3, 2, 1... FORA!

Ja fa una setmana del retorn a les escoles després de l'aturada de Setmana Santa. Aquets retorn va tenir la novetat tan llargament esperada del final de les mascaretes. Després del típic joc del gat i la rata del govern català, a pena matinada van publicar el decret que permetia als nens i nenes de primària i ESO anar a escola sense ella. La resta de la comunitat educativa, la va haver de mantenir fins l'endemà, que es va decretar a l'estat ecspanyol carta blanca i campi qui pugui.

La valoració que en fem, si no tenim en compte la salut i la cura de no seguir donant ales al virus, ha de ser molt bona. Els nens i nenes estan contents i contentes, se'ls veuen les cares, els somriures, les galtes... Se'ls sent lliures. I més si al costat tenen companys o companyes que han optat per mantenir-les. Encara es veu més clara la sensació de prohibició al costat de la llibertat dels altres. I evidentment, els mestres sense mascareta també ens sentim d'una altra manera. Som més nosaltres, i els nanos ens poden veure i sentir ta com som. I sí, no ho negarem, també ens sentim més lliures.

Ara bé, és el correcte? Està clar que els experts de veritat, és a dir, els polítics que decideixen les coses no, creuen que no és pas una bona idea. Sobretot si no estem parlant només de les escoles sinó de tot arreu. Ja no són obligatòries les mascaretes enlloc, excepte el transport públic i centres de salut. Personalment, m'hauria agradat que aquest trimestre només haguessin estat les escoles i centres educatius els que haguessin tret la mascareta. Hauria estat la millor manera per comprovar si les escoles són realment espais de contagi o no. Però ara, com que tothom fa el què vol, els contagis aniran a més i quan es tornin a obligar les mascaretes, les escoles tornaran a pringar com tothom. Els nens i nenes hauran de suportar un cop més, el menyspreu inoperància dels adults. 

I sí, la setena onada arribarà, és evident. Perquè no és que es vagi sense mascareta, és que la gent passa de tot. A les aglomeracions, la gent segueix sense tapar-se. I al metro, cada dia et trobes algú sense. I qui els diu res? Ningú. És com la noma dels gossos amb morrió. Gairebé cap ni un. la gent fa el què li rota, i no hi ha vigilància enlloc fent complir les normes. Posa normes i que no es facin complir és d'imbècils. Posar segons quines normes, també ho és molt, d'imbècil. I al final, l'imbècil ets tu mateix per estar complint-les quan qui no ho fa té carta blanca. Quina merda tot plegat.

Només desitjo que quan tornin les mascaretes, deixin tranquil·la la infància, si us plau. Que la llibertat que tenen aquest tercer trimestre no s'espatlli i podem complir tots els objectius que tenim marcats. Quedar-nos sense poder fer el què tenim pensat per acabar el curs per culpa de la gent estúpida, em faria no molt ràbia, no... el següent.

EUFÒRIA

Ja fa unes quantes setmanes (potser un parell de mesos), TV3 va posar en marxa un d'aquests programes de talents tan de moda en totes les cadenes, tipus OT-La voz-Idol kids-blablabla... És a dir, com a original, res de res. Però la nostra cadena, dins els seus molts defectes, també té moltes virtuts, i una d'elles és fer programes d'aquests amb un toc més nostrat, posant sempre per davant la part artística, i deixant el safareig en un darrer terme. Això també li provoca més d'una crítica, ja que l'acusen de típic, de pa sucat amb oli, de "poble" (com si això fos un insult), de cutre... però aquestes crítiques venen més pel clàssic auto-odi dels catalans que no pas per motius ben pensats. Aquest tipus de programa t'agraden o no t'agraden, però si és que no, no pots tancar la porta a que TV3 en faci la seva pròpia versió, perquè si no, també és tancar-se la porta a nous televidents, i justament la franja que busca amb aquest programa, no és pas la majoritària de la cadena. Així que benvinguda sigui Eufòria, com ho van ser El llop i l'Oh happy day.

