UN ALTRE AL SAC

I ja hi tornem a ser. Un altre 31 de desembre, un altre final d'any. Un altre moment per mirar enrere però sobretot mirar endavant. Un any marcat pel retorn a la normalitat després de la pandèmia, tot i que tornen a bufar vents d'alarma (i la mascareta al metro continua). Sigui com sigui, en aquest aspecte hem anat a millor, ja que veníem de dos anys molt dolents. Això no treu a què tinguem l'esperança que el 2023 sigui millor, en tots els aspectes. Ja tocaria un any per recordar amb entusiasme i no arribar a aquest dia amb ganes de tancar una pàgina.

TEMÀTIQUES DEL 2022

El primer que cal dir és que aquest 2022 s'ha superat el rècord d'entrades en el blog, que es trobava en les 160 del 2020, l'any pandèmic. aquest 2022 acabarà amb 167 articles publicats en 365 dies, que no està gens malament. Té especial mèrit haver aconseguit aquesta fita amb els quatre mesos finals (des de setembre) que hem viscut a nivell d'estrès. Però suposo que el blog seguia sent una manera d'escapar-se d'ell. Penseu que la mitjana d'entrades és de 14 al mes, i el setembre i el novembre es van quedar en 5 i 7 respectivament.

Per altra banda, a nivell de temàtiques, aquest any ha estat molt diferent als anteriors. Les etiquetes de les entrades han estat molt repartides entre els diferents temes dels quals s'acostuma a tractar aquí. Per exemple, l'entrada més repetida, que un cop més és el cinema (tercer any consecutiu i cinquè fent podi), assoleix un 12% del total de l'any. Amb un 12 %, sempre hauria quedat fora d'aquest podi imaginari (4ª el 2018, 5ª 2019 i 2021, i 7ª!!! el 2020).

Com a altres comentaris que es poden fer, tenim que la tv continua al top degut a l'augment del visionat de sèries; aquesta i el futbol ocupen les primeres posicions per segon any consecutiu (el femení, l'Eurocopa femenina i el mundial han tingut força pes); llibres, Barça i Catalunya es mantenen al top five (sorprèn sobretot el cas català, perquè la cosa no està per llençar coets; són més entrades d'indignació que no pas d'il·lusió). 

Així ha quedat el 2022:

- Entrades sobre cinema, un 12%

- Entrades sobre televisió, amb un 11%

- Entrades sobre educació, amb un 10%

- Entrades sobre futbol, un 9%

- Entrades sobre Catalunya i llibres, amb un 8%

- Entrades sobre Barça, quotidià i sorprenent, un 7%

- Entrades sobre món, escola i viatges, un 5%

- Entrades sobre música i teatre, un 3%

- Entrades sobre castells i lleure, amb un 2%

- Tanca el rànquing les entrades sobre el blog, amb un 1% (remuntada assegurada amb l'arribada de l'article 1500 ben aviat).

L'any que ve... més!!!

LES MILLORS DE L'ANY (V)

Després dels rànquings de l'any de sèries de tv i llibres, queda el de pel·lícules. Com he anat comentant en diverses entrades, la sensació és de que no ha estat un any precisament bo en quant a cinema. Tot i així, el problema no és pas la quantitat, això està clar. Fins a 36 articles sobre pel·lícules durant aquest any. Però n'he vist força més que no han merescut cap entrada, i d'aquí aquesta sensació agredolça.

A partir d'aquí, quan mires la llista per fer el rànquing, ràpidament la redueixes a deu. No ha costat gens, cosa que reforça aquesta idea. No he hagut de pensar gens per fer les primeres eliminacions. Resulta però, que l'any passat vaig dir el mateix, i al fer el rànquing em vaig quedar ràpidament en sis, o sigui que potser aquest any no ha estat tan dolent, no? De fet el 2021 i el 2019, enlloc de top ten, vaig fer top five, mentre que 2018 i 2020 sí que van reeixir les deu millors. Mentre estic escrivint, he de prendre una decisió, i decideixo posar només les cinc millors, perquè així m'he de trencar el cap i fer un bona valoració d'elles (si fes les deu, ja estaria decidit). Així, queden fora La vida sense la Sara Amat (sorprenent), Eternals, Belfast, Jurassic World dominion i West Side Story. Som-hi doncs, aquestes han estat per mi, les millors pel·lícules que he vist aquest any:

5a: Avatar 2, el sentit de l'aigua: Vista just ahir, es col·loca en el rànquing perquè és un espectacle per si sola, i que no mereix quedar-se fora d'aquesta llista de les millors pelis de l'any. Potser la podríem col·locar més amunt, però veient quines són aquestes cinc, el més just seria un empat entre les cinc, però cal ordenar-les.

4a: Jo, Tonya, perquè em va agradar força com està filmada aquesta història sobre uns personatges olt peculiars de l'esport. Grans interpretacions per una història increïble.  

3a: Bullet train, perquè m'ho vaig passar tan bé veient una anada de l'olla tarantinada, amb uns girs de 180 graus constants, embolics i violència gratuïta però que fa riure.

2a: Encanto, perquè aquesta família Madrigal i les seves cançons tornen i tornen al meu cap. I clar, No es pot parlar d'en Bruno és de les millors de l'any. Quin error van cometre en no proposar-la pels òscars, perquè hauria guanyat de carrer.

1a: Dear Evan Hansen, perquè el temps que vaig trigar en trobar la manera de veure-la ha estat proporcional a la sorpresa, trama, guió, música... que l'envolten i la han portat a ser considerada una peli digna de debat educatiu.

A veure què ens depararà l'any 2023 en l'aspecte cinèfil... Almenys, no tenir aquesta sensació de buit, i que tingui cada vegada més difícil fer la selecció final.

AVATAR: EL SENTIT DE L'AIGUA

Tretze anys després de trencar rècords a tot el món, James Cameron torna a Pandora. Avatar, The way of water és la continuació de la mítica pel·lícula dels homenots i donotes na'vi. Ens retrobem amb en Jake Sully i la Neytiri, que han format una família amb fills seus, i altres mig adoptats. Però és clar, els humans no volen perdre l'oportunitat de conquerir un planeta amb tanta biodiversitat, així que hi tornen amb més armament i personal per tal d'explotar tota la riquesa del planeta. Però clar, com que els na'vi no els fa cap gràcia, també venen clons avatars dels marines morts per acabar amb la família Sully.

