LA ESCUELA NO ES UN PARQUE DE ATRACCIONES

Ja fa força temps que em vaig llegir aquest llibre d'en Gregorio Luri. Ja feia temps que em rondava per les mans fins que em vaig fer amb ell. I tot i les reticències, estic content d'haver-lo llegit. Ho estic perquè crec que és important estar al dia de les idees i conceptes que diuen uns pensadors de l'educació i alhora llegir el què diuen els que estan a l'altra banda.

M'explico. ja se sap que ara el gran manà de les escoles és la innovació, l'educació emocional, el treball per ambients, projectes... ai d'aquella escola que no compleixi els principis bàsics d'aquest neohippisme de la societat. Alerta, que jo les compro totes, aquestes premisses. Però com la vida, a l'educació les coses no són ni blanques ni negres, sinó que has de trobar el teu gris particular. I crec que això és el que intento posar a les meves classes. Per això enmig de tant bonrotllisme, també cal de vegades parar un moment i preguntar-se què dimonis estem fent en realitat. Persones com en Luri et fan veure les coses des d'una vessant diguem-ne realista, i que posa en dubte les falses creences en les què molts caiem de 4 potes. I evidentment, no combrego tampoc en tot el què diu. La part que dedica al tema emocional és on discrepo més. Sigui pels motius que sigui, els nens i nenes d'avui en dia arriben a l'escola amb unes llacunes en aquest aspecte molt grans. Tant de bo vinguessin sencers des de casa, però sembla que els pares i mares actuals estan massa ocupats mirant el mòbil, mirant el seu melic o clamant als 4 vents que la vida és bonica, mentre que els seus fills reclamen una atenció que no reben. Sempre generalitzant, que quedi clar.

M'encanta com desmunta mites com el de "no cal aprendre res perquè ho pots consultar al mòbil/ordinador". Comenta que d'acord, però que per buscar-ho, primer s'ha de conèixer, i sobretot, tenir l'interès. Com demostra l'absurditat de la frase "els nens estudien per unes feines que avui encara no existeixen". Va tirant enrere en el temps i l'acompanyem fins la primera vegada que es va dir aquesta idea, el 1957. I clar, ens explica com això ha passat en cada generació!

També tira per terra la piràmide de Dale, aquella de "com aprenem" (5% escoltant, 10% llegint, etc) I ho fa amb una obvietat que sembla mentida com ens creiem aquests dogmes sense posar-los en dubte, i que si només penséssim una mica, en veuríem les llacunes. Afegeix que no s'ha demostrat
científicament la teoria de les intel·ligències múltiples, i quantes escoles en fan bandera?

I les competències... ai les competències... Els nens han de ser competents en... A veure, ell explica molt bé que primer cal el coneixement i després la pràctica. així arribes a ser competent. Només amb la pràctica no pot pas ser. Estaries disposat a deixar-te operar per algú que és competent però que no ha estudiat la carrera de medicina?

I finalitza dient que si cap dels corrents de la pedagogia, que porten anys enfrontats, ha aconseguit imposar-se, potser és perquè els dos són necessaris, no?

Així doncs, és molt recomanable llegir aquest llibre per tal de, de tant en tant, obrir els ulls i no deixar-se enlluernar per gurús de l'educació, que n'hi ha molts i són més falsos que un duro de quatre pessetes.