeta (es parla d'una guerra) i els venen a evacuar. Tos marxen menys ell. A l'endemà, silenci. No hi ha comunicació amb ningú per ràdio, per satèl·lit, per enlloc. Com si no existís ningú més a la terra. Descobreix una nena que sembla que ha perdut l'avió i tots dos aniran passant els dies allà sols, observant l'entorn, el paisatge blanc, el cel... fins que decideix intentar a través d'una ràdio, entrar en contacte amb algú.

I per alta banda, tenim els astronautes d'una missió espacial a Júpiter, el viatge més llunyà fet ami per la humanitat, que tornen ala terra. I com en l'altre cas. perden la comunicació amb la terra. Ningú els contesta, i no senten cap so que els vingui des d'allà. Els nervis, la incertesa, la por van apareixent en cada un dels components de l'expedició a mesura que es van acostant al planeta. una de les astronautes, l'encarregada de la comunicació, segueix enviant missatges i esperant que algú la contesti per ràdio.

Aquest seria l'argument, i entremig, tot el què els va passant a cada un dels dos espais d'acció. Com deia al principi, ha estat diferent, refrescant i interessant. M'ha agradat força. El no-descobriment de les coses no sé si són un dels punts positius o negatius. És a dir, en cap moment sabem què dimonis ha passat al planeta, quin tipus de catàstrofe hi ha hagut que hagi acabat (sembla ser) amb tothom. L'acceptació de l'aparició de la nena allà al mig de la base àrtica per part del científic, és si més no, poc creïble. Com pot ser que li sembli normal que hi hagi allà una nena. Evidentment, des del minut zero ja ens imaginem el què passa en veritat, però potser hauria calgut una mica més d'escepticisme.

No sé si hi haurà explicació del què ha passat en una segona novel·la. crec que pel què sembla, d'entrada no hi serà, així que deixa clar que aquest no seria el tema del llibre. Les relacions humanes, la supervivència davant l'adversitat i l'amor serien els tres temes centrals del mateix, i vet aquí el què el fa diferent als altres. No es tracta de fer una historieta amb final feliç o tot queda clar, sinó que ho deixa tot obert, però no per continuar en una segona part sinó perquè el cap dels lectors i lectores vagin donant voltes al voltant de les seves pàgines. Ara tinc més curiositat per veure l'adaptació al cinema que se'n va fer, però res traurà aquest llibre de les primeres posicions d'aquest any.

ELS CRITS DEL PASSAT

Un any després d'haver llegit La bruixa de Camilla Lackberg, m'he llegit el segon de la saga de Fjallbacka, després d'haver-ne llegit el primer fa cosa d'uns mesos. La bona estona que vaig passar amb La bruixa m'ha portat a anar cercant els anteriors llibres que tenen lloc en aquesta localitat sueca (el poble natal de l'autora). Allà, ha creat un bon grapat d'històries policíaques protagonitzades per un agent de policia i la seva dona, escriptora i investigadora.

Els crits del passat són doncs, el segon lliurament d'aquesta saga. Els dos protagonistes ja són parella oficial i ella està embarassada. Mentre ell està de "vacances", es descobreix el cos sense vida d'una jove, i sota seu, les restes de dos cossos més, de dues desaparegudes feia uns 30 anys. Hi ha relació entre els dos casos? Qui és l'assassinada? I a més, desapareix una altra jove al cap de pocs dies. Sembla que totes les pistes apunten als membres d'una família que no es porta massa bé entre les dues branques, però no es veu quin motiu podria haver a tot plegat. 

Intriga, misteri i emoció tornen a ser els ingredients de la història, que un cop més aconsegueix arrossegar-me ben endins per tal d'anar esbrinant amb ells qui dimonis hi ha darrera de tot plegat. Per segona vegada (tercera si comptem el desè llibre, La bruixa), l'autora ho ha aconseguit. Molt bé, rebé.

Les trames de tota la colla apareixen de manera molt més secundària. Hi ha algun tema pel mig, però no té la importància que tenia en les anteriors. Aquesta vegada se centra més en el cas que hi ha entre mas, i més sabent que gairebé és un compte-enrere per trobar amb vida la noia desapareguda. He devorat les seves pàgines amb ganes. 

