I L'ANY QUE VE... MILLOR?

Doncs així ho esperem. 2023 serà un any recordat, sobretot la primera meitat que ha comportat grans canvis emocionals, logístics, personals, laborals... de tot tipus. Ha estat una bogeria però encara hi som.  Bon any nou a tothom que s'ho mereixi!

TEMÀTIQUES DEL 2023

Déu n'hi do amb el 2023. Els primers mesos de l'any van ser estressants, plens de nervis, ira i al final, tristesa. Això es veu reflectit en la distribució d'entrades del blog. En total, n'han estat 145, sent el cinquè any amb més entrades, i quedant-se a només dues del quart lloc (el 2021 van ser 146). Ningú ho diria quan en tancar la primera meitat de l'any en dúiem trenta-nou. Si el ritme hagués estat el mateix, hauríem fet al voltant de 80, o sigui com sigui, menys de cent per primera vegada en els últims set anys. Però a partir del juliol, les coses es van anar normalitzant. Els punts de nervis, estrès i preocupació vana anar reduint-se, algun amb més pena que els altre, i el blog va anar recuperant ritme.

Una altra diferència amb l'any passat és que així com el 2022 va tenir les temàtiques de les entrades força repartides, aquest cop no ha estat igual. El cinema, líder indiscutible dels últims anys, el 2022 va ocupar el 12% de les entrades, mentre que aquest any, amb gairebé el mateix número d'entrades, estem parlant d'un 25%. Televisió i educació van ser els dos temes que també van superar el 10%. Aquest any, aquest 10% l'han superat aquests dos temes i... set més. Una de les coses més sorprenents és justament la temàtica "sorprenent", que es col·loca en segon lloc amb un 20% (29 entrades). El top-tres el completen el futbol i el quotidià (quart i sisè el 2022). El segon i tercer lloc de l'any passat (televisió i educació) són el 4t i sisè del 2023, canviant-se el lloc amb els temes que ocupen aquestes posicions enguany.

Altres coses a destacar seria l'augment del tema "viatges" gràcies a les excursions i reptes, doblant la seva presència (passant de 8 a 16 entrades). El lleure continua a la cua amb 5 entrades (quan tres o quatre d'eles existeixen pels resums de principis d'any). Més preocupat em té el tema "música", que és el cuer amb només tres entrades. Em sorprèn que una de les meves ficcions em faci parlar-ne tan poc en el blog. No em forçaré a fer-ne més, però sí que hi pensaré. Pugen també, lògicament, castells (el retorn) i blog (per l'entrada 1.500).

Som-hi amb el rànquing de l'any:

- Entrades sobre cinema, 36, amb un 25%

- Entrades sobre sorprenent, 29, amb un 20%

- Entrades sobre Catalunya i televisió, 22, amb un 15%

- Entrades sobre el Barça, 19, amb un 13%

- Entrades sobre educació, 17, amb un 12%

- Entrades sobre viatges, 16, un 11%

- Entrades sobre escola, 14, un 10%

- Entrades sobre llibres, 12, un 8%

- Entrades sobre món, 11, amb un 8%

- Entrades sobre el blog, 8, amb un 6%

- Entrades sobre castells, 7, amb un 5%

- Entrades sobre lleure i teatre, 5, amb un 3%

- Tanca el rànquing les entrades sobre música, amb3, un 2%

I fins aquí el recompte del blog corresponent al 2023. Un any que mereix acabar-se.

LES MILLORS DE L'ANY (VI)

El 2023 ha estat un any en què el cinema, o visionat de pel·lícules ha tornat a ser l'escapament d'oci que més entrades ha tingut al blog. Trenta-quatre pel·lícules han gaudit de ser mencionades, i hi ha hagut de tot, la veritat. Com a novetat, diré que d'aquestes 34, deu han estat vistes en pantalla gran. llàstima que no pugui recordar com ha anat els altres anys, seria una bona i nova dada a tenir en compte. Així com l'any passat vaig fer només un top-five perquè no arribava a deu la meva primera selecció, aquest any, he decidit tornar a fer un llistat amb les deu millors de l'any. No és que siguin algunes grans meravelles, però en el moment que les vaig veure em van aportar alguna cosa més que distracció i per això he decidit tornar a ampliar la llista a deu.

Són deu pel·lícules ben diferents entre elles, una bona mostra del vertigen viscut aquest any. Curiositats: a) Quatre de les 5 millors les he vist els últims dos mesos (un bon tancament cinèfil de l'any). b) Vuit de les deu pel·lícules les he vist la segona meitat de l'any (potser el meu estat més relaxat després de tot el viscut la primera meitat ha influït?) c) De les deu pelis vistes al cinema, cinc (50% estan al top ten, i una més a l'onzè lloc; en canvi, de les 24 televisives, les top ten representarien un 20%. Vet aquí quines són:

10ª INDIANA JONES I EL DIAL DEL DESTÍ: Ni de bon tros és comparable a les tres primeres pel·lícules de l'arqueòleg més famós, més aviat va decebre. Però deixar-la fora del rànquing per tot el què representa em semblava poc adequat. Un brindis per les grans estones viscudes!

9ª HIDDEN FIGURES: Aquesta no és del 2023 però sí és quan la vaig veure, i vaig deixar la planxa per seguir-la. Grans descobriments, reflexions... bona.

8ª LAST NIGHT IN SOHO: En aquell moment més complicat de l'any, va ser una sorpresa descobrir aquest thriller, senzill però ben muntat i ben orquestrat, amb sorpresa inclosa.

7ª THE MARVELS: En una primera selecció de les pelis de l'any, estava dins el top-five. Finalment l'he posat al setè (i per això és una de les causants que sigui top-ten. De tot el món Marvel després d'Endgame, potser és de les més divertides i entretingudes, sense embolics quàntics ni universos paral·lels. 

6ª WILD: una pel·lícula que mira endins, i que en aquell moment no sabia que estaria immers dins un repte que no té comparació amb el de la pel·lícula, però no deixa de ser un repte gros per mi.

5ª THE CREATOR: la pel·lícula que ha tret The Marvels del top-five. Ciència-ficció, acció i rerefons en aquest film que et manté connectat tota l'estona mentre veus com canvies el punt de vista al llarg de les dues hores.

4ª UN HOME ANOMENAT OTTO: Una altra de les grans sorpreses. M'esperava passar una estona entretingut i em trobo una nova interpretació d'en Tom Hanks d'un personatge que t'acabes estimant.