Sobre el programa en concret, vaig començar a veure els primers capítols (càstings i eliminacions) així com per distreure'm. Però ara, ja espero el programa cada divendres per escoltar les actuacions i és clar, veure qui segueix i qui no. Com a part diferencial dels programes típics és que aquests joves no estan segrestats per la cadena les 24 hores, sinó que segueixen la seva vida i la compaginen amb el treball de preparar-se les cançons, aconseguint així, que ens centrem en el més important, que és la música i l'espectacle. Després hi ha altres novetats com el continu canvi de favorit, o la participació de segones veus en les cançons, que poden provocar ser nominat si no ho fas bé.

Els joves que hi apareixen, potser no és així, però la veritat és que semblen persones que tenen el cap a lloc. No se'ls veu com a cabres perdudes que no saben fer res més, sinó que tenen seny i el seu discurs està ben construït. No són txitxarel·los, perquè ens entenguem... 

L'escenografia i ambientació de les cançons és francament espectacular. Aquí no han escatimat recursos, i els ha sortit molt bé. Hi ha cançons normaletes, que amb el muntatge que exposen les milloren molt. Un deu. Un altre tema seria l'encasellament dels nois i noies, i les connotacions sexuals que els facin fer per tal d'agradar al públic. Seria millor que no fos així, però és evident que sense això, perdria la meitat dels seus seguidors perquè busquen justament això. 

Ara mateix queden 8 concursants. Els 8 ho fan molt bé. El novè, el Chung Man, que van fer fora aquest divendres, per mi va ser el dia que ho va fer millor, però penso que tard o d'hora hauria sortit, com suposo que els passarà properament a l'Estela, l'Scorpio i el Triquell. Que la Mariona i la Núria no estiguin entre les tres primeres no ho entendria sota cap concepte. A partir d'aquí, en Pedro o l'Edu podrien ser el tercer del podi. Ja veurem com va.

TAMPOC ANEM TAN MALAMENT

L'any 2022 va començar sorprenentment amb una excursió mítica fins a Sant Cugat, i allà em vaig conjurar (una altra vegada) a fer excursions més sovint. No vaig trigar massa a canviar el plànning inicial (gener Sant Cugat - febrer Sant Jeroni i març La Mola), per afegir la ruta d'excursió de 6è que l'havia de fer dues vegades, una sense nens i l'altra amb nens, retardant un mes les dues excursions hivernals. Doncs a punt a punt d'acabar l'abril, hauré complert amb les dues de l'escola i avui mateix, amb el camí del Monestir de Montserrat fins a Sant Jeroni. És cert que com a distribució és un xurro, però a la llarga només vaig una excursió endarrerit. Ja és més del què havia aconseguit altres anys amb la mateixa proposta, però ja es preveu que pel maig no farem la tercera, ja que els caps de setmana es preveuen mogudets.

Així, ben d'hora ben d'hora, he tirat cap a Montserrat. No recordava que el preu del cremallera fos tan alt, caratxus! La idea inicial era pujar amb el funicular fins a Sant Joan, i allà agafar el camí de Sant Jeroni. Però una cua llarguíssima m'ha fet decantar per donar la volta per la creu de Sant Miquel i plantar-me al Pla de les Taràntules, per la ruta llarga. Me n'he penedit unes quantes vegades, perquè m'he marcat un ritme alt i no calia. Quan he arribat a dalt, arribava també el grup que feia cua al funicular. Però ells força més frescos.

Llavors hem tirat cap a Sant Jeroni, un bon camí d'excursió, fins que arribes al tram final de la pujada i les escales matadores. És important remarcar que semblava les Rambles. Quanta gent! Hi havia els sonats que van corrent, els guiris que no saben on van, i després gent normal que anava d'excursió. Però molta, molta gent! La baixada per la drecera que mena directe al Monestir, el camí encara és més bonic. Flipant trobar-se molta gent fent el camí des de Sant Jeroni per allà, i ja a hores tardanes. Matador és poc. Però ja s'ho faran, pobra gent... Aquest camí passa per molts trams d'escales, entre elles les que quan hi anàvem amb Món Jove, cridàvem "Nazgul" en un tram estret en aquell temps de les pel·lícules del Senyor dels Anells.