A partir d'aquí, es combinen les imatges espectaculars dels paisatges de Pandora i les seves criatures amb el descobriment dels costums d'una altra ètnia na'vi, els metkayina, que viuen en contacte amb l'aigua i els animals marins, al contrari dels omaticaya, que eren habitants del bosc. L'acceptació, la integració, els conflictes entre els joves de cada tribu... i és clar, la reacció quan finalment els humans els troben i volen acabar amb ells.

Són més de tres hores d'espectacle visual. El director ja sabia que seria la crítica principal que li farien, així que una mica passa d'ella, excusant-se que la gent pot estar veient tres o quatre capítols seguits d'una sèrie, i llavors no pot veure una peli llarga? Car, una mica de raó sí que en té, però això no deixa fora el que realment és, una pel·lícula potser massa llarga. Es podria comprimir un pèl, tampoc molt, perquè tot el què passa té el seu significat, però almenys vint minuts sí que es podrien escurçar. 

I la qualitat? On la tindríem? Home, és bona, està clar. Falta la sorpresa de la primera pel·lícula. A l'estar tan separada en el temps, és una mica una repetició de la trama, però la part humana queda relegada a gairebé res aquest cop. El dubte principal és que, si tenen la intenció de fer dues pelis més, i això serà en poc temps, no com entre la primera i la segona, els guionistes tenen molta feina per tal d'evitar estar veient cada un o dos anys més del mateix. Costa veure per on aniran els trets si ens volen oferir alguna cosa diferent, caldrà que ho organitzin bé. Vull pensar que així ho faran, ja que per alguna cosa, són gent que viu daixò... mireu l'univers Marvel com s'embolica i els desembolica...

Recuperant si n'havia parlat en aquest blog, descobreixo que vaig trigar molt en veure-la (tres anys després de l'estrena) i que em va deixar bé, però poca cosa més. Allà ja parlo de l'excessiva durada. Aquest any, l'he recuperat per posar-me al dia de la segona part, quan de fet el 2021 ja la vaig revisitar, confirmant que algunes vegades passa que hi ha pel·lícules que milloren quan la reveus.

Un cop vista, estic content d'haver-la vist, és un bon final cinematogràfic de l'any, tot i que ara penso que en 3D deu ser la bomba. Visualment, és un deu. 

LIS MILLIRS DI L'INY (II)

L'any passat al costat dels rànquings de llibres i pel·lícules, vaig fer també un rànquing inesperat de sèries de televisió. Allà em preguntava si calia fer-lo o no, si hi hauria continuïtat o no. Aquest any ja no m'ho pregunto. Evidentment que s'ha de fer aquest rànquing, i per dos motius: 

El primer, perquè si l'any passat en van ser disset de diferents (no es compten temporades sinó títols), aquest any n'han estat divuit!!!! Així que si m'ocupa temps del meu lleure i entrades del blog, cal fer el rànquing. I el segon motiu és que, tot i que encara no he repassat les pel·lícules, tinc la sensació que han estat fluixes en general, mentre que les sèries (algunes d'elles) superen en qualitat moltes de les pelis que es fan avui en dia. Les productores es gasten molts diners i inverteixen molt en les sèries, i es nota en la qualitat d'aquestes, i sobretot en les que encapçalaran aquest rànquing.

Aquest any s'han seguit combinant sèries antigues amb sèries actuals, i algunes d'elles, mítiques, han arribat al seu final (com és el cas de  24 i The walking dead). A l'hora de fer el rànquing, tinc molt clares les primeres posicions, també les més bones, i després també estan molt clares les que no em plantejo de tenir-les en les deu primeres posicions.

Primer mirem quines han estat (per ordre de vistes al llarg de l'any): Boba Fett, Anna, El descobriment de les bruixes, Resurrection (dues temporades), Cucut, Moon knight, Obi Wan Kenobi, Siren (tres temporades), 4.400, Big sky (2 minitemporades), 24 (quatre temporades), Miss Marvel, Only murders in the building (dues temporades), House of dragon, Paral·leles, The walking dead (dues minitemporades), The rings of power i She Hulk.

Hi ha tres sèries que no entren en el top five, i podrien ser-hi perfectament, però per motius diferents. Una és The walking dead, i més havent arribat al final total. És veritat que les últimes minitemporades han estat molt més bones que algunes de les anteriors, però la frescor de les altres la deixen fora. Les altres dues són les d'Star Wars. Tant Boba Fett com Obi Wan han estat molt bones i amb un component emocional important, però altra vegada vull dir que la quarta i cinquena classificades, que segurament estarien per sota d'aquestes tres, les mantinc al capdamunt del rànquing per la novetat aportada. Anem a per elles.

5- ANNA: Aquesta sèrie italiana, ha estat una de les sorpreses de l'any i que em van arribar més, per temàtica, protagonistes, etc. Com deia, en aquest cas la sorpresa l'ha portada al cinquè lloc.

4- SIREN: Les tres temporades d'aquesta sèrie han estat del millor de l'any. Trames noves, diferents, i unes interpretacions molt bones. Tot i les trames millorables, altra vegada la sorpresa desempata.

3- 24: I llavors, si la sorpresa dona punts, que fa 24 aquí? Doncs tot i el xurro de l'última temporada, les altres quatre que he vist aquest any, per molt que siguin molt similars, he de reconèixer que l'adrenalina, l'interès i l'emoció que em despertava aquesta sèrie, molt poques ho han aconseguit. Gairebé cap. Per tant, la torno al podi (cal recordar que l'any passat ja va aconseguir el primer lloc).

2- LA CASA DEL DRAC: Per moltes raons, La casa del drac podria haver encapçalat perfectament aquest rànquing. Qualitativament, està per sobre de la guanyadora, Els anells del poder. Però el motiu d'aquesta ja el dic després. Sigui com sigui, aquesta preqüela de Joc de trons, encara que estigui al segon lloc, és un número u claríssim.

1- ELS ANELLS DEL PODER: Llavors perquè The rings of power és la primera de la llista si potser La casa del drac és millor? Doncs perquè el component emocional de les històries de la Terra Mitjana té un pes enorme en la meva persona. Si Tintín representa la meva infància, El senyor dels anells és la meva adolescència i joventut. I els records de tot aquest món tenen una força que cap Targaryen pot superar.