Un detall que apareix a principis del llibre. És del 2004 i per tant cal posar-ho en context. Com que ella està embarassada i es mou, fan el típic comentari de si serà futbolista, però diuen que millor que no, perquè el futbol femení no té tirada. Té gràcia haver-ho llegit ara, i més quan justament la selecció sueca ha estat a no res de guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Tokyo.

FUTBOL OLÍMPIC

La pandèmia del 2020 ha fet anul·lar milers d'esdeveniments. Només els que fan més rics als que ja eren rics s'han realitzat un any després. Per exemple, els Jocs Olímpics de Tokyo 2020 que s'han celebrat aquestes darreres setmanes i demà baixen el teló.

No soc especialment esportista i cada quatre anys, amb la cita olímpica, sense seguir cap disciplina en concret, ho vaig mirant de reüll per curiositat més que no pas interès. Aquest cop, però, sí que he estat especialment implicat en el seguiment de la competició de futbol... femení. I és que així com la variant masculina juga amb esportistes menors de 23 anys (només poden incloure no sé si 3 o 5 majors d'aquesta edat, d'aquí veure Dani Alves als seus 38 anys), les seleccions femenines competeixen amb tot el seu potencial al capdavant. 

Això ens ha permès viure com un "segon mundial en miniatura (ja que només hi havia 12 equips), on destacaven l'Holanda de Martens i Miededma, l'Anglaterra de White i Bronze, la Suècia d'Asllani i Rolfo, el Canadà de Beckie i Fleming, l'Austràlia de Kerr, el Brasil de Marta i Andressa, i les súperpoderoses dels USA amb Morgan, Rapinoe, Lavelle i la resta d'estrelels que van arrasar en el passat mundial. Motius doncs de sobres, per seguir la competició.

Potser els USA van anar de sobrades, fent moltes rotacions, i això va provocar que perdessin a la fase de grups el seu primer partit després de 40 seguits guanyant. I a les semifinals, van ser superades per penals per la sorprenent Canadà, que es va proclamar campiona olímpica a la final. Ja es van classificar per les semifinals també pels penals, quan Rapinoe va rebentar la xarxa al llençar el penal decisiu. Era només quan jugava la Megan, que els USA jugaven com se les va reconèixer.

Les que van perdre en aquest partit per arribar a les semifinals davant USA va ser Holanda, que era la gran favorita veient com ho feien les ianquis. En els tres partits del grup, va fer 21 GOLS!!!! Però els va tocar els Estats Units i no es van creure que eren millors. Van fer un partit horrorós i van acabar fora. La desgràcia va ser per la nostra Lieke, que quan faltaven deu minuts, va fallar un penal decisiu que les hauria estalviat la pròrroga i els penals.

Eliminada Holanda, tots els ulls estaven en Suècia, la següent favorita, que no va perdre cap partit fins la final (pels penals). Tampoc van lluitar com calia, pensant que guanyarien sense esforçar-se massa, i ho van acabar pagant. Vam poder veure Rolfo poques setmanes abans de veure-la vestida de blaugrana. I així, Canadà s'ha guanyat contra pronòstic la medalla d'or, demostrant un cop més que els partits s'han de jugar, que mai es guanya només pel nom i sense baixar de l'autobús, que la sort també hi té a veure. I aquestes coses són les que fan gran aquest esport.

El futbol masculí, l'únic al·licient que tenia per a mi, era que els espanyols no guanyessin, i gairebé m'ho empasso amb patates. Per sort, un gol a la pròrroga de Malcolm (el millor que ha fet en sa vida aquest exculé), ha fet campiona Brasil i ha deixat Ecspanya amb la plata. I apa, demà Gamper i la setmana que ve comença la lliga masculina (la femenina ens hem d'esperar fins el setembre). Tot i que les notícies arribaren pels despatxos i no pas pels estadis.

A10

Doncs sí, finalment s'ha confirmat el què ja ens imaginàvem que tard o d'hora passaria. Després d'un any des del famós burofax que va enviar Messi a Bartomeu exigint marxar, el millor jugador de la història del futbol deixa de ser del Barça. Messi no renova pels motius blablabla que ha deixat anar en Laporta i poca cosa més. Ja forma part del nostre passat.