3ª LA SOCIEDADA DE LA NIEVE: Podria estar al primer o segon lloc, però en ser l'última pel·lícula vista, ho trobava pedant. Gran història, gran filmació, gran.

2ª DUNE (PART 1): No sé si el mereix del tot el segon lloc. Una mica com a Indiana Jones, pesa més el nom i la història que no pas la pel·lícula, però tot i així, crec que es mereix estar al podi per l'espectacularitat, apart és clar, de la trama i personatges.

1ª ELMESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR: Increïble. Una pel·lícula catalana al primer lloc. I és que aquesta història em va commoure d'una manera com poques ho han aconseguit. Meravella.

Així doncs, es pot dir que ha estat un bon any en quant a pel·lícules, res comparable a l'any lector ni de sèries. Espero que el proper sigui genial en els tres temes.

LA SOCIEDAD DE LA NIEVE

La història dels nois uruguaians supervivents de l'accident d'avió als Andes em té fascinat des del primer dia que en vaig tenir notícia. Potser és pel fet astrològic de coincidir els fets reals amb el meu naixement, ja que tot va tenir lloc a la mateixa època, que tingui una connexió especial. O potser són xorrades. Però la qüestió és que és un fet històric que sempre he tingut present. En veia el llibre a casa quan era petit i vaig conèixer la història. Però no vaig llegir-lo fins més gran, poc temps després que veiés la pel·lícula dels fets que van filmar amb el mateix títol: VIUEN!

El cineasta català J.A. Bayona (quin crack), ha rodat una nova pel·lícula, basada en el llibre que porta el mateix nom. Independentment de possibles premis que pugui tenir, la història i el bon saber fer del director eren motius suficients per anar al cinema a veure-la. Evidentment, en aquest film, no hi ha intriga de què passarà ni com acabarà: un equip de rugbi d'Uruguai que agafa un avió per anar a Xile, les rialles que s transformen en por, l'accident, les primeres hores, les morts, el fred, l'allau, la decisió de seguir vius alimentant-se de la carn dels morts, i les diferents expedicions fins la darrera que porta a dos dels nois fins les valls xilenes i aconseguir el seu rescat. Tot això ja se sap, s'ha llegit o s'ha vist a l'anterior pel·lícula, però les imatges et traslladen a un paratge infernal i preciós a la vegada i et planten cara a cara amb les decisions extremes que cal prendre quan un es troba en una situació de mort. 

És molt important el protagonisme de la veuen off que representa a un dels nois que mor i que va situant els dilemes cada vegada que apareixen, perquè en el fons, es tracta d'això, de com afrontar la vida i la mort. Lluitar o rendir-se. Passaran els anys, i el què van viure seguirà perdurant en la nostra història com un exemple perla humanitat.

Les dues pel·lícules, al final, quan es tracta de la recerca de la vida dels dos nois, en Canesa i el Nando, en fan un bon tros, però es tracta d'una expedició que va durar més d'una setmana. La supervivència dels setze allà dalt és miraculosa, però crec que el què van fer aquests dos és una gesta gairebé superior. Sense cap mena d'entrenament ni experiència, afamats, congelats, gairebé cadàvers, sense roba ni equipació, van ser capaços de travessar part dels Andes i arribar a la civilització. És poca estona de peli, però és una fita enorme.

La pel·lícula en sí, molt bé, com no podia ser d'altra manera. En Bayona té un do com ha demostrat en altres pel·lícules. Al principi fa patir perquè com que parlen en el castellà d'Uruguai dona la sensació que no s'entendrà res, però l'oïda es va acostumant i cada vegada se'ls entén més. Ajuda que les imatges i les vivències tenen més protagonisme que els diàlegs, excepte en determinats moments en què cal parlar del què estan vivint. És curiós com el càsting aconsegueix que molts dels actors s'assemblin als protagonistes reals, i fins i tot, als actors de la pel·lícula anterior. En alguns casos semblen calcats. Els efectes especials perfectes, la fotografia... això no es pot dubtar. I la veritat, omple d'orgull saber que darrere de la producció hi ha molta mà catalana. El què es pot fer si hi ha diners, no? Perquè el talent hi és.

Cinquanta anys han passat des dels fets (ara ja cinquanta-un). Però és tan proper i increïble com mai.

SHANE

No em considero una persona que no estigui al dia de les notícies. abans seguia més el 324 per motius matiners, però ara les segueixo més per les xarxes o webs. Reconec que això em limita més, però no fins al punt d'assabentar-me, quatre setmanes més tard, de la mort d'en Shane McGowan, músic irlandès i ànima dels Pogues.

Als Pogues els vaig descobrir quan era molt, molt jove. Deuria ser el meu segon concert de la vida. Vaig anar a veure UB40 amb el meu germà, però abans tocaven els irlandesos, i vaig descobrir un dels meus grups favorits, que han acompanyat molts moments de la meva vida. Les seves cançons, folk irlandès, una mica punk de vegades eren vitals, animoses i encomanadisses. El seu líder, en Shane McGowan, era tot un personatge. No s'amagava mai de ser una ànima perduda enmig de tots els excessos possibles, els legals i els il·legals. Vist des de la distància, el que té més mèrit és que amb tot el què es ficava al cos, hagi aguantat fins els 66 anys.

He descobert la seva mort a través del diari ARA, en fer el recull dels moments musicals de l'any. Destaca que la seva mort sigui digne d'aquest reconeixement. Les imatges del seu funeral, impactants. La comitiva amb el seu fèretre, circulant pels carrers de Dublín, en un carro de cavalls, tal com es feia abans (potser allà encara es fa i no ens n'hem assabentat), la gent als carrers, la gent cantant... i el funeral, en una església plena a vessar i amb gent a fora, amb els seus familiars i amics (en Johnny Depp entre els, que li va dedicar unes paraules, i que no m'estranya que fossin amics), i la gent cantant i ballant durant la cerimònia cançons mítiques com Fairytale of New York.

Sempre he considerat The Pogues un dels grups que formen part destacada de la banda sonora de la meva vida. Si hagués d'escollir deu cançons que anirien sempre amb mi, segur que alguna dels Pogues estaria a la llista. seguríssim. Això em fa pensar en un altre dels meus grups favorits, The Cranberries. Caram, també d'Irlanda. En una setmana que he vist una notícia de viatge a Irlanda. Serà un senyal? Sigui com sigui, que en pau descansi en Shane i llarga vida als Pogues!