SHE HULK

La darrera sèrie de l'any se l'emporta She Hulk,el nou lliurament de Marvel per la televisió per seguir fent gran el seu univers. No l'he vist al moment en què s'emetia (això va ser a l'estiu o una mica abans). N'estava veient altres, i la veritat és que no m'oferia massa bones vibracions. Ha estat ara, arribant al final de l'any, que buscava una sèrie curta (té 9 capítols), no molt llargs (duren 30 minuts), per tal de poder començar i acabar una sèrie abans de tancar l'any.

I quina ha estat la sensació final? Doncs la veritat és que ha estat una bona barreja. De seguida vaig adonar-me que no era una sèrie com les altres. Si busqueu aventures de superherois Marvel, aquesta no ho és. She Hulk seria una comèdia, però fins i tot en alguns moments podria ser considerada una comèdia anada de l'olla. La història ens presenta la Jenn Walters, cosina d'en Hulk, que en un accident rep els poders del seu cosí i la converteixen també en un ésser verd i fort. A partir d'aquí tenim la lluita habitual entre els dos caràcters: l'advocada tímida en la vida social i la superheroïna admirada per tothom. Aquesta lluita interna et porta el millor dels dos mons en clau de comèdia. Des del primer moment, juguen amb l'espectador/a, fent-lo partícip de que està veient una sèrie de televisió. A cada capítol es dirigeix més d'un cop a la càmera per fer comentaris que impliquen la coneixença de què estàs mirant una sèrie. Aquest doble joc és graciós en un 90% de la temporada, però al meu parer se'ls en va de les mans a l'últim capítol.

Al llarg dels capítols es va desenvolupant la trama, senzilla, ja que la base és la comèdia i no l'aventura, de manera que gairebé es podrien veure els capítols per separat (que tampoc caldria, ja que no agafaries proximitat als personatges recurrents). Amb aquesta mania (de vegades embafadora, i d'altres enriquidora) de lligar trames, tenim una bona colla d'aparicions d'altres sèries o pel·lícules: des del mateix Hulk, fins a en Daredevil (el millor capítol sense dubte), l'Abominació, en Wong... Aquestes aparicions aquí enriqueixen la sèrie. 

Però com deia, l'últim capítol decep molt (segons el meu gust, clar). L'anada de l'olla se'ls escapa, i tens la sensació de que no sabien com acabar-ho (cosa impensable, ja que tot està lligat fins al mínim detall). De manera que senzillament, és un final dolent. De cop i volta ho emboliquen amb la realitat de la marca Marvel, i quan tornen a la trama fan un ximpum sobtat. Així doncs, poem dir que per passar una estona divertida força bé (no es fa llarg, rius, hi ha detalls molt bons), però el final és un nyap. 

ELS MILLORS DE L'ANY (V)

Aquest 2022 ha estat força pobre a nivell lector. Vaig arribar a la meitat de l'any amb el ridícul nombre de 5 llibres llegits. Llavors en donava la culpa sobretot a que dos dels cinc havien estat relacionats amb l'educació, i que cal una lectura més reflexiva que no pas plaent. La segona part de l'any no ha estat exemplar, tot i superar el nombre anterior. Han estat8 llibres més, però clar, cal tenir en compte que hi havia l'estiu enmig. La casualitat ha fet que dins aquests vuit llibres del segon semestre també hi haguessin dos educatius, que han seguit frenant el ritme. Però també ha estat un fet decisiu el no ús del metro cada dia, fet que vulguem o no, ajudava la lectura. Però clar, això vol dir que caldrà reformular el dia a dia per trobar altres moments per llegir, a casa, tranquil, perquè és necessari llegir, llegir i llegir.

Sigui com sigui, aquesta és la llista dels tretze llibre d'aquest any: La lluita a l'exili, Cabells de gebre, Educar adolescents, La escuela no es un parque de atracciones, Ferro i sang, El mentalista, La cura, Les filles del fred, La noia del vestit blau, Educació feminista, Crim en directe, Fundació i Fes que cada classe funcioni.

Triar-ne cinc entre tots aquests ha estat fàcil, tot i alguns dubtes, ja que tampoc han estat llibres especialment brutals. Han estat en general bé, però no han despertat passions fervoroses. Per això, el rànquing de llibres d'aquest any ha quedat de la següent manera (destaco el sisè lloc del llibre d'en Luri, La escuela no es un parque de atracciones. Per pensar-hi).

5è: LA LLUITA A L'EXILI: la continuació del llibre que explica la visió del president Puigdemont, independentment del teu color de samarreta, és imprescindible per entendre tot el què es va fer malament, i així no ens sorprèn com n'estem de fotuts actualment.

4t: FUNDACIÓ: el clàssic d'Isaac Asimov. Un llibre que ja vaig llegir en la meva joventut, però en descobrir la versió catalana, no volia perdre l'oportunitat de rellegir-lo. En un nou context vital, ha estat un alè d'aire fresc i antic a la vegada, que em transportava no pas a Tèrminus, sinó a la meva joventut i als records de les lectures de grans llibres de ciència ficció. M'ha sorprès descobrir que no vaig escriure cap entrada sobre aquest llibre. Em deuria agafar en una època més estressada de tot aquest trimestre estressat. No sé si la recuperaré abans que acabi l'any.

3r: FERRO I SANG: el llibre de ficció històrica, va ser el primer de l'estiu ien tinc bon record, potser més per l'època en què el vaig llegir, però com deia , al no ser un any de grans lectures, podem deixar aquest al podi perfectament.

2n: EL MENTALISTA: els thrillers de la Camilla Lackberg segueixen representats en el rànquing lector de cada any per tercer any consecutiu. El segon lloc l'ocupa un llibre independent de la sèrie de Fjalbacka, perquè aporta una nova història, amb nous personatges, però que et porten dins del misteri igual de bé com sempre. Cal dir que poso aquest. Qualsevol dels altres dos llibres que he llegit aquest any de l'Erica Falck, podrien estar entre els cinc primers enlloc d'algun altre, però ho he volgut fer així.

1r: LA CURA: i patapam, resulta que el primer lloc se l'emporta... un llibre en castellà!!! Mecasun dena, que bé que ho estan fent els espanyols i els seus sequaços traïdors... Bé, que no condeixi el pànic, no passa res, apart de la tristesa més absoluta que hi hagi tanta poca traducció a la nostra llengua de llibres anglesos. Es queda el primer lloc del rànquing per la novetat de temàtica dins els altres representants, que ja són uns clàssics en aquesta classificació.

