PUFFFFFF

 Fuck 2021

TEMÀTIQUES DEL 2021

Doncs ja està. un any més que s'ha acabat. Fa justament 365 dies pensàvem que el 2021 per lògica seria millor que el 2020. I sí, clar que posats a mirar, ha estat millor. Però ni de bon tros ha estat com ens imaginàvem. Tot el "putu" any (perdó per l'expressió) amb la mascareta, restriccions que ara sí ara no, distàncies, vacunes, certificats covid... Ufff... tenim ganes de tronar a fer vida normal de veritat, i evidentment, a les escoles, poder educar i ensenyar a cara descoberta. Educar sense veure'ns, ni comunicar decentment és complicat, i el cansament és enorme. Evidentment, pensem que el 2022 serà millor, i segur que ho serà. però volem que ho sigui del tot!

Com a testimoni del 2021 tenim les 146 entrades del blog, col·locant-se en tercera posició. Per un moment va semblar que anava camí d'una nova fita. Aconseguir que cada mes hi hagués un mínim de deu entrades. Però va començar el curs i la cosa es va encallar... lògic. Al final, les temàtiques que han aparegut en aquestes entrades han anat així:

- Entrades sobre cinema, un 23%

- Entrades sobre futbol i televisió, un 18%

- Entrades sobre llibres, un 16%

- Entrades sobre el Barça, un 15%

- Entrades sobre Catalunya, un 14%

- Entrades sobre el quotidià, un 13%

- Entrades sobre educació i món, un 11%

- Entrades sorprenents, un 8%

- Entrades sobre escola, un 5%

- Entrades sobre lleure, música i blog, un 3%

- Entrades sobre castells, un 2%

- Entrades sobre teatre, un 1%

Coses per comentar n'hi ha un munt. Veure com entrades sobre oci ocupen les primeres posicions descaradament, diu molt sobre que no tinc massa coses transcendents a dir, no sé si és bo o dolent, tot i que almenys la primera de nou, cinema, manté el percentatge. El quotidià, afectat perquè ja no hi ha confinament, ha baixat molt, deu punts i sis posicions. Futbol i televisió pugen molt (es noten els èxits del femení i les entrades sobre sèries televisives). La resta no tenen variacions importants a destacar. Sí que cal dir que les temàtiques més "pobres", no només ho són, sinó que moltes d'elles, només se'n parlen en els resums que ara fa poc que faig a principis d'any ("Fa 40 anys, fa 30 anys...) És trist, sobretot per la què fa referència al teatre, quan teòricament en soc un defensor a l'escola. Quina incoherència... A veure si canvia el vent! Apa, bon any!

LES MILLORS DE L'ANY (IV)

A punt d'acabar l'any, revisem les millors pel·lícules vistes aquest 2021. Han estat un bon grapat, la veritat... tot i que vistes al cinema són només quatre, degut encara als efectes de la pandèmia, les restriccions i que tampoc en fan tantes que valgui la pena anar a veure. I quan hi són, no es donen les circumstàncies per anar-hi.

Aquesta vegada, la sensació general no era molt favorable. A mesura que anava repassant i veient-ne els comentaris, ja notava que no ha estat un any en què hagi vist grans meravelles, sinó al contrari. No hi ha hagut massa sort. Hi ha hagut més decepcions que sorpreses, pelis que pensaves que sí i al final eren que no. I per això, després de fer una primera rastreig, m'he quedat amb només 8. Podia buscar-ne dues per fer un top deu, però la veritat és que algunes ja estaven dins aquesta selecció agafades en pinces, així que fàcilment la llista s'ha quedat en sis.

Descartar una d'aquestes sis ha estat més difícil i tot i ja haver-ho fet, ara m'ho estic mirant i tinc dubtes. Potser posaria dues a la cinquena posició. Però com que no vull obrir excepcions, ho deixo com està i deixo fora de la llista definitiva a "Promising young woman", una de les darreres que he vist, i que no m'ho esperava i em va agradar per la manera com tractava el tema. He de dir que les altres quatre que quedarien, tampoc tinc clar l'ordre. Faria també un quàdruple empat entre elles perquè em costaria ordenar-les. Tot i així, ho intentaré:

5ª- CRUELLA: aquesta visita a un del personatges mítics de la indústria Disney. Però enlloc de tenir una altra versió dels dàlmates, ens trobem amb el descens als inferns d'aquesta dona que acabarà sent una icona de les malvades. Quina interpretació de l'Emma Stone...

4ª- BOYHOOD: Aquesta és més antiga, però la vaig veure a principis d'any. Em va semblar molt interessant aquest seguiment d'aquesta família, amb tots els seus defectes i virtuts. Llarga però encertada.

3ª- JUNGLE CRUISE: Retorna a les pel·lícules d'aventures que tant es troben a faltar, amb la seva dosi de comèdia i emoció, bons detalls i apoderament per fi de la noia en detriment del mascle, tot i que encara corri per allà  es faci veure).

2ª OLD: Per fi M. Night Shyalaman en tota la seva essència i capacitat per plantejar una situació fantàstica amb gent normal amb desconeixement total del què està passant i dilema moral final. 

1ª JUNGLE BOOK: L'estic posant aquí i ara me dona la sensació que la 5ª i la 6ª estarien davant. Bé, és igual. La deixo en primera posició perquè després de molt temps sense fer-li gens d cas, ja que El llibre de la selva mai ha estat de les meves preferides dins l'univers Disney, m'he de rendir a una pel·lícula brillantment feta, amb molt rerefons i capacitat per emocionar i il·lusionar. El fet més curiós és que fent investigació a l'escola pel projecte Disney, hem descobert que tots, TOTS els crítics i crítiques posen aquesta pel·lícula com la millor reversió que s'ha fet d'un clàssic Disney.

Cal dir també que tot i aquest darrera coincidència amb la crítica, deu ser l'única, ja que si consulto les millors pelis de l'any de qualsevol mitjà de comunicació, no és que no coincideixi o no n'hagi vist cap de les seleccionades, ´s que a majoria ni n'havia sentit a parlar, ja que són gairebé totes alienes a la comercialització. Doncs si la gent no les mira, ja poden ser bones, que no quedaran gravades a la història. Ser alternatiu tampoc és una passada, no?

SPIDER-MAN NO WAY HOME

L'última pel·lícula del 2021 al cinema ha estat la darrera de l'home aranya, Spider-man. Molt se n'esperava, d'aquesta. La dèria pels superherois i la trama Marvel s'ha disparat en els últims anys. Però el llistó deixat per Infinity i Endame és tan alt, que qualsevol cosa que es faci és molt difícil que assoleixi aquells nivells de grandesa.

En el cas de l'Spider-man, ja van fer una pel·lícula post-lapse, i la veritat és que tant aquella com la que presentava aquest nou Peter Parker, uns anys abans, estaven prou bé. Es combinava l'acció amb la comèdia a parts iguals i s'afegia l'espectacularitat que potser les primeres no tenien. Per cert, justament he revisionat darrerament la trilogia original, i tot i tenir-les en bon record, és cert que ja s'han fet més llargues i pesades. Tornem a les actuals. Doncs com deia, les dues primeres, complien i superaven les meves expectatives inicials, i em vaig quedar amb un bon regust.

Llavors, què passa amb aquesta tercera? Que en poc més d'una setmana ja ha trencat rècords de recaptació post-pandèmia (no sé perquè dic post, si encara hi som). La veritat és que anava al cinema amb dues sensacions. Per una banda, ganes de veure-la ja que les primeres m'havien agradat i volia saber com volien seguir la història. Però per altra banda, veient el tràiler, tenia un sisè sentit que e deia que la cosa s'anava a embolicar una mica massa. Al tràiler apareixia el Doctor Strange, molt necessari a la història central Marvel, però que a mi, què voleu que us digui, em dona mal de cap perquè lia molt el seu personatge, o bàsicament, les coses que fa. Que si el món paral·lel, el món mirall, ara així, ara aixà... I semblava que la seva intervenció a Spider-man anava en aquest camí.

Així, la peli comença on acaba l'anterior, quan es fa pública la identitat de l'heroi. Això provoca molts problemes al Peter i al seu entorn més proper, i per això demana ajuda a Strange per arreglar-ho. La seva impaciència fa que l'encanteri no surti bé i vinguin al seu món els dolents de totes les pel·lícules anteriors d'Spider-man, donant a conèixer el multi-vers (en contra de l'uni-vers). Això per una banda, agrada pels revivals, de reveure antics dolents uns quants anys més tard, i suposo que ja no sorprenc a ningú dient que també apareixen els Spider-mans de les altres realitats, l'Andrew Garfield i en Tobey Maguire. 

S'estableixen contradiccions i dilemes, hi ha embolic assegurat, i tot i que s'acaba solucionant (fins que arriba l'escena post-crèdits), l'embolic és superior al desitjat. En definitiva, que de les tres noves pelis d'Spider-man, aquesta és la  pitjor, i de lluny, i em sap greu perquè les intencions d'oferir coses noves hi són, però en fan un gra massa. I amb tot això de les escenes finals, ja cansa una mica. No n'hi ha una, sinó dues, que donen peu per una banda, a la següent de l'home aranya i a la següent del doctor Strange. No sé, tinc ganes de veure pelis que comencen i acaben, la veritat... Veurem com queda el rànquing cinematogràfic de l'any.