ELS MILLORS DE L'ANY (VI)

Aquesta és una de les entrades que més il·lusió em fa escriure-la aquests darrers anys. Els millors llibres que he llegit durant l'any. Aquesta vegada, però, és ben llastimós. El primer any que vaig fer el top de llibres va ser el 2018. Aquell any en vaig llegir disset, Els anys següents van ser dinou, vint-i-tres (confinament), vint... i l'any passat en van ser tretze, com ja vaig explicar en aquella entrada. La qüestió és que aquest 2023, he llegit només sis llibres. És que em fa vergonya i tot pensar-ho, dir-ho o escriure-ho. Només sis. Els motius? Bàsicament tres, i no per ordre d'importància: la desaparició dels viatges en metro (com ja vaig dir l'any passat), la voràgine de fets viscuts (de pisos, familiars i escolars) i que els llibres que llegia no m'apassionaven gens i per tant, no em motivaven a llegir, fet que feia que trigués molt en acabar-lo i fer-ne de nous. És cert que per pocs dies, una setmana, no en seran set, perquè ja vaig per més de la meitat del llibre actual, però no està llest, i set també seria una quantitat deshonrosa.

Els sis llibres han estat: Llaços de sang, Quan la neu es fon, Zoo ctiy, L'Amy i la biblioteca secreta, Empremtes que mai s'esborren i La secta.

Tot i que en són més de cinc, no faré pas un top-five. Els tres primers llibres no mereixen estar a l'alçada dels altres llibres finalistes dels altres anys. Són causa directa de que llegís menys. Així, els altres tres formaran el top-three, tot i que n'hi ha un que és un llibre d'escola, però que m'ha aportat molt.

3r- EMPREMTES QUE MAI S'ESBORREN: el cinquè llibre de la sèrie de Fjallbacka ocupa el tercer lloc. Tot i no ser el millor dels llegits d'aquests personatges, la falta de llibres el posen dins la llista de millors de l'any.

2n- L'AMY I LA BIBLIOTECA SECRETA: Ara ja l'hem llegit també amb es nens i nenes. Escoltar famílies que diuen que per primera vegada han vist els seus fills interessants en la lectura gràcies a l'Amy i que han demanat llibres, ja és motiu suficient per ser declarat llibre important. La censura de llibres que pateixen als USA i que aviat arribarà aquí és digne de ser criticada entre els nostres nois i noies.

1r- LA SECTA: L'escriptora Camilla Läckberg aconsegueix un duet en aquest top-tres de l'any. Gens difícil, veurem is ho aconsegueix el proper, que espero que sigui més reeixit en lectura. La segona novel·la del mentalista aconsegueix captivar des del primer minut fins l'últim, tal com ho fa amb totes les seves intrigues literàries des de fa uns anys. De fet, des del primer que vaig llegir, La bruixa l'any 2020, sempre ha estat en el rànquing.

GREAT EXPECTATIONS

La darrera sèrie vista del 2023 és Grans esperances, l'adaptació de l'obra de Charles Dickens. Curiosa relació la meva amb aquest clàssic. Era un dels meus favorits de la meva joventut quan llegia les "Grandes novelas ilustradas", aquell conjunt d'obres literàries passades pels dibuixos dels còmics. Quantes hores amb elles. I aquesta , sense ser una de les més emocionants o tendres, era una de les meves preferides. A part d'aquest record de tenir-la en un pedestal, només recordo el nom del protagonista, un tros important de la trama (d'on treia els diners que li arribaven) i la bufetada que li planta la nena rica al pobre Pip, tan sols perquè sí. Potser aquest detall era un dels més sorprenents i potser per això la tinc en bon record.

La qüestió és que, tot i les nombroses adaptacions que se n'han fet, no ha estat fins aquesta sèrie que l'he volgut recuperar. L'entrada d'ahir de les millors sèries de l'any, ni l'anomena. Això ja és una sentència prou explícita. Tot aquell bon record que teia s'ha diluït amb la sèrie. Sí, hi ha fragments que relaciono amb el què llegia fa tants anys, però molta part de la història no la reconec. Potser al ser un còmic dirigit als nens i nenes, obviava tots els aspectes foscos de la història. O potser aquesta sèrie l'han volgut fer més fosca, amb rom, opi i mil coses més. És cert que l'actriu escollida pel paper de l'Estela, està a les antípodes del dibuix il·lustrat, i això, sense desmerèixer per res el càsting, ha estat com si des del principi em digués a mi mateix que alguna cosa no anava bé.

Sigui com sigui, la sèrie no està pas malament tampoc, però les grans expectatives o esperances que tenia en ella no s'han complert. El record de la meva joventut segueix sent més potent que no pas les escenes d'aquests sis capítols que completen la temporada, única en aquest cas. a partir d'aquí, no em veig llegint la novel·la original per saber quina de les dues versions és la bona (o cap de les dues), tot i que seria una manera de treure'n l'entrellat.

LIS MILLIRS DI L'INY (III)

El món de les sèries de tv s'han guanyat un espai important en l'oci de l'any, de manera que ens trobem ja davant del tercer any que en faig el rànquing. Abans de fer-ne la revisió, tenia la sensació de que no havien estat moltes sèries (l'any passat van ser divuit sèries diferents però 27 temporades en total), i ho he encertat i ho he errat. M'explico: de sèries diferents han estat 19, una més que el 2022, però en canvi, en temporades han estat 21 (només de dues n'he vist més d'una), donant aquesta sensació de no haver-ne vist tantes.

Hi ha hagut de tot: comèdies, drames, ciència ficció, fantasia, aventures i policíaques. una bona barreja per poder gaudir d'estils diferents. Encara que quan faig aquesta entrada encara no he acabat l'última sèrie, puc fer el rànquing perquè no estarà al top five ni ten. Han estat les següents: Andor, Willow, Big Sky, The mandalorian, National treasure, 24 Legacy, Der Schwarm, Secret invasion, Kindred, El barco, The passage, Only murders in the building, Abbot Elementary (dues temporades), The Orville (dues temporades, Ahsoka, Loki i Great expectations.

I quines han estat les cinc millors? Doncs són les següents, però abans d'això, un comentari sobre la cinquena posició. En realitat és un cinquè lloc que és un triple empat de tres terceres temporades. la de Big Sky, la The mandalorian i la d'Only murders in the building. Les tres tenen el mateix mèrit i èxit, però només en posaré una. No serà Big Sky perquè tot i ser-ne mereixedora, ja va ocupar el top five en un rànquing anterior, i per tant, deixo el privilegi  una altra 8encara que per mèrits podria ser la que està un punt per davant d'elles).Podria ser The mandalorian perquè justament les anteriors temporades,, vistes el 2020, no existia encara el rànquing, que segurament hauria guanyat. Així que, tot i destacar aquest triple empat, això quedaria així:

5ª: ONLY MURDERS IN THE BUILDING: la poso a ella perquè l'any passat també s'ho hauria merescut (sobretot la primera temporada més que la segona). Aquest cop han remuntat, ha estat divertit i emocionant.