A partir d'aquí, tampoc cal ser catastrofistes. Evidentment que és el millor del món i de la història. Que ha estat protagonista indispensable per aconseguir posar el Barça al cap damunt de l'univers futbolístic. Que les seves jugades, curses, driblatges, gols, etc. són el millor que hem pogut veure mai, i que difícilment serà superat, tot i que segur que tard o d'hora passarà. Però més enllà d'això, ja no hi ha més.

Estem parlant que marxa del Barça amb 34 anys. Què en podíem esperar més? Sí, com aquest any, que fes gols, que creés il·lusió, que tingués de tant en tant alguna jugada de mocador, però no ens enganyem. Tot i això, en Messi ja no era en Messi. No tot és ell. Quan vam guanyar-ho tot, ell era peça clau, però no era l'única. Es va rodejar de jugadors i tècnics que van afavorir el seu joc i que s'aconseguissin tantes copes. Però ja ho hem vist. Ell sol no ens assegura tornar a estar al cim d'enlloc. Portem ja uns quants anys de sequera, amb algun títol, sí, però sense bon joc ni res. Els dos últims anys de Messi no crec que ens haguessin aportat res, i crec que en Laporta ho diu molt bé quan comenta que el què han fet és començar l'era post-Messi dos anys abans.

A més, clar, si hagués continuat, el forat econòmic hauria estat astronòmic i les pèrdues totals hauries acabat amb l'equip si no volem omplir la samarreta com si fos un cotxe del París-Dakar, que no es veu el color de la quantitat d'enganxines dels espónsors que hi ha.

Sí, em sap greu, és clar, però la vida segueix i com també ha dit el Laporta, el Barça està per sobre de qualsevol president, entrenador o jugador, i per molt que ens pesi, és així. El Barça ha de seguir sense Messi, perquè tard o d'hora ho havia de fer.

Això, però no ens ha de distreure d'un altre tema, que és el de la massa salarial, el principal escull per aconseguir renovar el crack argentí. Els anteriors presidents ho van fer molt malament, pèssimament, iens trobem amb jugadors mediocres cobrant milionades, i altres que no són tan mediocres, cobrant també milionades. Que amb tot el què cobren, no tinguin la decència de fer-se una rebaixa del sou, o marxar perquè no jugaran pas, només té un nom: mercenaris. I la veritat, si accepto que Messi marxi, és perquè espero que tots aquests mercenaris també ho facin. Siguin qui siguin (si marxa el 10, els altres no t'explico el què m'importen). Ara s'està començant a fer bé de nou. Els fitxatges ja venen condicionats a la situació, i el primer cas que tenim de "ninyato" de 18 anys que es pensa qui sap què perquè ha jugat uns quants partits (Ilaix), s'està portant molt bé. No acceptes? Vols cobrar, als 18 anys com si fossin Piqué? Au, al carrer.

I la veritat, ara mateix, prefereixo ser desè a la lliga i jugar sense mercenaris que no pas mantenir-los a aquest preu. Total, per copes, ja tenim les del femení...

En definitiva, el trobarem a faltar? És clar, pel seu joc, per qui és i qui ha estat, per tot el què ens ha donat... Però crec que la decisió és l'encertada... sempre que no vagi al PSG, clar.

ROCA DELS VENTS

En una de les meves darreres entrades, comentava el risc de contagi que hi ha en qualsevol de les activitats que fem, i que colònies, casals i estades no n'estan exemptes, ni molt menys. En moltes d'aquestes activitats, hi ha hagut contagis, confinaments, aïllaments i anul·lacions. És a dir, que hi ha hagut equips de monitors i monitores que han fet el què tocava.

Les notícies i els mitjans de comunicació, com no, s'han fet ressò d'aquelles activitats que no han complert bé les mesures (o això és el què diuen). Un grup de pares i mares s'han queixat perquè els seus fills i filles han patit covid durant les colònies i en cap moment se'ls va avisar del què estava passant. Nens i nenes que es trobaven malament i els deixaven a l'habitació xim-pum, i "dutxeu-vos per refrescar-vos". Quan els seus pares i mares els van anar a buscar, va saltar tot pes aires. L'empresa que organitzava aquestes colònies, era Rosa del Vents.