I ja hem completat el primer resum de l'any dels quatre que en faré. Pel què fa als llibres, espero que aquest 2023 sigui més prolífic, en quantitat, i també en emoció. Per la llista feta als Reis d'orient, crec que almenys, el segon desig es complirà.

IL·LUSIÓ APARCADA

Dimecres es va tancar la fase de grups de la Champions femenina. Després del partit perdut a Munich, havíem de guanyar per ser primeres de grup, i així va ser. 6 a zero i cap a casa. Un altre partit al Camp Nou, ja en plenes obres, de manera que l'aforament està reduït. Ja no som aquells noranta mil de la passada temporada, però almenys el camp no feia pena, es veia plenet i animat amb 30.000 persones incondicionals.

L'equip va bé. Té algunes llacunes en alguns partits, però bé, el dream team d'en Cruyff també perdia, i el Barça de Messi i Guardiola també. Però clar, per guanyar la Champions hi ha poc marge d'error, i qualsevol ensopegada et pot deixar fora de joc. Així que esperem que controlin bé aquests moments i que puguem arribar ben lluny a totes les competicions (Supercopa i Copa de la reina comencen al gener).

Un altre tema és el de les possibles rivals que ens trobarem a quarts. La Il·lusió de la Champions queda aparcada perqè fins el març no es jugaran aquests quarts (tres mesos per preparar-se bé), i no serà fins al febrer que sabrem la rival de quarts i possibles semifinals i final. La qüestió és que de les tres possibles segones que ens poden tocar (Bayern no,que estava al mateix grup), tenim dues bèsties... bé, les dues bèsties (o una i mitja). Les franceses. El PSG ja l'hem superat, no fa tanta por, però clar l'al·licient de jugar contra la Lieke és important. Però és que ens pot tocar el totpoderós Olimpique de Lió. A veure, han fet una fase de grups pobra, amb derrotes i empats, demostrant que no són invencibles, que les podem guanyar, però clar, la mentalitat de les nostres jugadores ha de ser de menjar-se-les, de saber-se superiors i  demostrar-ho. No poden sortir al camp com a Turí o Budapest. Però no ens avancem, perquè tampoc sabem si ens tocarà. Clar que potser és millor trobar-nos-les a quarts (amb dos partits i el segon al Camp Nou), que tornar a veure's en una hipotètica final. Sigui com sigui, les hem de guanyar i trencar el malefici. L'altre equip que ens pot tocar és la Roma de l'Andresa Alves, un altre retrobament.

Però tot això ja ho veurem. Ara toca seguir fent punts a la lliga, i començar a competir les altres copes. Tornaran la Jana, la Cata (molt bé la Gemma, ha guanyat molt en confiança i ho ha fet molt bé quan ha sortit), i a seguir gaudint de la resta, en especial de la Bruna, que està a tope!!! I esperar que no se'ns trenqui ningú del mig del camp, tan fràgil i poc nombrós.

ADEU A SENSE SAL

Tenia un deute pendent. L'agost de 2021 vaig poder anar i veure (per fi, després de dos intents fallits per festes de Gràcia el 2018 i la Mercè el 2019 o 2020) un concert de Sense Sal un grup de Terrassa que m'havia entrat molt bé i n'he fet el seguiment musical. Però allò va ser un concert de pixarrí. Encara amb restriccions per la pandèmia, el concert era asseguts, sense barrejar grups, amb recomanacions de no moure's molt... Va ser un concert, sí, però des d'aquell mateix dia em vaig dir que havia d'anar a un concert de Sense Sal en circumstàncies normals. Aquest era el deute.

I el dia va arribar, i amb connotacions especials i importants per tots dos protagonistes. En el meu cas, va ser l'inici del meu 50è aniversari (quina manera més genial de celebrar-ho); i en el seu cas, potser més gros i tot. Era el seu darrer concert. L'últim. Plegaven. Concert final de comiat. Ja té nassos que els grups que més m'agraden es vagin dissolent (Obrint Pas, Txarango, i ara Sense Sal). Ja és mala sort. Sigui com sigui, cap a allà hi vaig anar, disposat de sentir les seves cançons en directe, i ara sí, dret i saltant. Sí, sí, així va ser. La veritat és que en ´més d'una cançó pensava "De debò tinc 50 anys?", "Què faig aquí botant?". Fets com aquest o el de les excursions salvatges posen en dubte la relació que hi ha entre l'edat i la bogeria.

Però bé, tornem a Sense Sal. El concert va estar molt bé, repassant les seves cançons més conegudes, altres més emblemàtiques... i tot i que s'ensumava l'aroma del comiat, tampoc va ser un concert especialment emotiu o lacrimogen. Es feien algunes referències al fet de tant en tant, els agraïments van ser llargs, i alguna col·laboració amb altres artistes, però no era allò de que a cada cançó pugés algú diferent. Millor, perquè jo en els fons, els volia sentir a elles i ells.

Tinc un pla, Només tenim la veu (amb Minyons fent un pilar de 4 amb enxaneta ajupit), La sortida, Com abans, Senyor Morse, Travessarem muntanyes, Estima lliure, i la darrera de totes, Mira on som, ja creada amb la intenció de ser l'última. Els seguirem sentint, al cotxe, allà on sigui, perquè algunes de les seves cançons ja formen part del meu univers musical per sempre.

EL MILLOR

Finalment s'ha acabat el mundial de futbol més polèmic, i no pas per la pilota. Com acostuma a passar, l'esdeveniment en qüestió s'ha realitzat, els rics, continuen sent encara més rics, i els pobres més pobres. La justícia queda aparcada sempre que a les elits els interessa, i la gent del poble, que és qui té el poder, segueix sense ser-ne conscient, d'aquest poder. Digues-li mundial, digues-li canvi climàtic, o digues-li el què vulguis. Suposo que el proper acte important deuen estar debatent si el fan a Afganistan, Iran, o qualsevol altre lloc que calgui blanquejar. No, és brom, aquests no seran perquè no tenen tants diners per omplir les butxaques de Fifa, Uefa o qui sigui. Us recordo que la Supercopa d'Ecspanya, ja fa uns anys que se celebra a... l'Aràbia Saudita!