El resum de temps és fàcil. Sense comptar parades, des del Monestir a Sant Jeroni, 90 minuts (una barbaritat, pel meu estat físic, seria important prendre-m'ho amb més calma i així gaudir més). La tornada pel pla de les oliveres, 50 minuts... oh my god! Només ha faltat posar el ciri a la Moreneta per pregar per un final de curs i trimestre general que es preveu "tremendu"!!!

EMPATX DE FRANKFURT

Fa poc més d'una setmana, durant pocs dies, ens vam explicar el conten de la lletera. El Barça havia de guanyar a casa el "totpoderós" Eintracht de Frankfurt, i amb la resta de rivals de l'Europa League, era fàcil creure'ns campions, ja que tots són equips bons, però de segona fila, no ens enganyem (Celtic, Atalanta, Leipzig...). Sense entrar encara en detalls, el dissabte de lliga, a la mitja part, el Madrid perdia amb el Sevilla per 2 a 0. Automàticament, penses que el Barça guanya els seus partits i el pendent que arrossega, i en set dies es col·loca a només 6 punts del Madrid quan encara queden 6 partits. Així doncs, ens vèiem campions a Europa (i jugar així la Supercopa a l'agost) i amb possibilitats de lluitar la lliga fins el final. 

Una setmana després de totes aquestes il·lusions, tot ha petat. Ni una cosa, ni l'altra. Comencem pel més fàcil. El Madrid va acabar guanyant el partit i nosaltres perdem amb el "encara més totpoderós" Cádiz al Camp Nou. És a dir, a sobre que el Madrid encara s'allunya més, fots un ridícula a casa quan havies demanat als socis que anessin a animar després del ridícul major del dijous anterior. Esperpèntic. Ara a la lliga toca pencar fort per quedar almenys segons.

I de l'Europa League, què cal dir? Vam perdre 2 a 3 el partit, però cal dir que al minut 90 anàvem 0 a 3. Derrota, eliminats i amb un camp ple d'aficionats alemanys. Per culpa dels socis que estaven de vacances i els importava un pepino el partit, i també per culpa del club que va ser incapaç de gestionar la venda de manera que les entrades no anessin a parar en mans de facinerosos i empreses de revenda. Més de 30.000 alemanys omplien les grades de l'estadi i amb els seus càntics i la seva mala educació van aconseguir que molts culés, sobretot famílies espantades, marxessin del camp indignats i amb por. Un absolut desastre i pel qual, oh sorpresa, no ha dimitit ningú. Què estrany. Al final, què ens ha quedat? L'acudit de tota la vida: "xin liga, xin copa, xin na".

ENCARA DURA, I CREIX

Aquest Nadal es va posar de moda el joc del Paraulògic. Hi havia una febre generalitzada, i fins i tot mig país era conscient que estava fent més pel català aquest joc que el govern del país. Però el joc de mica en mica, en el meu cas anava perdent força per repetitiu, i llavors va aparèixer el Wordle, al qual em vaig enganxar amb més ganes.

Avui he arribat al 100è dia de Wordle. Sí, Cent dies seguits jugant, perquè si t'ho prens seriosament, has de jugar-hi cada dia perquè si no, perds la "ratxa" (dies seguits sense fallar). En cent jugades, he encertat la paraula en 97 ocasions (per tant, fàcilment veiem que he tingut un 97% d'encerts), i en aquest moment la ratxa és de 83 dies seguits sense equivocar-me Espero arribar als 100 seguits. A veure si hi ha sort.

Però és que a més a més, al wordle en català hi he afegit la versió en castellà i la versió en anglès. Pel què fa al castellà, fa 76 dies que hi jugo. El percentatge d'encerts també és del 97%, i la ratxa està en els 47 dies seguits encertant. I pel què fa al wordle en anglès, que sense dubte és un repte de primera divisió, no em puc queixar. Setanta-quatre partides, 66 encerts (que representen un 89%). La ratxa està en 23 dies seguits.

