LLIURES O MORTS

Llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat. Darrerament, amb la pujada de la febre independentista, han augmentat els llibres, ja siguin de ficció com no ficció sobre Catalunya, la seva història i la seva relació amb Espanya.
Ja fa dies que vaig fer un comentari sobre Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, i avui parlaré sobre aquesta altra novel·la. Ambientada també en la guerra de successió, segueix la vida d'un personatge real, n'Ermengol Amill, que es veu ficat de ple en el conflicte i esdevé un dels coronels més importants del bàndol austriacista.
La novel·la està molt bé, i sent com és, de mal comparar, a mi m'ha agradat més que Victus (suposo que per les grans expectatives que tenia una al costat de l'altra). Com em va passar també amb "Bon cop de falç", hi ha passatges que et deixen amb un regust agredolç per tot el què va passar, per com tenim oblidats tots aquelles persones que, si, fa 300 anys, però tampoc fa tant, van lluitar per la llibertat de Catalunya. El què van arribar a patir, el què van arribar a suportar, i com van afrontar aquells mesos...
Ara que ens trobem en un moment en què volen fer que a les escoles es torni a explicar qui era Alfonso XII enlloc de Guifrè el Pilòs, cal fer un cop de puny a la taula i reivindicar la nostra història, que és diferent de la seva, amb els seus herois, els seus malvats i tots els fets que ens ajuden a entendre el nostre país.

OBLIVION

Com que les darreres setmanes no han estat especialment "dignes d'admirar", sinó més aviat el contrari, per oblidar, vaig iniciar divendres un projecte de millora de la situació.
Consistia bàsicament en desconnectar de tot i ana al cinema a deixar-se portar durant dues hores. L'escollida, Oblivion. Sí, és clar, havia de ser d'aquest estil, no podia ser cap melodrama filosòfic ni res d'això.
La trama? Fàcil d'explicar. L'acció es situa uns anys després de l'aparició d'uns extraterrestres amb ganes de liar-la: es carreguen la lluna i això provoca un desajustament a la natura que fa el planeta inviable de viure, apart de la guerra nuclear de rigor per vèncer els dolents. La humanitat ha de marxar a Tità, i els dos protagonistes estan sols, controlant l'emmagatzematge d'aigua per endur-se, i
mirant que els pocs et's que queden no desfacin res. Aaaaaah... però clar, res és el què sembla, i de mica en mica s'anirà veient que aquesta història no anava exactament així.
En definitiva, espectacle hollywoodià, però amb gràcia. Entretinguda, per passar molt bona estona, sense voler veure les incoherències de guió, i científiques, etc. Té bons girs per a què no es doni tot per suposat, de manera que alguna sorpresa t'emportes.
Bé. Entre la peli i l'actuació de diumenge, sembla que la cosa canvia. I si no, sempre ens quedarà en Wert per a descarregar adrenalina.

SORPRESA I EUFÒRIA

La foto ja ho diu tot. La diferència amb les altres fotos de torres de vuit gracienques és que aquesta és la bona, la primera que descarreguem en la nostra història, després de quatre llenyes en els dos últims anys.

I és que aquest diumenge va ser l'aniversari de la colla i vam fer la millor actuació mai vista: 3d8, 7de8 i 2d8f.

Aquest inici de temporada, estic portant un ritme casteller més pausat i sabàtic que mai. Abans del dia d'ahir, una actuació i dos assaigs. Aquests dos últims, per tal de preparar aquest aniversari. Ja estava informat, i allà ho vaig veure; les proves de la torre, del 5 i del 7, el màxim del màxim per nosaltres, estaven anant molt bé. I només és el maig. L'assaig del divendres acabà amb un cartell clar: 3 de 8 i 7 de 8. El silenci de la tercera ronda el vaig entendre com un: "ja se sap, acabar amb el 4 de 8". Mare meva, sembla que sigui un casteller principiant, d'aquells que porta quatre dies i no té clar la diferència entre un 5 i un 3.

Diumenge, trobada a la plaça del sol. I allà ja m'informen: "psst, si tot va bé, tenen la soca de la torre preparada". Què ruc havia estat, com no m'havia adonat! I quina tàctica tan bona. Després de tantes menjades de coco per a descarregar aquest castell, clar, fora pressió. Anem a fer el 7 de 8. Ostres! Tot descarregat! Doncs dos de vit a 3a ronda. Què gran! No hi havia temps a capficar-se, no hi havia temps per pensar, per convocar els esperits ni els auguris... Tots a lloc, concentrats, i amunt!

L'esclat de joia després de descarregar-lo va ser grandiós. Per mi, per les meves vivències, el compararia amb el segon 4 de 8 del 2005, el que vam fer a Sants. 

Fantàstic! I ara, amb tota la temporada per davant, i sense pressió, a repetir torre, fer el 5 de 8 i... qui sap?