Però bé, i com ha anat? Doncs que finalment, Messi és campió del món!!!! El millor que podia passar en aquest mundial. Com deia a "Només queden quatre", Em preguntaven: "Qui vols que guanyi?" I jo deia Messi. Llavors insistien: "Ah, Argentina?" I jo contestava: "No, Argentina, no. Només Messi." Però bé, una cosa no va sense l'altra. La final, jugada amb França, va ser per perdre els nervis. Argentina va fer una molt bona primera part, acabant dos a zero. Però a la segona es va relaxar, igual com va fer amb Holanda, i així li va anar, que el xulopiscines de l'Mbappé els va empatar el partit. Prórroga: Messi marca per fi sense penal. Mbappé torna a empatar (aquest sí, tres gols, dos de penals... l'altre, brutal, què hi farem). I arriben els penals. La sort decideix. I per fi es posa de part dels americans. Argentina campiona. Messi ja té la que li faltava. A veure si per fi deixen de taladrar-nos amb el delinqüent del Maradona i enlairen en Messi com el millor futbolista de la història, renoi!

Marroc no va consumar la sorpresa i va quedar quarta per darrere de Croàcia, amb polèmica pels cants d'un neonazi durant una celebració. No si ja ho deia al principi, que tot està més podrit que el cervell d'un zombi. 

A nivell de la porra, no m'ha anat massa bé. Tot i encertar la campiona, que també té el seu mèrit, els pocs punts de la fase de grups em van deixar sense opcions. I que les altres tres seleccions que van arribar a semifinals ja les tenia eliminades. Doncs res, la sort segueix sent esquiva. I fins d'aquí quatre anys, gaudim de la imatge de la cara d'en Leo, amb la copa del món.

MIG SEGLE

Fer anys és una cosa que fa il·lusió. És un moment que en línies generals, satisfà i alegra el dia. En el meu cas, els anys rodons sempre han estat polèmics. Quan vaig arribar als 30, va ser un moment per aturar-me i pensar en com és que a la meva edat encara anava de colònies i feia de monitor. Vaig començar a pensar que calia deixar pas a les noves fornades, però per altra banda em costava deixar de fer una activitat que m'omplia tant com aquella. Encara ara recordo les colònies, les reunions, etc com un dels meus motius per justificar l'existència. Però així va anar la cosa, que cinc anys després encara estava al peu del canó anat de colònies, i encara vaig trigar 5 anys més a plegar del tot.

Així, als 40, va ser un moment clau. De fet, anys abans, diria que pels 37, ja vaig entrar en una mena de crisi pel significat del número. Als 40, ja no ets jove. T'hi pots sentir, però no ho ets. Com sempre dic fent broma, als 40 et comences a deformar. Va ser un aniversari emocionant, però amb un rerefons de que ja entrava en una nova etapa de la vida. Amb aquest precedent, la proximitat del mig segle no presagiava res de bo, tot i que no he tingut aquesta mateixa sensació de compte enrere per l'apocalipsi que vaig tenir amb els quaranta. Tot i això, defugia en tot moment de parlar del tema. Per una banda, hi havia la part orgullosa dels anys, els cinquanta, quin número més especial, guau... I per l'altra banda, la certesa de que als 50 ets un "senyor". I clar, amb les idees de "bomberu" que encara tinc, els meus pensaments, i fins i tot, de tant en tant les meves accions, no concorden gens a la idea d'un senyor de 50 anys. 

Però el temps és inapel·lable, i el dia arriba. Fas cinquanta anys i cauen amb tot el seu pes a sobre. Si realment el canvi de número representen canvis d'etapa, aquest és dels grossos. Però com bé deien Els Pets, "mentre el cos aguanti, que res no t'espanti".

WHERE THE CRAWDADS SING

On canten els escamarlans. De debò? Aquest és el títol original del llibre La noia salvatge de Delia Owens, llegit ara ja fa tres anys. Com és possible que es pugui canviar de manera tan dràstica un títol quan es fa la traducció, no? Suposo que les editorial espanyoles van pensar que amb un títol així, aquest llibre no arribaria enlloc. I els traductors catalans, enlloc de partir de l'original, ho van fer de la traducció castellana. No sembla que aquest títol original afectés massa les vendes, ja que es convertí en un èxit, i se n'ha fet l'adaptació al cinema aquest mateix any passat.

Tot i el temps que fa, m'aventuro a dir que la pel·lícula és molt fidel al llibre. Rellegint l'entrada al blog que en vaig fer, sembla que sí, realment, compleix el mateix, però ara traslladat al setè art. Era important el càsting, sobretot per escollir bé l'actriu que havia d'interpretar la Kia. I està força encertat. La qüestió és que el títol ens segueix jugant males passades. Quan penses en noia salvatge, vivint sola des de petita a les maresmes, veus una noia deixada, bruta... i no és el cas. justament és una història de superació. I va neta, aprèn a llegir, i fins i tot acaba escrivint un llibre de biologia! realment, dono importància al tema del títol perquè enganya força.

La pel·lícula en sí, està força bé. Com que es manté fidel, no tens cap sorpresa al llarg de les quasi dues hores que dura, però està ben realitzada, de manera que no desagrada. I la veritat, com ja he anat dient, amb els rotllos que he vist aquest any, no em puc pas queixar. Bons paisatges, bones interpretacions... però sense dubte, el llibre és millor, ja que entres més en el cor i el cap dels seus personatges, són més presents a la història que no pas a la pel·lícula. Però bé. 

NOMÉS QUEDEN QUATRE

Després de fer un comentari sobre les setze seleccions classificades pels vuitens del mundial, ja només en queden quatre, les dues que arribaran a la final i decidiran quina és la campiona i les que lluitaran pel 3r i 4t lloc. 

Però no puc deixar passar l'ocasió per celebrar aquells vuitens. Aquells vuit partits havien quedat aparellades vuit seleccions favorites amb vuit no tant favorites. I què va passar? Que de manera sorprenent, van passar totes vuit. Totes? Jajajajajaja.. no pas. En van passar set. Només una de les "ventafocs" fa aconseguir guanyar el seu partit (als penals) i classificar-se per quarts. I per què li dono tanta importància? Doncs perquè aquesta selecció va ser el Marroc, i a qui va eliminar va ser, ni més ni menys que a Ecspanya!!! Va, no es poden queixar, perquè seleccions potents, com Alemanya i Bèlgica ni hi van arribar, a vuitens. Però el plaer de veure com "la roja" dels pebrots tornava a fer el ridícul, no té preu. I sentir marroquins i marroquines celebrant la victòria pels carrers i parlant en català, brutal. Més d'un cervell espanyol va explotar, segur.