4ª: KINDRED. Aquesta història de viatges en el temps que tenen una bona trama tot i algunes llacunes. Arriba el rànquing pel fet diferencial més que per altra cosa, i perquè en el fons, m'ha despertat curiositat.

3ª THE PASSAGE: Aquesta història de mig zombis i mig vampirs, ha estat molt i molt bé. també té els seus moments poc encertats, i em fa molta ràbia que no facin la continuació quan hi a moltes merdes a la tele. Molt bona (per mi, clar).

2ª THE ORVILLE: Les aventures espacials de la nau Orville han estat un dels descobriments de l'any. Tot i ser en el fons, una trama bàsica coneguda, la manera d'enfocar alguns temes, el carisma dels personatges, l'humor destroyer en molt moments, la fan digna d'ocupar la segona posició del rànquing. Afegir que en aquests moments estic devorant la tercera temporada, que ja acabaré el 2024.

1ª ABBOT ELEMENTARY: Curiós que les dues sèries que n'he vist més d'una temporada són les que ocupen els primers llocs, però és que la simpatia d'aquests mestres, a quin millor, els fets que viuen... tot i la distància amb les nostres escoles, han estat un alè d'aire fresc i divertit que han ajudat a viure els dies amb més humor.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES 3 I 4

Després de fer l'etapa 3 en solitari i veure la complicada combinació de transport, era evident que per fer l'etapa 4, calia fer-la des del principi de la 3. Per altra banda, també destacar que es trenca la idea d'una etapa al mes, ja que podia aprofitar les vacances de Nadal per poder fer més etapes abans que arribi el dia D.

Així, avui m'enfrontava a les etapes 3 i 4 seguides, des de Les Fonts fins a Olesa de Montserrat. Primera conclusió, i segurament la més important: he d'anar al gimnàs. a veure, les he fet bé, però és cert que en acabar, les agulletes són importants, tot i que unes hores després, el minidolor va minvant molt.

Primer calia fer de nou l'etapa 3. Aquesta vegada, la feia més d'hora perquè no depenia d'autobusos, així que em posava en marxa a les 9 del matí. Tota la primera part, ben bé 50 minuts són de força pujada. Avui la feia bé, entre cometes, però veurem com la faré quan porti ja les etapes 1 i 2 fetes. He arribat a Ullastrell en una hora i 40 minuts (5 minuts menys que l'anterior vegada, comptant només caminada real, sense aturades). Realment, abans d'arribar al poble, el trencall que indica el GR6 és claríssim que indica cap a una altra banda. Ara que ja ho he mirat sobre el mapa, veig millor seguir les fletxes grogues que el GR.

A les 10'50 començava la nova etapa que encara no havia fet i m'havia de dur a Olesa. De seguida que surt d'Ullastrell comença la baixada, una baixada salvatge per un rierol que porta fins la Riera de Gaià. És creuar la riera i comença un tros complicat perquè les indicacions gairebé desapareixen. A cada cruïlla, fins al cap d'un bon minut o dos, no apareix una nova fletxa. Per sort, les instruccions de la ruta que segueixo són exactes. En canvi, un cop a la carretera, justament les indicacions abandonen les fletxes grogues. Uns moments de dubte que m'han fet no seguir les indicacions i seguir les fletxes. Al final, he arribat al mateix lloc. La diferència és que per on he anat jo, faig un tros de carretera per dalt del turó, mentre que les instruccions del wikiloc fan més carretera de la vall. Vistes com són, millor el què he fet jo, perquè hi ha menys trànsit.

Un passeig al costat del riu Llobregat i arribada a Olesa on he agafat el tren. Temps de caminada des d'Ullastrell, una hora i 43 minuts, que poden ser perfectament una hora i 35 si no tens els dubtes dels camins que he tingut jo en aquest tram. Així. el temps total de caminar sense aturades podria estar al voltant de 3 hores i quart, que sumades a les 3 hores i 35 minuts de les etapes 1 i 2, estem parlant ja de 6 hores i 50 minuts, és a dir, quasi 7 hores. Al juny, això poden ser 8 de caminar més les aturades que poden ser importants. A poc a poc, em vaig fent la idea de com pot ser de dur.

També penso en si serà de dia o de nit. Independentment de la companyia o no, crec que em decanto pel dia, que serà encara més dur, però no em veig caminant de nit per aquells camins on seria més fàcil perdre's i pot sortir qualsevol bèstia tipus gos.

Ara sí que ja tinc la mirada posada en l'etapa 5 pel mes de gener, un cop decidit que segueixo fins a Olesa les fletxes grogues i m'oblido d'altres invents, tot i que no descarto provar el GR6 quan faci trams 2, 3 i 4 seguits. Ara, a descansar fins l'any que ve i... anar al gimàs!

EL CUL DE LA LLEONA

Volia fer una entrada sobre l'evolució del Barça masculí després de la desfeta davant del Girona el passat diumenge. Just quan semblava que començàvem a aixecar cap, se'ns presenta a Montjuic l'equip gironí, sorprenent líder de la lliga i ens fa un bany de realitat. El 2a 4 final reflexa com de malament està l'equip culer. Tot i així, es podria considerar que no s'havia fet un mal partit, fins i tot durant la primera part, semblava que jugàvem bé i que per tant, estàvem recuperant sensacions. Ara bé, el Girona la tocava molt bé i quan tenia opcions, atacava i destrossava la defensa, que estan empanats i ens marcaven. Costa entendre com l'equip menys golejat de la temporada passada estigui fent-ho tan malament al darrere. I que bé que ho està fent el Girona. Em recordava aquells partits humiliants que ens eliminaven de la Champions equips com el PSG, Liverpool, Bayern i companyia. Tan t de bo estiguem davant d'un nou Leicester.

Al cap de tres dies, jugàvem en Champions contra l'Anvers (que no havia sumat ni un punt) en l'últim partit de la fase de grups. Ideal per recuperar sensacions. I 'emprenyada que vaig agafar jo i suposo que tots els barcelonistes és de campionat. Perdent 2 a 1, jugant a res, amb els belgues agafant-nos a contracop de manera rapidíssima, i nosaltres perdent pilotes cada dos per tres, al final, en temps afegit, Marc Guiu (un altre cop) marca i empata. Semblava que almenys es maquillava el desastre, però no. Al cap d'un minut, gol belga. 3 a 2 i cap a casa.