I llavors, agafant l'èxit del joc, el diari ARA s'hi ha afegit i ha creat el seu propi wordle amb una paraula relacionada amb l'actualitat. Amb aquest hi porto des del primer dia, i això vol dir que són 37 partides, amb 36 encerts totals, que vol dir també un 97%, com als anteriors modalitats. La ratxa és de 30, em vaig equivocar el setè dia.

I a sobre, descobreixo que en la versió en castellà del joc, hi ha dues modalitats més, una de paraula amb accent, i una altra amb paraula relacionada amb la ciència. Són difícils, perquè poden ser paraules de 5, 6 o 7 lletres. Però tot i la teòrica dificultat inicial, he de dir que en el cas del joc de paraula accentuada, porto deu dies i deu encerts, 100% i ratxa de 10, clar. En canvi, la modalitat científica, de deu jugades, n'he fallat una (90%). La ratxa és de 6 dies seguits.

Joc, joc, joc i joc... I per ara, enganxat. Cada dia al matí he de solucionar les paraules de tots ells. No sé fins quan durarà la dèria, suposo que fins que em cansi, com li va passar al paraulògic. Fins que arribi aquest dia, a pensar!

DEATH ON THE NILE

No fa massa vaig veure la versió que va fer en Kenneth Brannagh de la mítica obra d'Agatha Christie "Assassinat a l'Orient Exprés". La valoració no en va ser molt bona, la veritat, però per motius d'aquells que no tenen explicació, aquest cap de setmana he vist "Mort al Nil", un altre clàssic de l'autora anglesa, altra vegada versionat per en Brannagh.

Doncs mira, com que partia d'una valoració negativa, aquesta m'ha agradat més. Com que no n'esperava molt, n'he quedat més satisfet. Les crítiques ja parlaven que aquesta pel·lícula li havia quedat millor, però ja se sap que de les crítiques tampoc te'n pots fiar molt. Però aquest cop, l'han encertat. Tot i ser molt coneguda, la trama no té tampoc la màgia de l'Orient o és clar, dels "Deu negrets". Però té el seu interès. En el cas d'aquesta versió, tenim de nou una ambientació excel·lent, en aquest cas del riu Nil i és clar, de les piràmides, però sobretot, del Temple d'Abu Simbel. Però en general tot el què és exterior és brillant. No he investigat si està fet per ordinador o és real, però sigui com sigui et deixa amb la boca oberta.

Les interpretacions es veuen més naturals, mentre que a la peli anterior es veien molt forçades, tot i que jo, segueixo veient poc creïble un Poirot amb la cara d'en Kenneth Brannagh. Ben rodada, amb bons tempos, en general doncs, tot molt encertat, sense ser res de l'altre món, no ens passem. Però comparant, l'he trobat molt millor.

I la història, doncs bé, tot al seu lloc. Massa poca estona per entendre bé tot l'intringulis de cada personatge, però suficient per passar una bona estona. Això sí, sense recordar la novel·la, la meva aposta de culpabilitat la vaig encertar. Suposo que jugar a saber qui era l'assassí també ajuda a valorar millor aquesta pel·lícula, ja que a l'Orient Express ja ho tenia sabut de memòria.

Desconec si en vol versionar més, però si ho fa, li donarem una nova oportunitat, ni que sigui per jugar.

TOTS TENIM UN PASSAT

Uns canvis que he estat fent durant aquests dies m'han fet obrir i revisar aquelles caixes que estan guardades al fons de l'armari. Caixes que tenen qualsevol cosa amb una mateixa característica comuna: han de ser del segle passat. Caixes que un cop posades a l'armari, només les treus quan te'n recordes o quan fas endreça, cosa que acostuma a passar cada ... porrada d'anys.