Els quarts ja eren una altra cosa. Diumenge, Brasil-Croàcia i Argentina-Holanda. Dissabte, Portugal-Marroc i França-Anglaterra. I van arribar les sorpreses majúscules. Una de les seleccions favorites, i que de fet, havia fet més bons partits, Brasil, queia als penals contra Croàcia Una vegada més, la selecció croata sorprenia i arribava de nou a semifinals. Vinicius, bye-bye... i a més, penal fallat per un altre del Madrid. Però encara més sonada va ser la victòria, un cop més, del Marroc. Per primera vegada, una selecció africana es col·loca entre les quatre millors. I com deia a l'entrada anterior del mundial, em jugava un pèsol a què de les menys favorites, alguna hi arribava. La vaig encertar. Els africans s'enfrontaran a França, de nou classificada i gran favorita per constància. Però a l'altra banda hi ha Argentina, classificada als penals i amb polèmica per l'actitud dels seus jugadors, molt maleducats a l'hora de celebrar el passi. No si ja ho dic quan em pregunten:

- Qui vols que guanyi?

-Messi.

- Ah, Argentina?

- No, no... Argentina no. Només Messi.

La solució, d'aquí una setmana.

LAKEWOOD

I finalment ens posem al dia en aquest blog comentant la pel·lícula que vaig veure el passat dilluns. Per fi una peli que mereix una entrada positiva! En un any força mediocre cinèfilament parlant (que jo hagi vist, clar, segur que n'hi ha de bones que no he vist), arriba aquesta que no n'esperava massa, i em va sorprendre gratament.

Una família. El pare fa un any que va morir en accident de trànsit. La filla petita va a l'escola, i el fill adolescent no vol anar a l'institut fins que la mare l'obliga a aixecar-se del llit (tenen força topades). Ella s'agafa el dia lliure i se'n va a córrer pel bosc. A partir d'aquí, la següent hora de la peli és només la mare (Naomi Watts) al mig del bosc. Primer, mentre va corrent va organitzant el dia amb trucades (a la feina, a les amigues, la família, la mestra, el taller mecànic... (té mèrit anar corrent i parlant... quin "flato" m'agafaria a mi). Tot es torça quan l'avisen que un tirador ha entrat a l'institut del seu fill i ha començat a disparar a professors i alumnes. Primer, l'angoixa per saber si finalment el seu fill ha anat o no a l'institut (l'havia deixat a casa), després l'angoixa perquè està lluny del poble i ha de tornar corrent, fent drecera i caient-se per terra. 

El cor de l'espectador es comença a accelerar quan et comences a imaginar que el tirador és el fill adolescent, cansat de tot, enfadat amb la vida, i comença a rebre trucades que l'indiquen que és possible que sigui així. Però no puc continuar aquesta entrada del blog sense avisar que faré un espòiler gegant com una catedral. Al final no és el seu fill, però sí que està segrestat pel tirador, i al final se salva. Enmig de tot plegat, tot el què viu per dins i les trucades amb policia i tot pesqui.

La pel·lícula em va sorprendre iva aconseguir implicar-me en el què passava, ja sigui per la proximitat amb l'adolescència pel MEC, perquè passa en una escola... i és clar, pel simple fet de pensar que pot ser el seu fill el causant de la tragèdia. És impactant. També és cert que el canvi final, i que no el fill sigui víctima, i que tot acabi bé, etc, acaba endolcint una mica el film. La força emocional i moral que podria tenir si finalment fos el seu fill l'assassí, els motius pels quals s'arriba a aquest límit... ufffff... hauria estat deu vegades més impactant, la veritat. Però ens quedem amb la sensació inicial, i la valorem molt bé, tot i el sucre final.

Gran feina de la Naomi Watts, que defensa sola la pel·lícula durant el 905 des seus minuts.

LA TERRA DE L'ANELL

Sembla que de mica en mica s'està acabat d'ajustar el temps real, el temps present amb les entrades d'aquest blog. Ja va sent hora, i millor sincronitzar-ho ja, perquè venen dates atapeïdes una altra vegada (això és un no parar...)

En aquest cas, volia parlar d'una exposició que es va fer al poble Ecspanyol de Barcelona (quin redimonis de lloc, si no fos pel què representa en el país colonitzat que som, seria una atracció interessant, però no ho puc acceptar ara per ara). Doncs resulta que uns fanàtics de la mitologia del Senyor dels anells van muntar una exposició amb tot d'objectes, vestits, maquetes relacionades amb les pel·lícules realitzades sobre la trilogia. Quan em vaig assabentar que existia aquesta exposició, ja feia un mes que hi era, però no hi havia propaganda visible per enlloc. No va ser fins el penúltim dia de l'expo que vaig anar-hi.

Conclusió, una exposició només recomanada per fans incondicionals de la història de la terra Mitja. El més impressionant sense cap mena de dubte eren les figures a mida real que hi havia, ja que eren còpies exactes dels personatges que apareixen a les pel·lícules. Altres eren més especials, com l'entrada a les mines de Mòria, o les dues torres, però no hi havia res que no despertés una admiració o un record positiu. A més, aquesta visita la realitzava mentre estava veient la sèrie dels Anells del poder, de manera que, com comentava en aquella entrada, les ganes de rellegir, en aquest cas El silmaril·lió, augmentaven exponencialment. 

L'únic problema va ser més personal. Amb la càmera del mòbil espatllada, les fotos les feia amb la càmera digital antiga, i el resultat és força penós. Però va ser un factor decisiu per anar l'endemà a la botiga a canviar-me finalment el mòbil, ja que al cap d'una setmana anava a Madrit per una altra exposició i un partit de futbol, i no podia tenir de record unes fotos desenfocades.

la visita a la terra de l'anell em va servir sobretot, per ser conscient de com ha influenciat en la meva vida la lectura d'aquests llibres i les seves posteriors adaptacions al cinema que són, i ho sento molt pels cinèfils finolis, obres mestres. Bé, en realitat, no ho sento.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie de comèdia i intriga (més de la primera que de la segona) amb el trio Steve Martin- Martin Short - Selena Gomez: Només assassinats a l'edifici. La primera temporada ja va acabar amb el començament de la segona, i així es van iniciar una nova tongada de deu capítols que canviaven un assassinat per un altre, però cada vegada més implicats.