Sí, classificats com a primers de grup, però quina imatge d'equip sense ànima. Quin joc més pèssim. És que m'agafen ganes de no perdre més el temps veient els partits i fer altres coses que em distreguin més o m'aportin alguna cosa alegre, la veritat... No ho puc entendre. Es passen tot el dia entrenant, cobrant una morterada de diners... i després juguen així? Fa una mica de vergonya, la veritat. Veus altres equips més modestos, com el Girona mateix, que juguen molt millor. Per què no poden jugar igual, si a més a més, teòricament, individualment són jugadors de molta més qualitat? És aquí on es demostra que no es tracta tant de tenir els millors, sinó d'esforç, actitud, ganes... Si les tinguessin, com que a més, són bons jugadors, seríem imparables. I en canvi, aquí estem deambulant sense ànima.

I no vull comparar amb el femení, però ho faré. Dues hores abans del partit amb l'Anvers, el femení també jugava Champions amb el Rosengard, el millor equip de Suècia. Jugaven a 1 grau sota zero (menys 6 de sensació), amb jugadores lesionades i per tant amb joves. I vana anar a guanyar el partit: zero a sis. Alguns diran: "Sí, clar, eren un equip ben dolent, el Rosengard". Doncs la veritat, és fàcil rebatre-ho, no? O és que l'Anvers és una potencia futbolística mundial? Au va...

Però què es pot esperar d'un equip al qual li han modernitzat l'himne i sembla una música de dibuixos animats?

NOMÉS SOBRA EN POIROT

Tercera adaptació de les novel·les sobre el detectiu Hercules Poirot que va crear la gran Agatha Christie. Després d'Assassinat a l'Orient Express i Mort al Nil, ara li ha tocat a "Misteri a Venècia". La primera sensació és que ha anat de menys a més. LA primera, que tenia un repartiment ES-PEC-TA-CU-LAR em va deixar fred del tot. La segona ho va millorar. Aquesta tercera adaptació per mi ha estat millor, segurament perquè des del minut zero té una part de misteri sobrenatural que les altres no tenen, i llavors la part de la intriga gairebé queda en un segon pla per posar l'espiritisme i els fantasmes en el primer.

D'aquesta manera, la trama t'atrapa gairebé des del principi, no tant per saber qui és l'assassí o assassina, sinó per saber si hi ha fantasmes de veritat o no. Però sigui pel què sigui, ha estat una visió de pel·lícula més entretingut que les les altres. Un repartiment poc conegut en general, com dic al títol de l'entrada, el què encaixa menys és el propi protagonista. Em segueix costant veure en Poirot amb la cara d'en Kenneth Brannagh. No discutirem sobre les seves virtuts com a actor, però és que aquest bigoti i tot ell no em semblen adequats pel personatge. Si he de pensar en Poirot, sempre em ve al cap aquella imatge de detectiu gras, mig calb i de cabell negre més que no pas en Gilderoy Lockheart disfressat. O també, qui em ve al cap és es Monsieur Perrier de la mítica "A murder by night" traduïda hàbilment (com no) amb el nom de "Un cadáver a los postres".

Que la pel·lícula no sigui llarga ajuda també a que passi bé. Com a però, té el mateix que a l'adaptació de Mort al Nil. Quan s'acosta el final, tot es resol de manera brusca i accelerada. Fins i tot en algun moment sembla que el muntatge ha estat fet de pressa, on veiem un personatge en un escenari a al segon està entrant bruscament en un altre lloc. Desenllaç massa ràpid. Tot i això, com he dit, la versió més distreta. No sabria dir però, si en fan falta més.

MITGES PARTS QUE SERVEIXEN PER ALGUNA COSA MÉS

Partit de lliga sense massa emocions (contra l'Eibar, equip de la cua de la classificació). Però podia passar de tot. Hi havia hagut aturada de lliga per seleccions dels nassos. Ara els equips femenins també fan la conya aquesta de la lliga de les nacions que només serveix per fer diners a la UEFA, desgastar les jugadores i perjudicar els clubs. I així ha estat. Jugadores que havien jugat molts minuts, rotacions obligades, i fins i tot, per no perdre el costum, lesió de jugadora important, en aquest cas la Irene Paredes, que sortia de malaltia i lesió i la van fer jugar. Resultat: nova lesió. Del ridícul de la selecció ecspanyola que va sortir a jugar amb deu jugadores no en parlarem perquè és lleig riure's del tontu. Però l'estocada arribava divendres amb la lesió i quiròfan per la Mapi. Així, encarem els partits sense les tres centrals titulars: ni Jana, ni Irene ni Mapi. La Laia Codina es de estar fent mala sang per haver marxat.

Total, que juguen contra l'Eibar i a la mitja part, zero a zero. Tenint de centrals Engen (que bé que ho està fent) i la jove Martina (hi ha futur), no hi havia problema al darrere. Al davant, excepte el tema davantera centre que ja he comentat en altres entrades, no s'havia de patir. El partit, com deia algú, no era de futbol, era fronton. Xut que es feia, xut que refusaven perquè sempre estaven totes allà defensant. No n'entrava ni una. Sabíem que tard o d'hora entraria, però no hi havia manera. L'Esmee Brugts era l'escollida per fer de "9", i pobreta, no n'encertava ni una, mal col·locada, poc joc...

Però arriba el descans, i com el dia de la final d'Eindhoven, no sé què passa al vestidor, que quan surten al camp i torna a començar l'atac i gol, es nota un plus de gana. Al minut 57 entra el primer (golàs de Sweet Caroline), i al cap de deu minuts, ja anaven 4 a 0. Quatre! Va ser fer el primer gol, i les basques van deixar de veure la pilota. Ah, per cert, sabeu qui va fer tres gols? Doncs la que feia de "9", la Brugts!! Es veu que a la mitja part li van explicar on s'havia de col·locar per rematar, i ara sí, ho va entendre! Hat-trick de l'holandesa, que bo! El cinquè, de la gairebé debutant (segon partit) Ari Arias. D'això serveixen les mitges parts, per descansar però també per corregir coses, i cal dir que en això, el femení ho fa molt bé. O bàsicament, quan s'ha de fer seriosament, ho fa.