La mateixa setmana, amb pocs dies de diferència, també es fa pública la noticia de que un equip sencer de monitors i monitores havien dimitit de la seva feina perquè denunciaven el tracte de l'empresa, la mala alimentació, la sobre-explotació d'hores i el poc sou. El nom de l'empresa, Rosa dels Vents, i la casa on hi ha hagut aquest conflicte, Mas Portal. 

Per mi, no és cap sorpresa, la veritat. Fa tretze anys, el meu grup de colònies (en el segon any sense el jo presencial), va fer-les a Mas Portal. I a més, va coincidir aquells dies amb un altre grup (que imprescindible és buscar cases en exclusivitat), gestionat per l'empresa que hem comentat en qüestió. En una entrada al blog, del juliol de 2008, explicava com se'm van passar les ganes de seguir reclamant el mal tracte que vam tenir. Els responsables de la casa prioritzaven en tot a l'altre grup: en torns, en quantitat de menjar, en conflictes... Va ser escandalós. El genial equip de monitors i monitores que dúiem nosaltres (i que eren voluntaris) van saber esquivar els problemes de manera que els infants no van ser conscients en cap moment d'aquest tracte diferencial en cap dels aspectes principals, però els adults sí que ho vam veure.

Si fan tants anys ja es comportaven així, què en podem esperar tants anys després, que s'han fet encara més grans? Cada vegada que surt un anunci de les seves colònies per la tele, el meu cap se'n va irremeiablement a la injustícia que hi ha en el món del lleure, on unes empreses amb bones campanyes de màrqueting, amb diners, van acaparant el mercat, i prioritzant el seu benefici enlloc de la qualitat del servei. Ep, i segur que molts monitors i monitores, la gran majoria, són bons i fan la seva feina molt bé. Però són explotats per aquells que els contracten. A mi, els de Rosa dels vents em seguiran caient malament.

En el meu cas, on he gaudit més de la meva feina ha estat quan he fet la tasca del lleure educatiu en format voluntari. Les poques coses que he fet a nivell professional, alguna ha anat bé, però la majoria, la pressió dels "de dalt" eren normalment un impediment per fer millor la feina. Tot el meu suport per als monitors i monitores que han patit i pateixen aquest tracte.

JUNGLE CRUISE

Ara feia força temps que no anava al cinema, i ho he fet amb aquesta barreja de blockbuster de cinema familiar: Jungle cruise, la darrera producció de Disney que s'ha estrenat a la vegada als cinemes i a la plataforma de pagament.

Primer apunt: sempre serà millor veure aquestes pelis en pantalla gran que no pas per televisió.

Segon apunt: és un divertiment per a tots els públics que et retornen a les aventures de tota la vida, barreja de Goonies-La búsqueda (recerca de tresor), Indiana Jones (aventures perseguits per alemanys) i La mòmia. (pel tipus de personatges). 

Tercer apunt: Objectiu assolit, quasi dues hores de diversió sense ni un minut de descans.

Anem però a concretar. Aquesta vegada ens trobem amb la recreació d'una atracció de Disneyland. Sí, sí, d'una atracció n'han fet una pel·lícula. Una mica com a Piratas del Caribe, que seria l'altre referent claríssim com els abans esmentats per a a aquesta peli. Aquí coneixem una aventurera botànica i el seu germà a l'ombra, que van a la recerca d'una flor màgica que explica una llegenda que està amagada a la selva de l'Amazones, tresor codiciat pel conqueridor espanyol Aguirre. Per aconseguir arribar fins la planta, s'alia amb un capità de vaixell turístic molt de la broma. A partir d'aquí, i fins i tot abans, aventura sense parar, perseguits per uns alemanys (estem al 1916, en plena primera guerra mundial).

Com a punts posititus de la peli, apart de l'emoció i les aventures, tindríem l'actuació de l'Emily Blunt, convertint-se en una autèntica heroina, eclipsant en Dwayne Johnson. Ha arribat ja l'hora de tenir referents femenins com a protagonistes sense haver de ser superheroines amb poders, sinó persones normals. Llàstima però, que la fan aparèixer en un moment com a histèrica perquè no sap nedar. Seria l'única vegada que l'espifien. No feia falta, la podien fer perfecta. El clam feminista és clar en tota la peli, davant la carca acadèmia de ciències de Londres de principis de segle. També el moment en què el germà d'ella confessa l'homosexualitat està bé, però tampoc cal que te'l presentin com una figa tova.