BEN EMBOLICAT

Res a veure aquesta entrada amb embolicar regals de Nadal, ara que n'és l'època. Al llarg d'aquests darrers mesos, degut a enganxar fent zàpping una de les pel·lícules de X-men (no les primeres, sinó les segones), sumat a la pel·lícula de The new mutants i a la sèrie The gifted, he volgut visionar aquelles que encara no havia vist, que se centraven en el personatge de Wolverine. Primer va ser X-men origins (que un cop vista, em vaig adonar que ja ho havia fet, i això ja vol dir molt), després Lobezno immortal i finalment, Logan.

Un cop fet això, i tancada una etapa, ja que justament aquesta darrera, Logan, veu el final del pocs x-men originals que quedaven, s'ha d'entendre el significat del títol d'aquesta entrada. Un bon embolic. Han anat fent pelis, i personatges, com han fet e altres universos, però quan han volgut unir-ho tot per donar un sentit global, els ha quedat orfe per moltes bandes. Així com la megahistòria dels Avengers, ha quedat força ben soldada, tot i que podem trobar escletxes, a la saga dels X-men, hi ha més forats que línies clares. Segur que alguns dels més aficionats et poden explicar el lligam, i el com i el perquè de tot el què passa. Però és evident que s'aguantaria per un fil molt primet.

Les tres primeres, les originals, són excel·lents (al meu gust, és clar). Quan van voler fer la segona línia temporal, al principi encara, però a mesura que avançaven, es tornaven insulses i avorrides. Paral·lelament, les històries de Wolverine, que anava una mica per lliure, i que després ho volien lligar tot. Però és cert que al final no tens clar quina és la línia bona i quina la paral·lela, si uns estan vius o morts o què dimonis ha passat. Després a sobre, apareix una nova pel·lícula bolet com The new mutants, i després fan la sèrie de The gifted, que també ho volen lligar fins que se'ls acaben els diners i decideixen no continuar-la. Un despropòsit total.

Pel què fa a les de Wolverine, i concretament aquesta darrera. Logan, el què m'ha sorprès més és l'excés de sang. A les lluites, els atacs amb les urpes van acompanyades d'unes quantes esquitxades que al meu parer, són totalment innecessàries. No sé quin és el motiu de fer les lluites tan gore. 

Així, vist tot plegat, de tant en tant repescarem les originals i poca cosa més. Fins que al estudis de cinema i els seus buscadors d'or vulguin seguir exprimint el món mutant, que segur que faran tard o d'hora.

ELS MILLORS DE L'ANY (IV)

S'acaba el 2021, i aquest serà el quart any en què elaboro una classificació per tal de decidir quins han estat els millors llibres llegits dels últim 12 mesos. A mesura que anava acabant llibres, ja m'adonava que fer-ne el rànquing aquest cop seria complicat, ja que estava encertant força les lectures. Ara bé, cal dir que els llibres llegits en l'últim trimestre no han estat tan destacats i facilita la tria. Tot i això, m'ha costat moltíssim i fins que no publiqui l'entrada tindré dubtes de si la classificació final és justa o no.

En total han estat 20 els llibres d'aquest any, molt en la mitjana d'aquests quatre anys que fa que estic fent aquesta classificació (17-19-22-20; mitjana de 19'5) i com és habitual, he anat alternant llibres sobre educació, thrillers, ficció històrica, política i fantasia. Han estat els següents:

M'explico, Els testaments, La princesa de gel, Aitor, La cinta vermella, Les hores greus, La gran caminada, Ni forts ni valents, L'ickabog, No diguis res, Els crits del passat, El cel de mitjanit, Desperta Ferro, Humanitzar l'educació, La pacient silenciosa, A foc lent, A cor obert, Deixar el món enrere, Les donzelles i El primer mòbil.

un cop més, primer faig una llista dels que més m'han agradat, i torno a marcar-ne deu. I a partir d'aquí és quan se'm fa difícil reduir la llista a només cinc. Sigui com sigui, els cinc llibres que quedin fora de les primeres posicions serà injust. I qui queda fora? El duet format per Les hores greus i A cor obert, on el president Torra i el doctor Oriol Mitjà expliquen les seves vivències de la pandèmia. Són lectures que atrapen perquè et traslladen a uns dies de molta incertesa, por i indignació repartides en parts igual. També queda fora El cel de mitjanit, que està molt bé, però li falla la no-resposta a totes les preguntes, La gran caminada i Ni forts ni valents, que obre els ulls al tema de l'educació no-masclista. Fet això, el top-five queda així:

5è- M'EXPLICO: On el president Puigdemont ens explica en un format de diari les vivències viscudes des de que el van convèncer per ser el president fins que va haver d'exiliar-se. És un document històric brutal, d'una transcendència enorme i que et fa reviure i remoure per dins tot el viscut en aquella època quan vam creure que tot era possible.

4t- LA PRINCESA DE GEL: En representació des thrillers llegits, sense cap mena de dubte, l'estil de la Camila Lackberg en les històries de Fjallbacka són emocionants, ben escrites, i que et permeten seguir la trama deixant espai a es teves suposicions i sense que hi hagi enganys als lectors.

3r- NO DIGUIS RES: Aquest document entre periodístic i narratiu sobre el conflicte a Irlanda del Nord et deixa amb la boca oberta i el cor parat unes quantes vegades. És un viatge a una historia que no és molt llunyana ni en el temps ni l'espai, i que en canvi és força desconeguda per nosaltres i obre els ulls si ho comparem (la part que es pot comparar) amb el nostre procés.

2n- ELS TESTAMENTS :Podríem dir que primer i segon lloc estan força compartits. En aquest cas, es queda la continuació del Conte de la serventa en segon lloc, però sense cap mena de dubte, és un llibre boníssim que va més enllà de ser una continuació, portant-te a descobrir noves cares de vells coneguts.

1r- DESPERTA FERRO!: Tornem amb la millor nota per la història de Catalunya, a mans dels fills i nets de Jaume el Conqueridor i les seves lluites i traïcions a la Mediterrània. Gran document històric, que a traves de la ficció ens acosta a conèixer millor el nostre país. abans llegia molts llibres d'aquest estil en un boom del tema que va haver fa uns quants anys. Ara no n'hi ha tants i no són tan bons. No és el cas d'aquest llibre, merescudíssim primer lloc.

RÀNQUING INESPERAT

Ja fa quatre anys que quan arribem als últims dies, faig un rànquing amb les millors pel·lícules vistes i els millors llibres llegits d'aquells dotze mesos. Aquest any, així mig en broma, em preguntava si no caldria fer-ne també un de les sèries de televisió, que la veritat és que també en miro unes quantes, penso que sense arribar a aquesta set que tenen altres persones. Però quan arriba el moment de consultar les entrades, em porto la sorpresa preocupant que han estat fins a disset sèries diferents vistes durant l'any (sense comptar que d'algunes n'he vist més d'una temporada). No m'ho esperava, la veritat. És cert que algunes són de pocs episodis, però això no treu el fet de que no m'imaginava que en fossin tantes. 

Ara bé, d'aquí a fer-ne un rànquing anual, no ho veig, perquè en el fons no crec que una sèrie tingui la importància d'un llibre o una pel·lícula. Però en el fons, per què no? Així que al final, he decidit fer-ho per aquest 2021, però em quedo a l'espera de saber si això seguirà l'any que ve o es quedarà en un fet esporàdic.

La llista està formada per: El col·lapse, Vikings, Altsasu, Wandavision, The Walking Dead (2 minitemporades), Falcon and the soldier winter, Sapere Aude, 911 (dues temporades i mitja tercera), 24 (cinc temporades), El descobriment de les bruixes (dues temporades), Big sky, Loki, Moebius, The gifted, Escollits per a la glòria, Y the last man, Hawkeye.

Totes ells han gaudit del meu interès. Només hi ha una que vaig començar, la segona temporada de The walking dead world beyond, que després dels dos primers episodis, no l'he continuat. Les altres les he vist senceres. Algunes amb bona nota, i d'altres simplement passables. Les que considero que mereixen estar al top cinc per motius potser diferents són:

5a- VIKINGS: Tot i que en el fons, l'any de Vikings va ser el 2020, el gener va viure el final de la sèrie, i ja que és la primera vegada que faig aquesta classificació, he pensat que mereixeria estar entre les cinc primeres per tot el què ha aportat televisiva i històricament aquesta sèrie. Els seus personatges, les seves històries, són gairebé llegenda. Se'n va parlar molt al principi i es va anar diluint la seva fama de manera injusta.

4ª-  WANDAVISION: Tot i els seus altibaixos, la proposta d'aquesta sèrie és molt original, fins que a poc a poc es va descobrint el què és en realitat. Brillant manera de començar les sèries de televisió inspirades en els herois de Marvel, lligant-los amb els fets de les superproduccions fetes, i donant ressò als personatges més secundaris.

3ª- Y THE LAST MAN: Una proposta molt original basada en un còmic (déu n'hi do el suc que estan traient les grans productores del món de l'animació en paper!) Ben rodada, amb un aire de molt nerviosisme davant dels fets ocorreguts i clar, el gran tema de com afrontar qualsevol tipus de desastre al planeta.

2ª- BIG SKY: L'exemple de les novel·les de thrillers que llegeixo traslladada a la petita pantalla. Sèrie molt interessant, que tot i baixar el ritme a la segona part, manté un to molt seriós i ben portat fins al final. Bon thriller, i no és fàcil mantenir-ne l'atenció.