Per cert, en acabar el partit, la defensa estava formada per Engen i Patri de centrals (dues migcampistes), i la lateral esquerra era la davantera que havia fet tres gols, l'Esmee. Si això no és polivalència, que m'ho expliquin! Ara bé, que tornin les lesionades i si us plau, que no es lesioni ningú més! Per cert, per fi estem veient minuts per la Dragoni. No hem vist massa (pocs minuts) però segur que tampoc desentonarà.

MÉS MÀGIA

La saga de Harry Potter té un començament i un final, tant els llibres com les pel·lícules. Sí que hi ha hagut l'adaptació teatral de la continuació (El llegat de la mort) i la franquícia d'Animals fantàstics. Però d'en Harry ja està tot fet i decidit... fins que a l'autora li vingui de gust fer alguna bogeria. Mentre això no passi, seguirem gaudint del què ja existeix. Però per seguir traient diners de la gallina d'or, s'han d'empescar altres invents.

A Barcelona ha arribat un d'aquests invents. S'ha establert al Port Vell una exposició del món de Hogwarts on es poden trobar recreacions d'espais, figures, vestuari, i algunes activitats interactives que et fan transportar a aquell món. La qüestió és l'actitud amb la que hi vas. Si et deixes seduir i et converteixes de nou en un nen-jove-adolescent, t'ho pots passar molt bé, i fins i tot se't fa curt, tot i que hi vam estar una hora i mitja dins. La veritat és que t'hi pots passar més estona si vols gaudir de tot. 

L'exposició estava a tope, i ja us dic que amb el preu que valen les entrades, els surt a compte, segur. Per què crear res nou si amb el què ja tens (fa més de 20 anys del primer llibre!) encara rendeix a aquest ritme de diners? Però bé, tot i el preu que, per molt maco que sigui, és desorbitat, realment si ets fan dels personatges i la història, t'ho passes d'allò més bé. Apart de les fotos habituals que et pots arribar a fer, ho tenen ben muntat perquè et donen una polsereta que et permet identificar-te amb una casa (Gryffindor, etc) i fer alguns jocs interactius que donen punts a la casa que has triat. Per cert justament la casa d'en Potter i companyia és la més triada de calaix (tenien 90000 punts, mentre que les altres en tenien uns 20.000). Si hi hagués pensat, hauria representat la casa de Ravenclaw, perquè la gran Luna Lovegood era d'aquella casa.

Algunes de les activitats eren fer un conjur Ridiculous, o bé invocar el patronus, o saber els ingredients d'alguna poció. Jo vaig triar la Felix Felicis per veure si aquest final de trimestre tinc sort i les coses van bé... Pots llençar una pilota als aros del quidditch, pots entrar a la cabana d'en Hagrid... i evidentment, veure elements de les pel·lícules com la copa dels tres mags, la porta de la cambra secreta, l'espasa de Gryffindor, el diari d'en Tom Riddle... I també pots posar el teu nom al mapa d'amagatotis o bé sentir cridar una mandràgora quan la treus del test.

Total, que és un passeig per la màgia de Harry Potter que si no fos pel preu seria una opció d'activitat excel·lent. Si t'oblides d'aquest detall, t'agafen ganes de tornar a submergir-te en aquest món màgic.

THE ORVILLE (x2)

Just quan començava la Festa Major (que lluny queda ja), feia una entrada sobre una sèrie que feia temps que tenia en ment però no veia mai, The Orville. Tracta de les aventures i desventures de la tripulació d'una nau espacial que investiga mons i civilitzacions. Com deia en aquella entrada, la idea d'Star Trek actualitzada i modernitzada amb sentit de l'humor de l'intel·ligent i el destraler.

La segona temporada segueix l'estela de la primera, tot i que en aquesta guanyen els capítols de passar l'estona més que no pas els que tenen punts diferents, d'aquells que la fan especial. Tot i això, la valoració segueix sent positiva si es mira en la seva totalitat, per aquests moments puntuals, perquè distreu amb humor i per l'encant dels seus personatges. Justament d'aquest darrer punt, decep una mica la retirada de la cap de seguretat (l'actriu tenia altres projectes), ja que era de les meves preferides. La substitueix una altra ésser del mateix planeta amb les mateixes característiques de força, però en no semblar tan vulnerable, és un altre estil. Al final de la temporada ja la tinc més assimilada. Com un altre punt en contra, apart de que no hi ha ha tants moments estel·lars, és que en aquesta temporada potser abusen massa del tema relacions sentimentals, que tot i donar profunditat als personatges i fer-los és humans, en alguns moments alenteix el ritme dels episodis, sent recomanable no mirar-ne algun a l'hora de la migdiada (hi dic per experiència).

Però a partir d'aquí, tot són ímputs positius. I comentat el del carisma dels personatges, destacarem tres moments de la temporada:

En el capítol en que han de salvar els habitants d'un planeta que està a punt de ser destruït, té lloc un dels moments durs. No els poden salvar a atots, i s'ha de fer un sorteig. Uns se salven i els altres, efectivament, moren. Torna allò de que no tota l'estona acaba bé, Dilema dels grossos. El conflicte amb les tradicions moklanes i l'exterminació de les femelles torna a aparèixer i també té un final que no és bo del tot. La utilització del simulador per aconseguir experiències de tot tipus, tot i ser falses, els dona aquest component vulnerable a tots els membres de la tripulació. 

Com a trama, l'aparició del keilonians com a súper-enemics, amb la traïció d'un dels integrants de l'Orville conformen un doble capítol ben mogut. I també és destacable el descobriment d'un planeta que és molt supersticiós amb les dates de naixement, on xoca la diplomàcia amb l'amistat, cosa que també apareix en el conflicte amb Mocklus.

Anem doncs amb la tercera temporada, que es veu que ara per ara és i serà l'última.

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Una entrada sobre una pel·lícula en què parlaria de moltes coses menys de la pel·lícula en si com a mostra de cinema, aconseguint suposo l'objectiu pel qual s'ha filmat. La primera pregunta que em ve al cap és: "Com puc seguir vivint la meva vida de la mateixa manera després de veure-la?"  I no serà perquè m'hagin descobert res en concret que no sabés ja. Però l'efecte de la pel·lícula en mi va més enllà del ressò posterior que en pugui fer durant uns dies.

Només un breu apunt sobre el film que ens mostra l'Antoni Benaiges, un mestre català de la república que va a treballar a l'escola d'un poble perdut prop de Burgos. Allà, la seva manera d'ensenyar, no passa desapercebuda pels feixistes que un cop esclata la guerra se'l carreguen vilment. Filmada amb gran delicadesa, amb molt d'amor. Unes interpretacions brillants. Quant talent tenim i què poc reconegut. La senzillesa i la contundència que transmeten conjuntament és perfecta, equilibrada. I renoi, quina setmana... primer les emocions del Petit príncep i ara les de l'Antoni Benaiges.