En el fons, és una peli Disney, i això es nota en aquests punts, però sobretot en el final. Però no els ho tindrem en compte (un altre cop) i gaudim de l'estona passada.

Llavors arriben els crèdits i se't cau tot a terra. El director és Jaume Collet-Serra. De Sant Iscle de Vallalta, un noi que als 18 anys va marxar als USA per formar-se i pel què es veu, s'està fent un nom a Hollywood i de mica en mica, i treballant-s'ho molt, s'està començant a guanyar el pa. Quina sorpresa més agaradable i quins secrets que sembla que encara rodegin moltes coses de les quals hauríem de sentir-nos orgullosos. Apareixen també en papes secundaris en Quim Gutiérrez i l'espanyol Dani Rovira. No sé, però estic content de saber que si no fem més és perquè no volem, perquè talent en aquest país petit nostre, n'hi ha.

Per cert, la van estrenar divendres. L'anem a veure quatre dies després, sessió de les 15,30h, en català. 5 persones. "Fin de la cita".

QUÈ POT ANAR MALAMENT?

Ja fa més d'un any i mig que ens trobem vivint una pandèmia que ha trastocat les nostres vides en menor o major manera. ja hem dedicat força entrades a comentar aquesta situació, les decisions que es prenen, els confinaments, les vivències pròpies... I un any i mig després, estem vivint el què han anomenat la cinquena onada, provocada per una nova variant del virus, més contagiosa però menys mortífera, en bona part gràcies a es vacunes que ja portem bona part de la població.

Però pel què sembla, es veu que hi ha gent que encara no se n'ha assabentat del què està passant. Durant aquest últim mes, s'han dut a terme casals i colònies amb infants i adolescents, amb les mesures pertinents. Els pares i mares, se suposa que quan apuntaven els seus fills i filles a aquestes activitats, eren conscients de què el ric zero no existeix. Com era d'esperar, en algunes activitats tot ha anat bé, i en d'altres hi ha hagut brots. I en aquestes darreres, hi ha famílies que ho accepten, perquè sabien que podia passar, i altres que s'han enfadat, com si es pensessin que les colònies eren una mena de lloc idíl·lic on no poden passar aquestes coses. En una altra entrada, ja comentarem algun cas en què sembla que no s'ha actuat bé, però ara donem per fet que s'ha actuat com calia (de fet, hi ha colònies acabades abans d'hora per aquest tema).

Però el motiu de l'entrada que ens ocupa és un altre. Segur que la gran majoria de famílies sabien que apuntant els nens i nenes a aquestes activitats, s'exposaven a contagis. Però clar, és molt diferent, al meu parer, un casal a l'escola del costat de casa, o fins i tot unes colònies al Pirineu, que no pas això:

Estudiants d'11 a 14 anys aïllats a Malta per Covid

A veure. si enmig d'una pandèmia d'abast mundial (per això és una pandèmia) envies el teu fill/a a fer un curs d'anglès a Malta amb tot de nois i noies que no es coneixen... com ho diria... què redimonis t'esperes? De debò et queixes? Els envies a un altre país d'Europa (és igual que sigui Malta o Alemanya), amb tot de gent que no són bombolla prèvia ni res, sense certificats especials de cap tipus, i t'imagines que no hi haurà contagi? Clar que potser podria haver anat tot bé. Però va home va... risc zero? que no s'ho podien imaginar que podia passar? De debò? En quin món han viscut els darrers divuit mesos? 

Potser acceptaven el risc, i les queixes i patiments venen perquè estan aïllats en un hotel, sense contacte amb cap adult, sense rebre visita de metges, etc. No dubto de la sensació d'abandonats que deuen tenir, però clar, és el mateix que passa aquí, no? Quants positius viuen l'aïllament tancats a casa sense visites mèdiques si només és febre? Mentre no empitjori, tothom s'espavila a casa com pot. Doncs imagineu-vos a l'hotel on estan aquells nens, i sobretot, amb tot el respecte, però són nens. per mi, 11-12-13 anys, són nens. Em sap greu l'angoixa que deuen estar passant, però ostres, en què dimonis pensaven quan els van apuntar a a questa activitat? Que un angelet evitaria que la Covid es passegés entre els centenars de nois i noies fent estades d'anglès? Sense comentaris...