La caixa que he obert contenia els exemplars de les "revistes" Vulcà i Carai. El Vulcà era el pamflet cutre-salsitxero que es va crear per afavorir la comunicació entre els monitors i monitores de Foc Nou. El primer número és de l'any 91. Rebia el nom del planeta del senyor Spock degut a què en una festa de l'escola Pia Balmes hi havia una activitat muntada que representava aquest planeta, i no em pregunteu els motius, va heretar el nom. I no sé què ha passat. altres vegades els havia tingut a les mans i me'ls havia mirat, però no recordo haver tingut a sensació que em recorre el cos, però sobretot el cap des d'ahir. És horrorós. En aquesta revista, era un maleducat de cap a peus. Ficant-me amb la resta de monis amb l'excusa del sentit de l'humor, criticant escola o altres institucions, paraulotes, algun insult... Ostres, com pot ser que escrivís allò i d'aquella manera? En algun número, algun monitor més centrat intentava reconduir la situació i procurava que ens adonéssim (els que hi escrivíem) que tot no s'hi val. Que amb l'excusa del bon humor, no podíem fer mofa de tot, ja que enlloc d'aconseguir bon rotllo, el què es provocava era el contrari, rebuig. I ja us puc ben dir que llegint algunes de les notícies, s'aconsegueix sentir vergonya i indignació. Estic decebut amb el jo de fa trenta anys. I em pensava que era motor... quin nyap! No potser de monitor, però sí de company i bona persona.

Per si no en tenia prou, a l'esplai Carme-Abiyoyo ho vam tornar a fer. En aquest cas, era el Carai. Va funcionar només un curs, l'últim de tots, i encara que en general es rebia millor, també hi havia dards verinosos llençats amb mala bava. És a dir, que l'experiència no havia servit. Estava encegat i em pensava que era guai... què impresentable, la veritat... I encara sort que no ho vaig seguir fent a l'escola amb MJ... Hauria estat l'hecatombe. Suposo que a mesura que et fas gran et vas adonant del errors comesos en la joventut, i obres els ulls a la realitat, encara que sigui crua i te la mengis amb patates. Només espero no seguir cometent errors com aquests, tot i que soc conscient que aquesta tendència a la crítica, tot pensant que jo ho faig bé, és sense cap mena de dubte un dels meus defectes més grans i importants. tant de bo tingui temps per parar, reflexionar i calmar-me una mica. Ja seria hora, no?

ÇÓ ÉS VALENCIÀ... NYIGO-NYIGO

Un dels enigmes que tenia baixar a València, era sense dubte, el de la comunicació. No els agrada a alguns que en diguin català, i per mi, no hi ha cap problema en dir-li valencià. Però no sabíem quin en seria el seu ús, si parlant nosaltres en català ens farien mala cara, ens entendrien totes les paraules, etc.

Doncs res de res. Al valencià no se l'ha vist. Bé, vist sí, perquè encara es manté en alguns rètols. El que no hem fet ha estat sentir-lo. És una llengua desapareguda. Va ser entrar al País Valencià i ja vam notar el canvi a la carretera. Tot passa a ser bilingüe, però bilingüe de pixarrí. Rètols de: Valencia/València, Castellón/Castelló i molts més d'aquest estil. Ridícul. O ganes de tocar els nassos al català. Crec que més aviat és la segona opció. I qui diu els rètols de carretera, també els de les zones de servei. Després a la ciutat, veuríem que això és l'habitual. Tot en les dues llengües. És cert que moltes vegades trobàvem rètols i anuncis monolingües, però en aquests casos, sempre era en castellà. La veritat sigui dita. Si no fos pels cartells "obligats" de l'administració (al metro i resta de transports públics), tindries la certesa de ser a Ecspanya, en alguna de les comunitats en què només parlen en castellà.

Però el pitjor era la gent. Ningú, absolutament ningú se'ns va dirigir d'entrada en valencià. Ni a l'hotel, ni llocs de restauració, oci o botiga diversa. Sempre en castellà. Nosaltres manteníem el català, és clar, i així vèiem que almenys ens entenien. Ara bé, excepte la recepcionista de l'hotel, que sí va canviar al valencià, la resta de gent, sempre seguia en castellà. Brutal. Penós. Pobres valencians de bé... Com es pot perdre una llengua, aquest seria el tema.