1ª- 24: Recuperar aquesta sèrie que quan era més jove vaig veure la primera temporada ha estat un dels encerts de l'any. Adrenalina pura, en un format que no dona gens de descans. Ha estat molt divertit i desestressant de la vida real i quotidiana submergir-se ens els problemes de seguretat que envolten aquesta sèrie.

24 (x5)

I el dia 24 s'acaba el 24è capítol de la sèrie 24. Visca les coincidències! En aquest cas, es tracta ja de la temporada número 5 d'una sèrie que he recuperat aquest any i que m'està portant els moments més relaxants d'aquests dies. A veure, entenguem-nos. Perquè clar, dir "relaxants" a les trames de 24 és la cosa més surrealista que es pot dir a nivell televisiu. Com pot relaxar un continu d'explosions, tiroteigs, traïcions, segrestos, cops, interrogatoris de dubtosa legalitat (quin eufemisme per no dir tortura, no?)... Doncs bàsicament perquè és el moment en què deixo la feina, deixo els pensaments que preocupen enrere, i em deixo portar per la trama de la història, em trasllado a un món imaginari que em desperta emocions però que per sort, sé que són ficció. Bé, és ficció allò que veig, però segur que a la vida real, passa en els governs dels països, sobretot els més poderosos.

Total, que ja he vist la cinquena temporada (en són 9) i he xalat com sempre. Potser és la primera vegada que a partir del capítol 18-19, ja pensava, seria bo anar acabant, perquè ja la cosa estava molt exprimida. Els guionistes acaben trobant la manera de complir el termini dels 24 i ho acaben fent bé. Però aquest cop ha semblat que ho estaven estirant. Un dels fets més destacables d'aquesta temporada és la desaparició d'alguns dels protagonistes més importants: dos que hi són des de la primera temporada, un altre que hi és des de la segona i un quart més nou, des de la tercera, ja no tornaran a aparèixer més. Aquest tipus de sèries han d'anar jugant amb les desaparicions i reaparicions (torna a sortir la filla del Protagonista principal, només en dos-tres capítols) per tal de seguir donant joc a la trama. La resposta a la gran pregunta, si podran estar sempre a l'alçada els guionistes, se n'han tornat a sortir. No amb un excel·lent com fins ara, però sí un notable molt alt.

Aquesta vegada comença la història un any i mig després del final de la quarta temporada. En Jack està vivint una nova vida, amagat de les autoritats, però l'assassinat d'algunes persones importants el faran tornar a aparèixer a la vida pública, amb la sorpresa que s'emporten els que el creien mort. A partir d'aquí, els terroristes i els traïdors van fent de les seves. Interessant les incorporacions d'actors coneguts en papers secundaris però transcendents de la història. Apareixen en Julian Sands, en Peter Weller (etern Robocop) i en Sean Astin (Sam)

A les alçades d'any que estem, ja es veu que la sisena temporada formarà part dels visionats del 2022. Ara toca centrar-se en una altra sèrie ja que vaig alternant-les. No sé si caldrà fer també un rànquing de sèries de l'any com faig amb els llibres i les pel·lícules. Com que normalment el què faig és anar a veure el que sé que m'agradarà, no acostumo a fallar, però clar, no és el mateix que faig amb les altres formes de cultura i entreteniment? M'ho pensaré però no em prometo res.

HAWKEYE

Acostumat com estic a sèries amb un nombre elevat de capítols (els 24 de 24, els molts de The walking dead...), veure una sèrie que en té sis és com reconfortant, ja que l'acció es concentra en poc temps i comences i acabes de manera immediata. Sembla que les sèries que està fent Dsney, tant de Marvel com d'Star Wars van en aquesta línia. Millor fer-ne moltes de pocs episodis que poques amb molts. Suposo que això també serveix perquè si alguna no rep l'estima dels espectadors, la deixen de fer i s'estalvien diners. No sé, la veritat és que desconec si és per això o si els surt a compte, però la veritat és que me n'alegro que estiguin fent d'aquesta manera.

Perquè Hawkeye té de tot: acció, comèdia, emoció, intriga, connexió amb l'univers Marvel que s'han muntat, i en només sis capítols. Quan veia l'últim però, tenia la por de que m'ho deixessin sense acabar, i això em neguitejava. Però per sorpresa, i agradable, el final és un final de debò. Es pot fer una altra temporada, però no han deixat cap porta oberta a fer-ho. La veritat és que estic cansat d'aquestes sèries que mai s'acaben i que sempre deixen coses sense tancar per poder seguir. En aquest cas, un deu per començar i acabar.

L'Ull de Falcó és un dels Avengers de segona fila. No és un superheroi amb força sobrehumana, capacitat de volar o poders sobrenaturals. És un home atlètic, valent, amb una punteria i agilitat fora de mida. Les seves aparicions a la trama general són poques però amb el mateix protagonisme que els altres. Ara bé, si a la Vídua negra li han fet una pel·lícula, a ell li han fet una sèrie. I ha estat molt entretinguda. L'ombra de la Natasha Romanov està present tota l'estona, en el moment que apareix una noia que es vol convertir en la companya d'en Hawkeye. La primera reacció i com va canviant la seva relació és una de les trames de la sèrie, juntament amb l'embolic habitual amb els dolents. 

La connexió amb la trama Avengers és evident tant pel què fa al record e la Vídua negra, com al fantasma de Ronin i altres connexions amb el lapse, etc. I evidentment, els tocs de comèdia són necessaris per agradar més i són definitius per convertir la sèrie en alguna cosa divertida més enllà de l'acció. Boníssima la referència al món dels musicals quan surt l'escena al teatre on representen una obra sobre el Capità Amèrica. Es veu tan ridícul que és molt graciós. La relació entre ells dos, el Clint i la Katie és molt divertida, beu molt de les parelles d'humor. I els ajudants, membres d'un grup de friquis del joc de rol també dona molt de joc. I no es queda aquí. També la part més humana quan descobrim un Ull de Falcó més humà, ja que de tantes batalles s'ha quedat gairebé sord del tot i necessita audiòfon. 

El més estrany és l'aparició del cap dels dolents a l'últim capítol i la seva evolució en ell. La manera de fer la darrera escena en la què apareix suposo que és d'on volen treure el motiu de la segona temporada, perquè si no, es fa molt estranya aquesta tan curta aparició. Ja ho veurem.

LES DONZELLES

L'últim llibre de l'any 2021 ha estat Les donzelles, de l'Alex Michaelides. Aquest llibre em cridava l'atenció quan el fullejava a les llibreries, però vaig decidir llegir abans el primer llibre de l'autor, La pacient silenciosa.

Allà hi trobàvem un psicòleg que estudia el cas d'una pacient que després de matar el marit, deixa de parlar i la tanquen en un hospital psiquiàtric. Vaig valorar el llibre bé, però sense destacar en especial per sobre de les altres lectures de l'any. Així que vaig iniciar aquest llibre pensant si l'instint havia encertat escollint-lo com a interessant. Així podem dir que si no hagués llegit el primer llibre, hauria encetat amb unes expectatives molt altes i m'hauria decebut. Però com que ja havia llegit el primer, no les tenia tan altes i, a veure, sense que m'hagi agradat molt, m'ha semblat simplement bé. 

Cal dir que aquesta vegada o he tingut la sensació de ser enganyat per l'autor en el seu tram final de l'obra. Aquesta vegada li ha quedat més rodó, sorprenent igual, però una sorpresa més habitual d'aquest tipus de novel·les policíaques o d'intriga. Així que sí que la poso per sobre de La pacient silenciosa. No sé però, si entrarà a la llista del rànquing de l'any.

A Les donzelles, ens trobem una psicoterapeuta, com el protagonista del primer llibre, que vol ajudar la seva neboda universitària, en aparèixer la seva amiga de l'ànima assassinada. Els misteris de la mort es barregen amb un grup selecte d'alumnes, totes noies, que formen una secta d'estudiants seleccionades pel seu professor, un home intel·ligent, enlluernador, en qui la protagonista veu clarament els ulls de l'assassí. Com ja va passar al primer llibre, l'emoció va clarament de menys a més. Potser l'engany més important és quan al resum es parla de sèrie d'assassinats, quan en veritat, el segon no té lloc fins ben passada la meitat de l'obra. Fins llavors, ben anodina. Sembla que se centri molt en aquest grup selecte d'estudiants ien els seus ritus misteriosos, i tampoc és així. La qüestió és que sembla que normalment aquest autor et vulgui portar cap a una banda quan el què t'ha venut és una altra cosa. Però bé, no ha estat malament, però m'esperava més emoció i intriga.

PROMISING YOUNG WOMAN

Per fi! Després de tants intents fallits, per fi una pel·lícula que mereix ser destacada en positiu. Promising young woman, traduïda al castellà com a "Una joven prometedora", explica la història d'una noia, la Cassie, que després de perdre la seva amiga degut a les seqüeles d'una violació universitària, es dedica a "castigar" els homes que es volen aprofitar de les dones. Es tracta d'una pel·lícula que, lluny de ser catalogada com la típica de venjança després d'un fet injust, es desenvolupa de manera molt especial, amb molt d'enginy i que tota 'estona et dona la sensació d'estar veien alguna cosa diferent. 

En primer lloc, gairebé en cap moment es diu obertament què va provocar que la Cassie estigui actuant així. a mesura que van passant les escenes, diverses imatges i diàlegs et van portant a aquesta conclusió. També dedueixes que l'amiga és morta, fins que al final es confirma. Passa a ser més interesant quan la Cassie es veu empesa per diversos motius a mirar de canviar la vida i girar full, ja sigui a través del seu propi enamorament d'un noi com per les paraules de pares i mare de l'amiga. Però tenim més d'un gir de guió que aconsegueix repetidament cridar-te a no deixar-ho passar.