Hi ha dues grans temàtiques. La primera, més històrica, la del feixisme odiós que portà a la guerra a milers de llars, i la matança feta pels franquistes, que van enterrar els cossos en aquestes fosses que avui en dia s'intenta recuperar la seva memòria. Veure de nou, encara que siguin imatges fictícies, l'acció feixista m'encén un cop i un altre. I més quan veiem com al nostre voltant les seves idees tornen a estar creixent i com s'alien els feixistes de tota la vida amb els "ninyatos" sense cervell que són fàcils d'engalipar pel seu coeficient moral inexistent. Al feixisme se l'ha de combatre sempre, i se'm remouen els budells quan algú qüestioni que en parli a classe de la mera com ho faig. No és pot ser neutral en temes com aquest, és estar a favor de la injustícia i la maldat. Em ve al cap un episodi viscut fa uns anys, però nom molts.

L'altre gran tema és el de l'educació, ara que un cop més està en boca de tothom, ja sigui per calendari, per resultats, informes o polèmiques tecnològiques. L'Antoni ens mostra aquella manera d'ensenyar propera als nens i nenes, que els fa pensar, investigar, crear.. les metodologies actives que alguns defensen ara, com si haguessin descobert la sopa d'all. Sempre hi ha hagut aquesta doble manera d'ensenyar, i cada mestre actua com ell se sent còmode. Ens venen com a innovadores, maneres d'ensenyar que es feien ja fa 100 anys. Tot torna. Però no ens enganyem. També se'l veu treballant l'ortografia a la pissarra, o fent-los escriure i fer redaccions. "És que ho fan motivats!", diran alguns. Sí, clar, el mestre és qui motiva, no pas el què facin. Al final, tot depèn de la persona. Si el mestre tracta els infants amb respecte, els valora i els estima, els alumnes el seguiran, facin un experiment, un joc, o un dictat.

Ara mateix, surto tocat pels dos temes. Així que al meu dia a dia, intentaré seguir el meu criteri amb els alumnes: sempre antifeixisme i fer les classes com millor em senti. I si cal cantar cantem, i si cal escriure, escrivim. Però sempre amb amor per ells i la feina. I que res ni ningú aconsegueixi fer-me canviar, per molt que de vegades ho estiguin aconseguint.

Aneu a veure-la.

TREPITJA FORT

Això dels informes PISA han estat una bona trepitjada a l'ull de poll. Bé, més aviat ha estat un clatellot amb la mà oberta o fins i tot amb el puny tancat. Però de veritat... algú es pensava que aniria d'una altra manera? Poc coneixedors de l'escola d'avui en dia, no?

A hores d'ara tothom que s'assabenta una mica del què passa almón ja sap que s'han publicat els resultats de PISA del 2022 i que han confirmat una baixada espectacular en les matèries avaluades (lectura i comprensió, matemàtiques i ciències). Les reaccions de la població han estat dignes de comèdia: uns posant-se les mans al cap, d'altres dient el famós "jo ja ho deia", i una bona cola posant-se a la defensiva. També cal destacar la reacció del departament d'educació. Sí, sí, aquells empanats que no n'encerten ni una. I com no podia ser d'altra manera, l'han be vessat. Primer va i deixen anar que clar, les escoles participants a les proves, moltes eren d'alta complexitat i que per tant, l'alumnat nouvingut ha fet baixar els resultats. Quins nassos. De seguida han sortit els que expliquen que un cop s'ha seleccionat els centres, el departament pot canviar-ho si no és equitativament representada la població. Per tant aquell argument el què fa és dir en veu alta SOM UNS INÚTILS QUE NO HEM FET LA FEINA QUE HAVÍEM DE FER. No han trigat ni 24 hores en matisar les seves respostes.

Com que al nostre país ens encanta prendre males decisions encara que sabem que no són bones, segurament les mesures que es prendran seran les següents:

- Més formació als mestres i professors (com que no en fan prou, ni de feina ni de formació...)

- Més atenció a l'alumnat, fent-lo centre de l'aprenentatge i que aprengui segons els seus interessos (de debò no s'han adonat que els nanos d'avui en dia no tenen interès per re perquè els mestres no els transmeten aquesta curiositat pel món ja que "els nens/es ho han d'aprendre a la seva manera"?)

- Digitalització de les aules, ja que han de saber viure al món del segle XXI (els contractes milionaris signats amb les empreses tecnològiques no són paper mullat; i que ens nois i noies estiguin amb ordinador a les aules... bé, no ca dir res més.)

En definitiva, justament tot el contrari del què cal fer.

- Els mestres necessiten tranquil·litat. No poden tenir les aules plenes de nens i nenes. Cal una reducció de ràtio si realment es vol atendre bé. A més, prou de formacions de merda obligades, i prou de burocràcia que no porta a enlloc. Ferles programacions de la nova llei impliquen hores i hores de dedicació a uns papers que aquests sí que són paper mullat. Volen que ho fem diferent? Doneu-nos un any per formar-nos, preparar bé el canvi, però sense classes. No es pot fer tot a la vegada, és cremar el personal.

- Els nens i nenes d'avui en dia han canviat els seus interessos. No els sortirà d'ells voler aprendre coses sobre les roques ni la història si el mestre no aporta la part de motivació. Només cal fer una pluja d'idees d'allò que els interessa per veure com n'estan de mancats de models i referents. Ja podem fer assignatura de "Valors" (quins collons) si la societat els inculca tot el contrari.

- I de la digitalització, ja en vaig mig parlar fa quatre dies a MÒBILS. Però l'alumnat amb ordinador a l'aula, sobretot a l'ESO, juga i es distreu. I negar-ho és faltar a la veritat. Ep, segur que hi ha centres que ho fan bé. Però no deuen ser la majoria. Penseu que el 4t d'ESO del 2022 (que va fer les proves PISA), estaven abduïts per les pantalles relativament feia poc temps. Quan d'aquí uns anys es tornin a passar, aquell alumnat portarà immers en les pantalles des de ben petits (5-6-7 anys), per tant, la davallada està assegurada si no hi ha un canvi radical. I aquest canvi és ensenyar a llegir, escriure i raonar. Difícil, eh?