DIES NEGRES

Hi ha dies que no saps perquè, estàs més aixafat, cansat amb poques ganes de fer res. De vegades ve provocat per alguna malaltia; de vegades pel temps; de vegades per situacions desgastants a la feina o al dia a dia en general.
Avui és un d'aquells dies en què entenc perquè la feina de mestre té un component especial; un component què la converteix, juntament amb altres feines d'importància contrastada, com una feina que ha de tenir una cura especial. Cert és que algun cop he utilitzat les vacances escolars com un tema per tal de fer dentetes, però sempre ha estat més per fer broma que per altra cosa. A l'hora de parlar seriosament, no n'he fet mai bandera, ja que reconec que és un privilegi tenir aquest horari i aquest calendari, cosa que la gran majoria de gent treballadora no ho pot gaudir.
Però he de dir que avui és un d'aquells dies que al sortir d'escola, sento la necessitat ja d'aquest descans estival. El desgast, no laboral, sinó emocional és tan gran, que a sobre, quan t'emportes decepcions et quedes tan aixafat que costa molt seguir endavant.
La nostra és una feina molt especial. La tasca de fer créixer els nens i nenes, tot educant-los (i formant-los, no ens enganyem) és d'una rellevància total. A més, moldegem els fills i filles d'uns pares que volen el millor per a les criatures, i per tant estem sempre sota la mirada inquisitiva d'aquests pares. I quan t'hi deixes la pell, corres el risc de sortir escaldat.
Res, que a esperar que passi la tempesta i que torni la calma per a tornar a engegar el motor.

DONCS NO, NO TINC WHATSAPP

"En nom de la modernitat", diuen alguns; "estàs desfassat" sentencien d'altres; "antiquat", "anti-estar al dia"... Tot són sentències que van després de la gran pregunta: "COM? DE DEBÒ NO TENS WHATSAPP?" Doncs no, no en tinc, i em fa ràbia haver de confessar que tard o d'hora també en tindré. En un món de teòrics adults, com és possible que t'hagis de sentir desplaçat totalment pel fet de no sucumbir a aquesta voràgine de consumisme mediàTIC? Des de fa un temps ençà, que tot funciona a través de whatsapp, i si no en tens, quedes exclòs de la vida diària de molta gent que és incapaç de veure en què s'està convertint tot plegat. O pitjor, sí que ho veuen però no reaccionen.
Però clar, per què parlo si ja he confessat que aviat seré un més de tothom? Doncs per allò que algú va rebatejar com a "dret al pataleo". No negarem que el whatsapp té avantatges, força avantatges; però el fet de tenir aquesta aplicació, et fa estar sempre connectat, sempre localitzat... és gairebé com tenir ja instal·lat un xip pe a tenir-nos a tots control·lats...
Res, que em tocarà posar-me al dia i enterar-me de tot el què passa al meu voltant...

VAIG SOPAR

Doncs sí, ahir vaig sopar, contra tot pronòstic. Als darrers enfrontaments de Champions (Milan i PSG) havia optat per sopar abans del partit per si les mosques. Però ahir no. I un cop acabat el partit (se'n pot dir partit quan només juga un equip?), vaig planxar una estona i em vaig posar a sopar.
Senyal de maduresa culé? No ho crec; deuria tenir gana.
He de confessar que no era molt optimista amb cap remuntada (fins i tot vaig tornar a fer una porra on perdia el Barça), però tampoc m'esperava allò que vaig sentir a la ràdio (no, no tinc plus, no vaig utilitzar internet ni vaig anar enlloc).
Ja vam començar malament: el Messi a la banqueta i el Cesc al seu lloc. No tornaré a parlar del cas Cesc, que encara se'm dirà que li tinc mania. Però el cas del Messi és simptomàtic. Un noi que es pot passar una nit sense dormir, venir amb jet-lag, estar una mica lesionat... i que tot i això sempre vol jugar, ahir, justament ahir, va voler ser prudent i no sortir de titular? Qui s'ho creu, això? Si no jugava, era decisió tècnica.
Els del Bayern són més bons, sí (i més alts, més forts...), però el Barça no era el millor equip d'Europa? Ah, no, és clar, ara diuen que no. Tinc entès que ahir a l'equip titular hi havia set campions del món (set!), més tres internacionals (dos de Brasil i un de Camerun). L'únic no internacional era en Bartra, que per cert, va ser el millor de l'equip (i el que més vegades va rematar!)
No, no tenien cap mena d'orgull, ni ganes, ni motivació ni res. I ja està. I com ja vaig dir, se'ls he de poder criticar independentment de les "tardes de glòria que ens han donat". Cobren molt, i no cobren per fer aquest ridícul. Ells tenen l'obligació de deixar-se la pell a cada partit. Si després guanyen, millor, però han de jugar com si els anés la vida, perquè si no, ens estan enganyant.
Tant de bo plegués la directiva, però aquests són com polítics, que ja ho poden fer malament, que d'allà no es mouen. Tant de bo plegui l'equip tècnic, que no estan a l'alçada de la feina. Esperem que guanyin la lliga (toca ferro) i després, dimissió. I dels jugadors, doncs sí, una mica de neteja; només cal que es quedin els que vulguin jugar i s'esforcin a tota hora.