Gran guió, gran interpretació de la Carey Muligan, just dues categories en les que han estat nominades en diferents premis i aconseguint-ne guanyar algun. 

Es poden fer moltes lectures de la pel·lícula, i crec que és necessari fer-les per tal de treure'n tot el suc. Hi ha el tema de les agressions sexuals, del masclisme, de les festes descontrolades, sobre l'amistat, el dol i la venjança; també sobre el perdó... molts, molts temes. I apareixen constantment referències a les frases de "érem uns nens", "la noia volia", "anava borratxa", "aquestes coses passen", i moltes altres perles que encara avui dia serveixen per criminalitzar la noia i buscar la compassió per l'home agressor, com si fos ben normal el fet delictiu en concret. I és que a la nostra societat encara es veu molt aquest pensament masclista, només cal veure les diferents sentències judicials cap a "manades" i merdes d'aquest estil. Però les estadístiques parlen per si soles, i per molt que cada vegada se'n faci més ressò, hi ha molta agressió
masclista de tots els tipus, i segueix sent permesa perquè és "normal", és "natural". Quina vergonya. 

COVID, CAPÍTOL...

Doncs ja hi tornem a ser, tot i que clar, de fet, no n'havíem marxat mai. Restriccions, anul·lacions, prohibicions, malhumors... la covid encara és amb nosaltres, i per molts anys que hi serà, però ara torna a tenir tocades de nassos diverses.

Les onades van i venen, i la veritat és que fins que no estigui gairebé tothom vacunat, això serà com el dia de la marmota. En el tema vacunacions tenim dues variants: per una banda, els que no es volen vacunar. Aquests, com ja deia fa temps, doncs tancadets en una reserva i ja s'ho faran. Apa! Nazi, feixista, totalitari!! Quina gràcia que et titllin amb aquests adjectius per fer aquests comentaris, i en canvi, a aquesta gent, que són insolidaris, etc, amb aquests no s'hi pot fer res. Ara, gràcies el passaport covid, no poden entrar a restaurants ni locals de festes nocturnes. Doncs va, que es posi el passaport a absolutament tot: transports, feina, cultura, escoles... És una manera d'aïllar-los elegantment. Com han corregit uns quants a vacunar-se perquè no podien entrar a les discoteques... Quin model de persona, no? No es vacunen per protegir els avis, però sí per anar a la discoteca. Això són valors i la resta tonteries... Ja ho diu tot del món que ens està quedant.

I després tenim les vacunes als països del tercer món. Aquí, com sempre, els països rics no deixen anar ni un cèntim per tal d'ajudar a la resta del món a poder accedir a les vacunes. Molt parlar, i la salut davant, però quan toca afluixar la butxaca per la gent necessitada, res de res. Pels bancs sí que hi ha diners. I encara que sàpiguen que és per evitar més contagis i problemes als seus propis països, els és igual. Meravellós. Ens van fotent per totes bandes. I mentre no hi hagi vacunació massiva a aquests països, aniran sortint tantes mutacions del virus que s'acabarà el vocabulari grec.

Així que arriben les festes de Nadal i ja tornem a preveure tocs de queda, tancaments parcials, aforaments reduïts, etc. La gent que treballa d'això contentíssima, la gent que passa de tot indignada, i la gent normal i corrent, aguantant. La veritat és que a nivell escolar, el cansament és tan gran... no s'ho poden imaginar. La incertesa, les classes amb mascareta, els avisos, les entrades... n'estem ben farts de tot plegat. I sí, clar, que podem seguir aguantant mesures, però això no treu el fet que ens sentim esgotats psicològicament. Veurem si tornem el 10 de gener. Hi ha qui diu que no; jo crec que no s'atreviran. Mai se sap... Jo ho tindria clar: qui compleix les normes, vida normal, i qui no, a prendre pel sac. Però no, no tenen nassos. Són uns covards en tot.

I A QUI L'IMPORTA?

Fa temps, però tampoc tant, vaig publicar una entrada manifestant la meva sorpresa i estupefacció davant d'aquesta gent que celebra el seu número de seguidors a Twitter. En ella, comentava que no entenia aquesta gent que feia aquesta mena de celebracions o publicacions "fardant" dels seus seguidors i "likes". L'esclavatge dels likes, que en diuen. Persones que la seva vida només gira al voltant de quanta gent la segueix etc. Que ho acin els joves i adolescents, que pobres, no tenen encara el cervell amoblat i no se n'adonen del què realment importa a la vida, doncs es pot entendre, tot i no compartir. Però que ho faci gent adulta, no sé, no ho entenc. A veure, sí entenc que et faci gràcia. Justament quan escrivia m'he preguntat quants en tinc jo, i he vist 105. Mira si m'hagués interessat tant, hauria dit, en arribar a 100 que ole molt bé, però segur que no ho hauria publicat com una celebració. I més sabent que segurmanet la meitat són gent desconeguda que ni saben qui soc. La veritat és que se'm refot.

En el cas d'aquest blog, està ple d'entrades celebrant diverses fites. Però la gran diferència és que ho faig per mi. No hi ha ningú que (per sort) segueixi aquest blog per interès. I menys mal, perquè el dia que passi segurament algun problema tindria. Total, que és per gaudi meu. Ja se sap que em prenc aquest blog com un diari personal sense coses personals, un divertimento. Si no, cada entrada que fes, la publicaria aTwitter  per tal que la gent entrés, llegís, fes comentaris... però no és el cas.

I tot això, per què ho explico? Doncs perquè he vist que he arribat a les 50.000 visites! Jajajajaja... quin riure! Perquè evidentment, la gent que arriba a aquest blog, ho fa per casualitat i no arriben a llegir res de res, en part perquè entra gent d'altres països que dubto que entenguin el català. En les últimes setmanes, les visites arriben gairebé totes del Japó! Jajajajajaja... és boníssim! Per tant, és evident que d'aquestes 50.000 entrades, el percentatge de visites que llegeixen res deu ser d'un 0'07%. Però és que m'és igual. Això no treu però, que em faci gràcia el número. Bona introducció per a les properes entrades de resums de l'any i estadístiques.

ARA I SEMPRE

Arran de la sentència que mana a una escola de Canet de Mar (Canet del Mal, que diuen a Ecspaña), s'han generat de nou moltes protestes, en les que s'ha d'incloure una manifestació convocada per Somescola sota el lema: "Ara i sempre, l'escola en català".

Al voltant d'unes 50.000 persones (la G.U. en va dir 35 mil) van respondre la crida i bé, almenys, la manifestació no feia llàstima, que era una de les pors que més hi havia. Ja se sap, la gent molt queixar-se, però mobilitzar-se, es veu que ho fan cada 300 anys, i ara ja o toca fins d'aquí 296. Una de les crítiques que es feia a aquesta concentració és que se'n feia propaganda com un acte lúdic, i clar,, molta gent no està per fer-ne broma del tema. Va haver un moment en què el presentador de l'acte final va parlar de "seguir la festa" i clar, de festa, cap ni una. Aquí es ve a reivindicar, defensar i lluitar pel nostre país i la nostra llengua, ja n'hi ha prou d'anar amb el lliri a la mà.

Molta gent no va anar a la mani amb aquesta excusa. En el meu cas, jo penso igual, però quan s'hi ha d'anar, s'ha de fer. Els pallassos ineptes del govern també hi eren. Em fan tanta ràbia... perquè fan allò tan famós del president Torra: "Apreteu", i quan apretes, et deixen sol i a sobre t'acusen! Amb el tema de l'escola de Canet, tres quarts del mateix; teniu el nostre suport, però us toca fer el 25% en castellà...

I jo personalment, vaig ser-hi present però el meu cap no estava allà. Pensava en la crida feta a l'escola i l'Associació de famílies per tal que fessin propaganda de la mobilització i es posicionessin en favor de la llengua. La resposta ha estat per una banda silenci, i per l'altra, "no volem crear conflictes". meravellós. Llavors penso, i si passés a la nostra escola? I si passés a la meva classe? Què passaria si algú demanés el 25%i un jutge ho ordenés? Què passaria en el moment que jo digués que un be negre i amb potes rosses? Què passaria? Em deixarien a l'estacada? Em donarien suport? Em giraries l'esquena o lluitarien al meu costat? Que trist és adonar-se que no tens resposta segura a aquestes preguntes, que es dubta de què es faria en aquest cas, que no sàpigues si tens el suport o no. I si ells ho saben, que tu no ho tinguis clar, també és un problema.

NO L'ACABO D'ENCERTAR

No l'acabo d'encertar... tot i que al principi tampoc havia de ser tan horrorosa. Es  tracta de Monster hunter. Buscava una pel·lícula per l'estona de planxa, aquell esport tan típic i la distracció que l'acompanya. En tinc unes quantes de seleccionades i creia que aquesta era la perfecta candidata del moment. Un blockbuster de molta acció, fantasia i adrenalina. i així era al principi. Un grup de soldats que són traspassats a una altra dimensió on hi ha uns mostres que tenen ganes de gresca. En un tres i no res, d'aquells soldats només en queda la seva cap, la incombustible Milla Jovovich, que és la versió femenina del Schwarzenegger però sense tants músculs.