Durant aquests nous capítols han pogut desenvolupar més els personatges, ja coneguts, donant entrada a nous i esplaiant més alguns dels secundaris. Una altra vegada apareixen secundaris de luxe, com en aquest cas, la Shirley McLaine com a gran estrella. Són participacions molt curtes, però molt efectives. L'humor ha estat més irònic en aquesta segona temporada, cosa que al meu paladar agraeix més. No sé, tot i que era una continuació, tinc la sensació que m'ha agradat més aquesta part que no pas la primera. I això que la trama s'anava embolicant per aquí i per allí, amb parts que semblava que no duien enlloc però que a l'últim capítol es va encaixant tot de manera mecànica.

La posada en escena final, típicament Agatha Christie, li dóna aquell encant vintage que ja tenen els ses personatges. El doble joc que fan entre la ficció i el fet que comenten contínuament que estan dins una ficció (ja que són protagonistes d'un podcast),es permet alguns moments divertits. Potser el què costa més és el doblatge que fa el gran Joan Pera. És el doblador oficial d'en Martin Short, però no sé, en algunes escenes és una veu molt forçada, massa pallassa.

Així com a la primera temporada vaig descobrir l'assassí ràpidament, aquí ha estat tot més amagat, i fins i tot dins la sorpresa final, al final sorprèn més encara. Molt bon entreteniment. Sobre si calia donar peu o no a tercera temporada, ja ho veurem. Per mi ja ha estat bé fins ara (el bon regust que deixa), però mai se sap. Veurem si el nou assassinat és per fer un final divertit a la temporada o és, un altre cop, per fer el tret d'inici a la tercera. Sabeu una cosa? Hi haurà tercera. A més, el mort final és ni més ni menys que en Paul Rudd (Ant man). Ja tenim nova estella a l'edifici.

PER TINTÍN FINS ALLÀ

Acabem la trilogia de la meva curta estada a la capital del regne veí fent un comentari sobre l'exposició d'Hergè que m'hi va portar. I és que tot va començar amb aquesta expo. Vaig saber que es feia, vaig veure algunes imatges i vaig buscar si es faria a Barcelona, amb resultat negatiu. Pensava que seria interessant anar-la a veure, però la veritat, no sabia ni com encaixar-ho en el calendari, ni evidentment, si valia la pena anar a Madrit per això. Va ser el correu del Barça dient que s'organitzaven autocars per anar a veure el partit del femení al Wanda, que em vaig dir que si lligava els dos esdeveniments, el viatge tenia més sentit.

Així que aquell matí fred vaig estar al voltant d'una hora i mitja immers en aquella exposició sobre el mític autor belga, Hergè. Allà vaig veure coses que ja sabia, i en vaig descobrir d'altres que desconeixia. Dibuixos originals; portades en moltes llengües (fins a 300 portades... sabeu quantes en català? ZERO. f--k Spain); el vídeo d'una entrevista on apareixia dibuixant la cara d'en Tintín i en Milú (brutal); maquetes espectaculars; detalls d'algunes de les seves obres que només són aptes per tintinòfils, com el missatge trencat de L'illa Negra...

Va ser força interessant. He de reconèixer quela part més centrada en Hergè sense Tintín, se'm va fer més avorrida, deixant clar que el què a mi m'agrada és el reporter belga més que no pas l'autor. Potser m'equivoco, però entre el què se sap, el què es creu, i algunes de les afirmacions que apareixen, em fa pensar que realment, era un personatge un pèl misogin i racista, tot i que ho volgués anar maquillant. Qui sap, potser no ho era, però les evidències no l'ajuden massa.

També tenen el seu espai en Jo, la Zette i en Jocko. Cinc novel·les il·lustrades d'aquests personatges que a mi, en la meva infantesa, em van encantar, i sempre vaig trobar a faltar més aventures. Apart de que fan bo el lema de "Allò bo, si és breu, dues vegades bo", Hergè comenta que aquests personatges van ser un encàrrec manat per fer històries més familiars, amb una família normal, no com Tintín, que és un noi sol, sense lligams de cap tipus, lliure. I justament, la llibertat que té Tintín per fer el què vulgui per on vulgui, és el què volia fer l'autor, i per aquest motiu, renegava d'aquests infants i el seu mico, els detestava. Quina llàstima. Quin personatge... potser sí que era una mica... no sé...

MADRIT

Fa just una setmana passava un bon grapat d'hores a Madrit, la capital del "reino". Hi arribava a les 8h del matí, després de set hores (comptant parada de 30minuts) en un autocar. Res comparat amb altres viatges llargs amb aquest transport. També és cert que vaig tenir sort ja que a mig camí, el meu company de viatge va descobrir dos llocs buits i cap a allà es va dirigir, deixant- me a mi amb també dos seients per mi que em van permetre més comoditat per donar cops de cap llargs i curts.

L'arribada té bàsicament tes comentaris destacables. El primer, la temperatura. Al voltant dels 0 graus. Renoi quin dimoni de fred que feia. Sort que vaig tenir l'encert a última hora d'agafar samarreta tèrmica. Però en cap cas comptava estar tot el dia amb els peus congelats. El segon, que ens va deixar a la Puerta de Alcalà, a tres minuts de la font de la Cibeles. Que bonic descobrir que aquesta font a la nit està il·luminada amb la bandera ecsapanyola. Quina rebuda! Quan ja anava a fer la foto per immortalitzar el moment, es van apagar. Oooooh... I el tercer comentari és que a les 8 o hi ha ni una cafeteria oberta! Començaven a aixecar persianes, però no s'hi podia entrar encara. Vaig haver d'esperar gairebé fins les 9h, caminant per no entrar en congelació, per fer un cafè i esmorzar.

Un cop passat aquest moment, el matí va tenir dues parts. L'exposició sobre Hergè, que era un dels dos motius per haver-me desplaçat al cau del llop, tenia les 11h com a hora d'entrada, així que aquelles dues hores van ser de recorregut tranquil per alguns dels espais cèntrics o emblemàtics. Així, el destí principal va ser l'enorme parc del Retiro, ja que almenys, la passejada seria més sana, entre aigua i verd dels arbres. M'hi vaig entretenir força fins que va ser l'hora d'anar cap a l'exposició. Un cop fora, tocava ja pensar en dinar i anar cap al Wanda (que ara ja no és el Wanda). I pe aquest motiu em vaig dirigir cap a les places, la Reial i la del Sol. Aquesta en obres, i l'altra, amb un mercat de Nadal. La veritat és que d'aquest matí passejant entre espanyols, noem podia treure del cap la sensació de mirar-me la gent i pensar "ai, si sabéssiu què en penso del vostre país"... Era una sensació molt estranya.