EL PETIT PRÍNCEP (x2)

Han passat cinc anys i mig des de que vaig llegir per PRIMERA VEGADA El petit príncep. A l'entrada que en vaig fer explico una mica quina havia estat la relació amb aquest clàssic al llarg dels meus anys. Ja en aquella època, el 2018 (que lluny que queda) ja programaven al teatre la versió musical que havien creat l'Àngel Llàcer i en Manu Guix. Des d'aquella època, cada Nadal em deia que havia d'anar-la a veure... però no ho feia mai. La veritat, és ben estranya aquesta relació que tinc amb la història. I més quan hem intentat tornar-la a llegir a classe però ens ho han censurat perquè ho fan a l'ESO (no sé, sabent com plantegen la lectura en aquests cursos, és una crida al fracàs com el que vaig viure jo a la meva adolescència. O el llegeixes amb acompanyament, o res de res).

Total, que degut a la inclusió en el repertori de Twocats d'una de les cançons de l'obra, de mica en mica les he anat escoltant totes i cada vegada que les escolto crec que em passa com amb la història, cada vegada m'agrada més. Així, arribats a aquest punt, i coincidint en què ja fa deu anys que programen el musical a Barcelona, aquest cop no podia saltar-m'ho, així que ahir, per fi, vaig anar al teatre a veure El petit príncep.

I després de tota aquesta intro, què en puc dir? Doncs que vaig veure el què m'esperava, i que més d'una vegada se'm queien les llàgrimes. Dibuixa'm un xai (per ser l'inici), La rosa (perquè senzillament és bonica, i més en veu de la Mariona), El meu asteroide, Vaig aprendre, Serem petits prínceps... i és clar, el final, van provocar que l'emoció em vencés i no pogués reprimir-me. Una de dues: o soc un sensible que ploro per qualsevol cosa o realment, la música m'emociona. Bé segurament és una mica de totes dues opcions.

Han aconseguit crear un espectacle divertit, amè i molt ben muntat, proper a un públic infantil, però què voleu que us digui, amb una platea plena de nens i nenes d'edats ben petites (de 4 cap a amunt), i sí, segur que els va agradar, però... ho van entendre? Segurament no. I és quela història, es pot seguir un fil secundari com és el viatge pels planetes del príncep fins que arriba al nostre i xerra amb la guineu o l'aviador. Però els diàlegs, les reflexions... ostres, si encara ara les he de pair i escoltar més de dues vegades per copar el significat de les seves paraules. La veritat, i no vull sembla irrespectuós, trobo moltes similituds entre les reflexions del petit príncep i les de Winnie the Pooh, un ós absolutament infravalorat.

Tan sols una petita crítica a l'espectacle. Si coneixes la història molt bé, però el viatge de planeta en planeta potser necessitaria una veu en off que anés explicant on va i què s'hi troba. Hi ha alguns personatges que només tenen la cançó, sense més explicació (el rei, el geògraf, el bevedor...), i altres tenen un petit diàleg que situa millor on som (el fanaler, el comptador...)

Conclusió: he de trobar les estones per tornar-me'l a llegir i gaudir-ne una mica més, mentre segueixo escoltant les cançons del musical, que són esplèndides.

OBJECTIU MONTSERRAT - ETAPA 3

Amb l'arribada del pont del desembre, he dut a terme una nova etapa del camí de Barcelona a Montserrat. Superades ja la primera i segona, tocava la tercera. Aquesta però, tenia un contratemps organitzatiu important. Se surt des de Les Fonts i arriba fins a Ullastrell. EL problema és que aquest poble no té tren, de manera que la tornada era una combinació de bus interurbà i tren que venia marcat per uns horaris estrictes (en el cas del bus, clar, que passava a les 11,30h, 14,30h i 18,30h). Tot i això, l'etapa s'havia de fer i per tant, cap a Les Fonts m'he dirigit, a una hora molt poc intempestiva per tal de lligar-ho bé amb el bus de tornada.

La ruta no té cap dificultat. Amb la tranquil·litat de saber, per l'experiència del segon tram, que està molt ben senyalitzat, he sortit de Les Fonts per caminar entremig d'urbanitzacions en un 75% del camí. Realment, no és excessivament cansat ni llarg, però és un tram molt avorrit.

He sortit a les 11,40h. Tota l'hora següent ha estat dins d'urbanitzacions. Només hi ha hagut uns deu minuts de treva. També cal destacar que hi ha força pujada, es tracten d'urbanitzacions en turons, i està molta estona pujant. Res greu, però m'ha fet pensar en quan arribi a aquest tram des de Barcelona, que serà una mica més dur. Fins que s'arriba al restaurant Quatre vents, al cap de 57 minuts de camí, és un tros ben pesat. Viure allà és com estar de vacances tot l'any, això sí. Quina passada, i la poca gent que m'he trobat (poquíssima, quina diferència amb els trams anteriors) és població del Vallès, la corona socialista famosa... només se sent castellà... pobrets, que malament que viuen... En alguns trams t'adones que el què estàs fent és rodejar Terrassa, que et queda a la dreta, fins que ja prens camí cap a Ullastrell.

Després de pocs minuts de descans, a les 12,45h seguim el camí, i venen 15 minuts complicats perquè vas directament per la carretera, que a més s'ha de creuar. res de l'altre món, però hi ha força trànsit. Però res, a les 13h agafo ja un trencall que em porta per un caminet estret dins del bosc. És el millor tram de la ruta, entre arbres, molt guai. Però també dura poc. En quinze minuts tornem a la carretera que va fins a Ullastrell, i allà hi ha una estona de dubtes, ja que el GR va cap a una banda, però les fletxes grogues i les indicacions que segueixo van per la carretera fins el poble. Després d'anar cap a aquí i cap a allà, mirar mapa, etc, segueixo les indicacions i vaig per la carretera fins el poble.

Hi arribo a les 13,45h. Dues hores i cinc minuts. Si descomptem la paradeta de descans i els dubtes i embolics, parlaríem de temps real de caminada d'una hora i 45 minuts, que sumats a l'etapa 1 i 2 que eren 3 hores i 35 minuts, teòricament sense parar, des del Velòdrom fins a Ullastrell serien 5 hores i 20 minuts. A l'hora de la veritat, amb baixades de ritme i descansos, seria força més. Però això ja ho veurem quan vagi enllaçant etapes.

La següent caminada serà ajuntar tram 3 i 4, de Les Fonts a Olesa. Comptava fer una ruta al mes, però he caigut que d'aquí quatre dies són vacances de Nadal, i per tant, la podria fer durant les festes. Això aniria molt bé per avançar terminis, i així afegir una caminada d'entrenament més. Però fem tàctica Simeone, partit a partit.