I s'ha de dir que com a peli de planxa, anava bé. Té una primera part força entretinguda en aquest sentit, amb efectes interessants com el vaixell que navega per la sorra i els atacs dels diferents animalons que apareixen. Però justament, quan ella es queda sola i es troba amb un habitant d'aquell món, de mica en mica la peli es va desinflant i es va anul·lant a sí mateixa fins arribar a ser totalment intranscendent. A veure, ja estava destinada a això, però no d'una manera tan descarada, tenint en compte el començament animat.

Així que res, un cop superades les emocions inicials, la trama es va diluint i ni l'aparició demés personatges, ni la batalla final amb el monstre aporten res de res. De fet, després dels dos primers monstres, interessants, resulta que l'últim obstacle és un drac, de manera que presenciem una típica batalla entre humans i dracs, que per molt que es faci entre dos mons, avorreix. I avorreix tant, que vaig haver de tirar enrere per veure el final, ja que la son m'havia guanyat. I clar, com que el principi era prou entretinguda, doncs, al final la sensació que e queda és de "renoi, una altra que se'n va al sac de les oblidades". I aquest any 2021, aquest sac està força ple, o aquesta és la sensació que tinc. Ara que aviat farem el rànquing de l'any, ho podrem comprovar.

Amb els pocs dies que queden, alguna de les que sí tinc ganes de gaudir segur que caurà. Tenim Dune, Eternals, West Side Story, Spiderman... I alguna altra per televisió que també voldria visionar. Totes no podran ser. Però siguin una o dues, vull pensar que seran de les bones, de les que faran que l’any cinèfil no sigui tan dolent com s’està notant. Ho sabrem d’aquí ben poc.

GHOSTBUSTERS

Pel·lícula per nostàlgics. Totalment.

Quan vaig saber de la propera estrena d'una nova pel·lícula de caçafantasmes, primer vaig pensar que seria una nova revisió de tema, tal com van fer amb la versió femenina de la història. Després, veient el tràiler, ja vaig veure que tenia relació amb les pelis originals, i ha estat després de veure-la. que realment es confirma en què seria la tercera part, estretament lligada a la primera (la segona és per oblidar).

ATENCIÓ, SPÒILERS TOT SEGUIT... Ens trobem amb la filla i els néts (noi i noia) de l'Spengler (en Harold Ramis), tot i que fins a mitja peli no sabem qui era l'avi dels quatre (pobre Ernie Hudson, sempre veiem tres caçafantasmes quan ell també en formava part. Total, que l'Spengler mor i la seva família, que no va arribar a conèixer mai, es muda a la seva granja enmig d'Oklahoma. Allà van descobrint el laboratori, el cotxe, els canons de plasma i tots els estris que van ser famosos el 1984. Es va descobrint perquè havia ant fins allà, i de mica en mica van revivint la catàstrofe de quasi 40 anys enrere, amb la guardiana de la porta buscant de nou el mestre de les claus per tal que Gozer torni d'entre els morts per dominar el món.

Les referències constants a la pel·lícula original es completen quan la noia protagonista truca a un vell dan Aykroyd, ja retirat per tal de demanar ajuda. I al final, la reaparició d'ell mateix amb els altres dos, en Murray i l'anomenat abans Hudson, intentat tornar a caçar Gozer, amb alguna recreació de fases mítiques, fent ús d'un gran sentit de l'humor ("Ets un déu?") Els retrobament acaben quan apareix en els crèdits el nom de Sigourney Weaver, i és llavors quan surt una escena d'ella amb en Bill Murray, recreant també la mítica sessió de lectura de pensaments amb descàrrega elèctrica inclosa. El director, a més, és fill del director original, transformant aquesta pel·lícula en un homenatge a una de les mítiques pelis dels anys 80. Ara l'hauríem de torna r a veure per saber quin tipus de peli era: clàssica o bona.

Quan s'acaba i s'obren els llums de la sal (sí, cinema de veritat des del 18 d'agost), la sensació és bona, posem un 7 (com a molt), però el bon gust s'aconsegueix pel què deia al principi, per la nostàlgia despertada d'aquella cinta que va divertir tant als adolescents dels anys 80. Sense les picades d'ullet a aquella peli i les aparicions i frases dels intèrprets originals, hauria estat una peli més, que com a moltes, li sobren minuts avorrits per allà al mig. Detall final dedicar-la justament a un dels seus creadors, en Harold Ramis, que va morir fa uns anys.

SE'NS PIXEN I DIEM QUE PLOU

Ja estan aquiiiií.. Sí, finalment la tenim "liada" de debò. Quan fa quatre dies comentàvem el fet de la imposició del 25% en castellà a les aules, s'ha fet públic que en una classe de P5 d'una escola de Canet de Mar, degut a la demanda d'una família, s'obligarà a fer 6 hores en castellà. Tothom (del nostre bàndol, és clar) ha reaccionat amb indignació, crítiques, crits de desobediència... I ja hi tonem a ser, deixant que sigui el poble, les famílies les que s'enfrontin per un tema que hauria d'estar blindat pel nostre govern. I què ha fet, el govern? Doncs el mateix de sempre, dir que aquest és un tema de l'escola, que el requeriment judicial és per ells. És a dir, deixar-los sols a l'estacada. Com aquell famós "apreteu, apreteu" del president Torra, que es va convertir en què la Generalitzat és part acusadora de molts dels detinguts i represaliats perles protestes pel judici de l'1-O, que empresonava els polítics dels partits que ara els acusen!! És que n'hi ha per llogar-hi cadires...

I què ens queda? Com sempre, l'organització i mobilització popular. Com sempre, la gent del acrrer que ha de sortir a demanar justícia i llibertat, protecció per la llengua del país. El què cal és lideratge de veritat. En el món educatiu, és habitual la poca mobilització, però sí algú s'erigeix en liderar el moviment, hi haurà seguiment. Si no, no hi ha res a fer, i aquest episodi de Canet aviat s'oblidarà. La frase "Cap agressió sense resposta" ha de passar a ser un fet i no només paraules. Hi ha d'haver manifestacions festives com la del 18 de desembre, però també hi ha d'haver actuacions més contundents, i que les encapçali qui vulgui, assemblea, CDR's, ... però ho ha de fer algú. I portar la lluita al carrer, allà d'on no hauria d'haver marxat mai.

Hem de defensar la llengua i el país. I cal fer-ho abans que el govern actual aconsegueixi dormir-nos del tot.

DUES QUE EN FAN UNA

Aquests últims dies, aprofitant tants dies sense treballar, he aprofitat per anar visionant pel·lícules d'aquelles que no aniria al cinema a veure-les, però per fer una sessió de sofà i manta, doncs endavant. El resultat és que una la podem salvar, però l'altra punxa per tot arreu.

Quina salvem? Shang-Chi. Una de les darreres pelis de Marvel, on per fi van intentant traient-se de sobre l'estigma de la bandera de les estrelles i les ratlles. Entenguem-nos. Hi ha un bon grapat de pelis de superherois i blockbusters diversos que sempre tenen el seu moment bandera dels USA, en primer pla ben grossa, per deixar clar qui mana. De mica en mica aquest mal vici va desapareixent, i a més, tenim intents de sortir de la zona de confort. En aquesta línia, tenim Shang-Chi, un superheroi japonès de Marvel, que acaba d'entrar a la nòmina de la saga Marvel actual. La pel·lícula està bé, en la línia habitual, però no aporta massa res de nou. Després d'un bon començament, trepidant i prometedor, cau en una part intermitja molt més anodina i que fins i tot, en alguns moments, avorreix. Acostumats al ritme trepidant, és evident que a Shang-Chi hi ha una bona estona de "no-passa-resisme", i això juga molt en contra. Ja és normal, sobretot quan es tracta de primeres pel·lícules d'algun personatge, la seva diguem-ne, presentació oficial. Però amb tot el què es veu actualment, on no hi ha descans, doncs es queda a mitges. Punt a favor important és com segueixen organitzant la nova trama general de Marvel, amb alguns diàlegs que ens porten al què ha passat a Infinity i Endgame, així com la connexió que s'acaba establint amb altres personatges Marvel, en aquest cas el Doctor Strange (que a més també apareixerà a la propera d'Spiderman; sembla que el volen catapultar més amunt).

La que decep del tot i fa que Shang-Chi millori és "The little things" o Pequeños detalles en castellà. Un thriller d'assassí en sèrie enfrontat a un policia en auge i un altre que estava mig desaparegut després d'un error comès temps enrere. Si les pelis de superherois necessiten concentrar-se per oferir coses diferents, les policíaques encara ho necessiten més, perquè no compten amb l'espectacularitat dels efectes especials. Aquestes han de comptar amb el guió i les interpretacions. En aquest cas suspenen les dues coses. Fins i tot el final, la veritat es que no sé si e dolent era el dolent o no. Massa ambigüitat en una peli amb regust de Seven però sense tant mort (que tampoc cal), però clar, no s'acaba de trobar el desenllaç. Ara que sembla que venen més temps per poder veure pel·lícules, i coincidint que sí que n'estrenen d'aquestes que em donen ganes de veure, potser tenim sot i acabem amb bones sensacions cinèfiles el què queda d'any.

PILOTA D'OR

Sap greu perquè tot i fer-ne notícia pels mitjans, la sensació encara és que la gent no dona importància al fet que va passar la setmana passada. Una futbolista catalana, del Barça, va guanyar la Pilota d'or convertint-se en la millor jugadora del món del 2021. No és un premi qualsevol, ni molt menys. Tot just és el tercer any que es dona (aquesta dada ja és per sí prou significativa), darrere l'Ada Hegerberg i la Megan Rapinoe. Doncs després d'aquests dos enormes noms de jugadores estratosfèriques, resulta que la següent és l'Alèxia Putellas de Mollet del Vallès.