I nosaltres queixant-nos del què li passa al català a casa nostra. A veure, bé no està, però som molts els que mantenim la flama i en estat d'alerta perquè no hi hagi cap daltabaix. A València sembla que la gran majoria ha llençat la tovallola. Suposo que en algun moment de la història, els que manaven van decidir ajudar la llengua valenciana dient" "Hem d'ampliar la base", i el què van aconseguir és ampliar la base ecspanyola. Alerta, perquè els nostres governants ho estan intentant ara aquí. Si no, mireu el tema del català a l'escola i el 25%. És l'inici del retrocés definitiu de la llengua. I sense llengua, no hi ha país. Així que per evitar que al català li passi el mateix que al valencià, calen dues coses: Una, no deixar de parlar-lo;
dues, fer fora ERC i la resta de la companyia traïdora del govern.

FINAL: SEGONA PART DE TRES

De mica en mica ens anem acostant al final. L'onzena i darrera temporada del clàssic "The walking dead" ha completat el segon tram de 8 capítols després de la primera tongada, i a l'espera del final definitiu a les acaballes d'aquest 2022. Aquell primer tram em deixava si fa o no fa, bastant indiferent. Nous dolents, que és una cosa que sempre m'he queixat, i de fet, el què fan és anar presentant els diversos grups i personatges que apareixen als còmics originals (de vegades oblidem, jo el primer, que The walking dead és un còmic). Sigui com sigui, aquesta segona part ha estat un pèl més interessant que l'anterior. Sembla que poc a poc van preparant el final de tot plegat, i les diferents trames van acostant-se cada vegada més, encara que sembli que estiguin en mons diferents.

Una de les coses que s'han anat perdent han estat sense dubte les sorpreses. Ja havia comentat en anteriors entrades que de tant en tant es troba a faltar alguna bestialitat d'aquelles que es carreguen mig repartiment. Ara això gairebé no passa. A les portes del final, espero que ara no s'empesquin una escabatxina. Amb tot el què han passat i el què hem estat veient, ara ja volem que els protagonistes de tota la vida arribin fins al final, que gaudeixin d'una vida més tranquil·la. Però clar, si fos així, també seria un final massa ensucrat després de tot el què s'ha vist en aquestes onze temporades. Quin dilema, no? Com també havia comentat anteriorment, almenys espero que sigui un bon final i no una cosa de pa sucat amb oli.

S'especula amb la tronada d'alguns dels protagonistes que havien abandonat la sèrie sense haver mort. Ja veurem. En part estaria bé, però almenys que no sigui a l'últim capítol a l'estil messiànic, sinó que tingui el màxim de sentit dins el relat.

I la temporada ara acabada, ha tingut una mica de tot, però en general bé. Si l'anterior estava entre el 5 i el 6, aquest pot arribar al 7 en alguns capítols (no tots), sobretot els finals, en què l'emoció va guanyant en intensitat.

ESCAPADA

Vet aquí que trobes uns dies per poder marxar de la ciutat i desconnectar una mica. Ha estat un trimestre dur, però res comparats amb el què ha de venir. Així que més val recarregar piles. Però ves per on, després de mesos de sequera, el temps ha decidit regalar-nos una mica d'aigua. Si som estrictes, no és que hagi perjudicat en excés, però sí que ens ha impedit segons què o ens ha fastiguejat en línies generals.

La destinació ha estat València capital. No la coneixia en particular, i hem pogut veure algunes de les coses més importants. Entre elles, havia d'estar, és clar, l'estadi de Mestalla. El què no ens imaginàvem era que justament quan hi érem, jugava el Barça al camp del Llevant. I bé, una oportunitat que no volíem pas perdre-la, i que al final, després de l'èpica remuntada al minut 92, ha estat un dels millors moments ja no de les vacances, sinó de l'any. Llàstima que en sortir d'allà, vam poder adonar-nos del problema que tenen en aquesta ciutat amb el transport públic. Poc i dolent. Un mapa del metro molt poc eficient, i amb temps entre trens que no baixen dels quinze minuts! I a sobre, tancant ben d'hora, ben d'hora Res, que per sentir-me dir a mi que no em queixaré més del metro de Barcelona, té tela, la veritat...