Després de dinar, ja poca cosa més, agafar el metro (molta gent amb la mascareta posada, no com a aquí) fins l'estadi de l'Atlètic de Madrid per veure com el Barça, tot i jugar xepi-xepi, guanyava per 1 a 6 a les matalasseres. Als afores de l'estadi, les típiques paradetes amb banderes, bufandes i material de tot tipus, com per exemple, banderes de "Viva la Guardia Civil". MaredeDéuSenyor.

La tornada, tranquil·la, i la constatació que realment a Madrit feia un fred que pelava, ja que en arribar a Barcelona a les 3h, podies anar fins i tot amb la jaqueta a la mà.

VUITENS

Explicada ja l'opinió sobre les parts fosques del mundial de Qatar, toca centrar-se en el futbol, si és que té ètica fer-ho. I si no, em sap greu, però també.

La fase de grups ja s'ha acabat, de manera que de les 32 seleccions estatals que van començar fa dues setmanes, ja només en queden la meitat. Setze han hagut de fer les maletes i tornar a casa seva. Entre elles, tenim algunes sorpreses importants, destacant sobretot, Alemanya, Bèlgica i Uruguay, tres de les que optaven a esta, com a mínim entre les quatre millors. Decepció total alemanya, enèsima decepció belga, que diuen que és tan bona aquesta selecció i mai aconsegueix res, i els sud-americans, cridats a trencar l'hegemonia de Brasil i Argentina, s'han quedat amb un pam de nas. Altres mitges decepcions podrien ser Mèxic i Dinamarca.

Però anem a veure què passa ara. Les eliminatòries a partit únic són ruletes on mai saps què pot passar. A partir d'aquí, hi ha la típica lluita entre les seleccions que són teòricament més favorites i les que no. Però clar, quina selecció ha passat a vuitens demostrant el seu potencial? Cap. Algunes, les que van guanyar els dos primers partits, han fet un tercer de patxanga. Així, França podria ser la principal candidata, ja que Brasil va fer llufa al tercer. Ecspanya s'ha classificat de xurro (va estar tres minuts eliminada!!). Argentina ni fu ni fa, i això que molta gent pensava que aquest any sí. Però els seus partits han estat molt pobres. I Anglaterra tres quarts del mateix. Llavors ja passem al grup de les possibles sorpreses, com Croàcia, Portugal, que podria ser possible. Les altres, convidades als vuitens, em jugaria un pèsol que alguna d'elles arriba a semifinals: Estats Units, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Camerun, Suïssa, Marroc i Polònia, aniran jugant els seus partits amb l'esperança de donar la campanada. 

Com sempre, arribats a aquest punt, i veient que la meva porra del mundial no té molt futur (Argentina campiona, Uruguai tercera, Ecspanya eliminada a grups), el meu desig pel mundial és que el guanyin les seleccions petites, que arribin el màxim d'elles al final. Però cada cosa al seu temps. Primer, el més important: que Ecspanya caigui el més aviat possible. I després, que Messi també s'ho mereix, no? A veure què passarà.

SETMANA CULER

En poc més d'una setmana he tingut tres experiències culers amb l'equip femení. I a més ha estat un crescendo logístic important. M'explico.

Primer va ser el partit al Johan contra l'Alavés. Feia setmanes que no anava al Johan (no sempre encaixa tot per poder-hi anar). L'equip basc, últim a la classificació, tenia poques possibilitats si l'equip funcionava com havia de fer-ho. I així va ser. Final, 8 a 0, i reservant moltes jugadores que dijous havien d'enfrontar-se al Bayern de Múnic.

I és que quatre dies més tard teníem aquest partit de la lligueta de la Champions contra l'equip més potent del grup que ens havia tocat, les bavareses. El més fort, però lluny del nostre nivell. I tot i que van aguantar tota la primera part sense encaixar cap gol, justificant un ordre defensiu destacable, ben alemany, just començar la segona part va caure el primer gol. I havent d'obrir línies, van venir el segon i el tercer. Les cracks de l'equip contrari, Magull i Stanway van passar desapercebudes totalment, tot i que quan tenien la pilota, veien clarament la diferència de nivell amb els equips de la lliga ecspanyola. Gran resultat que fiança el lideratge del grup, i jugant altra vegada al Camp Nou, que tot i no omplir-se (entre 40.000 i 50.000), va polveritzar el rècord d'assistència en partit de lligueta.

I tres dies després, un dels partits més difícils de la lliga, contra l'Atlètic de Madrid, que està jugant molt millor que la temporada passada, que fou més desastrosa. Com dijous al camp Nou, l'Atleti va obrir les portes del Wanda per disputar aquest partit. Tampoc es va omplir, però feia patxoca (quin camp més bonic, la veritat...). Aquí l'entrenador crec que va cometre un error. L'equip titular era el mateix del dijous (canviant Engen al lloc d'Irene per lesió). I se les veia cansades per l'esforç contra les alemanyes. Per sort, com aquestes, les matalasseres van renunciar pràcticament a l'atac, cosa que va provocar que visquéssim el partit amb normalitat, encara que a la mitja part teníem un justet 1 a 2, per un penal que es va inventar l'àrbitra (escandalós) i l'anulació d'un gol de la Clàudia per no donar llei de l'avantatge. Però és una anècdota, ja que a la segona part, gairebé cada xut va ser gol i vam quedar amb un bestial 1 a 6.

Així, tres partits del femení viscuts en directe: al Johan, al Camp Nou i al Wanda. En aquest últim, he de reconèixer que em pensava que hi hauria més animació entre els seguidors i seguidores que ens vam desplaçar fins allà. Es va cridar i animar poc. Però bé, l'experiència no ens la treu ningú.

Seguim amb uns resultats espectaculars, fruit de joc espectacular, tot i que insuficient crec jo per tornar a guanyar encara la Champions. Encara hi ha algun moment de desajustament que caldrà corregir, tot evitant arribar al maig cansades. Totes les jugadores estan rendint molt bé i poden anar a millor. I evidentment, celebrem el retorn de la Bruna, després de 13 mesos lesionada.