I com deia, sí que ho han dit a les notícies, als mitjans... però us podeu imaginar si hagués estat un home? O, i aquest seria un altre tema, si hagués estat espanyola no catalana? Tot i l'èxit, el fet de ser dona futbolista ho fa menys important que la pilota d'o masculina, que un cop més va ser per en leo Messi. I allà els teníem a tots dos, en Messi i l'Alèxia, fent-se les fotos amb les pilotes d'or, els dos millors jugadors de futbol de l'any.

Analitzem el tema Alèxia. És que és molt fort! però també tremendament merescut. quin any! Quin joc, quina classe, quina elegància, quin lideratge dins i fora del camp. És un exemple d'esportista, no només per les nenes, que evidentment, sinó també per a qualsevol persona que vulgui dedicar-se a l'esport en equip. L'Alèxia ha estat la veritable líder d'aquest equip que ho ha guanyat tot i de manera incontestable. I ara toca tornar-ho a demostrar. La veritat és que anem pel bon camí. L'equip segueix gaudint jugant i demostrant el seu potencial futbolístic, i l'Alèxia segueix sent la millor del món en totes les facetes del joc individual i col·lectiu.

Com deia, crec que no se li està donant la importància que té, tot i que estem millor que abans. Pr una banda, rebrà també la creu de Sant Jordi de la Generalitat, però cal adonar-se també que a la gala francesa van donar el premi al millor jugador jove (que per cert, també va ser blaugrana, per en Pedri) però en canvi, no hi havia premia a la millor jugadora jove. S'estan fent avenços, però encara queda camí per recórrer. L'Alèxia, el Barça femení i altres equips i jugadores ho estan donant tot per aconseguir aquest reconeixement mundial. Seguim!

Y THE LAST MAN

La sèrie que he estat veient aquests darrers dies ha estat "Y, the last man", una sèrie amb aquelles trames que semblen acompanyar-me sovint en els meus gustos. Un desastre misteriós (apocalíptic) fa que morin tots els mascles de la terra, siguin animals o persones. Només queden les dones en una nou ón molt diferent de portar, i ens trobem com no, amb aquelles lluites entre diferents persones per tal de sobreviure en un futur que clar, teòricament, té un punt i final. He perdut el compte de quantes pelis o sèries he vist on els humans han de començar en un un nou món, amb noves regles i nous sistemes, i sempre amb el risc de perdre la vida. Els dilemes que es produeixen i els intents de sobreviure, pels desastres provocats per meteorits, guerres, zombis o virus, tenen un no-sé-què que em distreu. Algun dia algun psicòleg o psicòloga m'hauria d'explicar el motiu.

Total que quan finalitza el primer capítol, el planeta es queda sense mascles i les dones han de liderar el nou món, Lluites internes de poder en el món de la política, bandes de dones que miren de fer-se fortes encara que sigui trepitjant les altres dones (aquests moments em recordaven als diferents grups que lluiten a The walking dead, perquè és clar, gairebé tot ja està inventat). I sorprèn que, entremig de tanta femella i empoderament femení, resulta que el títol de la sèrie (basada en un còmic) així com bona part de la trama se centra en l'únic home supervivent. ja té nassos que, en un planeta habitat només per dones, milers de milions de dones, el protagonista principal sigui l'únic home. Evidentment, ho hem d'agafar com el fet extraordinari que és, però també hauria estat interessant, tot i que llavors ja seria una història diferent, ja no seria aquesta, què passaria si no en quedés cap, d'home. Perquè trobo que en això hi aprofundeixen molt poc, i seria motiu de molt metratge i molt debat. què passaria? S'entén que a mesura que les dones anessin morint, s'acabaria l'espècie humana, no? Segurament anirien per les reserves d'esperma dels bancs, però després què? Naixerien nens, o només nenes? Desconec si el còmic segueix aquest camí o es queda en la superficialitat del moment. I una cosa que m'empipa és que potser no ho sabrem, ja que per ara, no hi ha dines per fer la segona temporada. Així, després d'aquests primers deu capítols, ens quedem sense saber ni com continua ni qui és el final. Mecatxins del tot! No acabo d'entendre que es facin temporades i més temporades de sèries absolutament anodines i intranscendents, i ara que n'hi ha una que promet, aquesta resulta que no segueix. No ho entenc, la veritat...

Amb això estic dient que la sèrie aprova el meu examen particular. Tot i tenir els seus moments d'altibaixos, el cap et pota més enllà del què t'ofereix la sèrie i per tant et desperta coses. Ha estat interessant, entretinguda i emocionant de seguir, on les diverses trames van tota l'estona allunyades l'una de l'altra i al final comencen a coincidir en un moment determinat. Per tant no ha seguit el camí de la segona temporada de Walking dead world beyond, que després dels dos primers capítols, per ara he decidit deixar-la perquè m'estava avorrint i fet dormir. Aquesta sí que no em sp greu que no continuï.

SHADOW IN THE CLOUD

Traduïda perfectament amb el nom de "Pasajero oculto", aquesta pel·lícula l'he vist i m'he trobat amb una cosa que no m'esperava. Em pensava que seria amb una temàtica més centrada en la segona guerra mundial, i m'he trobat amb una peli en què la lluita és contra un... gremlin! Sí, sí, els famosos gremlins, petits monstres que es ficaven a les màquines dels aliats per fer-les funcionar malament i que tant record tenim de la pel·lícula d'en Joe Dante.

Però no 'm'ho esperava. I tot i que no m'ha avorrit, suposo que m'ha deixat més fred que no pas content. I és que al principi semblava una bona trama, quan una militar embarca en un avió ple de soldats masclistes i la posen a la torreta de la metralladora, des d'on sent tots els insults i menyspreus dels homes que hi ha a l'avió. Quan surt per primer cop el gremlin, m'imaginava que eren només il·lusions i que tornaríem a la trama principal. Però no, tal com havien fet a la introducció, recordant-nos l'existència d'aquests ésser, de mica en mica va agafant protagonisme, però no deixa de ser secundari, perquè les discussions sobre la presència de la noia a l'avió segueixen sent molt interessants. El descobriment d'un segon "passatger ocult" dins la maleta de la soldat, obre una nova via dramàtica. I de tant en tant, algun avió japonès disposat a fe la guitza.

Al final ens trobem amb tres trames entrellaçades, les quals no n'exprimeix cap, però l'aire fantàstic queda en un segon terme, cosa que no pots fer si ho barreges amb situacions quotidianes. No acaba de fer bé del tot cap d'elles, tot i que podem dir que distreu i no és cap pèrdua de temps. És cert però, que quan justament no en tens molt, de temps, també et fa arrufar el nas. Tinc la sensació que mai vaig arribar a veure el tràiler. Ara que aviat arribarà el moment de fer el rànquing de l'any, penso que serà fàcil ja que moltes no arribaran a ser de les cinc primeres.

DERROTATS

Ahir divendres es va produir un fet molt interessant i significatiu a les portes de l'escola que és totalment representatiu del perquè ara mateix és impossible avançar en el nostre objectiu d'alliberament nacional.

Aquesta setmana la in-justícia espanyola ha tornat a refermar la seva postura vers l'escola catalana per tal de tirar endavant la seva intenció d'implantar el 25% de les classes en castellà tal com va anunciar ja fa dos anys. Evidentment, no han faltat les veus contràries i indignades habituals: des de la gent del carrer cagant-se en tot, de les associacions amb els seus manifestos que no serveixen per res, només són paper mullat, i és clar, dels nostres polítics, amb les seves típiques frases de tot el suport al professorat i de què s'han cregut aquests espanyols, com si no fossin ells els principals culpables amb la seva tàctica de diàleg etern. Burros.

Doncs bé, el divendres, cap allà les dotze, sortien al carrer uns quants alumnes de Batxillerat cridant el lema: "No volem anar a l'escola si no és en català!" Apart del fet xocant i graciós de la frase (de debò volen ara a l'escola?), en un moment determinat, uns quants del grupet (sis o set) es fiquen al mig del carrer Gran i tallen el trànsit donant-se les mans mentre seguien cridant. Els cotxes i autobusos es paren, i hi ha un moment de dubte. La resta del grup, la gran majoria, es mantenen a la vorera, mirant els altres, cridant alguns... Però en cap moment fan el pas de sumar-se al tall de trànsit.

Vet aquí la imatge de la nostra Catalunya. Els que volen lluitar de debò, els que també volen la independència però que donin la cara els altres, i els conductors, fent sonar els clàxons perquè ai, ara no toca. I per això no avancem, perquè així ens va. Uns quants fent els actes, lluitant, enfrontant-se a l'estat i a qui sigui, mentre els altres 'ho miren, els indepes que només ho són l'onze de setembre. Com sempre. No ens adonem de la força que tindríem si tots anéssim a l'hora. Si enlloc de sis o set nois i noies, s'hi haguessin posat els trenta, per no dir si s'ho haguessin parlat i estiguessin allà les altres classes de batxillerat. I en el nostre cas, el mateix. Tot el què ens passa és culpa nostra. Mai hauríem d'haver marxat de l'aeroport, ni de la Jonquera, ni d'Urquinaona. Aquest és el camí. I fins que no tornem als carrers, la derrota és segura.