Hem pogut gaudir de l'Albufera de València, l'Oceanogràfic i ja sota el paraigües, de la Ciutat de les Arts. La veritat és que segur que avui dia encara deuen estar pagant el què els deuria costar construir tot aquell complex. Modern i bonic, això sí, però coneixent els governants valencians, aquí uns quants s'han fet molt rics segur... L'Oceanogràfic està bé, molt espectacular, però amb un espectacle de dofins molt pobre i senzill, que no val la pena comparat amb el què feien (o fan?) al zoo de Barcelona. Entenc els animalistes que critiquen espais com aquests, però primer, si amb els diners que s'inverteixen, es pot ajudar a protegir les espècies, doncs mira, endavant, I segon, suposo que els crítics tampoc deuen tenir gos a casa, no? Perquè seria el mateix, qualsevol animal ha d'estar lliure, no? 

Així doncs, podem dir que gaudir el què se'n diu gaudir, només ho hem pogut fer la meitat del temps per culpa de la pluja. Però mira, desconnectar sí que ho hem fet.

LA VIDA SENSE LA SARA AMAT

N'havia sentit a parlar força quan van estrenar aquesta pel·lícula de la laura Jou, basada en el llibre d'en Pep Puig. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de veure-la, aprofitant que la repetien per la televisió en motiu de l'estrena de la sèrie Cucut, que és la continuació de la història.

La pel·lícula recull els dies finals d'estiu en un poble l'any 1985. Després de jugar a fet i amagar, una de les noies de la colla d'adolescents del poble desapareix. Tothom la busca però no la troben mai. La noia, s'amaga a l'habitació d'un dels nois, dos anys més jove, i el què observem és la relació que s'estableix entre els dos, les inquietuds del noi com pateix, i sobretot, la personalitat de la noia, que per mi és el més interessant de la peli, ja que la seva fermesa, la seva fredor en segons quins moments, sobten força al costat de la innocència i pardals de la resta dels joves, tenint en compte la dècada dels 80 on es troben.

Ja he donat alguna pista amb la darrera frase. A mi m'ha agradat força, i a la vegada, m'omple d'orgull veure pelis que et diuen alguna cosa, que et fan remoure, fetes al nostre país, amb els pocs recursos que es tenen gràcies a la feblesa del nostre govern. La recreació d'aquella època és la justa per realment creure que estàs en aquell moment en el temps. I els neguits adolescents... això no caduca mai. Però com deia, és l'actitud de la Sara Amat la que en el fons omple la pel·lícula. Una altra jove, no aportaria tant, però aquest paper és un caramel! No entenc com no està dins la llista de les nominacions (per no di premis) d'aquell any. Perquè no ens enganyem, tampoc és que el nostre cinema sigui la bomba. Però quan hi ha tresors, s'han de destacar. Alguns tenen aquesta sort; mireu l'exemple del seguiment (merescudíssim, evidentment) de la Carla Simon i les seves Estiu 1193 i Alcarràs. Però altre pelis se'n fa més ressò i no arriben al nivell d'aquesta.

Ara aquests dies veurem la continuació. No crec que superi l'original, però l'interès hi és.

RESURRECTION (x2)

"Espero que tingui un final digne". Això és una de les frases que conté l'entrada que vaig fer a principis d'any després de recuperar la primera temporada de Resurrection. I he de dir que ... no, no el té. He estat distret veient la segona temporada, això és veritat, i més havent-ho fet en el meu tercer aïllament confinat, però què voleu que us digui? Tinc la sensació que han fet allò que demano als alumnes que no facin. Jo els dic quan hem de fer un text narratiu: "Abans de començar, cal tenir un guió amb les idees del què voleu que passi. Abans de començar a escriure, heu de saber què passarà i com acabarà la història". I la veritat, dona la sensació que el què han fet els creadors de la sèrie és anar improvisant a mesura que avançava la trama, i de mica en mica s'han acabat embolicant de tal manera que no sabien com sortir-se'n.