Totes i tots hem de perdre la por, jo el primer. Ara, des d la distància temporal, penso en tot el què podria haver fet, apart de vigilar que no prenguessin mal. Estaré al cas, per tal de que no hi hagi represàlies cap a aquells valents, que només faltaria que l'escola que promou el debat, l'inconformisme, la justícia... amonestés un exercici pràctic.

CLÀSSICA O BONA

El pas dels anys es fa notar. I a nivell cinèfil, també. M'explico. Hi ha pel·lícules que són considerades clàssiques. S'entén amb aquest terme aquelles pelis que són bones i atemporals. Per exemple, El Padrino. Mira-la quan vulguis, que és una obra mestra amb majúscules. Per moltes vegades que l'hagis vist, mai et decep. La veuré d'aquí deu anys i seguirà sent esplèndida. Fa pocs dies, repetien per la televisió "Allò que el vent s'endugué". Poca cosa nova es pot dir d'aquesta. Sí, es veia vella, això és cert. Però indubtablement, és un gegant de la cinematografia, i podria haver estat les hores que dura veient-la si no fos perquè la feina em reclamava.

Així doncs, vinc a dir que una pel·lícula es podria dir que és molt bona si al cap d'uns anys, segueixen veient-la i bavejant. És una pel·lícula clàssica i bona.

Llavors hi ha aquelles pel·lícules que es poden considerar clàssiques però que no tenen la sort de comptar amb aquesta consideració. També fa unes setmanes vam veure "La princesa promesa". És un clàssic de les aventures de la dècada dels 80. Però no és bona. Al veure-la ara, la sensació és més aviat avorrida, encara que conté algunes de les escenes i frases més conegudes d'aquest estil de pel·lícules. Encara fa menys, vaig revisionar "L'aventura dels ewoks". La recordo amb tendresa. Però ai senyor... quines ganes de dormir que m'entraven, i quina manera de trencar mites de la infància i la joventut. Però hem d'acceptar la realitat, perquè de vegades faig veure al MEC pel·lícules meravelloses de quan tenia la seva edat, i pobre... quan porta una estona ja mira el rellotge, i tu saps que realment, a l'època actual, aquelles pelis són de pixarrí.

Potser porto el trauma dins quan vaig posar en pràctica això que comentava veient ET. Home... No és pas com els exemples d'abans. Però és cert que fins i tot aquesta mítica peli, vista ara, no enganxa als nens i nenes com ho va fer llavors. El temps passa, o més ben dit, els temps canvien. Per bo o per dolent.

DEIXAR EL MÓN ENRERE

Ja és mala sort. Després de llegir "El cel de mitjanit", tot i gaudir-ne, el fet de no saber exactament què ha passat, tot i que es pot deduir fàcilment, em deixava una mica decebut. Fa poquet vaig veure una pel·lícula, Another earth, que també et deixa una mica amb cara d'estaquirot. És per aquest motiu que, després de llegir "Deixar el món enrere" de Rumaan Alam, la sensació és més aviat d'enuig. Mira, que passi una vegada d'acord, però tres cops en tant poc temps, m'emprenya una mica. Una cosa és que passin coses i no sàpigues el motiu (exemple evident, The walking dead", on vas engolint zombis sense saber perquè passa). Però la sensació que he tingut amb aquest llibre és una mica de presa de pèl. EN aquest cas, no és que no sapiguem perquè passa el fet, sinó és que en acabar el llibre, encara no saps què ha passat exactament. Sí, l'electricitat i la xarxa ha caigut, però és veritat o no? Per una banda juga amb el fet de si ha passat de veritat o no, el joc de descobrir si qui t'ho explica és de fiar o no; i per altra banda, et va deixant frases que parlen del què li passa a altra gent del país o del món; que si un es mor aquí, que un altre es queda a l'ascensor... Però tot molt embolicat i desdibuixat.

Aquesta vegada ens trobem una família de vacances, que ha llogat una casa aïllada a un matrimoni. Quan són allà, una nit justament se'ls presenta el matrimoni, gran, negre (es veu que l'autor li dona importància, com si estiguéssim encara al segle XX), i els diu que han tornat perquè a Nova York hi ha hajut una apagada i han volgut fugir del caos. El dilema inicial és saber si estan dient o no la veritat. A mesura que avança la trama, arriba un "soroll" que a part de dir-li soroll, en cap moment aconsegueix descriure'l per tal que ens fem la idea de com podia sonar. Hi h amés gent? No hi ha més gent? Tampoc queda clar, per molt que apareguin dues persones extres pel voltant. Què els passa als fills, sobretot al gran, perquè se li cauen les dents o agafa febre? Què hi té a veure? I els animals, de què fugen? 

Pels animals et penses que és un desastre natural, una catàstrofe ecològica. Però pel què li passa al fill, penses que és alguna cosa de virus. Però l'apagada no es deu a res d'això. Hi apareix el fantasma de la guerra, però tampoc queda clar.

Res, que amb el rerefons habitual d'una bona idea, per no caure en els tòpics, s'embolica d'una manera que no se li pot treure l'entrellat en cap moment, i s'organitza un sense sentit que quan acabes de llegir, et venen ganes d'enviar el llibre a la paperera de la literatura.  Les connotacions en alguns moments racistes i també masclistes semblen ben naturals per l'autor i li donen un toc de "de debò cal?" Res, que ja ho diuen: "Més val dolent conegut que bo per conèixer", tot i que en aquest cas, el bo a conèixer ha estat pitjor. Jo que volia sortir de les lectures habituals i renoi, no tinc sort...

ANOTHER EARTH

Drama de ciència-ficció, diuen en les sinopsis. Bé doncs, deixem-ho en drama, perquè si a la història li traiem la part fantàstica, continua havent història, no impedeix la trama ni el seu desenvolupament. Però si en traiem la part de drama, no s'aguanta per enlloc. He de dir que hi haurà spòilers perquè és impossible poder parlar d'aquesta pel·lícula sense fer-ne.

La nit que es descobreix un planeta nou al firmament, una adolescent borratxa es carrega una mare i el seu fill en un accident de cotxe. Quatre anys més tard, surt de la presó i tot intentant tornar a fer una vida normal, a la que sembla que no arribarà mai, perquè està catatònica, s'acosta al marit i pare de la criatura de l'accident que va provocar, primer per demanar perdó però acaba establint-hi una relació. Per tant, només amb aquesta trama dramàtica, que és la que sosté la pel·lícula ja en tindria prou. El què li passa pel capa la noia quan torna a la normalitat. La vida desesperada i condemnada al fracàs de l'home després de la desgràcia, la relació que s'estableix entre els dos, que des del punt de vista de l'espectador és absolutament anti-natural. És una relació que fa fàstic (tot i  que bàsicament se centra en què ella li neteja el pis), ja que saps que en la seva situació, no voldries que l'assassina involuntària de la teva família se t'acostés per res.

Però llavors, de rerefons tenim la part de ciència-ficció. Aquell planeta que es va descobrir, quatre anys després està molt més a prop i es plantegen que hi hagi una nau cap a allà. A la pel·lícula ni es planteja com és que aquest planeta es mou i ve cap al nostre. No sé, però molt normal no és, ien cap moment en fa referència al pànic habitual que provocaria. També s'ha descobert que el planeta és idèntic al nostre. Els mateixos oceans, continents, composició, etc. És, com du el títol de la peli, "una altra Terra". I finalment, quan contacten amb la gent d'allà, resulta que som nosaltres mateixos. És un planeta com el nostre on viu la mateixa gent. Per mi, a nivell de fantàstic, la millor frase és la de "Nosaltres parlem de què som la terra 1 i ells la Terra 2, però no crec que ells es diguin a ells mateixos que són la terra 2." Qui és qui? Els passen les mateixes coses, és tot igual? Les possibilitats que dona aquesta situació són immenses i el fet que a la peli siguin absolutament secundàries, què voleu que us digui.. Ara bé, tant potencial, segons en quines mans cinèfiles, tampoc seria senyal de bona pel·lícula.

Així doncs, ens quedem amb una pel·lícula interessant, però que no treu el suc que li podria treure a la part fantàstica, mentre que la part de drama, que també és molt potent, queda molt reduïda a la moral de la nova situació entre els dos protagonistes. No la valoro però negativament, deixa molt punts per pensar, i també és bo que et provoqui tot això. Segurament aquesta era la seva intenció, com si no, s'entendria el final, quan la noia, arriba a casa i es troba amb una còpia idèntica seva. L'ella de la terra 2 ha vingut a veure-la. I s'acaba. Ufff... ens perdem una bona xerrada entre les dues, i moltes preguntes a l'aire.

24 (x4)

Després d'un breu descans, que també va bé degut a l'adrenalina que gasta la sèrie, vaig encetar i ara acabar la quarta temporada de 24. Cada vegada que n'he començat una em pregunto si seran capaços de mantenir l'interès, la intriga i els nervis fins el final, tal com per han anat fent. I què carai, 96 capítols després del primer, he de dir que (sempre segons el meu parer) que sí, objectiu assolit.

En aquest cas, tenim de nou uns terroristes (això no es pot canviar, ja que la trama va sobre la Unitat Anti-Terrorista) que segresten el secretari de defensa dels Estats Units com a tapadora per aconseguir un míssil nuclear per llençar-lo sobre una ciutat.