Comença la temporada gairebé on acaba l'anterior. Els ressuscitats se'ls emporta el govern a un centre, però decideixen que els que es poden quedar amb els seus familiars, ho poden fer. Com? El govern del USA permet que convisquin amb tranquil·litat al poble? Només això ja és inversemblant. Quan apareixen els que estan vigilats pel govern, no se sap exactament per què, què fan, qui els manté, què pensen fer amb ells... i pitjor al final, que de cop i volta marxen tots sense saber res d'ells, ni de la cap del centre, que en un capítol apareix com a supervivent d'un accident d'aviació, fet que acaba sent un bolet perquè no té cap relació amb res.

La vida al poble no és millor. L'embaràs d'una de les ressuscitades, acaba sent el punt clau de l'estada dels ressuscitats allà, però tampoc s'explica el perquè. L'aparició d'un antic predicador encara ho embolica més, perquè no saps si és bo, dolent, o res de res. També la trama de la mare dels germans Langston, que acaba sent el motor principal de la temporada, té moments de desconcert, igual que els que van apareixent relacionats amb això. Ara surten, després no surten més...

La sèrie em pot haver distret, però sense cap mena de dubte és un immens despropòsit digne de guanyar el premi razzie al pitjor guió. I és una llàstima, perquè si hi haguessin pensat bé, seria una sèrie molt interessant amb molta filosofia al darrere. Què hi farem... Però les coses com són. M'he emocionat més amb un capítol de 24 (sí, ja començo la setena temporada) que no pas amb cap d'aquest Resurrection de pa sucat amb oli. Llàstima.

NOMADLAND

Cada any veig alguna pel·lícula (una o dues) que està fora dels meus estils habituals. Ni és cap blockbuster espectacular, o de ciència-ficció, aventures, etc. La primera d'aquest 2022 ha estat Nomadland. Tot repassant els òscars d'aquest any, he recordat que tenia pendent veure la guanyadora del passat. Ara ja està fet.

Ha estat interessant, no ho puc negar, amb molts detalls, però tampoc ha estat res que m'hagi provocat una emoció de "ooooh, que bona", però tampoc crec que hagi perdut el temps. En aquesta pel·lícula ens retraten la vida d'unes persones que decideixen viure a les seves furgonetes o caravanes, i van amunt i avall, depenent del temps o de les feines que han de fer, totes temporals. No es diuen "sense sostre", perquè senzillament el què han decidit és no tenir casa, cada un amb els seus motius. Aquesta es veu que és una realitat força estesa ja als Estats Units, no tant al nostre país, i per això, en ser un tema que em queda llunyà, és com veure una cosa que no sabia que existia. 

Ara bé, justament per això, ha estat interessant conèixer aquest tipus de vida, perquè en el fons, el què fa la pel·lícula, més que veure la història de la protagonista, és fer-te preguntes. Per una banda, tens la llibertat que transmeten. No estan lligats a ningú, van cap a aquí o cap a allà segons les seves necessitats, però poden estar-se un temps al mig del desert, sense preocupacions excepte les de cobrir les necessitats bàsiques. Això sí, han de treballar, i llavors veus com al llarg d'un any, depenent del temps, estan a un lloc fent una feina o estan fent una altra (des de la campanya de regals d'Amazon per Nadal, a un càmping a l'estiu, passant per moltes més). La veritat és que si tenen aquesta facilitat per trobar aquestes feines temporals, doncs mira, encara. Però si no en trobessin suposo que seria tot més complicat.

Per mi un dels moments que toquen més és quan una d'elles explica que el seu marit esperava la jubilació per complir els seus somnis (tenia un veler, fer-se a la mar...) i deu dies abans de jubilar-se, atac de cor i al forat. La reflexió és d'aquelles que ens fem de vegades. Aquests plans de futur que et fas mentre vius el dia a dia atrafegat i estressat. I al final, no gaudeixes perquè la vida te la fot. El famós CARPE DIEM. Potser amb pel·lícules com aquestes no botes de la cadira, però les emocions i el cervell treballen a tota pastilla, i per aquest motiu cal seguiu veient-les.