Doncs com deia, tot i que en moments es repeteixen situacions semblants a altres temporades, l'enfocament pot ser diferent, la resolució també... sempre hi ha un toc diferencial que de seguida et permet allunyar-te de tenir sensacions ja viscudes. L'interès no decau en cap moment, la successió de fets és tan ràpida i constant que no et permet ni un minut de descans. Fins i tot, hi ha un moment en un dels capítols, que es produeix una situació bèstia, i d'aquelles amoralment dubtoses. SPÒILER.

Mentre estan operant a vida i mor un col·laborador (que a més és l'ex-marit de la parella actual dl protagonista), arriba justament ell (Jack Bauer) amb un dels dolents també a punt de morir, i que és l'únic que sap on es troba el cap dels terroristes. En Bauer obliga al metge a deixar el bo (que a més li avia salvat la vida i per això es trobava ferit) per tal d'operar el terrorista i saber on es troba el dolent per a evitar que el míssil acabi amb la vida de milions de persones. És un moment d'una potència dramàtica molt gran i que evidentment, obre debat.

La sèrie, justament ha estat molt criticada per com enfoca aquestes situacions o ensenya molt moments de tortura a presoners o maneres políticament incorrectes d'aconseguir dades. Sense cap mena de dubte, els estats actuen d'aquesta manera a les nostres esquenes.

Un altre dels encerst de la temporada és com vana apareixent a mesura que van passant les hores, personatges clau d'altres temporades, per tal de donar un cop de mà o donar-li la volta a la situació. Al principi, menys el protagonista i una de les treballadores de la Unitat, tots són nous. Però van apareixent l'Almeida, la Michelle i més al final, l'expresident Palmer, que en una volta de guió, fa el paper que en altres temporades feia la seva exdona, prenent decisions extremes que abans no hauria fet sense submergir-se en un mar de dubtes.

I per últim, quin gran encert donar el paper del cap dels terroristes a l'actor Arnold Vosloo, conegut per ser la mòmia de la versió de principis de segle. El seu aspecte, la seva mirada... és el malvat perfecte!

No sé com anirà la cinquena temporada, però les ganes no me les traurà ningú! I més deixant oberta l'aparició de la Xina com a possibles següents dolents (com van canviant els temps) i deixant una terrorista que apareix al final i que ja va aparèixer al final de la primera temporada a l'últim minut. Segur que hi ha tela...

DIA I NIT

L'endemà de l'enèsima decepció del Barça masculí (empat a casa amb l'Alabès, després de perdre amb el Rayo i el Madrid), vaig poder gaudir en directe del partit entre l'equip femení i la Reial Societat. Partit que s'esperava trepidant, ja que enfrontaven la líder del campionat amb les segones classificades. Personalment, pesava que si no marcàvem ràpid el primer gol, ens costaria força.

Per sort, el meu desig es va complir, i al poc de començar, Rolfo marcava el primer gol. Però això va fer reaccionar les basques, que van empatar gairebé de seguida. A partir d'aquí, anar jugant, i van caure el segon i tercer gol, però l'equip txuriurdin demostrava el perquè estan tan amunt en la classificació. Quan tenien la pilota, la tocaven bé, es desmarcaven amb criteri i creaven perill, mentre que defensivament, van tallar una infinitat de passades interiors que deixaven soles les nostres atacants davant la seva portera.

Tot i el seu bon joc, l'equip culer va demostrar el perquè són el millor equip d'Europa, i van anar venint el quart, cinquè, sisè... i amb l'equip basc totalment rendit i desitjant que s'acabés el partit, el setè i el vuitè.

Quin goig veure-les jugar, quines jugades de fantasia, quins detalls... Tot meravellós, ben al contrari dels nois, que pobres, no se'n surten, tot i que per cert, ja han canviat d'entrenador (en Koeman ja ha deixat pas al Sergi Barjuan, que s'hi estarà fins que arribi el Xavi).

Tornant a l'equip femení, que és l'important. Molta gent li treu importància perquè clar, amb aquesta competició, tot sembla de pixarrí, la superioritat és tan gran que ho desvirtua tot. I no hi puc estar d'acord. És evident que hi ha una diferència de potencial i de qualitat estratosfèrica entre el Barça i la resta. Però és una superioritat que faria que guanyessin els partits per 3 o 4 gols. La diferència és l'actitud. Les noies un cop han fet el quart, pressionen com a boges per fer el cinquè, i quan l'han aconseguit, pressionen com a boges pe fer el sisè, i així successivament. La fam de gol és inacabable. Amb es basques rendides, quan van dir que es jugarien tres minuts d'afegit, ja vaig profetitzar que farien un altre gol. I així va ser. És el fet de no abaixar la guàrdia, de fer el màxim de gols i espectacle, però no per humiliar les rivals, sinó perquè estan entrenant per fer-ho d'aquesta manera. així, si li fan vuit gols a la reial, quan toqui jugar contra el Lyon i companyia, tindrem més opcions i guanyar amb 3 gols, per exemple 8recordeu la final de Champions contra el Chelsea?). L'equip masculí, també té qualitat, no són pas zeros a l'esquerre, aquests nois... Però els falta l'actitud i la fam que tenen les noies.

PD. Aquesta entrada està dedicada a la Bruna, que es recuperi ben aviat i ens segueixi regalant els seus gols.

THE CRY OF THE WILD

Un clàssic de Jack London filmat al segle XXI utilitzant al màxim la tecnologia per recrear artificialment els rostres i moviments dels animals que hi apareixen, sent aquesta una de les seves principals virtuts i una de les més repetides crítiques.

La història, més o menys coneguda, ens porta a Alaska, un territori que si ets de temperatura ambient tirant a càlida no seria el teu paisatge ideal per viure (sí per veure, clar, és meravellós). Allà hi arriba de males maneres en Buck un gos enorme que va passant de mà en mà fins que al final troba quin és el seu hàbitat natural. Entre mig, persones més amables amb els animals i altre no tant. Al meu parer, es treu poc suc de la convivència amb els carters que van amb el trineu portat per gossos, però clar, calia arribar fins en Harrison Ford, que és amb qui descobreix la seva naturalesa.

Diuen els crítics que la peli millora a mesura que avança. Jo personalment, amb el meu parer particular, he gaudit més amb la primera part que no pas amb la segona, suposo que perquè tenia més ganes d'acció que de reflexió. Possiblement, la novel·la original se centra més en aquesta segona part que no pas en la primera. Tot i no decaure, a mi m'ha enganxat més com ja comentava, la part de gos de trineu que la d'acompanyant d'en Ford (bé, qui acompanyava a qui?).

La creació del gos i la resta d'animals és un punt polèmic. Per una banda, hi ha els anti's, que diuen que clar, es vol parlar de la natura i els animals, i que amb gossos creats per ordinador, es veu tot massa fals i poc natural. És cert, però per altra banda, és evident que gran part de l'encert de la pel·lícula és la recreació dels gestos i les mirades d'aquest gos, que si no es feia per ordinador, no hauria aconseguit transmetre les mateixes emocions. Així, s'entén la crítica, però clar, sense això perd la meitat de la gràcia.

Així doncs, en definitiva, bona pel·lícula d'entreteniment, passes molt bona estona, tot i que és difícil, ja que bona part de la pel·lícula és un monòleg, degut que hi ha la veu de qui parla, però el gos, per motius obvis, no contesta.

FINAL: PRIMERA PART DE TRES

Com a subtítol podríem posar: "Això serà més llarg que un dia sense pa". I és que ja he comentat en moltes entrades anteriors sobre The walking dead, que ja fa temps que estan allargant la sèrie quan ja no dona més de sí, i més quan hi ha tanta competència en el món de les sèries televisives. Aquesta en concret s'ha convertit en una sèrie ja només apta pels seus seguidors més lleials o bé persones que després de tants anys, volen veure què s'empesquen per acabar-la. La qüestió serà si el final serà estil final Joc de trons o bé ho faran millor.

En plena última temporada, apareix un nou grup de dolents. Sí, una altra vegada, enlloc de ser més creatius, el què fan és enfrontar-se a un altre grup per tocar-se els nassos. per altra banda, hi ha el que s'han trobat amb una comunitat molt organitzada però tampoc veus clar quin és l'objectiu final. Han deixat tants caps oberts, amb tants personatges principals que  han marxat però no han mort, que no saps si això ho deixaran així o viurem un "The walking dead, la retrobada". També seria cutre, la veritat, però almenys seria un tancament, no com han hagut de fer amb The gifted.

Justament el retorn d'un dels personatges antics, la Maggie, no ha suposat cap canvi significatiu. La nova vida del dolent més dolent de la sèrie està esbiaixant tot el què havíem vist fins ara. I com ja deia, tornar a veure altre cop el mateix però amb gent diferent, doncs la veritat, deixa molt per dir. Ja fa temps que l'haurien d'haver tancat. Però bé, no ha estat així, i és ara quan volen ja donar per finalitzada aquesta sèrie. Una onzena temporada final que han volgut distribuir en tres tongades de 8 capítols cada una. Enlloc de fer-ho en dues parts, ho han fet en tres. Espero que sigui perquè ho volen acabar bé i no de qualsevol manera. Ara s'ha acabat la primera, i a principis de 2022 tindrem la segona. No sabem si ja amb alguna novetat interessant o no, perquè la qualitat d'aquestes tongades és molt irregular. Aquesta en qüestió, tot i les repeticions, ha estat normal, li posaria un 6. És cert que algunes amb prou feines arriben al 5, però clar, hi ha hagut temporades (sobretot les primeres) que eren de 9 i 10.

Ara ho deixem aquí i decidirem si m'engresco amb la segona temporada d'un dels seus spin-offs, la del World beyond.